"Mentre parlem, la història treballa". El Temps parla de "Cosmopolites amb arrels" de Joan Garí

El periodista Xavier Pla ha publicat a la revista El Temps l'article "Mentre parlem, la història treballa", arran del llançament del nou llibre de l'escriptor borrianenc Joan Garí. "Cosmopolites amb arrels. Una mirada valenciana al món" és un aplec de reportatges de calat internacional que Garí va escriure per a mitjans de València, Barcelona i Madrid, i que el van dur per l'Europa de l'Est, el nord d'Àfrica o Llatinoamèrica, entre altres indrets. A més, compta amb les fotografies de Ramon Usó. Us deixem un fragment.

No és estrany que, en aquest nou llibre de reportatges, Cosmopolites amb arrels, el seu autor, Joan Garí (Borriana, 1965), es posi sota l’ombra de dos noms fonamentals del periodisme literari: Josep Pla i Ryszard Kapuscinski. Si admetem que ja ha estat tot dit i que totes les històries han estat ja explicades, aleshores acceptarem també que només la mirada personal, única i intransferible pot reclamar una certa originalitat i singularitzar en una proposta literària innovadora o agosarada. La lliçó de Pla es concreta, potser, en la curiositat pel que es té al davant i en la llibertat d’esperit per descriure-ho. La de Kapuscinski es tradueix en els anomenats cinc sentits del periodista: ser-hi, veure-ho, escoltar, compartir i pensar. 

 

Després de llegir tots dos, i afegint-hi altres grans noms de referència com la periodista bielorussa Svetlana Aleksiévitx, o el gran poeta Joseph Brodsky, Joan Garí compon un llibre doble en què paraula i imatge, arrels i ales, localisme i cosmopolitisme, el bé i el mal, el plaer i el dolor, es donen la mà per oferir un exemple de periodisme humanista basat en la memòria personal i col·lectiva. Garí i el fotògraf Ramon Usó (1965-2021) van viatjar durant anys pels quatre continents, van trepitjar la zona zero de Txernòbil, van prendre les infinites ramificacions del metro de Moscou, van visitar el temple d’Abu Simbel, van recórrer la frontera entre Egipte i el Sudan, o van descriure el carrer de les prostitutes del Barri Roig d’Amsterdam a la recerca d’històries que mereixen ser escoltades, fotografiades i contades.

En alguns d’aquests reportatges, el lector hi pot trobar un cert gust pel contrast i la superposició de sensacions, una certa predilecció per detectar el “nus gordià” de les contradiccions de la història, que distreu i fa pensar. A la ciutat de Weimar, després de visitar la casa de Goethe, Garí i Usó passegen per uns carrers excessivament estetitzats fins que recorden que estan trepitjant un dels principals bastions del nacionalsocialisme. El gris i anodí autobús número 6 els transporta des del centre “sedant” de la ciutat històrica fins al camp de concentració de Buchenwald, que els acull amb “un immens buit en el lloc del patiment”. Els noms de Jorge Semprún o Jean Améry els vénen a la memòria i, de cop, “la vida i la mort, l’alegria i la penúria, Europa i l’abisme es comuniquen gràcies a aquest bus”. De la mateixa manera, a la ciutat d’Amsterdam, observen amb curiositat i sorpresa els aparadors del comerç sexual fins que topen amb la Casa d’Anna Frank, perfectament conservada tal com s’hi referia al seu cèlebre Dietari. Al pati veïnal on donen les finestres de la casa, s’hi pot observar encara el mateix enorme castanyer, plantat l’any 1838, que va veure i descriure. Malalt, hi ha qui seria partidari de tallar definitivament l’arbre i qui preferiria conservar-lo, encara que quedi sec, en homenatge a l’escriptora deportada: “Sembla tot una metàfora dels problemes que planteja la memòria d’un passat convuls”.

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.