"Podem mantenir-nos impassibles davant d’un fet tràgic que passa a davant nostre?". Entrevista a Màrius Moneo, autor de "La mort, a l'ombra..."

Parlem amb Màrius Moneo, qui presentarà en breu la novel·la "La mort, a l'ombra del bibliotecari", una història que mescla misteri i humor i amb la qual ha guanyat el Ciutat de Sagunt d'aquest 2011.

Per què caldria llegir La mort, a l’ombra del bibliotecari?

Primer de tot per fer-nos càrrec que, com a persones immerses en la rutina de la vida diària, un acte gratuït o un fet banal ens poden conduir a situacions extremes i a un canvi de vida radical; després, per veure que l’amor és una força imparable, que tant és capaç de somoure una muntanya com un individu de caràcter monolític; i, finalment, per acompanyar el protagonista en l’intent de resoldre un enigma sobre una mort, que el portarà a descobrir veritats incòmodes sobre la seva pròpia existència.

Com el protagonista, tots som perfectament capaços de viure còmodament al marge de les desgràcies que passen al món; ara bé... Podem mantenir-nos impassibles davant d’un fet tràgic que passa a davant nostre?

D’on sorgeix la idea de confeccionar una novel·la negra?

La novel·la va començar com una mena de disputa del protagonista amb la natura, partint de la lectura d’un diàleg sobre estètica d’Oscar Wilde que es diu La decadència de la mentida. D’aquí en va sortir el caràcter d’Artemi Boix. Després s’hi va afegir un altre tema: la passió que es va desvetllar fa uns quants anys al nostre país, al voltant de corrents espirituals com el catarisme i d’ordes religiosos com els templers - segurament pel fet que van ser declarats herètics, perseguits i exterminats.

És curiós de veure fins on pot portar la fascinació per un tema d’aquestes característiques. Hi ha persones propenses a deixar-se arrossegar per qüestions semblants, i també d’altres de perfectament disposades a aprofitar-se d’aquella mateixa propensió per treure’n un benefici personal. L’argument de novel·la negra comença en aquest punt. Resulta paradoxal, també, de veure com els pobles que van exterminar els seguidors d’aquells corrents ara els exploten com a reclam turístic.

Un dels elements més peculiars és la professió del protagonista, l’Artemi Boix. Quina va ser la raó de triar un bibliotecari?

La professió del protagonista és un altre pilar de la novel·la. Com a professió és molt interessant. Penso que els bibliotecaris que ho són per vocació (com els bons mestres i metges) són gent especial. D’alguna manera pateixen perquè han de fer proselitisme, han de salvar les masses de la ignorància, han d’aconseguir que el món entri a la biblioteca i n’experimenti els efectes beneficiosos.

Saben que són els guardians d’un tresor que, ben utilitzat, pot il·luminar una vida. Ara bé, la distància entre la vida i els llibres, a vegades, és enganyosa i difícil de recórrer. El fet de contenir molts relats sobre crims i moltes històries romàntiques no converteix les biblioteques en llocs especialment aptes perquè s’hi produeixin aquest tipus de fets. A banda d’això el protagonista, d’entrada, és una mena de Bartleby que es veu obligat a moure fitxa.

Corbera, el poble on té lloc el relat, juga un paper força important en la història. Com és que va pensar en un lloc d’aquestes característiques?

De Corberes n’hi ha moltes, des dels Pirineus fins a la comarca més meridional del país. Són petites ciutats com la meva, que reposen a la falda d’una muntanya que les protegeix dels vents i de les amenaces de l’exterior, però que també les aïlla. El terreny abrupte i els carrers estrets porten la gent a tenir un caràcter esquerp. La gent es vigilen, es controlen els uns als altres, s’imiten, s’estimen amb una mena de gelosia i per aquest mateix motiu, sovint, es fan mal. És el marc ideal per a una història com aquesta. Després hi ha el tema de la muntanya, que té sempre un component sagrat.

El llibre va guanyar el Premi de novel·la “Ciutat de Sagunt”. Confia en una acollida dels lectors i lectores tan positiva com dels crítics?

El desig que m’anima a l’hora d’escriure és intentar de fer gaudir, rumiar i somriure els lectors i també fer-los encuriosir una mica. Si amb aquests ingredients n’hi ha prou per seduir-los una estona, em sentiré molt feliç.