Apunta't al Club Lector

dimecres, 7 de desembre de 2016

Onada edicions publica la primera novel·la del periodista Pedro Manchón 


Pedro Manchón: “Si les falles són la millor festa del món és, precisament, per la seua complexitat en tots els aspectes”

alícia coscollano

“Trons d’avís. Encesa en flama” és el títol de la primera novel·la de Pedro Manchón. Tot i que el món de l’escriptura no li és aliè, el periodista i mestre de primària benicarlando ja havia realitzat una honrosa incursió amb el primer volum dels renoms benicarlandos, també editat per Onada. De la premsa a la narrativa en un salt temporal i espacial. Manchón ha escrit el seu tro d’avís, metafòric, des de Seattle, Washington. Està més present que mai i des d’un indret del món que li permet una bona perspectiva.  Potser aquesta distància li ha permès escriure amb una visió més acurada una novel·la ambientada en el món de les falles que transcorre a Beniana, poble d’horta i mar. Manchón signa una reflexió al voltant dels monuments fallers i dels col·lectius que els envolten. Un estudi empíric, ja que el coneix a la perfecció. De fet, ha viscut el laboratori creatiu del món faller de primera mà i, fins i tot, va ser president de la JLF benicarlanda. Amb este primer llibre de to àgil el periodista benicarlando realitza una retrospectiva que passa, també, per la història del segle XX i alguns dels principals esdeveniments socials i lligats a la festa. Perquè les falles mai no van defugir d’un context històric que, de vegades i com la resta de col·lectius humans, patien.

‘Trons d’avís’. Encesa en flama’, és un títol amb força per la teua primera novel·la. Com sorgeix?
Encesa en flama està Beniana i les persones que viuen dintre d’ella. Com li passa al narrador de la cançó ‘El faller’, aquí també bullen els cors dels personatges. M’agradava com sonava, la varietat de sentits que pot tindre l’expressió i per suposat que és un títol que es pot identificar fàcilment amb la temàtica de l’obra. Transmet molta força. Pel que fa a ‘Trons d’avís’ aniríem pel mateix camí. Amb la capçalera ‘’Tro d’avís’ vam editar farà uns anyets una publicació mensual que encara gasto quan escric de tant en tant columnes d’opinió. Vaig pensar que era una bona manera batejar el primer volum, ja que estem davant del començament de tot. Tinc també clar el nom del segon llibre, i si m’apures quasi que també el del tercer.

Beniana és un poble fàcilment imaginable. Fins i tot podem trobar alguna rèplica ben a prop d’algun personatge de ficció que apareix a la novel·la i molts detalls benicarlandos. La ficció, ha facilitat traslladar tota la complexitat interior del món de les falles?
Deixant de costat un pocs contes, quasi sempre he escrit per contar o explicar coses escrupolosament reals. Això, comporta una càrrega que és innegociable: la humana. I sempre és compromès parlar dels demés. La ficció m’ha alliberat per fer i dir al meu gust. Aquesta llibertat encara no la sé utilitzar de manera plena, sense anar més lluny perquè encara sóc el primer en censurar-me, però vull aprendre a no fer-ho. D’altra banda, pel que respecta a les similituds, Benicarló és el meu poble, i per suposat les seues falles el principal banc d’inspiració. Però no ens enganyem, que ningú es porte a equívoc perquè en primer lloc parlem de ficció, i en segon, moltes coses que passen al meu poble passen a qualsevol altre indret faller. He tingut la sort de fer bons amics a d’altres localitats i el llibre d’estil és el mateix amb pocs matisos. A la novel·la no parlo de Benicarló, però és indiscutible que l’he tingut present, perquè hi ha molts elements identificables que lluny d’amagar-los he volgut que es veieren.



La novel·la explica el naixement i el funcionament de l’univers faller. Efectues un salt fins a l’any 1936. Ha estat complicat investigar en detalls per tal de contextualitzar la història?
Explico el naixement i el funcionament del món faller a Beniana. L’univers faller és molt complex i no voldria que ningú pensara que la novel·la és un estudi científic o històric de la festa. He procurat respectar al màxim les referències històriques que ajuden a contextualitzar cadascuna de les subtrames però he fugit de navegar més del compte entre elles. No m’ha resultat massa complicada la investigació quan he necessitat d’ella, perquè he comptat amb bones fonts documentals. També l’editorial a nivell històric, com alguns amics amb articles de la pròpia festa, m’han facilitat la feina.

