Apunta't al Club Lector

dijous, 16 de juny de 2011

"Se't posen al cor com una sageta de dolç verí" Francesc Mompó ressenya Els somriures de la pena

"Una radiografia literària d'ell mateix". Així enceta Francesc Mompó la crítica que ha publicat al seu blog al voltant de l'última novel·la de Manel Alonso i Català, "Els somriures de la pena", un recull d'una trentena de relats "molt concrets i pròxims a l'autor", els quals tenen lloc a Pouet, un indret imaginari qualificat per Mompó com el Macondo particular de l'autor de Puçol.

Continuant el fil del llibre, l'autor de "De la fusta a l'aigua" divideix l'article en tres parts, corresponents als tres blocs en què s'estructura l'obra. Del primer, "Qui no té tall rossega els óssos", assenyala que és el més cronològicament allunyat en el temps: "és la part en què els records assoleixen el to líric més elevat". Parla de personatges perdedors i fracassats, que protagonitzen contes per a ser llegits "un a un, sense presses"

Pel que fa a la segona part, "Memòries sense cistell? Té plantes al clatell", l'acció es trasllada a les darreres dècades del segle XX, on, apunta Mompó, la intensitat lírica perd força en benefici del dietarisme i de l'oralitat. Finalment, el tercer bloc, "Maleïda la dent que es menja la sement", és quan el relat més s'apropa a l'autobiografia, tot introduint persones i personatges "quasi identificables".

Amb tot, el llibre (i la ressenya) conclou amb la qüestió que s'ha forjat a través dels tres blocs: "On aniran els records quan no hi haja qui els sostinga?"

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada