Apunta't al Club Lector

dilluns, 18 d’agost de 2014

"A hores d’ara, escriure poesia i, a més, escriure-la en català és ja un acte prou agosarat i militant". Parlem amb Antoni Albalat, autor del poemari "Love is"

Tot i que el títol fa referència clar a l'amor, en el poemari "Love is" les composicions romàntiques deixen pas a la poesia visual, a la biologia i la ciència feta vers. Una combinació que li va valdre al castellonenc Antoni Albalat el darrer Premi de Poesia Ciutat de Sagunt.

Què hi trobarà el lector en “Love is”?
Poesia d’avantguarda. Lluny de la poesia poètica, de ploramiques i capvespres assolellats, com sempre oferisc poesia polièdrica, el lector, la lectora poden projectar-se i trobar-hi un calidoscopi dels temes que sempre m’han interessat: la ciència, l’entomologia, la poesia visual, les fractals. Com bé diu Josep Porcar al pròleg, poètica no és poesia. Per tant, no oferisc un producte ensucrat, de rapsode de cap de setmana o un llibre amb poca substància. Com en les cartes, toque tots els palos. O, dit d’una altra manera: poesia rizomàtica que s’escampa per multitud de temes i convida a llegir sense estrès i amb dedicació.

Quines diríeu que són les vostres influències?
Hi ha tantes... Sóc un lector compulsiu. Tot el que llegisc, tot el que visc, d’alguna manera entra a formar part del substrat, de l’humus d’on després brollen els meus poemes. No intente fer imitacions de ningú. Les influències són estrats que s’acumulen i es paeixen, es pateixen també, i després afloren, la majoria de les vegades sense saber com i per què. Els i les poetes m’agraden tots. Ho he dit molts cops: els que m’agraden perquè els trobe bons i llegint-los m’enriqueixen. Els que no m’agraden: em mostren les dreceres per les quals no he de transitar. Els hi estic molt agraït a totes i tots.

Com ha estat el procés de composició de les poesies visuals?
Apareixen després de la poesia discursiva, en “Love is”. Primer va haver-hi la redacció dels poemes discursius i després, he treballat sobre aquests a fi d’oferir una reescriptura visual dels mateixos. Es complementen i eixamplen la profunditat amb allò que podríem dir-ne una relació simètrica. La llàstima és que no els publicàrem a tot color, tal com van ser concebuts.

Després de mig any a les llibreries, com valoreu la rebuda del públic?
Bona. Com sempre. No sóc un poeta novell. Sé què es pot esperar d’un país on la poesia, tradicionalment ha estat un joc jocfloralesc, o una militància decorativa. Crec que, a hores d’ara, escriure poesia i, a més, escriure-la en català és ja un acte prou agosarat i militant. He rebut molt bones crítiques de gent de l’ofici que en sap…Fer best-sellers: això ho deixe per als de la novel·leta històrica o per als escriptors i escriptores de llibres d’institut… Que ho fan molt bé i és una funció importantíssima perquè no s’ensorre el mercat editorial. Tanmateix, a mi m’agrada la poesia i això sempre és anar a contrapèl. De les tres presentacions que he fet: a la Universitat Jaume I, a la Biblioteca Pública de Sagunt i a la llibreria Argot de Castelló, he sortit molt content i la gent s’hi ha divertit molt. A la tardor en farem més. No em puc queixar i també estic molt agraït a la gent que ha vingut, a la Universitat Jaume I perquè va triar aquest llibre per a celebrar la Diada de Sant Jordi, la qual cosa m’honora molt i, especialment, a la poeta Susanna Lliberós que me l’ha presentat sempre de manera magnífica. No podria ser diferent, atès que és una molt, molt bona poeta i amiga.

Per què pareix que hi ha dificultat en què el públic consumisca poesia?
No ho sé. Això ho hauria de dir el públic. Jo sóc només un poeta, no un sociòleg de la literatura. Bàsicament deu ser un problema d’educació… Que responga també el sistema educatiu.

El poemari va obtindre l’últim Ciutat de Sagunt. Són necessaris els premis com aquest per a la difusió de la literatura?
Evidentment: una pel que fa al màrqueting i dues perquè si no trac almenys 2.000 euros (i solen venir dels premis) no publique. Ja he dit abans que no sóc un poeta novell. Aleshores, tinc una certa tendència a fugir dels vanity publishers o editors de pagament, d’aqueixos que publiquen llibres com si foren botifarres. Alhora tampoc veig necessari publicar, per obligació, tots els anys, com pareix que fa molta gent. No. No entenc tot això de “democratitzar la poesia” i que et publiquen en unes edicions llastimoses si assegures una venda mínima de cent exemplars. Això és ser poeta? Ho dubte molt. Un publica quan té alguna cosa digna a dir i llavors t’embutxaques, de passada, quatre quartos. És el mínim…

Com veu el panorama del llibre valencià i en valencià?
Fatal.

Teniu cap altre projecte a la vista?
Clar. Però el que siga ja sonarà. Vull dir que els llibres són com els vins de reserva, no com un esclat de cava (i m’agrada molt, el cava: però són coses molt diferent). Has d’escriure, reescriure, llançar la brossa, deixar que els poemes prenguen solatge, afinar… Un llibre necessita almenys un parell d’anys de feina. No és bufar i fer ampolles o caure en els braços divins i surrealistes de l’escriptura automàtica o en la trampa fàcil dels mestretites de la tan cloquejada poesia de l’experiència.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada