"La maleta de l’avi" o com explicar l’Alzheimer als infants

Alícia Coscollano

“La maleta de l'avi” és una joia cosida amb metàfora retallada i farcida de simbologia. La tonalitat utilitzada i els traços de les il·lustracions de les seves pàgines, realitzats per Juan Hernaz, caminen de la mà dels personatges, creats per Fátima Fernández. En elles trobem a un avi que inicia un viatge cap a la desmemoria de l’Alzheimer, però que manté la mar, el gran blau, entre els murs dels seus records. També trobem a una néta que intenta retenir tot allò que li remet a la figura que venera, però que per moments se li escapa entre els dits. Entre línies, tot un món. La néta i l'avi inicien un viatge fantàstic sortejant fantasmes per aterrar a la gran platja de l'amor que es professen, a la sorra en la qual es reconeixen. “La maleta de l'avi” és un relat màgic, simbòlic i tendre. S'endinsa per moments al territori de la faula per transitar per paisatges engendrats des d'un surrealisme oníric –o no tant-, i tocar-nos el cor, al infants i als adults, a través del llenguatge universal de l'afecte. Un relat narratiu i visual que commou fins a la medul·la i que es va erigir guanyador del Premi Internacional Àlbum Il·lustrat Ciutat de Benicarló.

Fátima, per què l'Alzheimer com a eix principal de l'argument de ‘La Maleta de l'avi’?

F.F. La comunitat científica considera a l'Alzheimer com la gran epidèmia del segle XXI. És important sensibilitzar-nos i conscienciar-nos sobre la problemàtica de les persones que perden la memòria.

Quina va ser la teva major preocupació en el plantejament de transmetre tot el que suposa una malaltia com l'Alzheimer des del punt de vista infantil?

F.F. Normalitzar la malaltia sense recórrer al drama i poder traspassar l'etiqueta d'infantil.

Les frases que cusen la història estan molt ben escollides, vas tenir contacte directe amb l'Alzheimer? Com vas viure la documentació prèvia?

F.F. Tinc amistats que estan vivint molt d'a prop aquesta malaltia en la seva família, cada vegada són més. Els uns i els altres, et van explicant anècdotes del seu dia a dia. És difícil no fer-se preguntes i buscar respostes. Buscar respostes és part de la meva forma de ser.

Aquesta història trasllada un esdeveniment vital, una de les grans temàtiques de la vida com és la malaltia, a un àmbit infantil. És necessari que editorials com Onada edicions apostin per aquest tipus de llibres?

F.F. És molt necessari. Els nens necessiten enfrontar-se a la realitat amb diferents recursos. La literatura és un d'ells.

Parlem del poder de la paraula, del poder evocador, i de com impulsa i genera un territori conceptual del que, imagino, han sorgit posteriorment les il·lustracions.

F.F. La paraula pot despertar sentiments i emocions molt diferents. A través de la lectura, despleguem la imaginació en totes les adreces. No existeixen barreres que ens impedeixin penetrar en tots els espais.

Com sorgeix la col·laboració amb Hernaz?

F.F. Vaig conèixer a Juan gràcies a la companyia Factoria Nord, que va donar vida i va teatralizar "Nora", un obra basada en un dels meus llibres. Juan és la persona que es va encarregar de les animacions i el disseny gràfic. En vore el seu treball, vaig saber que li proposaria poder realitzar algun projecte junts.

Juan, les il·lustracions estan plenes de simbologies, sembla que cada detall estigui acuradament estudiat i incorporat al relat. Has recopilat més de 800 referències diferents durant més de tres mesos per contextualitzar l'obra. Com has viscut aquest trajecte?

J.H. És imprescindible en cada projecte: per parlar d'alguna cosa és necessari conèixer-ho. I més encara per portar-ho a imatges que aconsegueixin el no evident que, per a mi, és una de les claus de la il·lustració. Quan vaig llegir el text de Fátima vaig comprendre els espais interpretatius que deixava. El treball de documentació va transitar per assajos mèdics, múltiples referències visuals, simbologia marina, zoologia, genètica, codi morse, filatèlia… Personalment ho visc sempre amb passió: m'aporta perspectiva, seguretat en el procés de treball i, sobretot, enriqueix les meves percepcions i plantejaments.

Les pàgines estan plenes de missatges que poden passar desapercebuts per al lector: les inicials que apareixen en la camisa i en la maleta, i les orenetes, que ens remeten a un talismà poètic de retorn…

J.H. Res no és casual ni anecdòtic a “La maleta de l’avi”. Hi ha moltes referències i picades d'ullet al lector, tots justificats. Hem anat perdent gran capacitat d'observació i de lectura d'imatges, alguna cosa que l'home medieval dominava quan “llegia”, per exemple, els relleus en les catedrals. Aquestes picades d'ullet que incorporo són missatges perquè el lector es faci preguntes. “H.R”, les inicials en la maleta en la primer il·lustració, correspon a Hirundo rustica, nom llatí de l'oreneta. Oreneta que, a més de la seva vinculació amb la memòria (no oblida tornar, any rere any, al seu mateix niu i amb la seva mateixa parella), té vinculació amb el mar. En segles passats els mariners es tatuaven una oreneta en cobrir 10.000 milles nàutiques; era la seva carta de presentació, denotava la seva experiència quan els patrons contractaven marins en els molls. Per això l'oreneta acompanya en tot el viatge a Mariana i al seu avi. És, en efecte, un talismà poètic de retorn però també la memòria que vola.

I la utilització de banderes, descriuen una situació vital del protagonista tal com transcorre la història creada per Fátima?

J.H. Això va ser un descobriment per a mi. El llenguatge de banderes (i la seva correspondència en codi morse, també present) és molt tècnic però molt ric, sent capaç de descriure totes les situacions possibles d'un vaixell en el mar, o bé amb una sola bandera o bé amb una combinació de vàries. La transliteració al llenguatge de banderes del que viu l'avi aporta una lectura complementària que aprofundeix en la situació interna d'un malalt d'Alzheimer, i que pot passar-nos desapercebuda si només jutgem el seu aspecte extern. I aquesta és la funció que compleixen les banderes: indagar en la consciència del propi avi, en la seva percepció de la seva pròpia situació. Si únicament llegim les banderes podríem seguir la narració a través d'una lectura paral·lela, més profunda, del que està succeint en cada imatge des de l'òptica de l'avi. En cert sentit són el crit callat del propi malalt. I, com en la vida real, exigeix al lector un exercici d'empatia, de col·locar-se en el lloc de l'altre.

Dibuixar la desmemoria desfilada en columnes que ascendeixen i es perden en la part superior de la pàgina té molta força com a missatge visual.

J.H. Amb la malaltia l'arquitectura del jo es transforma, s'esvaeix… Els pilars que tot ho sustenten es converteixen en remolins que arrosseguen els arcs i les voltes, i els transforma en tornados d'éssers estranys, aliens, dotats de vida pròpia que ja no es poden governar. Aquesta imatge és el llindar, a més, entre el món real de les dues primeres il·lustracions i el món oníric en el qual s'endinsen tots dos personatges. La iconicidad de cada imatge té pes en la narració, sens dubte, però no és el principal objectiu: ha de funcionar en el context i ha de correspondre's amb un ritme i amb una intenció. D'un o una altra manera, en cada imatge he tractat d'incorporar aquestes reflexions visuals que tinguin pes específic però que permetin una lectura continuada i coherent.

Fátima i Juan, Com ha resultat finalment el treball conjunt, planificar l'equilibri entre il·lustració i text?

J.H. En aquest cas el procés ha estat lineal. Fátima tenia el text conclòs i el meu treball es va desenvolupar una vegada que el seu va haver acabat. Personalment prefereixo tenir un punt de partida definit, com era el cas, per abordar el treball amb total contundència en totes les seves fases. Alguna cosa clau és que el text deixi marge interpretatiu a la imatge i viceversa. El text de Fátima permetia aquest marge. A partir d'aquí, la integració del text en les il·lustracions, fins i tot com un element estètic més, va ser senzilla.

Vau pensar que hi havia possibilitats de guanyar el Premi Internacional d'Àlbum Il·lustrat?

F.F. Darrere d'aquest llibre hi ha molt esforç i hores de treball. En tractar-se d'un tema difícil, al que les editorials no solen estar obertes a aquest tipus temàtiques, calia intentar guanyar un concurs per donar-li una visibilitat especial.

J.H. Quan et presentes a un premi sempre albergues l'esperança de guanyar, però mai és fàcil, tant pel fet de competir amb altres àlbums com per la complexitat temàtica del nostre. Francament no pensava que poguéssim obtenir el premi, per la qual cosa la sorpresa va ser doble. El risc que implica un àlbum d'aquest calat va ser des del principi una aposta i un repte per a nosaltres i ara ho és també per a l'editorial. No obstant això, l'aval del premi internacional crec que fa al lector afrontar la seva lectura amb una altra perspectiva.

Com heu viscut aquest reconeixement?

J.H. En el meu cas, amb sorpresa inicial i amb agraïment, per descomptat, tant als responsables de Onada Edicions com a l’Ajuntament de Benicarló, tant pel premi com pel tracte rebut. Els premis, encara que no són claus en una trajectòria, sí crec que són indicatius que el treball va per bon camí, que és capaç de comunicar i commoure. En un treball com el nostre, a més, un necessita certa resposta per estar segur que el que fa funciona com ha planificat. I els premis compleixen, en part, aquesta funció incentivadora.