Entrevista a Martí Domínguez: “La ciència és un art perquè fins i tot en la resolució d'una equació hi ha un procés creatiu.”

Per Jesús Maestro 

La forma més esperada per a presentar a un escriptor com Martí Domínguez Romero (Madrid, 1966) seria, sens dubte, resumir una àmplia i premiada trajectòria que inclou obres com "Les confessions del comte de Buffon", "El secret de Goethe", "El retorn de Voltaire", "La sega" o "L'assassí que estimava els llibres". Això no obstant, em permetré l'atreviment de no recrear-me amb tan exitosa biografia: Sé que l'autor no s'ofendrà i a més no és el motiu principal d'aquesta entrevista. Perquè avui tenim l'oportunitat de parlar amb Martí Domínguez sobre la seua obra "Veus de Ciència, incitacions a la lectura científica", guardonada amb l'II Premi Internacional de Divulgació Científica Ciutat de Benicarló i editada per Onada Edicions. "Veus de Ciència" és una interessant selecció d'articles que, com bé resa la coberta de l'obra, ens conviden a descobrir un univers de lectures suggestives de ciència. Llegint “Veus de Ciència” es gaudeix aprenent i pensant. És un llibre que obri múltiples portes i del qual poden derivar-se centenars d'altres lectures. És una lectura que produeix l'interès constant del lector, que fa reflexionar, que provoca el sorgiment espontani d'interrogants. Jo he tingut la fortuna de plantejar a l'autor alguns d'aquests interrogants i ací està el resultat.

Com a selecció d'articles que és, "Veus de Ciència" podria llegir-se a estones, sempre que un siga capaç de frenar l'interès que li impulsa a continuar llegint un capítol més. Un llibre especialment recomanat a aquells als qui no els agrada la ciència, perquè sembla impossible que després de llegir-ho no li interesse a un, encara que siga per la part anecdòtica, potser per la part més reflexiva.

Gràcies! "Veus de ciència" s'inclou en la meua narrativa assagística, junt amb altres títols com "El somni de Lucreci", "Bestiari" o "Peiximinuti". Llibres on reflexione sobre la natura i la naturalesa humana.

Per exemple, vostè recupera el fet que William Harvey, descobridor de la circulació sanguínia, vivia tan compromès amb la seua recerca que va disseccionar al seu pare i a la seua germana. Com a escriptor de textos divulgatius i també de ficció, fins que punt creu que arriba a utilitzar vivències personals pròpies o de persones reunides. Perquè, moltes vegades, l'escriptor traeix el secret de confessionari de la seua pròpia ànima.

Escriure és viure i reviure. Sempre que escric m'agrada posar-me en el lloc de l'altre. A més, sota tota escriptura ha d'haver un interès retòric: la narrativa científica no pot ser una entrada de wikipedia. Cal construir els articles amb aquesta vocació literària.

Un dels articles es titula "Einstein Vs. Picasso" i parla d'un llibre d'Arthur I. Miller que cerca les similituds entre ambdues personalitats. Es desprèn també de l'article que moltes de les figures a les quals denominem "genis" han sigut també, mesurats per la nostra escala de valors, el que es coneix com a "males persones". És l'assoliment intel·lectual un acte tan magnífic com per a redimir a l'home dels seus "pecats"?

Cal separar l'home de l'obra. Einstein no haguera estat millor científic d'haver estat millor persona, i el mateix es podrà dir de Newton. La ciència no atén a les qüestions personals: si el sinistre doctor Mengele haguera fet alguna descoberta important seria recordat, malgrat ser un assassí i haver emprat mètodes espantosos en la seua recerca. Però no se'l podria ignorar.

Un altre article en el qual la ciència i l'art es relacionen inequívocament és "misteriós Fibonacci". Sabem que en l'art hi ha molta de ciència però, com funcionaria una equació al revés? És a dir, en quina mesura podem considerar que la ciència és un art?

La ciència és un art perquè fins i tot en la resolució d'una equació hi ha un procés creatiu. La creativitat no és aliena a la ciència, ans l'inrevés. Els grans científics tenien una intuïció creativa que els acostava als grans creadors artístics.

Un altre dels articles inclosos a “Veus de Ciència” parla de Freud, el creador de la psicoanàlisi, com un frau. Si bé molts lectors ja són conscients de l'obsolet que han quedat el treball de Freud, no en va té més de cent anys, encara és usual fer al·lusions a les seues teories fins i tot en discursos erudits. Ara ens sembla obvi que els casos amb els quals Freud confirmava les seues conclusions eren quasi sempre inventats per ell mateix, ja se sap: no deixes que la realitat et desbarate una bona història. Li ha passat alguna cosa similar en escriure aquests articles? Fins que punt creu que menteixen els científics?

Els científics menteixen poc, entre altres motius perquè la ciència té els seus mecanismes de control, que no tenen altres disciplines. Abans o desprès els fraus s'acaben descobrint (com ara el crani de Piltdown). Aquesta és la grandesa de la ciència: que sempre s'està revisitant, i que tots es controlen els uns als altres.

A propòsit de l'anterior pregunta, quines teories científiques han envellit millor amb el pas dels anys?

Una teoria científica no envelleix. No li passa com a la literatura o a l'art: grans artistes i poetes del segle XIX ara resulten infumables. Una llei científica, siga un teorema o una teoria, no envelleix, i segueix igual d'actual fins algú que diu que era errònia, i ho demostra científicament. Tota la ciència està en un progrés constant.

Quines són les fronteres entre la ciència i la filosofia?

No hi ha cap frontera. Les fronteres les posen els homes però el coneixement és u. Un bon filòsof hauria de saber de ciència, perquè al capdavall el que acaba reflexionant és sobre la naturalesa humana i el nostre lloc en el món.

La història de la ciència s'ha anat construint sobre teories que posteriorment s'han demostrat com a falses. Ja van ser posades en dubte pels seus contemporanis, que les seues crítiques no van resultar efectives per estar construïdes amb arguments equivocats. En una època de tanta informació com l'actual, estic segur que moltes teories actuals són posades en dubte. Quins podrien ser els grans errors de la ciència actual, els que seran mites científics del futur?

Això és impossible de saber. Si ho sapiguera em donarien el Nòbel...

"Veus de Ciència" ha sigut el llibre guanyador de l'II premi internacional de Divulgació científica Ciutat de Benicarló- Com valora vostè haver rebut aquest guardó?

Ha estat una oportunitat de posar ordre a moltes idees i donar-li forma de llibre. Aquests premis són importants per a donar una embranzida als projectes creatius: és una espenteta fonamental. En aquest sentit cal felicitar Onada edicions i també l'Ajuntament de Benicarló per la valentia de posar en marxa aquest projecte.

El llibre ha sigut editat per Onada Edicions amb il·lustracions de Manuel Boix. Quina és la interpretació que aquestes il·lustracions fan del contingut dels seus articles?

Manuel Boix és un grandíssim artista, i un excepcional il·lustrador. Comptar amb la seua interpretació visual de cada text meu ha estat un privilegi. "Veus de ciència" és un llibre molt bonic.