El pròxim dilluns 7 de novembre, a partir de les 18.30 hores, la Biblioteca Manel Garcia Grau de Benicarló acull una nova presentació de la novel·la de Josep Usó "El carrer era de terra", històries costumbristes de personatges que conviuen i s'entrellacen en un humil barri de Vila-real a finals dels anys cinquanta i seixanta del segle passat. L'obra està guardonada amb el Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt.
L'acte comptarà amb la participació de la periodista i escriptora Alícia Coscollano.
Benicarlo%CC%81.jpg)
El passat divendres 28 d'octubre, la Sala de l'Ajuntament d'Almassora es va omplir de gom a gom per a la presentació de "El carrer era de terra", la novel·la de Josep Usó. Amb la participació de Carmina Ribes i Lucia Martínez, Usó va fer cinc cèntims i va compartir les històries del veïnat del barri de l'Hospital de Vila-real als anys 50 i 60, composat per persones vingudes de migracions interiors i exteriors, amb el pes i els silencis de la postguerra a l'esquena, i un ull posat a la modernitat. També va referir-se al tractament de la salut mental en aquella època, a partir del caràcter d'un dels personatges principals. La novel·la ha estat premiada amb el Ciutat de Sagunt.
Imatges: Josep Usó
Aquest pròxim divendres 28 d'octubre, Josep Usó presenta a la Sala de Formació de l'Ajuntament d'Almassora la seua novel·la "El carrer era de terra", premi Ciutat de Sagunt de Narrativa. Serà a partir de les 19.30 hores, amb la participació de Carmina Ribes i Lucia Martínez.
El crític literari Vicent Pallarès ha ressenyat al Quadern de les Idees la narrativa de Fèlix Edo "Lluny de qualsevol altre lloc". Us en deixem un fragment de l'article.
Fèlix Edo Tena va debutar en el camp de la narrativa amb El guardià de les trufes (Barcino, 2016), una novel·la sobre la vida dels masovers dels Ports i del Maestrat durant la postguerra. Es tracta d’una obra que destaca per l’atenció gairebé etnogràfica sobre els costums de la vida masovera al llarg del cicle d’un d’any, alhora que per les poètiques descripcions del paisatge dur i impressionant on tenien lloc. Altrament, la novel·la deixa un regust fort i amarg per la contundència com mostra la violència que van patir aquells masovers per part dels guerrillers del maquis i de la guàrdia civil, sense defugir tampoc camp implicació política d’aquest conflicte.
Lluny de qualsevol altre lloc (Onada, 2021), la segona novel·la de l’autor, en certa manera també tracta del món dels masovers, però en l’actualitat, quan els masos dels Ports i del Maestrat ja han estat gairebé tots abandonats. És, per tant, una novel·la que té un enfocament crepuscular sobre un món que està arribant al final dels seus dies. No debades, a la novel·la també es tracta el tema del despoblament de les zones rurals, en aquest cas dels pobles de les comarques esmentades, un fet que no costa gaire de relacionar amb el que ha passat amb els masos. Tanmateix, una part de l’obra està ambientada a la ciutat de Castelló de la Plana (la Plana Baixa), i això ens permet conèixer una altra realitat, en aquest cas la d’una ciutat petita del segle XXI que no ha pogut evitar els desafiaments de la globalització, com són el final de la indústria, la crisi de l’habitatge, la descomposició urbana o l’arribada d’immigrants d’arreu del món. El punt que més ens interessa és el de la descomposició urbana. Tot i que la novel·la posseeix remarcats valors literaris, com és la prosa poètica que capta molt bé l’essència dels diferents ambients on s’ubica, volem destacar aquest aspecte d’índole extraestètica.
De fet, la manera com Edo Tena el representa justifica la ressenya de la novel·la en aquesta col·lecció. Lluny de qualsevol altre lloc està articulada pels passejos d’un protagonista desencantat per una ciutat que està travessada per contrastos i contradiccions. Hi descobrim un centre urbà que s’ha anat despersonalitzant a mesura que ha desaparegut el comerç de proximitat, que portava generacions oferint els seus serveis i vertebrant la ciutat i que ha estat substituït per les mateixes franquícies multinacionals que trobem a tot arreu. Seguint aquest procés de transformació, la ciutat també ha crescut a través de grans promocions immobiliàries. En aquest cas, però, es tracta de barris de nova creació construïts d’esquena als tradicionals. De fet, són obres que s’oposen als antics, que pateixen una evident descomposició urbana manifestada en el deteriorament dels habitatges i de les infraestructures, on viuen gent de classe baixa i d’origen immigrant i que corren el risc de convertir-se en guetos. Quant a això, la novel·la, sempre a través dels ulls del protagonista, no evita que queden clars els significats polítics d’aquest urbanisme. la desfeta ambiental i humana que provoquen les perifèries urbanes.
Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.L'escriptor Josep Usó va ser entrevistat al programa La Nostra Gent, que dirigeix Jordi Carapuig a Canal 56. Usó va parlar de la seua novel·la "El carrer era de terra", premi Ciutat de Sagunt.
Ambientada a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta del segle passat, el llibre conta les vides d’alguns veïns del barri de l'Hospital de Vila-real, els quals es creuaran i donaran origen a una sèrie d’esdeveniments, moguts per les grans forces que impulsen les persones a fer el que fan: l’amor, l’ambició, l’odi, la venjança, la cobdícia… Les mateixes passions que han mogut la Humanitat des dels seus inicis. El carrer serà testimoni d’uns fets que basteixen una història apassionant.
El crític literari Josep Lluís Roig ha ressenyat a la revista Caràcters de la Universitat de València la narrativa de Fèlix Edo "Lluny de qualsevol altre lloc". Us en deixem un fragment de l'article.
Lluny de qualsevol altre lloc, de Fèlix Edo Tena no és una novel·la i potser ni tan sols una narració en el sentit més ampli, malgrat estar publicat a la col·lecció «Narratives» d’Onada Edicions (Benicarló, 2021). Qui busque una novel·la que ni s’hi atanse.
Ni tan sols és una narració en el sentit de Serem Atlàndida, de Joan Benesiu, on el viatge és l’excusa narrativa que vehicula la circulació de les idees però on els actes dels personatges tenen conseqüències.
Ací, en canvi, quan arribem a la història ja han ocorregut les coses importants que li havien de passar al protagonista, ni tan sols sabem què va trencar l’equilibri ni quant de temps fa que aquest s’ha trencat perquè a l’autor no li importa. Fet i fet, el protagonisme veritable de les primeres cent trenta pàgines és per a la ciutat de Castelló —Castelló de la Plana— i els seus voltants. La seua perifèria, per parlar amb més propietat. Els suburbis, que recorre el nostre protagonista desesmat des del port fins a la seua totalitat desoladora. Erms i brosses i asfalt i rovell i tanques i marginació. Hi ha tota una poètica de la desfeta ambiental i humana que provoquen les perifèries urbanes.
La periodista Sílvia Berbís ha entrevistat el fotògraf Quim Giró per a l'Aguaita.cat, amb motiu del llançament del llibre "Terres de l'Ebre. El paisatge humà", una obra en gran format en què Giró capta amb el seu objectiu l'essència humana de la societat ebrenca. Us deixem un fragment de l'entrevista.
Quim Giró : «Abans de ser fotògraf, havia sigut voyeur, i ara amb la càmera, d'alguna forma també ho soc»
El fotògraf empurdanés Quim Giró ha conegut les Terres de l'Ebre a través de l'objectiu de la seua càmara. Com a resultat, un llegat artístic en forma d'imatges en blanc i negre que retraten sobretot persones i, a través d'elles, l'observador capta l'alegria de la gent, la identitat de la terra, el seu llegat patrimonial i genuï, el ritme pausat del pas del temps. El llibre "Terres de l'Ebre. El paisatge humà" aporta el valor d'una obra documental que posa en primer pla la gent ebrenca.
Vostè ve de l’Empordà, un lloc d’origen que també va retratar, i no fa tant que es va traslladar a viure a l’Ebre, on ara ens presenta este recull fotogràfic com a paisatge humà. L’Empordà i l’Ebre són dos paisatges diferents. Que té de diferent la seua gent respectiva?
Havia vingut del Nord, el destí em conduí a unes Terres del Sud. El paisatge marca la identitat, i en el cas de les Terres de L'Ebre, el riu és un element clau per entendre-ho. El riu vertebra el paisatge. El paisatge vertebra la seva gent. El seu reflex somriu.
D’alguna manera vostè ha descobert l’Ebre a través de la fotografia. Ha estat l’excusa diríem per visitar-les. Quina és la primera impressió que oferix este territori a algú de fora que ve desitjós de conèixer com és?
Exacte. La fotografia es va convertir en un mitjà per descobrir les Terres de L'Ebre. El temps va a un ritme particular, les presses no són bones conselleres, el descobrir, dixar-se portar, l'encant de la seva gent i la connexió amb la natura.
Creu que d’alguna manera haver vingut de fora, amb una visió “verge” sobre el territori, li permet sorprendre’s més per imatges que potser aquí ens passen desapercebudes a força de tenir-les ja assumides?
Totalment d'acord. Un elixir de vida alimentar-me de imatges fotogràfiques que descobria per primer cop.
Veient les seues imatges, diríem que la gent de l’Ebre té un toc distintiu d’alegria. L’ha volgut retratar intencionalment, esta alegria? l’ha buscat? Com?
L'alegria de la gent va ser un dels puntals que em va sorprendre i vaig retratar. L’he trobada en situacions diverses, en una festa, en un carrer, en el dia a dia... s'ha de dir que les fotos es van realitzar abans de la pandèmia (2018-2019) i marquen una època concreta.
Hi trobem verges i envelats de festes, flamencs inflables i espècies invasores, inflables aquàtics i retalladors... tot sembla tenir un toc de realisme màgic.
Un cúmul de sensacions, d'observar, d'estímuls constants, la ingenuïtat d'un nen que observa per primer cop el món.
Podeu llegir l'entrevista sencera tot clicant ací.
L'escriptora Nati Soler fa cinc cèntims del seu poemari "Motor de sang" en aquest vídeo compartit per la Biblioteca Pública Terra Baixa del Vendrell. Amb aquest treball, Soler va ser reconeguda amb el Premi de Poesia Vila d'Almassora.
El crític literari David Castillo ha ressenyat al suplement La República d'El Punt Avui el llibre de relats d'Agustí Clua "Enyors", premi Vila d'Almassora de Narrativa. Us en deixem un fragment de l'article.
Enmig del panorama de novetats i de llibres que la pandèmia ha col·locat a la cua, la situació dels nous autors resulta encara més caòtica. Per aquest motiu, és difícil destriar el gra de la palla en l’apartat editorial. M’agradaria destacar, però, el nou llibre d’Agustí Clua, Enyors, que va obtenir el Premi Vila d’Almassora. Nascut a Tortosa el 1968, Clua és un professor veterà a la Mina, un heroi que ha passat gran part de la seva vida en aquest barri entre Barcelona i Sant Adrià de Besós. Pedagog vocacional i incansable, Clua és també un narrador de raça, sempre amb les seves històries quotidianes, bellament farcides de descripcions de la natura, construïdes a la frontera entre la narrativa i la poesia.
El conte i la nouvelle són els gèneres d’aquest home de l’Ebre, que ens ha deixat perles al seu currículum com Tardets i Salabror, que va obtenir el primer Premi de Novel·la Breu de Sant Boi de Lluçanès. Enyors se situa en la dimensió de les seves obres anteriors, marcades per un to elegíac, amb uns començaments magistrals que recorden els grans narradors del sud d’Itàlia del segle XX. La lectura em fa interpretar que les descripcions de la natura que ens ofereix Clua –només els noucentistes havien aprofundit tant en aquest aspecte– marquen la nostàlgia del nostre home, desterrat als confins de la marginalitat i de l’urbanisme despòtic.
