El crític Àngel Cano dissecciona el llibre de Manel Alonso i Català. En una extensa ressenya publicada al seu bloc, "El nét del tio Pipo", Cano hi estableix els grans temes que travessa l'obra del puçolenc, un retrat d'una societat rural que avança durant el passat segle XX, farcida d'elements autobiogràfics."Alonso traça una trentena de relats personals rescatats de la memòria, d'aquell calaix que s'ho vol arxivar tot, i ens delecta amb unes històries escrites d'una manera exacta, sense res sobrant, i amb els ingredients necessaris per a un aliment que ens omplirà el cervell de reflexions." D'entre eixa trentena de relats, Cano hi destaca "La solució" i "La llarga ombra del feixisme", on els escolars són els protagonistes evocats.
Amb tot, el crític assenyala el paper d'"Els somriures de la pena" com un calaix de records que s'ha tornat a obrir per mostrar (o re-mostrar) unes vivències personals que van més enllà dels llibres d'històrica, "uns records amb sentiment, uns records amb passió, uns records on la tendresa, la por, la mort, la fam, la guerra i la postguerra, la infantesa, la joventut, la vida, la família, l'alegria amarga i l'amargor més dolça ens permeten somriure-li a les penes humanes", conclou Àngel Cano.
La ressenya sencera es pot llegir clicant ací.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada