Apunta't al Club Lector

dijous, 22 de desembre de 2016

2016, un any de llibres - Llibres del territori

El projecte d'Onada Edicions va nàixer l'any 2003 com una iniciativa per proporcionar als territoris del que seria l'antiga diòcesi de Tortosa de materials per reivindicar el seu patrimoni i aprofundir en l'estudi dels pobles, societats, festes, la parla i moltes altres vessants des del format del llibre. D'ençà, tot i el creixement de l'editorial cap altres gèneres d'abast de país (i fins i tot internacionals), el territori de cruïlla es manté com un dels objectius fonamentals d'aquest projecte cultural.

Com en anys anteriors, el 2016 ens ha deixat un nombrós conjunt d'obres estretament vinculades al Maestrat, els Ports i les Terres de l'Ebre. Enquadrades en diverses col·leccions, autors i autores de ca nostra s'endinsen en el coneixement de les nostres arrels des de les més variades disciplines: la filologia, la història, la política, la natura. Són obres per conèixer-nos i posar en el mapa aquestes comarques perifèriques i centrals alhora.

 
Bona part de les obres del territori es van presentar al Sopar de Lletres d'Onada, celebrat a l'agost a L'Antic Molí, i que va homenatjar la historiadora Viqui Almuni

La figura política de Marcel·lí Domingo

Marcel·lí Domingo va ser un dels protagonistes de la política espanyola durant la II República. Com a Ministre d'Instrucció Pública impulsà decididament la creació d’escoles en un país amb grans índexs d’analfabetisme. Però, a les Terres de l'Ebre, el seu país petit, també va deixar una forta empremta, tot organitzant un corrent republicà i progressista de gran protagonisme a la Tortosa i comarques de les primeres dècades del segle passat. L'historiador Josep Sancho ha abordat una completíssima biografia en "El marcel·linisme a les Terres de l'Ebre", en el que explora tant el seu llegat com la influència que va despertar al sud català i el paper dels seus acòlits i col·laboradors.

Dues obres per abastar Francesc Mestre i Noè

Enguany es complia el 150 aniversari del naixement de l'intel·lectual Francesc Mestre i Noè, i per commemorar-ho, la historiadora Núria Menasanch ha treballat en la vida i l'obra d'aquest intel·lectual tortosí tot donant forma a dos títols. A la primavera va veure la llum "Francesc Mestre i Noè i l'estímul associatiu ebrenc", en el qual s'hi centra en el seu paper com motor de la cultura i el progrés en aquella ribera d'Ebre de tombant de segle. Sis mesos més tard es complementa amb "Biografia de Francesc Mestre i Noè. Cronista de Tortosa"; ací Menasanch s'endinsa en la seua faceta més personal, en la seua nissaga familiar i en les seues aportacions literàries des de la historiografia, la lingüística o el periodisme. Al remat, amb aquest projecte s'ha cercat la posada en valor de la tasca d'una peça clau de la renaixença tortosina.

 
Núria Menasanch ha recuperat la figura de Francesc Mestre i Noè

L'Institut republicà de Benicarló

Francisco Mezquita és un historiador i professor de Vila-real. Estudiant la documentació de l'IES Francesc Ribalta, el gran institut de Castelló, s'hi va trobar amb l'existència d'un institut durant la II República a Benicarló, obert l'any 1933 i tancat amb l'entrada de les tropes franquistes a la població. A partir d'aquests documents, Mezquita ha publicat "Orígens i formació de l'Institut Elemental de Benicarló" per posar en relleu l’obra educadora a través d’alumnes i professors durant el període republicà com un exemple més de la tasca educativa del govern republicà, la qual es pretenia que fos el motor i la base de la nova societat arreplegant en aquest cas l’interès i els anhels de l’Ajuntament del poble de Benicarló. Al mateix temps es feia portador de desig d’una societat dinàmica i emprenedora que volia ser el centre educatiu de la comarca incorporant les demandes d’escolarització i formació dels pobles del voltant en un procés que malauradament va tallar de colp la guerra civil.

El que resta de la Guerra del Francés

El maig del 2014, coincidint amb la desfeta napoleònica a la península Ibèrica, Tortosa acollia el Congrés d'Història i Arqueologia dedicat a aquesta etapa històrica. Les aportacions que hi van fer els estudiosos i acadèmics han vist la llum enguany en el volum "200 anys de la fi de la Guerra del Francès a les Terres de l'Ebre", coordinat per Roc Salvadó i Joan Martínez Tomàs. Un llibre multidisciplinar per copsar la importància que va tindre aquell conflicte durant les dècades posteriors al tram final de l'Ebre.

Imatges històriques de Peníscola i de les Terres de l'Ebre

Fa tres anys, Regina Kenmore va sorprendre amb les seues esplèndides fotografies a color de Peníscola dels anys 50 i 60, les primeres preses en aquest suport de la Ciutat en el Mar, que ens mostraven una localitat que avançava ràpidament cap l'esclat turístic que predomina en l'actualitat. I enguany, la pintora anglesa ho ha completat amb "Peníscola en blanc i negre", una nova sèrie d'imatges inèdites en les quals, com a l'anterior volum, descobreix els paisatges i les gents peniscolanes en els seus quefers quotidians, allunyat del postalisme.

D'una altra banda, la col·lecció Finestres al passat es va ampliar amb un nou volum. Fidels a la seua cita anual, Albert Curto i Laura Tienda, de l'Arxiu Comarcal del Baix Ebre, publiquen una selecció dels fotògrafs ebrencs més rellevants del segle passat, com una manera de recuperar i difondre la memòria visual d'aquestes comarques. Ara ha estat el torn de "Joan Sorlí, la força de l'espontaneïtat", en el qual aborden la tasca del retratista ulldeconenc, especialitzat en captar l'expressivitat dels rostres anònims i de les situacions quotidianes. Són quaranta imatges ubicades sobre la dècada dels 50, abans de que Sorlí emigrés a Anglaterra.

La fauna herpetològica ebrenca

Amb la tardor arribava "Rèptils i amfibis a la Terra Alta". L'obra dels germans Anna Maria Garcia Codina, veterinària, i Joaquim Garcia Codina, enginyer de forest, és un complet recull de tot allò que cal saber sobre l'herpetologia meridional: serps, llangardaixos, tortugues… I va més enllà del compendi d'espècies, ja que els autors s'han fixat en les relacions entre aquests animalons i la societat terraltenca a través dels noms, les històries orals, els refranys, la medicina, l'art o la conservació ecològica, entre d'altres.

Obres de Càlig i de Xert

Als mesos d'estiu, gairebé coincidint amb el Sopar de Lletres que cada agost celebrem a Onada Edicions, els llibres dedicats al territori tenen el seu moment de protagonisme. Les festes majors i el retorn de molts dels vilatans residents a l'exterior afavoreix que la presentació d'una obra sobre el poble siga un dels esdeveniments culturals de l'any.

La Biblioteca Calijona es va ampliar amb el quart volum. "El parlar de Càlig" de Berta Sans va omplir la Casa de Cultura d'aquesta població del Baix Maestrat. Es tracta del resultat d'un estudi filòlogic que busca la gramàtica, l'ortografia, la morfologia i el vocabulari més genuí de la població, que de ben segur servirà per preservar els mots, les expressions i l'oralitat calijona per als nous parlants.

 
Berta Sans va presentar "El parlar de Càlig" a la seua vila

Mentre, també al Baix Maestrat, la Biblioteca Xertolina hi sumava l'extens "Apuntes históricos sobre la villa de Chert". Aquest era el títol d’uns manuscrits que signava l’any 1904 un parcialment oblidat mossèn Josep Arasa Barberà. L’atzar havia retornat aquells documents a Xert després d’un periple quasi odissíac, que ara descobrim gràcies a la tasca dels estudiosos Milagros Cárcel, Joan Antoni Micó i Josep Meseguer-Carbó, els qui contribueixen a la tasca de mossèn Arasa amb un complet estudi introductori i un ample ventall de notes explicatives. L'estudi de Meseguer-Carbó també es va editar com a separata en el volum de La Barcella "Josep Arasa Barberà, historiador de la diòcesi de Tortosa".

Bitllets i famílies per tancar l'any

Dues obres de territori s'han estrenat aquest mes de desembre. A Amposta es presentava "El paper moneda a la comarca del Montsià durant la Guerra Civil". Els seus autors, Joan-Baptista Beltran i Julio Allepuz, donen a conèixer les imatges dels bitllets i de les monedes que els ajuntaments de la comarca van posar en circulació en els anys convulsos de la guerra civil. Una colorida i completa obra per descobrir un apartat curiós del conflicte bèl·lic als nostres pobles i alhora, reivindicar aquest patrimoni cultural i històric.

I a Benicarló, el passat diumenge 18 de desembre, es presentava el segon volum de les "Famílies tradicionals de Benicarló". A partir dels renoms, els apel·latius que passen de pares a fills, els autors Pedro Manchón i Jaume Rolíndez entrevisten fins a quaranta famílies benicarlandes, que s'afegeixen al mig centenar del primer volum. Amb el testimoni de tota una vida se'ns dibuixa el retrat de diverses generacions de benicarlandos i de la seua vida quotidiana. A més a més, com un veritable àlbum de fotos, es trauen a la llum desenes i desenes d'imatges inèdites.

 
Multitudinària presentació de les "Famílies tradicionals de Benicarló"

2016, un any de llibres - La no ficció

Les col·leccions d'Onada abasten una gran varietat de temàtiques i camps del coneixement més enllà dels gèneres de ficció. La seua oposada, la no ficció, cada cop pren més volada en l'interès que desperta entre el públic.

L'assaig i la divulgació

L'any passat vam engegar La Nau Sèrie Minor, la col·lecció dedicada a promoure la divulgació en les àrees més diverses, des de la lingüística a l'economia, sempre amb obres pensades per al gran públic, amenes i entretingudes sense perdre la rigorositat. I enguany, aquesta conjunt ha acollit dos dels nous Premis Literaris Ciutat de Benicarló, que per la seua descripció, han encaixat de ben grat en La Nau Minor. Són "L'única passió noble" de Joan Garí, I Premi de Narrativa Memorialística, i "Sobre l'alquímia de la vida" de Joan Borja i Sanz, I Premi de Divulgació Científica, els quals se sumen al ja consolidat Premi d'Àlbum Infantil Il·lustrat. El quart dels guardons benicarlandos, el de Llibre Gastronòmic, va romandre desert en la primera edició.

Acte de lliurament dels Premis Literaris Ciutat de Benicarló

El borrianenc Joan Garí ha dut a terme una reivindicació de l'assaig com a gènere literari en "L'única passió noble". Com exposa el subtítol, és una conversa "fictícia" amb madame Mähler-Besse sobre els valencians i el seu país. Aquesta dona té la circumstància quem hi residia en l'heretat de Michel de Montaigne, el creador dels "Essais". Així, Garí pren la figura d'aquest assagista occità i la de l'assagista valencià més important, Joan Fuster, per reflexionar sobre el valencianisme des de la irrupció de l'intel·lectual de Sueca fins l'actualitat.

De Sueca també és, curiosament, el genetista Xavier Vendrell, un dels principals científics de la seua especialitat. Qui aprofitarà tots els seus coneixements és l'escriptor i divulgador Joan Borja i Sanz per bastir "Sobre l'alquímia de la vida". El llibre és, més que una entrevista, una conversa distesa i amable en la qual s'hi posen sobre la taula grans temes de la recerca en ciència i en concret, sobre la biologia i la genètica, sobre allò que fa possible la vida.

Parlem de marques

També per les voltes de novembre, quan Benicarló celebrava els seus Premis Literaris, La Nau Sèrie Minor sumava el nou llibre de Pilar Alfonso. En "(Tot) el que encara no saps sobre les marques" la professora de Cinctorres ens mostra que hi ha darrere de les omnipresents marques. No només les de productes comercials coneguts com la Coca Cola o Nike, sinó també les d'institucions públiques i fins i tot les de persones individuals convertides en les seues pròpies marques. També parla dels relats construïts al seu favor, i pel contrari, els relats crítics. Alfonso ho du a terme amb un llenguatge àgil que interpel·la directament el lector mitjançat una munió d'exemples textuals, visuals i audiovisuals ben familiars.

La gastronomia, sempre present

La col·lecció La Teca, dedicada als llibres de gastronomia del territori, és un dels puntals d'Onada. La formen títols de contrastada qualitat que ens porten el saber de grans cuiners i cuineres, tasca que ha estat reconeguda per tres premis Gourmand. 

El gener és el mes de la carxofa. Va ser lògic, doncs, que per aquelles dates es presentara "Els millors pinxos i tapes de la carxofa de Benicarló" i la seua versió en castellà, "Los mejores pinchos y tapas de la alcachofa de Benicarló". Aquesta darrera va donar el tret de sortida a la col·lecció La Manduca. Tot seguint l'estela de l'anterior volum sobre la cuina del producte estrella del camp benicarlando, ara són els membres de l'Associació Benicarlanda de Bars i Cafeteries qui ens ensenyen les seues creacions en el format mini del pinxo. Petites peces saboroses amb la carxofa com a ingredient protagonista.

 
 "Els millors pinxos i tapes de la carxofa de Benicarló" es va presentar el gener

Tot just unes setmanes més tard, el poble de la Cava, a Deltebre, acollia l'estrena de "La cuina dels arrossos del Delta de l'Ebre". La dinàmica Associació Local de la Dona de la Cava tornava als fogons per recuperar les múltiples formes de preparar l'arròs, tal com s'ha fet generació rere generació. Així, aquest producte s'acompanya de la riquesa que ofereix el paisatge deltaic: peix, marisc, carn de corral, aus, verdures, hortalisses… Amb tot, les propostes del receptari vinculen la gastronomia amb el patrimoni tradicional d'un espai únic cóm és del Delta de l'Ebre. També compta amb la versió en castellà: "La cocina de los arroces del Delta del Ebro".

 
La presentació de "La cuina dels arrossos del Delta de l'Ebre" a la Cava

Aquesta Associació Local de la Dona de la Cava ja va triomfar, fa quatre anys, amb l'anterior receptari, "La cuina del Delta de l'Ebre". I tot aprofitant la vinguda del nou volum, s'ha reeditat aquest títol, premi Gourmand de Cuina Mediterrània. No ha estat l'única reedició de La Teca: des del setembre comptem amb la segona edició de "La pastisseria i la cuina de la garrofa", el llibre de referència per treballar amb aquest nostrat ingredient i traure-li tot el seu sabor, i de passada, restaurar-li la fama tot superant la condició de succedani que arrossegava. Aquest receptari coral, fruit de la Fundació Alícia i d'un conjunt de restauradors i pastissers catalans, també va obtindre el Premi Gourmand al seu moment, en la modalitat de Postres.

Torres que miren cap el cel

Possiblement, un dels títols de l'any d'Onada ha estat "Les muixerangues valencianes". Publicat al final de l'estiu, Joan Bofarull abordava el fenomen de les torres humanes com a element de la tradició festiva valenciana. I més enllà de la coneguda internacionalment Muixeranga d'Algemesí, ens descobria que molts altres indrets del país hi celebraven aquest construccions precursores dels castells catalans. Algunes comptaven amb segles d'història, com Peníscola, Titaïgues, Forcall o L'Alcúdia. D'altres s'acaben tot just de crear, com València, Alacant, Gandia, Castellò o Vinaròs (a la qual hi pertany l'autor). I encara més, altres localitats defugen de la colla organitzada i improvisen torres humanes per festes: és el que es denomina "pals de pollastre", com a Picanya, Xiva o Calles. Amb un conjunt espectacular de fotografies, "Les muixerangues valencianes" ens descobreix una part amagada i indefugible del nostre patrimoni cultural.

 
Presentació de "Les muixerangues valencianes" a València

El cinquè volum de les Biografies de Tarragona

Finalment, enguany ha vist la llum el cinquè volum de la sèrie Biografies de Tarragona. Des del març de 2010, un equip d'historiadors, acadèmics i escriptors, coordinats per Manel Güell i Salvador-Joan Rovira, s'han endinsat en el bimil·lenari recorregut de la capital tarragonina per traure a la llum les personalitats que han donat a la ciutat els seus trets característics. Aquest cinquè número també és especial, ja que l'equip que ha comandat aquesta potent iniciativa es fa a un costat per deixar pas a noves cares que vullguen avançar en la història dels tarragonins i tarragonines.

2016, un any de llibres - El llibre juvenil

Des de fa uns anys, Onada fem un esforç per acostar a les aules lectures de qualitat i que siguen d'interès tant per a l'alumnat com per al docent. Així va nàixer el projecte Onada Educació, amb el qual s'hi vehiculen les propostes literàries i els materials didàctics per treballar a classe, i que entre els seus objectius hi compta amb la promoció del que anomenem "Literatura de quilòmetre zero", és a dir, proporcionar obres de proximitat amb autors i autores del territori. La col·lecció Maremàgnum enquadra aquests títols enfocats per als cicles educatius d'entre 1r de Secundària i el Batxillerat. Es divideix en dues sèries: la Taronja, per a primer cicle d'ESO, i la Roja, per al segon cicle d'ESO i els cursos posteriors.

Precisament vam encetar l'any amb dos Maremàgnums, un per cada sèrie. El corresponent a la Roja va ser "El mar de les ombres" de Joan Pinyol. Ací, l'autor de la reeixida "Ningú no mor" ens porta una novel·la d'aventures, amb el seu estil trepidant que no deixa descansar el lector en cap moment. La trama ens condueix a principis del segle XX, en el marc de les Guerres del Marroc, quan el protagonista, el Miquel fuig cap a una vida millor embarcant-se en un vapor amb destinació a Amèrica. Però el segueix el Kraus, un perillós personatge. El vaixell Reina Maria Cristina serà una angoixant gàbia per a Miquel i la seua amiga, l'Alba.

 
"El mar de les ombres" va dur Joan Pinyol fins Menorca

Ben diferent és "No és la derrota, sinó el vent". Jesús M. Tibau pren un ésser tan humil com és un mitjó i el fa personatge d'un grapat de contes. En ocasions és protagonista, en altres és un xicotet observador de les històries emotives, alegres, tristes o esbojarrades que es donen al seu voltant. En són fins a trenta-cinc relats que l'autor de Tortosa ens ofereix amb el seu personal segell, i tot i ser de la banda Taronja, és d'aquells llibres que no entén d'edats.

 
Jesús M. Tibau va presentar el llibre a la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d'Amposta

Dos més per Sant Jordi

Amb la primavera van aplegar una altra parella de Maremàgnums, també una de cada color. Ambdues provenen d'autores del Camp de Tarragona, sumant-s'hi d'aquesta forma a l'ampla nòmina d'escriptors i escriptores d'aquesta zona que han publicat en la col·lecció juvenil d'Onada i formen part de Literatura Km 0 de les comarques del Camp.

A "Café Berlevag", Mònica Batet hi composa tres històries unides a través de la música i d'un cafè del Village novaiorquès: la Sarah, filla d'un famós cantant, l'Alice, una solista que no acaba de tancar una cançó i rep una trucada inesperada, i la Jane, una guia de museu amb una veïna addicta a confeccionar llistats. L'autora del Pont d'Armentera ens deixa una novel·la sòlida i exigent, feta per obrir les mirades dels joves lectors.

Per a la Sèrie Taronja i amb un to més distès i simpàtic hi va aplegar el nou llibre de Noemi Bagés, que porta un títol engrescador per a qualsevol xiquet i xiqueta: "Que s'acaben les vacances, si us plau!". I és que això és el que pensa el Marc quan de sobte, el seu meravellós estiu esdevé passar tres mesos avorrint-se al poble de la iaia. Dies llargs i xafogosos sense res de sorprenent, en els quals desitjarà que torne a començar el curs.

Reedicions, més reedicions i un reconeixement

A poc estem per a que toquen les campanades quan arriba el darrer Maremàgnum, el que fa divuit en la col·lecció. És un títol ja conegut: "El cas Peníscola", amb el qual Manel Joan i Arinyó va guanyar el Premi Vila de Puçol l'any 2013. En el seu moment es va editar en Narratives, i a l'exhaurir-se, vista la seua bona acollida als centres educatius (i no només de la Ciutat en el Mar!), s'ha reeditat en un format més còmode i a un preu més ajustat. La història és coneguda: Anna Recasens, inspectora dels Mossos, provarà de resoldre el crim d'una jove peniscolana anys enrere, la mare del seu futur gendre. D'incògnit i fora de la seua jurisdicció, no trobarà facilitats per destapar el passat dels implicats i implicades. 

No ha estat l'única reedició de Maremàgnum. El projecte Onada Educació s'ha consolidat i així fa palesa el recorregut d'obres com "Després del silenci" d'Enric Lluch i "La lluna de Praga" de Jordi Santasusagna, amb segones edicions llançades a l'octubre, o la tercera de "L'estirp de la Sang Reial" de Pep Castellano, un veritable clàssic modern de la literatura juvenil al nord valencià.

Finalment, cal ressenyar la inclusió de "Cita a la Paret de Gel" de Margarida Aritzeta en el programa El gust per la lectura de la Generalitat de Catalunya, amb el qual es reconeix la tasca de l'escriptora de Valls amb la literatura juvenil, i de retruc, posa de manifest la cerca per propostes de qualitat de Maremàgnum i Onada Educació.

2016, un any de llibres - El llibre infantil

En Onada tenim un compromís amb els primers lectors i lectores per portar-los propostes literàries que siguen entretingudes, amenes i amb valors. Amb aquest esperit es va estrenar al 2014 el Premi Internacional d'Àlbum Infantil Il·lustrat Ciutat de Benicarló. En aquesta tercera edició, ja en el marc dels Premis Literaris de la localitat, aquest guardó s'ha consolidat com una referència en aquest gènere, amb una participació de caire internacional.

Enguany, l'obra guanyadora va ser "La maleta del abuelo". Provinent d'Astúries, l'il·lustrador Juan Hernaz i l'escriptora Fátima Fernández ens presentaven la Mariana, una xiqueta amb un avi malalt de la memòria, a qui voldrà ajudar a recordar. Amb un jurat compost per Manolo Boix, Clara Berenguer i César Barceló, és una tendra història que parla de l'Alzheimer sense dramatitzar, amb uns dibuixos carregats de màgia i de referències del món mariner. Resolt a l'estiu, el llibre es va presentar al Sopar Literari dels Premis, celebrat a Benicarló a principis del mes de novembre. A l'igual que en anys anteriors, s'ha publicat en dues versions bilingües: valencià/anglès ("La maleta de l'avi") i castellà/anglès ("La maleta del abuelo").

 
Fátima Fernández i Juan Hernaz en la presentació a Benicarló (Canal 56)

La pàgina d'Onada Imagina

"La maleta de l'avi" i "La maleta del abuelo" són les últimes incorporacions en la col·lecció Imagina, dedicada als àlbums il·lustrats i que des d'enguany disposen d'un propi aparador a la Xarxa. A la web onadaimagina.com hi trobareu tota la informació sobre les obres que editem en aquesta col·lecció i els seus autors i autores en tres idiomes: valencià, anglès i castellà. 

Tres col·leccions de contes ebrencs

Quelcom es mou per la vora del riu Ebre. El sud català està gaudint d'un esclat creatiu que es materialitza en iniciatives de tota mena, i el conte infantil no ha estat una excepció. En Onada comptàvem des de fa uns anys amb dues sèries d'autores del territori que han captivat els grans i els xicotets lectors: les Germanes Besolí amb Les Contalles de Muniatto i Núria Ibáñez amb El Montsià de Bàrbara i Jaume. En aquest 2016 hem sumat nous volums d'aquest parell de nissagues, i com no hi ha dues sense tres, enguany s'han estrenat el Grup La Deriva amb els primers volums del projecte educatiu A l'escola, Terres de l'Ebre!

 
La presentació dels Contes de La Deriva a Amposta

Tres joves d'Amposta, la tècnica en educació infantil Andrea Ferreres, la geògrafa Neus Pons i la periodista Núria Pons conformen aquest col·lectiu que té per objectiu oferir materials i recursos didàctics vinculats al territori als mestres de les comarques ebrenques, a partir de treballar amb elements característics d'aquestes contrades. El projecte A l'escola, Terres de l'Ebre es divideix en diverses sèries temàtiques i adreçades als diversos cicles educatius. Així, a la Sèrie Groga, per a més de 3 anys, hi podem trobar "La Lia entra a la banda", on es parla de les bandes de música, i en "Amb la panxa ben plena", dels productes alimentaris típics. Mentre, la Sèrie Blava, per a més de 6 anys, s'estrena amb el volum "Panxampla, el bandoler de les Terres de l'Ebre" dedicat a aquest personatge històric, i "Quina temor!" es mostren alguns dels éssers fantàstics ebrencs. Les il·lustracions han anat a càrrec de Sefa Villalbí i l'alumnat de l'Escola d'Art i Disseny d'Amposta.

Amb "Per Carnaval, farina i cóc amb sal!", la col·lecció El Montsià de Bàrbara i Jaume aplega a l'equador del seu recorregut: un volum per cadascun dels municipis que composen la comarca més meridional de Catalunya. En aquesta ocasió, els dos xiquets protagonistes coneixen la vila de Godall el dia de la seua festa més emblemàtica, el Carnaval. Núria Ibáñez és l'autora d'aquesta història que compta amb les il·lustracions de Míriam Valldepérez, les fotografies d'Alfred Blanch i el tractament d'imatge de Marina Rascón.

 
L'equip de El Montsià de Bàrbara i Jaume a la presentació de Godall

D'aquestes sèries de contes ebrencs, la més veterana i longeva són les Contalles de Muniatto de les Germanes Besolí. Hem acabat l'any amb l'aparició de dos nous títols, els que fan divuit i dèneu de la col·lecció del conegut xiquet basat en el pallasso Muniatto. Són "El cagatió de Muniatto" i "Muniatto i la cucafera", dues aventures en que el protagonista coneixerà aquests simpàtics personatges de la nostra cultura, sempre amb els valors de tolerància, imaginació i respecte a la diferència que Olga Besolí i Ester Besolí imprimeixen a la seua obra.

 
El pallasso Muniatto ja té els nous volums de les Contalles

Tres interessants iniciatives que tenen preparades la seua continuïtat en l'any 2017 i de les quals us podeu informar puntualment en la pàgina d'Onada o les pròpies pàgines de cada projecte.

2016, un any de llibres - La poesia i el teatre

La nostra és una llengua de poetes i poetesses, i aquest any que ara fineix no ha estat una excepció: de nou hem pogut gaudir d'una prolífica edició de poemaris, avalats amb la qualitat literària de la col·lecció Poesia, la qual ja assoleix els quaranta títols publicats. I no descuidem la dramatúrgia, un gènere minoritari que amaga veritables joies carregades d'aventures i d'emocions que no han d'envejar en absolut a les novel·les.

De nou, Puçol i Sagunt

Com cada primavera, la llista de novetats va comptar amb les obres guanyadores dels anteriors Premis Literaris Vila de Puçol i Ciutat de Sagunt, els quals edició rere edició es consoliden com a convocatòries de referència de les lletres catalanes.

El 19è Premi Josep Maria Ribelles Vila de Puçol havia recaigut en "Úter", de Josep Maria Balbastre. El de Ròtova, autor d'una sòlida carrera literària, ens portava un llibre que podia enganyar a primera vista, atès que tot i el títol, "Úter" no parla sobre la maternitat, sinó sobre la vida i sobre la mort, sobre la pèrdua i la desaparició i com els humans superem eixa desfeta amb la paraula i l'amor.

 Josep Maria Balbastre, entrevista a la Fira del Llibre de València

També l'amor és present a "Inventari de fragilitats", el poemari amb el qual Jesús Giron va obtindre el 18è Premi Jaume Bru i Vidal Ciutat de Sagunt. Així, l'escriptor ens porta per un camí que s'enceta amb el desengany, continua amb la ruptura i l'enyorament per cloure amb el triomf de l'amor. Giron, autor de la vila de Calles, suma així aquest títol a una trajectòria farcida de guardons.

Jesús Girón presentat per Enric Sanç a la Plaça del Llibre

Poeta consagrat, poeta novell

El 2016 ens va deixar dos llibres escrits per sengles poetes de recorregut ben diferent. Raimond Aguiló és un dels autors catalans més prolífics. D'una extensa carrera literària, no ha estat fins fa a penes una dècada quan ha començat a veure's reconegut amb una cada cop més completa nòmina de premis i de publicacions. Mentre, Josepa Montagut i Mariner, després del reeixit debut l'any passat amb "Papallones silenciades sobre una mar de gel", no ha deixat refredar la creativitat i apleguem al desembre amb un nou títol a les llibreries.

"La lleugeresa forana" d'Aguiló no és un poemari, sinó cinc aplegats en un mateix volum. El de Falset ha conjugat aquesta xifra de col·leccions poètiques que van obtindre el primer premi a l'Ametlla de Mar, el Perelló, Taradell, la Pobla de Vallbona i Sant Vicent del Raspeig. Al remat, una nova prova que palesa que la literatura que fa Raimond Aguiló no és pas local, ni coneix el significat de la paraula frontera; ans al contrari, ens suggereix agermanament i sentit ampli i complet de pàtria i de nació.

Mentre, a "Des del Sud fins al Nord, una llàgrima parla", Josepa Montagut manté la línia de poesia reivindicativa i militant de l'anterior obra. Enquadrada en la lluita feminista i per la igualtat de gènere, mostra les problemàtiques de les dones tant al Tercer Món, el Sud, com a les societats occidentals, el Nord. Són versos que volen ser un revulsiu, un espill que ens mostre els problemes del món patriarcal i la seua superació mitjançant l’amor a la humanitat.

 Presentació a València de "Des del Sud fins al Nord, una llàgrima parla"

Tot recuperant Carles Salvador

Al 1952, l'industrial benicarlando Salvador Fontcuberta (de qui vam publicar la seua biografia fa uns anys) va convocar un premi de poesia per a les festes de la població. I el guardó va ser per a l'escriptor, filòleg i mestre Carles Salvador amb "Les veus de la terra", una composició en la qual exalta el treball i la laboriositat de la vila des dels ulls d'un jove benicarlando. Amb motiu del 50è aniversari de la mort del gran docent de Benassal, vam recuperar aquests versos en una edició que es completa i complementa amb un estudi introductori dut a terme pel filòleg Vicent Pitarch, qui tracta la figura de Carles Salvador, el context social, polític i cultural de l'època, a més d'analitzar el propi poema.

La capital del Maestrat històric

Al mes de maig, l'edifici de l'Ajuntament de Sant Mateu, la capital històrica maestratenca, acollia la presentació del primer llibre del pintor Josep Diago Betí, qui dedicava a la seua vila natal el poemari titulat "Sant Mateu de les Fonts del Maestrat de Montesa", un extens cant a aquelles trets identitaris que fan poble, com ara les festes, civils i religioses, les persones, el terme i la localitat en el que aquest artista internacional recupera el Sant Mateu de la seua infantesa i joventut.

 
 La presentació a Sant Mateu del poemari de Josep Diago Betí (La Calamanda)

Literatura sobre escenaris

La dramatúrgia és un gènere tan minoritari com a potent. Com un secret reservat a un col·lectiu escollit, el teatre ens espera amb relats tan apassionats com la millor novel·la i tan emotius com el poemari més corprenedor. Des de fa una dècada, els Premis Ciutat de Sagunt (la capital valenciana del teatre), dedica un guardó a aquesta modalitat, tot homenatjant l'actor Pepe Alba. Considerat com un dels reconeixements de referència a les nostres lletres, l'han obtingut noms de contrastada vàlua en l'escriptura per a la interpretació. "La nit ens atrapa", de Joan Ramon Gironès, manifesta de nou el plaer d'aventurar-se pels viaranys de la dramatúrgia. Ens porta a la Catalunya rural de principis del segle XX, quan el Doctor Muntaner, psiquiatre especialitzat en la “degeneració sexual”, rep l’encàrrec de “guarir” en Roger Masvidal, l’hereu homosexual d’una rància família aristocràtica. El text explorarà els prejudicis i els fonaments de la condició humana.

Un any 2017 que s'enceta amb multitud de propostes

La poesia també serà protagonista en l'any nou. Tindrem propostes molt especials, com és el cas de "Temps de clepsidra", el poemari pòstum de l'escriptor Joan-Baptista Campos. L'autor castellonenc ens va deixar a l'any 2013 i va treballar els darrers mesos, ja afectat per la malaltia, en uns versos colpidors en que reflexiona sobre el pas del temps i com la vida s'escapa, a l'hora que la celebra. Sens dubte, un dels títols de la poesia valenciana a tindre en compte en el 2017.

Una altra publicació pòstuma són les "Coples del mosso lluït", escrites pel tortosí Manuel Canalda i Llop (1920-1986), recuperades pel seu fill Xavier Canalda. Es tracta d'un cant a la capital ebrenca, als seus paisatges i a la seua gent, vistes des de l'enyor de la distància, atès que l'autor va marxar a Madrid amb la Guerra Civil. Així, amb els versos s'obria una finestra amb la qual podia amollar tota la intensitat dels seus records d'infantesa i joventut.

Finalment, per a primavera veuran la llum els nous llibres guanyadors dels diversos Premis Literaris en els quals hi col·laborada Onada: "Les hores ermes" de Vicent Torres (premi Vila de Puçol), "Meduses" de Manuel Roig (premi Vila d'Almassora) i "On la sang" de Ricard Garcia (premi Ciutat de Sagunt). Mentre, en teatre, el darrer guardó Ciutat de Sagunt ha recaigut en Ismael Bereje pel seu "Stockholm".

Guardonats amb els Premis Literaris Vila de Puçol 2016  

 
El jurat dels Premis Literaris Vila d'Almassora 2016

2016, un any de llibres - La narrativa

Onada Edicions és una editorial de proximitat, arrelada especialment a les comarques del nord valencià i el sud català, terra de cruïlla que va ser i és la diòcesi de Tortosa. Però també és una editorial amb pretensió d'aplegar als confins de la nostra llengua, amb autors i obres provinents dels quatre punts cardinals. Aquesta pulsió es veu sobretot en l'apartat de ficció, on hi destaca la col·lecció Narratives, la qual ja compta amb prop de mig centenar de títols publicats d'escriptors reconeguts i d'escriptors novells de tota la nostra geografia. Enguany no ha estat una excepció i la narrativa ha estat una peça clau en l'any 2016 a Onada, amb sis títols que han estat apareixent al llarg dels dotze mesos.

Els premis de Sagunt i Puçol, novetats de luxe per Sant Jordi

Com cada primavera, dues de les grans apostes per a la Diada del Llibre i les Fires literàries són les obres guanyadores de dos dels guardons de referència de les lletres valencianes. Comencem pel premi de Narrativa Ciutat de Sagunt, que va recaure en l'autor Francesc Gisbert per "Un món de bojos". L'autor d'Alcoi és un dels noms a tindre en compte en la literatura infantil i juvenil valenciana, i aplica elements característics d'aquest gènere, com l'humor, la intriga i la bogeria, en una novel·la d'adults carregada de crítica i ironia. Parla d'una colla de personatges perduts i fracassats que descobriran el secret de la felicitat i el comercialitzaran davant l'estupor de les multinacionals i els poders fàctics.

"Un món de bojos" a les llibreries (Pàgina 66)

A pocs quilòmetres de Sagunt, els organitzadors del Premi Vila de Puçol presentaven al públic "Insòlita memòria" de Vicent Penya. El de Rafelbunyol, radicat sobretot al terreny de la poesia, opta per una literatura lleugerament autorreferencial per confeccionar una sèrie de narracions ubicades en un poble mediterrani qualsevol, bastides amb els records de la infantesa, la joventut i l'experiència de la vida amb un estil que alterna la ironia i el drama.

Vicent Penya presenta el llibre a Rafelbunyol

I com el cicle dels guardons no s'atura. Ja hi tenim preparats els guanyadors d'aquest 2016, que hi seran, com van ser els títols de Francesc Gisbert i Vicent Penya, destacades novetats en l'inici de l'any vinent. Així, el valencià Carles Penya-roja guanyà el Ciutat de Sagunt amb "El pensament viatger" i el manresà Jeroni Muñoz va obtindre el Vila de Puçol amb "El torb sobre la mar". A aquesta dupla cal sumar Llorenç Delgado amb "Paral·leles", vencedor del Premi Vila d'Almassora, recuperat després d'una llarga pausa que s'estirava des de fa quatre anys.

 Acte de lliurament dels Premis Ciutat de Sagunt 2016

I també des de Catalunya

A la parella de llibres valencians que hem vist cal afegir-li una altra parella de llibres escrits per autors del nord de la llengua i que també van fer la seua estrena amb la vista posada a Sant Jordi. Un d'ells és "La força d'Aglaia" de Maria Lluïsa Amorós. Ja coneixíem l'autora reusenca amb la juvenil "El misteri de la capsa magnètica", i ara torna a la novel·la adulta amb una història de superació personal protagonitzada per l'Ondina, una dona corrent, abandonada pel seu marit i menyspreada pels seus fills adolescents que encara la monotonia fins que un correu electrònic la porta a prendre les regnes de la seua vida.

 Maria Lluïsa Amorós signant "La força d'Aglaia" (Núvol)

És una experiència semblant a la que viu en Roger, el protagonista de "El topògraf", la novel·la de Robert Cavaller i Delsing i guanyadora del XIè Premi de Literatura de Viatges Ciutat de Benicàssim. Tal com resa el títol, és un topògraf que treballa per tota Europa per a una multinacional de dispositius de radars de trànsit. Mentre, a Barcelona l'espera una xicota en coma i la seua fillastra de quatre anys, emmudida per un trauma. Ambientada a cavall entre Catalunya i Itàlia, "El topògraf" és un relat d'aventura, i a la vegada, amb unes descripcions detallades pròpies de les literatures viatgeres, i amb un final del tot imprevisible.

Robert Cavaller i "El topògraf"

Les Falles, com mai les havies llegides

Per tancar l'any, fa tot just uns dies presentàvem a Benicarló "Trons d'avís", la primera novel·la del que serà la trilogia Encesa en flama. El seu autor, Pedro Manchón, és un ample coneixedor de les Falles, i ha sabut traslladar l'esperit que impregna aquesta festa a una complexa trama. L'escriptor cadufero, coautor de la sèrie "Famílies tradicionals de Benicarló", dóna vida al poble de Beniana, una localitat mitjana que podria ser qualsevol valenciana. A Beniana hi celebren les festes josefines des de fa gairebé un segle, i través d'un estol de personatges entranyables, "Trons d'avís" ens porta per la Guerra Civil, la postguerra i l'actualitat, tot tractant els grans temes universals: l'amor, l'amistat, l'enveja o la mort.

Pedro Manchón signant exemplars a la presentació de Benicarló

La novel·la, que serà una de les apostes fermes d'Onada per a l'any vinent, ha comptat amb la col·laboració de l'il·lustrador Fernando Foix, qui ha il·lustrat alguns passatges de l'obra i ha dissenyat els logotips de les dotze falles de Beniana. També amb la del compositor Pablo Anglès, creador de la peça musical "Encesa en flama", que es pot escoltar en aquest enllaç.

Narrativa tortosina per al 2017

A banda de "Trons d'avís", també rebrem l'any nou amb el nou llibre de Jesús M. Tibau. L'autor de "No és la derrota, sinó el vent" ha dut a terme un curiós projecte literari: ha visitat una quinzena de comerços de Tortosa, s'ha estat una bona estona observant els treballadors, els clients, la mercaderia, la publicitat… i ha donat forma a "La vida darrere de l'aparador", una obra per veure'ns reflectits en l'espill de la nostra vida quotidiana quan fem quelcom tan prosaic com entrar a una botiga.

dimecres, 21 de desembre de 2016

"Rèptils i amfibis a la Terra Alta" es presenta aquest divendres a Orta


Aquest divendres 23 de desembre, Anna Garcia i Joaquim Garcia presenten a Orta el seu nou llibre "Rèptils i amfibis a la Terra Alta". Serà a l'Ecomuseu dels Ports, a partir de les 19.30 hores.

divendres, 16 de desembre de 2016

Les Germanes Besolí parlen dels nous contes de Muniatto al programa Lletres Ebrenques

Les Contalles de Muniatto han crescut en aquesta tardor han dos nous volums: "El cagatió de Muniatto" i "Muniatto i la cucafera", les noves aventures d'aquest xiquet ple d'imaginació i tolerància creat per les Germanes Besolí i basat en el conegut pallasso Muniatto. Per presentar aquestes novetats, les autores han estat entrevistades a Lletres Ebrenques, el programa que el periodista Conrad Duran presenta a l'emissora Antena Caro.

Podeu escoltar l'entrevista a continuació.

Joan Borja: “Hauríem de millorar les estratègies per a generalitzar-ne i democratitzar-ne els coneixements”

“Sobre l’alquímia de la vida. Conversa amb Xavier Vendrell”, de Joan Borja. Premi Internacional de Divulgació Científica Ciutat de Benicarló.
Joan Borja (Altea, 1968), és mestre per l’especialitat de Ciències, llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Filologia


Joan Borja: “Hauríem de millorar les estratègies per a generalitzar-ne i democratitzar-ne els coneixements”




                                                 Amb Xavier Vendrell


“La més poderosa de les sublevacions personals llibertàries és l’afany per saber, la fam de nous aprenentatges, l’exercici del lliure pensament”

alícia coscollano

Joan Borja ha escrit un llibre sobre la vida. Sobre l’alquímia de la vida. Conversa amb Xavier Vendrell, Premi Internacional de Divulgació Científica Ciutat de Benicarló, ens permet entreveure cap on es mouen els camins de la investigació científica en àmbits concrets i específics, i en una àrea que Vendrell domina amb la perícia dels escollits. La passió per la vida, però, sorgeix al llarg de la conversa que manté Borja amb Xavier Vendrell. Una llarga entrevista a través de la qual ens exposa d’una manera accessible tot allò vinculat als reptes genètics o als compromisos ètics. Un magma de conceptes que fonamenten l’obra. Editat per Onada Edicions, aquest llarg intercanvi entre Borja i Vendrell ens acompanya entre meandres de laboratori i ens ajuda a aprofundir els profans en la matèria. La incursió en el llibre també ens permet observar les interioritats de les aules de fa unes dècades i convertir-nos en espectadors de l’evolució acadèmica. El món de la investigació genètica xafa de peus a terra amb un to distès. El resultat i l’encant del llibre resideix, precisament, en el fet que ofereix una atractiva lectura que ens apropa a la complexitat d’aquest món i l’obri de bat a bat als ulls fascinats del lector.

Joan, ets mestre en l’especialitat de Ciències, però llicenciat en Filosofia i Lletres. Es tracta d’una petita sublevació personal llibertària? O també ets un apassionat de la paraula? Perquè ets filòleg, també
Sí, ja ho veus: sóc un tastaolletes Però per damunt de tot sóc efectivament un apassionat, un enamorat de la paraula. I de la vida. M’agrada dir que l’ànima de les persones és feta de paraules. Amb les paraules sentim, pensem, ens emocionem. Vivim. Aprenem i aprehenem el món. I també el coneixement científic. Mai no he entès per què la filologia i la comunicació, per una banda, i les ciències experimentals, per l’altra, es conceben com si foren compartiments estancs: hi ha territoris enormes, fascinants, en què la filologia i la ciència es poden donen la mà! I de més a més, totes les branques del saber tenen en comú això que en el llibre apareix etiquetat com «la pornografia del coneixement». Per a mi, un dels plaers més importants de la vida és satisfer curiositats; investigar, explorar, aprendre. No importa si és en l’àmbit de la fraseologia, de l’etnopoètica, de la física, de l’amor, de la música, de l’art, de la genètica. Ben mirat, la més poderosa de les sublevacions personals llibertàries és aquesta, no? L’afany per saber, la fam de nous aprenentatges, l’exercici del lliure pensament.

El fet de plantejar una conversa en lloc d’una altra fórmula dóna molta agilitat a la narració. Era quelcom premeditat?
Sí. Absolutament. Fet i fet, era l’única cosa decidida premeditadament: fins i tot abans de conèixer Xavier Vendrell. Feia més de vint anys que em rodava pel cap la idea de perpetrar un llibre de converses amb un científic, de manera que el registre conversacional l’aparença distesa d’una conversa de cafè servira com a estratègia per a tractar amablement uns determinats continguts científics especialitzats, amb l’al·licient afegit de les peripècies humanes i vitals del mateix investigador protagonista. Però clar: com que encara no se m’havia aparegut el Xavier Vendrell en la meua vida, el llibre no passava de ser un propòsit incert i boirós. Això sí: va ser conèixer Xavier i començar a flipar amb les coses que explicava que havia fet i estava fent al laboratori. Mai no agrairé prou a l’amic comú Víctor Labrado l’oportunitat d’haver-lo conegut. Perquè conversant amb Xavier el llibre va eixir sol: amb la mateixa facilitat que un mocador de seda llisca per l’interior de la vareta d’un mag!

El títol fa referència a l’alquímia, un concepte que podria fregar allò quasi màgic, malgrat el contingut científic del llibre. Es pretenia jugar amb l’atractiu de dues concepcions?
No exactament La paraula alquímia prova de suggerir, en el títol, un joc de sentits. Alquímia vol dir química; amb l’article àrab al- davant. I parlar de la química de la vida apunta a la biologia molecular: als processos bioquímics i al fascinant món de la genètica i la reproducció humana, etc. Però hi ha també el sentit simbòlic que tu suggereixes: el que es desprèn d’una paraula tan poètica com alquímia, que evoca la recerca de la pedra filosofal, la transformació de les substàncies, l’ambició del coneixement, l’esperit de la ciència; la confusa i inaprehensible mescla de sentiments, sensacions, prodigis, esperances, dèries i quimeres que és la vida.


                                             Lliurament del Premi a l'obra de Divulgació Científica


Al llibre es remarca la importància de trobar un mestre que sàpiga traslladar la fascinació per una assignatura. De la sort de trobar aquell mestre que et marque.
Sí! En certa manera, el llibre és un veritable homenatge als mestres que hem tingut: als mestres de Xavier i als meus. Però també, i en general, a tots els mestres. Els mestres ens fan ser les persones que som. I quan un mestre sap inocular a un alumne el cuquet de la curiositat i el pensament crític li haurien de fer un monument! Nosaltres, com que no teníem pressupost per a tant, ens hem acontentat a fer-ne un llibre. [Riu.]

El contingut de matèries que s’estudien actualment a les universitats amb prou feines sosté la comparació amb èpoques passades. Existeix una devaluació del sistema educatiu?
Aquest és certament un debat de moda: si el sistema educatiu s’ha devaluat o no, si hi ha una crisi de les humanitats o no, si els estudiants d’ara són més ignorants que els de fa trenta anys No discutiré amb ningú que els universitaris actuals no tenen mancances formatives seriosíssimes, absolutament alarmants. Però deixe el pessimisme recalcitrant per als altres. Ben mirat, mai com ara no hem tingut, en ciència, més raons per a l’optimisme i la il·lusió! El món que ara vivim no té absolutament res a veure amb el món de fa trenta anys. I no té massa sentit, per tant, entossudir-se a plantejar comparances respecte d’èpoques anteriors. És cert que Xavier Vendrell i jo fem un exercici comparatiu, en la conversa; i que tal exercici permet evidenciar dèficits sensibles del sistema universitari actual en alguns aspectes molt concrets de les ciències de la vida. Tanmateix, qualsevol balanç de conjunt que hi vulguem fer conclourà que mai com ara la humanitat no ha disposat de tant de coneixement; ni de tantes persones amb formació superior; ni de tantes expectatives de progrés científic i tecnològic.

La conversa que mantens amb Vendrell sembla molt apassionada. Et va transmetre com es pot sentir un científic quan aconsegueix passar per totes les pautes necessàries per establir una llei: hipòtesi, tesi, teoria i llei?
No és que semble apassionada: és que ho és! Xavier Vendrell és un crac. No solament és una referència científica mundial en genètica reproductiva humana; té, a més, el do inefable de la comunicació. Com tots els grans erudits que he conegut en la vida en qualsevol branca del saber—, Xavier és la humilitat feta persona, però sap contagiar l’enamorament per les coses que fa i investiga cada volta que algú s’hi interessa amb viva i sincera curiositat. Amb la música del coneixement i l’experiència esdevé un encantador de serps. La veritat és que he xalat com una criatura conversant amb ell. I que el plaer d’escoltar-lo ha estat tan ple i poderós tan fascinant! que si n’he sabut traslladar una mínima part al llibre segur que encara arriba al lector. Xe! Que quede clar, eh? En la mesura que els lectors trobaran que Sobre l’alquímia de la vida és un llibre amè, palpitant, vibrant, divertit, sorprenent i estimulant, han de saber que el mèrit, en exclusiva, és de Xavier.


                   Un instant de l' acte del lliurament de Premis Lieraris Ciutat de Benicarló


A Sobre l’alquímia de la vida també s’assenyala que el mètode consta d’una estructura que pot arribar a ofegar.
Sí. El mètode pot arribar a ofegar. Però això també es diu en el llibre l’alternativa al mètode és el caos. La ciència, la veritable ciència, es construeix sobre la base d’una actitud metòdica. Sense mètode no hi ha pensament científic. I sense pensament científic, els homes i les dones és una manera de dir encara viuríem a les cavernes. És cert que en la vida necessitem un mínim de desordre. Qui, de tant en tant, no es deixa guiar per un instint irracional? Qui no ha comès mai un acte absurd? Qui no ha fet mai una picardia? Qui no ha sentit mai l’impuls de vulnerar les regles en el joc de la vida, i rompre’n les rutines? Ai! Pobre qui no! Fóra tan poc humà Jo no me’n fiaria, d’algú amb actituds indefectiblement metòdiques, en tot i sempre. Esdevindria un psicòpata! Tots necessitem, en majors o menors dosis, un pessic de màgia, ficció, surrealisme, inconsciència, superstició, evasió i desordre. Però per a això ja tenim què sé jo? l’art, la literatura, la història de les religions, la música, el cinema, els xous d’impacte, el fanatisme futboler, els bars de copes, la psicoanàlisi de Freud, les discoteques, el salt de pont Tanmateix, la ciència no: la ciència es fonamenta en el mètode. En l’estudi, l’observació i el raonament metòdicament organitzats.

Al llarg de l’entrevista amb Vendrell s’exposen els dilemes que deriven de la investigació, com ara la manipulació embrionària. On es pot situar la línia roja?
En l’aventura del coneixement no hi ha línies roges. Vull dir: mai a un científic, podent saber coses noves, no se li podrà exigir que no vaja més enllà. És consubstancial a l’esperit de la ciència voler explorar nous horitzons. I un autèntic científic, si pot aconseguir nous coneixements, no s’estarà de fer-ho. Una altra cosa són els límits ètics que hàgem d’establir en l’ús d’aquests nous coneixements i els recursos tecnològics que puguen portar aparellats. Ací la cosa ja és més delicada, perquè en bioètica hi ha principis com el de beneficència o el de no-maleficència que apunten a «fer el bé» o «no fer el mal», etc. Però és clar i evident que això del bé i del mal depèn del paradigma moral des d’on es jutgen els fets. En les societats democràtiques desenvolupades, els límits les «línies roges» s’estableixen en les lleis. I les lleis les aproven els polítics. I els polítics són elegits pel poble. Per això, entenc que l’única manera de gestionar «línies roges» amb garanties passa per la democratització del coneixement: per exemple, que tots, sense ser-ne experts, tinguem una mínima idea de les coses que es fan o es podrien fer als laboratoris de genètica reproductiva humana com el que dirigeix Xavier Vendrell. I aquesta és, precisament, una de les finalitats del llibre. Si jo et pregunte: «Creus que és bo engendrar un ésser humà amb DNA de dues mares i un pare?», potser arrufaries el nas. Si, en canvi, et plantege: «Creus que, podent garantir tècnicament a una mare un fill sa, se la pot obligar a tenir-lo malalt i inviable per a la vida, o a no tenir-ne?», segurament faràs una altra cara. Quan escoltes Xavier Vendrell parlant de per exemple les tècniques de transferència pronuclear, entens que les dues preguntes poden estar referint-se a la mateixa cosa. I que, per a contestar amb coherència per a situar-hi les «línies roges» amb criteris de trellat i garantia, cal tenir una mínima idea sobre la qüestió. Me la jugue que 
moltes persones potser canviarien d’opinió abans i després de llegir el llibre!


                                                      Presentació de l'obra a Altea 


Com mira el món un científic?Amb curiositat. Aquesta és la clau: amb curiositat. Amb l’impuls indomable i insaciable de la curiositat

Al llarg de l’entrevista s’afirma que la gran revolució tecnològica del segle ha estat la biologia molecular, però, en canvi, a Espanya la genètica no està reconeguda com a especialitat.
És cert. Xavier Vendrell explica que els graus de Genètica que s’imparteixen continuen depenent de les facultats de Biociències, i no de les de Medicina. Altrament dit: la Genètica no existeix com a especialitat mèdica, clínica, facultativa. No hi ha una especialitat de Genètica en el nostre sistema de salut com hi ha —per exemple— Al·lergologia, Immunologia, Hematologia i Hemoteràpia, Anatomia Patològica, Obstetrícia i Ginecologia, Microbiologia i Parasitologia, etcètera.

Parlar de clonació tot i les proves que s’han dut a terme encara pot semblar futurista. Aquest llibre ajuda a desentranyar els misteris de la investigació? De la vida, finalment?
Hi ha coses que semblen futuristes, però que són absolutament quotidianes als laboratoris de genètica. Per exemple: la seqüenciació i l’estudi del genoma de les persones. Amb una mostra de sang, als laboratoris de Xavier Vendrell, ací al Parc Tecnològic de Paterna, poden fer-te un estudi complet del genoma, en quaranta-vuit hores i —com qui diu— per quatre xavos I en cas de risc de transmissió de malalties hereditàries, poden igualment estudiar genèticament els embrions quan només tenen vuit cèl·lules: d’aquesta manera, es pot dur a terme una selecció embrionària preimplantacional que garantisca la concepció de fills sans. Sembla ciència-ficció, però es fa cada dia, de forma rutinària.
Quant a la clonació, Xavier explica que no s’ha desenvolupat més perquè té molt poc interès. Es tracta d’una tècnica poc eficaç, que requereix molts oòcits i compromet la qualitat de vida dels éssers que s’hi conceben. La famosa ovella Dolly, per exemple, va envellir i morir prematurament. És molt interessant saber-ne el perquè La genètica reproductiva té ara mateix reptes molt més interessants que la clonació: l’edició genètica, per exemple. És una camp apassionant. I un dels científics de referència a escala internacional és Juan Carlos Izpisua, del Salk Institute for Biological Studies: un investigador que de jove va estudiar en l’Institut de Batxillerat d’Altea, i que després va fer Farmàcia en la Universitat de València. A mi em sembla extraordinari, això!

De la conversa amb Vendrell s’extrau el matís de les universitats com a centres de coneixement que haurien de predominar sobre la seua concepció com a espais de formació professional.
Sí, bé Aquest és un punt en què al principi discutim una mica, Xavier i jo. Però de seguida trobem un espai de consens: la recerca, la fixació i la divulgació del coneixement són perfectament compatibles amb la formació professional. I en la universitat jo diria —encara més— que són vessants complementàries, indestriables, que conformem un tot. Tot tipus de coneixement crític pot tenir una utilitat a l’hora de formar professionals qualificats; i, recíprocament, la demanda d’una formació professional pot ser útil a l’hora d’orientar els tipus de coneixements crítics més eficients en relació amb la demanda social i laboral.

Des del teu punt de vista, què es pot perdre pel camí, en el cas d’estar enfocades a formar professionals per a ser integrats professionalment?
Vegem En açò, com en tot, entenc que «entre el molt i el gens hi ha d’haver una mesura». Les universitats no poden ser meres fàbriques de treballadors adotzenats, però tampoc no poden desatendre la responsabilitat de formar professionals qualificats per a les necessitats del mercat en una societat del coneixement. Vaja: ningú no entendria que les nostres universitats no formaren —posem per cas— bons metges, o bons mestres, o bons advocats, o bons arquitectes, o bons enginyers Tanmateix, s’ha d’entendre igualment que les universitats no solament són espais de docència i formació; són també centres d’investigació; de conquesta, fixació i difusió de nous coneixements i nou recursos tecnològics. Més encara: jo diria que han de ser, per damunt de tot, centres de promoció del pensament crític; de creativitat, d’impuls social, d’innovació, d’agitació, de consciència. I ho són! Considere que el prestigi i la capacitat d’incidència social de les universitats —la seua capacitat com a motor de progrés (humanístic i econòmic)— és inqüestionable en societats raonablement civilitzades com la nostra. Un enfocament exclusivament professionalitzant de les universitats comportaria, en teoria, el risc de perdre pel camí tot això. Però la veritat és que no hi sóc gens ni mica alarmista, per aquest cantó. Crec moltíssim en la universitat com a agent de millora social. I defenc a capa i espasa les bones qualitats de les universitats públiques

Creus que al món científic li cal molta més divulgació? Practicar més pedagogia en l’àmbit social?
Absolutament! Una societat com la nostra, en què tot el món sap qui és Belén Esteban, Kiko Matamoros o Paquirrín, i on, en canvi, passen inadvertides personalitats sensacionals com la de Xavier Vendrell Xe, no ho sé! Ens ho hauríem de fer mirar, això, no trobes? Les coses que ara mateix estan passant a segons quins laboratoris, seminaris, despatxos i departaments universitaris són senzillament espectaculars. I entre tots —científics, docents, periodistes, filòlegs, comunicadors— hauríem de millorar les estratègies per a generalitzar-ne i democratitzar-ne els coneixements. Ens hi va la qualitat de vida —si no la vida, directament.

Quin grau d’analfabetisme científic creus que tenim, en general?
Depèn com t’ho vulgues mirar. Molt major del que podríem tenir, segur. Però en qualsevol temptativa de balanç cal atendre també la part positiva: mai la humanitat ha estat tan alfabetitzada científicament com ara. Mai! Com aquell qui diu, fa quatre dies que la immensa majoria de la població era analfabeta. No analfabeta científica, no: analfabeta de no saber ni llegir ni escriure! I ara els meus fills de sis i onze anys parlen amb mi de mitocondris, bacteris, antibiòtics, asteroides, plaques tectòniques o viatges espacials amb absoluta naturalitat. Els de la meua generació, a la seua edat, vivíem un món en què els barbers encara exercien la medicina, les dones que avortaven espontàniament se’n sentien culpables, les televisions parlaven convençudament d’ovnis extraterrestres i casos paranormals, tots els periòdics tenien una secció d’horòscops i els curanderos se’n feien un fart d’atendre pacients que suposadament es curaven amb imposicions de mans, oracions i aigua miraculosa. L’alfabetització (la generalització de l’escola) i la revolució tecnològica (de la ràdio a la televisió; de la màquina d’escriure a l’ordinador, el mòbil i l’iPAD; de la Gran Enciclopèdia Salvat a Internet, Google i Viquipèdia) ens porta, més ràpid o més tard, a l’alfabetització científica.


                                                      Presentació de l'obra a Altea 


Hi ha qui afirma que existeix una certa prepotència en el món de la ciència i la tecnologia.
Trobes? No ho sé Supose que hi deu haver de tot. Gent impresentable te’n trobes pertot arreu. I als departaments de les universitats, dels hospitals i dels centres de recerca, també. Però l’experiència que he tingut amb la gent que de veritat em fa inferir que les persones, com més erudites i sàvies són, més generoses, humils i afables es mostren. Passa segurament que el coneixement, la ciència i la tecnologia són una font de poder. I totes les formes del poder poden conduir, d’una manera o una altra, a la prepotència. Però la ciència no n’és responsable. Sempre m’ha agradat imaginar-la com una vela blanca, a la nostra disposició per a governar el vent de la vida. Que ens porte a l’abisme o a les platges felices d’Ítaca no serà culpa seua, sinó de la nostra perícia al timó.

En què ha canviat la teua visió del món després del llibre?
Uf! En milanta coses En el coneixement del codi secret —i prodigiós— de la vida, que és el que milions i milions de bases nitrogenades escriuen dins de cadascuna de les nostres cèl·lules. No ho sé O sí! Mira: tenir una noció aproximada de les coses que se’n saben, de genètica, i intuir, ni que siga per damunt, quines aplicacions poden tenir per a la vida de les persones em fa sentir una mica més reconciliat amb la condició humana. Poses un telediari, farcit de guerres, crims, atemptats, genocidis i aberracions polítiques, i dius: «Però açò que ve a ser, Senyor!» Tens la sensació que encara vivim a la selva i que la condició humana no té esmena. En canvi, passes una vesprada conversant amb Xavier Vendrell, prens consciència dels avanços espectaculars del coneixement en un àmbit com la genètica, i et felicites solidàriament —sents un punt d’orgull i tot!— de formar part d’això que en diuen la civilitat. Saps? Al marge del Premi i del que vulgues, crec que, per a mi, la part més important d’aquest llibre és en el luxe incommensurable d’haver conegut personalment Xavier, i d’haver-ne obtingut el benefici de l’amistat.

Com vas rebre la notificació que el llibre havia estat escollit Premi Internacional de Divulgació Científica?
Va ser molt divertit! Tot just havíem acabat d’eixir de viatge familiar. I quan vam parar a dinar en una àrea de servei de l’autopista va sonar el mòbil. Era un número desconegut. Però el vaig agafar. I era el regidor de Cultura, que em comunicava la resolució. Jo no sé per què, però pensava que el jurat es reunia a l’octubre. I vaig començar a discutir-li, al mateix regidor, que no: que es devia haver equivocat, que el premi es resolia a l’octubre I ell que no, que la confusió era meua: que la primera setmana de novembre es faria la gala, però amb els llibres ja editats i tot. I jo que no. I ell que sí. I jo que allò no podia ser. I ell que sí: que de fet era Fins que em vaig adonar que m’estava comportant com un idiota. Vaig caure del burro i, per fi, li vaig agrair efusivament la notícia. I li vaig demanar que traslladara al jurat l’agraïment per les consideracions i etcètera. Quan vaig penjar el telèfon, la dona i els fills em va preguntar que què passava. Els vaig aclarir: «Que sembla que he guanyat el I Premi de Divulgació Científica Ciutat de Benicarló.» I els xiquets em van dir: «I fins i tot això ho has de discutir, papi?» [Riu.] Certament, tinc un geni discutidor. Però sempre amb afecte, afabilitat i esportivitat, eh? Només per allò de posar-ho tot a prova, amb la consciència que de la discussió naix la llum, etc.

Què creus que pot aportar aquesta conversa amb Xavier Vendrell?
Que què pot aportar? D’entrada, vull pensar que podrà aportar als lectors entreteniment, emoció, amenitat, curiositat, coneixences, rialles, sentiments, dubtes, inquietuds, reflexions Tinc confiança que el llibre enclou tot això i més! No tinc vergonya de dir-ho perquè —hi vull insistir una volta més— tots els mèrits s’han d’atribuir al Dr. Vendrell. Fet i fet, en certa manera la conversa també és un reconeixement a Xavier Vendrell: a tots els Xaviers Vendrells del món. La quota de civilitat de què disposem —parem a pensar-ho— no s’ha construït a força de guerres i revolucions; no a còpia de batalles, disputes, matances, armes, himnes, banderes i duels. És mèrit dels qui han sabut projectar intensament les seues més vives curiositats pels camins de la imaginació, el pensament, l’estudi, el mètode, la mesura i la raó. Per dir-ho clar i sense embuts: els científics, els Xaviers Vendrells més o menys públics o anònims —juntament amb els intel·lectuals i els creadors de tota mena—, són, ara i sempre, els veritables herois que fan progressar i créixer el món.

Personalment, què destacaries de l’experiència?
El plaer d’aprendre. I, ja et dic, la coneixença del Xavier. Pots reproduir ací, si vols, la dedicatòria del llibre: «a Xavier Vendrell, naturalment: per la generositat de tantes savieses compartides; per les proeses fascinants del seu laboratori; pel luxe incommensurable d’haver-me reconciliat amb l’esperit de la ciència; i —òbviament— pel benefici de l’amistat». Apunta això, sí, com a experiència destacada: «El plaer d’aprendre, conversant amb Xavier Vendrell, noves certeses i nous misteris Sobre l’alquímia de la vida.» Fa bonic. Em farà quedar bé. I és la pura i nua veritat!