Per citar un exemple, quan a indumentària, designes la brusa negra per a la secció agrícola-fallera del municipi, i la brusa grisa per a la secció marinera-fallera. Per als profans, quants fonaments històrics podem trobar en el llibre?
El cas de la brusa és sols un detall, però està bé comentar-lo perquè seria un exemple clar d’aquesta ficció disfressada de realitat. La brusa, efectivament, continuava sent un element de la indumentària masculina dels anys trenta, però també dels avis als anys cinquanta. Per designar-ne d’un color als llauradors i d’un altre als mariners em vaig inspirar en un llibre d’Onada dedicat a la Peníscola dels anys cinquanta. Em va cridar molt l’atenció una fotografia d’una reunió dels iaios del poble on es veien bruses negres o de color gris. I sembla ser que les duien d’un o d’altre color depenent del sector laboral del qual venien.

Has buscat un llenguatge dinàmic i molt proper. El resultat és un llibre farcit d’expressions molt nostres, com ara, “repartir l’abadejo” dins d’una comissió, o els rerenoms dels personatges. L’obra és costumista, però alhora divertida.
Confio en oferir una història entretinguda que té moments per a tot. He procurat fer-ho amb un llenguatge pròxim, o almenys fent servir de tant en tant expressions que ajuden a identificar o fer més versemblant la narrativa i especialment els diàlegs.

També es destaquen els petits detalls, evocadors, de com podia ser un poble costaner i les relacions entre els seus habitants i les famílies dècades enrere. Es barreja la nostàlgia?
La meua no és una família de pescadors, però laboral o passionalment sempre ha estat molt lligada a la mar, per això per als primers passatges de la novel·la em va vindre de gust trastejar per un context mariner. Em venia bé fer-ho així, tenint en compte que el primer salt temporal volia emmarcar-lo en la guerra civil, i els oficis primaris eren molt adequats per al període històric. Encara sóc dels que de xicotet va poder escoltar els avis que havien viscut la cruesa dels darrers anys de la dècada dels trenta.





El llibre permet contemplar l’evolució del món faller, des de les primeres dècades del segle vint fins a l’actualitat. A ‘Trons d’avís’ no sols es parla d’una fallera major, però a una d’elles l’avisa l’alcaldessa del municipi pel mòbil.
Així és, a la fallera major del temps present, així li comunica l’elecció l’alcaldessa. El lector es trobarà en una quantitat significativa de personatges de tota mena, alguns dels quals aniran o tornaran. La història comença el maig de 2016 i culminarà amb les falles de 2017. Durant el transcurs de tot aquest any, que està resultant fins i tot més interessant del que sospitava pel que fa als esdeveniments que han esquitxat la festa, es desenvolupa la trama en temps present. I després estan els salts temporals, que complementen i justifiquen els entrellats de la trama.

Dels mecanismes interns del món faller, què és el que més fascinant t’ha resultat mostrar al lector?
Tot en general. Les qüestions temàtiques que es tracten són tan diverses com ho és la pròpia festa. Si les falles són la millor festa del món és precisament per la seua complexitat, en tots els aspectes. He procurat mostrar-ne molts, però és una carrera de llarg recorregut que intentaré plasmar en tres llibres. Ho tinc tot més que lligat, però a la primera part de la trilogia sols hi ha un tast de tot el que està per vindre. Encara es trobaran en falta aspectes destacables que algú que altre m’exigirà, però demano paciència. Els plats principals estan cuinats, però encara s’han de servir. El títol del primer llibre és això, un avís de tot el que està per vindre. Amb tot, els entremesos van prou farcits.
Per cert, a les falles, té més pes de decisió la figura masculina encapçalant presidències, comissions o preses de decisió? O amb els anys també s’ha convertit en un àmbit igualitari?

Crec que el sexisme comença a ser història, afortunadament. Hi ha falles més obertes que altres en tot això, però aquella divisió no tant antiga de comissió masculina i femenina per fi es va oblidant. Jo ja vaig tindre la sort de presidir una Junta Local Fallera molt equitativa pel que feia a la presència d’homes i dones. I la qüestió de les presidències també s’està superant. Pot ser sí que costa més del compte, però per fi contem amb bons referents en moltes ciutats i municipis fallers. Quan la generació del meu pare tirava coets a les despertades i a les coetaes, no es veia cap dona participant directament dels espectacles pirotècnics. Avui et faria una llista llarga de bones coeteres de Benicarló.

Ha estat necessari marxar i agafar perspectiva? “Trons d’avis” hagués pogut ser escrit des de Benicarló?
Tenia clar que volia escriure una història llarga, fallera i de ficció. Des de fa temps ho havia comentat amb alguns amics de confiança. Ho haguera fet des del meu poble, però el destí va voler que enllestira la cosa a Seattle. No sé si haguera resultat més difícil fer-ho des de Benicarló, però sense perdre el pols del que estic vivint als Estats Units, la novel·la ha sigut una bona excusa per omplir alguns buits obligats per la distància.

Com has plantejat l’escriptura del llibre? Finalment, la línia entre periodisme i literatura no és tant gran, no?
No he seguit cap patró concret, de veres. He procurat plasmar les idees que anaven bastint la sinopsis que havia plantejat quan vaig decidir posar-me al tall. Per anar escrivint no m’han mancat factors motivadors, alguns dels quals estaven en mans d’altres persones. En primer lloc, saber que contava amb la confiança editorial de Ramon París, d’Onada. Després, les converses sempre didàctiques amb un altre bon amic, mestre i company, Jaume Rolíndez. I finalment, i això ha resultat definitiu, poder comptar amb dos elements màgics: el llapis de Fernando Foix i la vareta de Pablo Anglés. Havia tingut la sort de compartir amb tots dos altres projectes vinculats a la festa. Amb ells hi ha confiança plena, comunió i admiració. L’aspecte visual d’Encesa en flama no podia estar en millors mans que les de Fernando, i comptar amb una banda sonora, fabricada expressament per a la novel·la i a més, per qui està composta, és un luxe. L’obra musical que s’estrenarà al temps que es presenta la novel·la, ha sigut enregistrada per un altre bon amic, Carlos Manzanares (El Tercero estudio). També de casa i gran músic, Carlos és una de les persones més polifacètiques que conec. He sigut afortunat de poder embarcar-los a tots en el projecte.

Quins serien els eixos fonamentals en els que has basat la novel·la?
Els protagonistes principals podrien ser un artista i una fallera. Amb ells es viatja durant tot el recorregut temporal que acompanya la novel·la. Però no són dos protagonistes que aclaparen tots els focus de la trama. Hi ha personatges molt importants que també mereixen ser observats perquè tenen aparició i evolucionen de la mà dels salts temporals. Està el recorregut per l’any de centenari, però els anys dels passatges del passat no han sigut escollits lleugerament.  

Com invitaries als lectors a apropar-se al teu primer llibre?
Evidentment jo convido a tots a fer-se amb un exemplar de la novel·la i passejar per Beniana i les seues falles. Estic convençut de dos coses: que el llibre no el llegiran tots els fallers i que sí ho farà gent que no és fallera. I crec que no cal ser amic de la festa per llegir “Trons d’avís”. Procuro no pensar massa en l’acceptació que puga tindre. Poder-la compartir amb la gent és traspassar una pantalla que il·lusiona, clar, però escriure aquesta primera part ha sigut una experiència que anirà sempre amb mi i que ja ha justificat el temps destinat.

És ja el tercer títol que edites amb Onada edicions. Què destacaries de la tasca de l’editorial?
Onada és una sort. Un tresor per a la cultura que cal cuidar molt bé mentre no deixem d’enriquir-nos amb les seues propostes. És un banc d’aprenentatge, una font inesgotable de motius per seguir enamorats de la terra. I després està l’equip humà, que en tractar-lo qualsevol compren amb facilitat perquè estem davant d’una de les editorials més importants i de major producció en la nostra llengua.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada