Apunta't al Club Lector

dissabte, 30 de març de 2019

Vinaròs acull la presentació de la biografia "Alfred Giner Sorolla. La passió i la lucidesa"


Sens dubte, Alfred Giner Sorolla és un dels personatges valencians més interessants del segle XX. Vinarossenc, format en l'escola republicana, marcat per la guerra, on va perdre un amic en un bombardeig, i llicenciat en la universitat franquista, ha estat una figura que, com a bon humanista, ha conreat la vessant científica en el camp de la farmacologia i la bioquímica amb la vessant literària, que s'ha plasmat en la publicació de poemaris i assajos. A més a més, tot i "l'exili científic" als Estats Units, sempre va ser una persona compromesa amb el país, la seua cultura i la seua llengua.

En el centenari del seu naixement s'hi publica la seua biografia, "Alfred Giner Sorolla. La passió i la lucidesa", obra guanyadora del Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló, concedit tot just fa mig any. La seua autora, la també vinarossenca Amàlia Roig, ha confeccionat un viatge a mig camí entre l'assaig i la narrativa, en el que aborda Giner Sorolla des d'una mirada polièdrica.

L'obra es presenta aquest dissabte 6 d'abril, a partir de les 19 hores, a la Fundació Caixa Vinaròs, i comptarà amb la participació de l'alcalde de la localitat, Enric Pla, el president de la Fundació, Manuel Molinos, l'amiga de Giner Sorolla, Nati Romeu, i el professor de la URV, Miquel Àngel Pradilla.

divendres, 29 de març de 2019

La revista La Tortuga Avui dedica un reportatge als volums de divulgació científica de Martí Domínguez

El número de març de la revista La Tortuga Avui, que edita l'Associació Cultural de Caldes de Montbui, publica un complet article al voltant de la producció bibliogràfica en el camp de la divulgació científica duta a terme per Martí Domínguez, doctor en Biologia, professor de Periodisme i director de la revista científica Mètode, de la Universitat de València. I entre l'enumeració de les obres de l'autor valencià, hi arriba fins la darrera, "Veus de ciència. Incitacions a la lectura científica", amb la qual Domínguez va guanyar el II Premi Internacional de Divulgació Científica Ciutat de Benicarló.

En el fragment del text signat per Carles Montpart que fa referència a aquesta obra, l'article fa seues les paraules que l'autor escriu al pròleg: "Si preguntàrem a un bon lector, d’aquests que tenen criteri literari i que segueixen les novetats editorials, quants llibres de contingut científic ha llegit els darrers anys tindríem segurament una decepció. Probablement ens diria que cap, i intentaria justificar-se al·ludint a la manca de temps i com de lluny es queden aquestes lectures dels seus interessos més primaris. Així les coses, es produeix la paradoxa de viure un moment molt emocionant pels progressos científics i tecnològics (tots portem al damunt el nostre smartphone connectat a internet) i tenir al mateix temps una societat del tot ignorant respecte a aquests avenços", una consideració que el va motivar a escriure columnes de premsa sobre lectures de caire científic on sorgeixen noms com Einstein, Newton, Leibniz o Margulis, entre molts altres.

Prossegueix fent-se ressò del pensament de Domínguez del progressiu distanciament entre les lletres i les ciències, de manera que cada cop els escriptors tenen menys curiositat científica, i els científics pitjor estil literari. D'aquesta manera, en "Veus de ciència" es busquen materials que superen aquestes dicotomies, com les obres de científics "amb dots per a l’escriptura destaca Stephen Jay Gould, Richard Dawkins o Edward O. Wilson. De tots en proposa suggerents lectures. Nosaltres, tant per la qualitat de la seva escriptura com pels seus vastos coneixements científics, proposem, és clar, Martí Domínguez".

Podeu trobar el número de la revista La Tortuga Avui tot clicant ací.

Entrevista a Nieves Salvador: "La poesía tiene el poder de trasformar la soledad en compañía"

La tercera rosa es el último poemario de Nieves Salvador, donde trata la poesía amorosa y realiza un recorrido desde el yo poético hasta la figura del amado. Gracias al verso libre, la autora expresa con libertad una fuente de sentimientos que se transmiten en cada verso del poemario.

El poemario cuenta con 87 poemas en los cuales se experimenta un recorrido desde el yo poético que siente la ausencia del amado, avanza con la aparición de la figura del amado y finaliza, en los últimos poemas, con la figura del amado como inspirador de su poesía.

Por su parte, este no es el primer poemario de Nieves Salvador, que ha escrito obras como Anillos de voz o Palpitación de las horas (finalista del Premio de la Crítica Valenciana, 2003).

¿A quién se dirige el poemario?
El poemario se dirige hacia el otro ser que representa la configuración de la ofrenda del amor, hacía el amor.

¿Qué significa el título La tercera rosa?
La tercera rosa son los seres que han invadido mi esencia con su perfume, dándome con su mirada el calor íntimo a mi alma.

De todos los poemas que contiene el libro, ¿hay alguno al que le tengas especial afecto?
Hay unos cuantos poemas que los he vivido con más intensidad, y los saboreo desde el balcón de mis manos.

¿Qué proceso sigues para escribir un poema?
Los poemas surgen sin control, es como respirar pausadamente, y a la vez se aceleran las pulsaciones, las palabras ladran y a la vez silencian.

¿Qué significa para ti la poesía?
La poesía tiene el poder de trasformar la soledad en compañía. La poesía tiene los pies en la frente, te mira y camina guiada por una luz de tinta que brilla en la carne del poemario, resucitando al poeta.

Els mitjans de comunicació destaquen la proposta de Francesc Esteve i Alfons Esteve en "Igualtat lingüística. Capgirar el desús i la subordinació"

La presentació del nou llibre dels lingüistes Alfons Esteve i Francesc Esteve, "Igualtat lingüística. Capgirar el desús i la subordinació" a l'Edifici Octubre de València, el passat 26 de març, ha tingut un ample ressò mediàtic. L'obra dels germans Esteve, del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, és una nova proposta de llei de normalització lingüística, que supere a la LUEV i assegura la igualtat efectiva entre els dos idiomes oficials a la vegada que protegeix la llengua pròpia.

En el cas del Diari La Veu, l'article de la presentació hi destaca la "disponibilitat lingüística" que proposen els autors, per la qual les empreses i els comerços han de ser capaces d'atendre els usuaris en valencià. Tot basant-se en la recent Llei valenciana d'igualtat de persones LGTBI, es proposen "mesures molt concretes per a regular les situacions de desigualtat" amb capacitat sancionadora. En l'article, també s'indica que la proposta acaba amb l'exempció del valencià en el predomini lingüístic castellà que recull la LUEV, ja que és "una desigualtat" per aquest alumnat.


Precisament, respecte la Llei d'Ús i Ensenyament, Francesc Esteve considera que està "obsoleta" i dóna els següents motius: "ha reculat el nombre de gent que usa el valencià. (...) la llei no ha servit per a l'ensenyament, (...) funciona molt poc com a llei, amb 'molt poques obligacions' i 'verbs indefinits com promoure, afavorir, fomentar, impulsar...', (...) no parla dels mitjans de comunicació, els serveis, el món del treball, els esports o l'oci; perquè projecta una visió 'aïllacionista' del valencià, (...) i perquè 'en aquesta legislatura ja s'ha demostrat dues vegades la ineficàcia de la llei per a avançar'".

Pel que fa al Diari Ara, el periodista Daniel Martín ha confeccionat una peça periodística centrada sobretot en les xifres d'ús sociolingüístic que es van posar sobre la taula en la presentació de "Igualtat lingüística", amb una notable reculada de l'ús entre els anys 1995 i 2015, si bé augmenta el nombre de persones amb capacitat de llegir i escriure en valencià. Quant a la proposta de la llei que recull l'assaig de Francesc i Alfons Esteve, aquest periòdic hi assenyala l'obligatorietat de que el funcionariat entenga la llengua pròpia i, com l'anterior, que els comerços puguen atendre en valencià, i contempla sancions per a casos de discriminació lingüística. "Tan sols hem traslladat les sancions recentment aprovades pel Parlament valencià per garantir la llibertat d'identitat sexual dels ciutadans, un respecte que també s'ha de traslladar a l'àmbit lingüístic", recull en paraules dels autors.


Finalment, el periodista Moisès Pérez ha escrit un extens article i crònica de la presentació del llibre a les pàgines d'El Temps. Pérez apunta la intenció de la proposta presentada per tal de "jubilar la LUEV, la qual no fa quasi mai allò que caracteritza les lleis: establir els deures i les obligacions que garanteix l’aplicació dels drets i la consecució dels objectius. És obvi que si tenim un dret, per a poder exercir-lo, cal que hi haja un deure correlatiu que algú altre ha de complir. Si no, el nostre dret resultarà una pura entelèquia", hi apunta recollint les paraules de Francesc Esteve.


Així, el text d'El Temps exposa que l'objectiu de la proposta de "Igualtat lingüística" passa per establir un "nou paradigma lingüístic" valencià, tot "equiparant els drets dels parlants de les dues llengües oficials en la pràctica real (i no sobre el paper)". Es repassen algunes de les mesures que s'han indicat en els altres dos articles, i afegeix d'altres, com el paper de la Generalitat pel foment de la indústria cultural en valencià o la creació d'una Comissió de Seguiment de la Igualtat Lingüística, "conformada per especialistes independents que, com a persones de reconegut prestigi i externes al Govern, poden assegurar la independència de criteri i la continuïtat més enllà dels canvis polítics, assenyalar incompliments i punts a reforçar i, si cal, suggerir mesures". Així, l'article conclou que el llibre és "un autèntic manual per evitar que els catalanoparlants continuen sent uns ciutadans de segona respecte dels seus drets lingüístics".

"Igualtat lingüística. Capgirar el desús i la subordinació" es presenta el pròxim 3 d'abril a Alacant


La proposta de nova Llei valenciana d'Igualtat Lingüística no es queda només en el llibre. Els seus autors, els lingüistes Alfons Esteve i Francesc Esteve, han preparat tota una sèrie de presentacions al llarg del territori per difondre la iniciativa i posar el debat sobre la taula. Així, el pròxim dimecres 3 d'abril, la Sala Rafael Altamira de la Seu de la Universitat d'Alacant acollirà la presentació de "Igualtat lingüística. Capgirar el desús i la subordinació". Serà a partir de les 19.30 hores, amb la participació del vicerector de Cultura, Esport i Llengües de la UA, Carles Cortés, i de Marinela Garcia, membre d'Acció Cultural del País Valencià.

Josep Maria Pérez Suñé: "vàrem pensar que estaven davant de la major obra d'enginyeria militar mai escomesa a Catalunya"

La línia del Cinca a la guerra civil: Les fortificacions de la Generalitat de Catalunya al front d’Aragó (1936-1938) es una obra plural duta a terme per Josep Maria Pérez Suñé, David Tormo Benavent, Pere Rams Folch i Miquel Sunyer Sunyer. En aquesta ocasió entrevistem a Josep Maria Pérez Suñé (Barcelona, 1957), llicenciat en Geografia i His-tòria (especialitat de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia) i format com a investigador en el Centre per a l’Estudi de la Interdependència Provincial a l’Antiguitat Clàssica (CEIPAC-Universitat de Barcelona). Aquest arqueòleg de professió compagina el seu treball amb la col·laboració en publicacions especialitzades i de divulgació, a més de ser coautor de diverses monografies.

Què et va portar a escriure La línia del Cinca a la guerra civil
La investigació que ha conduït a escriure La línia del Cinca a la guerra civil ha estat un llarg procés que vàrem iniciar fa més de dues dècades, atrets per la història i l'arqueologia, visitant les restes enderrocades de casamates de formigó que es troben disperses en els tossals boscosos de la comarca de la Terra Alta. Amb el pas del temps, vàrem passar de només interessar-nos a voler conèixer per què, quan i qui havia construït aquelles obres defensives. Trobades les respostes a aquestes qüestions, vàrem pensar que estaven davant de la major obra d'enginyeria militar mai escomesa a Catalunya, la qual havia estat projectada, finançada i executada per la Generalitat de Catalunya; un fet històric desconegut que devíem difondre en forma de publicació monogràfica.

Què ens pot aportar aquest llibre?

L'estudi de La línia del Cinca a la guerra civil ha permès posar de manifest diversos aspectes que adquireixen més rellevància en períodes històrics com els de la més recent actualitat. Un és l'evidència material que les institucions polítiques d'un país sense estat propi, com és el cas de Catalunya, pot crear i posar en funcionament en poques setmanes veritables estructures d'estat amb voluntat de fer front a una agressió externa, que l'any 1936 representava l'avanç, des del front d'Aragó vers Catalunya, de les tropes dels militars que s'havien revoltat contra la República.

Un altre és la capacitat organitzativa i de mobilització de recursos humans, materials i tècnics de la conselleria de Defensa de la Generalitat de Catalunya per construir unilateralment, sense el suport del govern central republicà, i en pocs mesos la segona millor línia defensiva, darrere del Cinturó de Ferro de Bilbao, de tota la guerra civil que s'estenia des del Pirineu d'Osca fins els Ports de Tortosa-Beseit; un sistema defensiu que fins i tot provocà admiració entre els militars franquistes.

Un tercer aspecte a destacar és l'absolut desinterès per la defensa de Catalunya i del nul reconeixement de la important contribució catalana a l'esforç de guerra demostrada pels caps militars i polítics republicans traslladats a València.

Per últim, però no el menys important, és la gran activitat d'espionatge a favor dels franquistes que en tot moment els hi va permetre tenir informació fidedigna de l'estat d'aquest conjunt d'obres defensives.

Com d'importants van ser les fortificacions catalanes a la rereguarda del front aragonès per al desenvolupament de la Guerra Civil?

Els diferents serveis d'espionatge militar franquistes van informar puntual i detalladament de la situació i entitat de les posicions que conformaven el traçat de la Línia del Cinca, la qual descrivien com un sòlid sistema defensiu de Catalunya a rereguarda del front d'Aragó. Un conjunt d'informació sensible que fou valorat per l'Estat Major del general Franco a l'hora de planificar les possibles ofensives vers territori català, fins al punt d'assolir un cert potencial intimidador que condicionà el moment i la direcció dels atacs arran de la caiguda del front d'Aragó. No obstant això, es va donar la paradoxa que mentre els franquistes van tenir cura de no atacar frontalment el terreny defensat per les posicions de la Línia del Cinca, els militars republicans la van ignorar completament, prescindint d'armar-la i de destinar-hi contingents de tropes per organitzar una resistència activa. Al llarg de tota la Línia, durant les ofensives contra Catalunya només hi ha documentades algunes accions aïllades de resistència en alguna de les posicions.

Què té de diferent aquest llibre?

L'estudi monogràfic de La línia del Cinca a la guerra civil, representa un punt de vista inèdit de la guerra civil, el de l'organització militar de la rereguarda del front de batalla que, per la fallida i ensorrament del govern republicà de Madrid, va haver d'assumir unilateralment la Generalitat de Catalunya posant en funcionament les necessàries estructures d'estat per construir una línia defensiva per frenar l'avanç franquista vers el territori de Catalunya. Un fet inèdit que exposem de manera rigorosa però amb una clara voluntat divulgadora per posar-lo a l'abast tant del lector especialitzat com del lector interessat en la temàtica de la guerra civil i la Generalitat republicana.

dijous, 28 de març de 2019

Es convoquen els Premis Literaris Ciutat de Sagunt 2019

Com cada any, torna a posar-se en marxa la convocatòria dels Premis Literaris Ciutat de Sagunt, guardons de referència en les lletres valencianes gràcies a la seua consolidació (més de vint anys de trajectòria), la seua dotació econòmica i la nòmina d'obres guanyadores, caracteritzades per tractar qüestions innovadores que després han comptat amb el favor del públic i de la crítica.

De nou, són tres les modalitats dels Ciutat de Sagunt: Poesia, Narrativa i Teatre, i hi ha de temps per participar fins el divendres 19 de juliol. La novetat d'enguany és que a partir d'ara serà una convocatòria més ecològica: s'elimina el paper i els originals s'han de presentar exclusivament per Registre Electrònic a la Seu Electrònica de l'Ajuntament de la capital morvedrina.

Pel que fa a les modalitats, el XXII Certamen de Poesia Jaume Bru i Vidal, dotat amb 3.000 euros, demana l'extensió d'un poemari normal, amb temàtica, metre i rima de lliure elecció; el XX Certamen de Narrativa Ciutat de Sagunt, dedicat a novel·la i recull de contes, ha de constar amb una extensió entre 120 i 150 pàgines, i compta amb un premi de 6.000 euros; finalment, el XVI Certamen de Teatre Pepe Alba, també dotat amb 3.000 euros, marca la participació d'una obra de durada normal en un espectacle dramàtic.

Podeu consultar les bases completes tot clicant ací.

Parlem amb Lluís Gimeno sobre el seu últim títol: "El Maestrat i els Ports de Morella: una història lingüística"


El Maestrat i els Ports de Morella: una història lingüística té l'objectiu d'explicar històricament les llengües conegudes que van ser parlades en aquest espai geogràfic. Podem dir que l’obra ofereix un gran estudi sobre l’evolució del valencià parlat a les comarques del Maestrat i els Ports de Morella al llarg de la història. 

Lluís Gimeno Betí (Castelló de la Plana, 1948) compta amb una llarga carrera professional, és doctor en Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona, catedràtic jubilat de la Universitat Jaume I, membre de la Societat Castellonenca de Cultura i acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. La seua tasca com a investigador i divulgador s’ha centrat en tres eixos: la història de la llengua catalana, la geolingüística i l’edició de textos antics.


A qui s’adreça El Maestrat i els Ports de Morella: una història lingüística?
Doncs, en un principi, la intenció era fer un llibre de divulgació sobre les llengües conegudes històricament i parlades durant algun temps en aquest territori i que servís de davantal per a exposar els estadis evolutius que van dur el llatí parlat o quotidià al naixement de la nostra, trasplantada ací a partir del segle XIII i ocupant la major part del treball. Tot i que potser hi puguen aparèixer dubtes en aquest sentit, continuem pensant en aquesta idea, perquè el llibre es basa en treballs ja publicats i és important que la recerca no quede reclosa dins els ambients, diguem-ne, acadèmics.

D’on sorgeix la voluntat d’estudiar el territori des d’un punt de vista lingüístic?
Era per a mi una necessitat de posar per escrit una allau d'informacions, a banda de donar a conèixer als habitants d'aquestes dues comarques la importància que han tingut i continuen tenint com a terres singulars dins el territori de la llengua des del punt de vista lingüístic i també històric. Era i és una manera de pujar l'autoestima a les persones que viuen actualment en el territori estudiat.

Com ha estat el procés de recerca d’informació?
Com ja he dit, i com mana l'ortodòxia acadèmica investigadora, hom havia de començar pels coneixements generals sobre el tema per a posteriorment davallar a qüestions més particulars, no tan generals. En definitiva, fer una bastida que permetés anar construint graó a graó l'edifici lingüístic del territori des dels inicis fins a l'actualitat.

En general, coneixem suficientment la història lingüística de les terres en què habitem?
Realment no, i fins i tot gosaria dir que gens. Ja sabem que aquesta mena de coneixement no és massa generalitzat entre les diverses capes socials. Per tant, aquesta era també una premissa que calia anar desenvolupant, obrir un camí, vull dir, perquè per a la globalització de la qual ara es parla tant, hi ha un punt de partença i aquest punt comença al lloc on hom viu. Conèixer la història en tots els sentits i després ja vindran les posicions internacionals o internacionalistes, o globalistes com es diu ara. Aquest punt de vista o partença és molt vell, l'han practicat tots aquells que han iniciat algun moviment cultural o científic però, darrerament, s'ha vist tergiversat per la posició contrària.



Què ens pot aportar aquest llibre?
Sobretot, molta informació detallada, si volem dir-ho així, respecte a la història de la nostra llengua parlada en aquestes comarques. Una altra aportació que se'n desprèn és que la nostra llengua, posada al costat de les seues germanes romàniques, té un comportament singular que a voltes coincideix amb algunes llengües però, que vist així, mostra la normalitat històrica de la nostra. La llar romànica deixa en el seu lloc cadascuna de les llengües que provenen d'aquell llatí quotidià o parlat, altrament anomenat vulgar amb el sentit de comú, en contraposició de l'escrit, quan hi posem la mirada diacrònica, que ens fa entendre la personalitat de cada branca desenvolupada d'aquell llatí quotidià.

dimecres, 27 de març de 2019

"Posar-se a viure en valencià, sempre, en qualsevol circumstància." Parlem amb els autors de "Igualtat lingüística. Capgirar el desús i la subordinació"

Igualtat lingüística. Capgirar el desús i la subordinació és una proposta alhora ambiciosa i realista per a superar les desigualtats clamoroses en drets i espais d’ús lingüístics al País Valencià. Després de la presentació del seu llibre, aprofundim sobre aquest tema amb els autors Alfons Esteve i Gómez i Francesc Esteve i Gómez, lingüistes del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València. 


De cara a les futures lectores i lectors, podríeu fer-nos cinc cèntims del vostre llibre Igualtat lingüística?

És una proposta alhora ambiciosa i realista per a capgirar les desigualtats clamoroses en drets i espais d’ús lingüístics al País Valencià.


Proposa anar més enllà dels dos enfocaments principals amb què s’ha abordat la situació de la llengua: d’una banda, les reflexions teòriques, amb aportacions interessants, però amb poques concrecions pràctiques i programàtiques, i de l’altra, un programa polític difús, centrat en l’ensenyament i en la “promoció” i el voluntarisme com a mètodes. Constata, així mateix, el fracàs de la Llei d’ús i ensenyament del valencià, que ha permés greus retrocessos en el coneixement i l’ús i que s’ha revelat inútil per a arribar a una mínima normalitat, fins i tot en l’únic àmbit que la llei regula, l’educatiu.

Enfront d’això, proposem un model basat en la igualtat lingüística com a concepte clau: en el mètode i en els objectius que cal assolir en un termini curt i mitjà, amb equiparació en ús i drets efectius, seguint el camí de dues lleis rellevants, la de política lingüística de Catalunya i la d’igualtat de persones LGTBI recentment aprovada per les Corts Valencianes.

A quin públic va dirigida la vostra obra? Per què hauríem de llegir Igualtat lingüística?

És un llibre adreçat a tothom, que fuig de teoritzacions i que aborda molt directament aspectes pràctics i quotidians com els usos de la llengua i els drets que tenim. Per tant, no cal que el lector siga una persona especialitzada, sinó simplement algú que viu dia a dia en una societat, com el País Valencià, amb dues llengües formalment oficials, però on l’una té molts avantatges socials i legals sobre l’altra.

D’altra banda, el llibre té també uns altres destinataris molt clars: aquelles persones que estan o estaran en llocs claus de les administracions (Generalitat, diputacions, ajuntaments), partits polítics, sindicats, associacions cíviques i culturals, etc. i això tant des del punt de vista més polític com també des del més tècnic.

Perquè el llibre conté, com diem, un nou model, el que basem en la igualtat lingüística i per això proposem substituir l’actual Llei d’ús i ensenyament del valencià i aprovar una nova llei d’igualtat lingüística, llei que ha de servir, com diem en el subtítol, per a capgirar el desús i la subordinació. Alhora també hi fem la proposta d’un model de reglament municipal d’igualtat lingüística, adreçat als ajuntaments com a complement normatiu en l’àmbit més proper al ciutadà, que són els municipis.

Dintre del Nou Model que plantegeu al capítol quatre, creiem que és d'interès per al públic del carrer aquest apropament entre les capacitats pràctiques dels coneixements de les llengües, en aquest cas del valencià, i l'acreditació d'aquestes. En aquesta línia, com visualitzeu un canvi positiu en el futur pròxim?

En el domini d’una llengua l’important no és que s’ensenye, sinó que s’aprenga. No és que passes un curs o tingues un títol, sinó que la domines i l’uses. Si en la teua botiga o negoci llogues algú amb la condició que sàpiga parlar anglés o francés, l’important no és el titolet que diu que té. És si parla o no amb una competència igual o pròxima a la d’un natiu. Però això no ho apliquem a l’ensenyament ni a l’administració.

En el model actual estem tan abocats a demanar l’ensenyament i prou que sembla que amb això ja ho hem cobert tot. I nosaltres, que treballem en un servei de la Universitat de València per on passen milers de persones amb acreditacions, sabem que no són poques les que tenen el nivell C1 (l’antic nivell mitjà) que ni tan sols són capaces de parlar fluidament en valencià.

De fet, fins i tot en els àmbits com l’ensenyament, l’únic on és obligatori acreditar el coneixement de valencià, tot el sistema està orientat a fer-ne un pur requisit administratiu: un paperet oficial que es presenta per complir un tràmit burocràtic. La competència real no es mesura en cap fase. I si no hi ha competència, difícilment es traduirà en ús. De fet, tot el procés de les oposicions està dissenyat perquè es faça només en castellà: les acadèmies preparen només en castellà, els temaris són en castellà i els tribunals no valoren la competència real en les dues llengües oficials. Tot es fa en castellà i després es presenta el certificat de valencià i arreglat.

Algú pot dir: el coneixement ja s’ha demostrat amb el títol. Primer, ja sabem què demostren en molts casos els títols de llengua en aquest país siguen d’anglès o de català. Segon, tots els candidats presentats a una oposició també han aprovat un grau universitari. Cosa que no vol dir que tots siguen igualment competents en les matèries del grau en qüestió. I les oposicions han de mesurar la competència real: siga en didàctica, siga en llengua, siga el que siga. No el pes en grams dels títols presentats. I això que hem dit per a l’ensenyament, on el coneixement de valencià és obligatori, és igual o pitjor en la resta d’administracions públiques, en què el valencià no passa de ser un mèrit.

Si volem un canvi real, hem de passar del requisit lingüístic o siga, un pur tràmit burocràtic a la competència lingüística: unes habilitats que es demostren amb la pràctica real, que és l’única manera que es traduirà en ús. I això no sols faria que el nostre sistema educatiu o la nostra administració millorés amb les noves incorporacions de personal efectivament competent. A partir d’ací, els estudiants serien els primers interessats a ser competents i no sols a tenir un títol i a exigir aquesta competència del sistema educatiu, de les acadèmies de preparació, dels temaris que es preparen. I seria la millor demostració que dominar realment el valencià, com més millor, és determinant per al seu futur.

I això val també per a qualsevol matèria: les que no sols s’han de saber sinó que sobretot s’han d’aplicar. I això és el que proposem: en totes les oposicions, promocions i concursos la prova de coneixement de valencià no s’ha de resoldre amb un títol sinó amb un exercici pràctic de les tasques pròpies de la plaça fet en valencià.

Quan traslladem el contingut del llibre al dia a dia dels valencians i valencianes, quin seria una proposta de "primer pas" que la gent puga materialitzar en la seua comunitat i entorn més immediat?

El primer i més transformador a escala personal és portar la igualtat lingüística a la nostra vida quotidiana: posar-se a viure en valencià, sempre, en qualsevol circumstància, igual que ho fan els castellanoparlants no sols a les zones castellanoparlants, sinó molt sovint també fins i tot en pobles i ciutats mitjanes valencianoparlants. Ser conscients que tenim dret a viure al nostre país en la nostra llengua. Per a fer-ho, no cal cap actitud combativa ni reivindicativa: simplement, és la nostra llengua i és el nostre país. I saber que, usant-la, expressem normalitat i coherència amb nosaltres mateixos. Igual que allò que reclamen les dones amb el feminisme, volem ser tractats com a iguals i ser reconeguts en els nostres drets.

I si en algun cas algú per aquest motiu no ens tracta bé o ens exigeix que canviem de llengua, cal que sapiguem que tenim drets i que cal que els exercim. Així, per un costat, guanyarem en assertivitat personal i en autoestima. I, per un altre, contribuirem a fer normal i necessària la llengua, que així adquirirà el rang de llengua neutra i pública.

Ara, això no ens impedeix veure que en les qüestions més públiques i socials hi ha d’haver un suport legal ple i una acció de govern decidida, que no sols faça legal usar el valencià en l’ensenyament, en el sistema de salut, en totes les administracions, en els mitjans de comunicació i en els comerços i serveis, sinó que el faça normal i igual en la facilitat d’ús efectiva al que ara només té el castellà. I això és el que abordem en el llibre i que tractem de fer amb la llei: en contra del presumpte liberalisme lingüístic que és fictici, perquè les regles actuals, legals i socials, posen totes les facilitats al monolingüisme castellà i moltes traves al català, la proposta d’igualtat lingüística fixa actuacions públiques decidides i transformadores per a superar les desigualtats reals per a garantir-nos una vida normal en la nostra llengua en tots els àmbits: des del municipal (amb un reglament d’igualtat lingüística) als mitjans de comunicació (amb la recepció del tots els mitjans en català). Però també, cosa nova, en el món del comerç i els serveis, amb la garantia que almenys ens hauran d’atendre sense fer-nos canviar de llengua.

Quin és el paper, doncs, de les escoles i els mitjans de comunicació en aquesta societat, pel camí de la globalització, que encara vol preservar la cultura i revertir la situació de minorització de la nostra llengua?

Com hem dit, tots dos àmbits són absolutament determinants. L’escola és el primer lloc de socialització dels més joves i de transmissió de molts valors que la societat considera importants, començant per la llengua o les llengües. Per això resulta fonamental que des dels primers ensenyaments el valencià estiga present com a llengua vehicular. Això no és cap originalitat nostra. És simplement el que diuen tots els estudis, sense excepció, que s’han fet sobre aquesta matèria: l’única manera d’aconseguir un domini equitatiu de les dues llengües oficials és fer de la llengua minoritzada la llengua habitual de l’ensenyament. Cosa que, com també s’ha demostrat fefaentment, no repercuteix de manera negativa en el coneixement ni la qualitat del castellà.

A més, cal posar fi a l’exempció del valencià en els territoris castellanoparlants, que recordem-ho havia de ser provisional i que, després de 35 anys de la Llei d’ús, s’ha convertit en una exempció automàtica i general per a tots. Per què si als territoris de predomini lingüístic valencià s’ensenya el i en castellà, els de predomini lingüístic castellà no fan el mateix en justa igualtat i correspondència? Per què no s’aplica a cap altra assignatura i sí que s’aplica al valencià, llengua oficial? Què vol dir, doncs, que el valencià siga oficial i no s’ensenye en el currículum escolar?

I els mitjans de comunicació són, sense cap mena de dubte, un dels instruments públics més potents per a enfortir i generalitzar una llengua. Tenen tanta importància com l’ensenyament per a difondre-la i cobreixen àmbits on no arriba aquest: la diversió, els esports, la ficció, els ídols, els models d’actuació reals per a la vida adulta. Són una finestra al món i també una realitat alternativa i atractiva. I aporten una visió del país que pot ser subordinada a un altre centre o pot ser autocentrada en nosaltres mateixos. Això ho sabien bé els anteriors governs del PP, tant al País Valencià com a l’Estat, i per aquesta raó van fer desaparéixer l’únic mitjà que teníem, ni que fos parcialment, com era la Radiotelevisió Valenciana. I per això van tallar les emissions de TV3 i Catalunya Ràdio.

En aquest sentit, ara és molt positiu que s’haja posat en marxa À Punt i que la programació siga de manera majoritària en valencià. Però també és absolutament necessari, per a una societat i una llengua com la nostra, la recepció de la totalitat dels mitjans de comunicació públics també els privats de la nostra comunitat lingüística, és a dir, tots els mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, això és, TV3 i Catalunya Ràdio, com també els de les Illes Balears, IB3, tant de ràdio com de televisió. La proposta de llei conté tot un capítol on s’estableix la cooperació amb la resta de la comunitat lingüística i la recepció dels mitjans de comunicació en català, alhora que hi projectem els valencians.

Fem un reconeixement a la feina que s'ha fet i es continua fent a les Universitats de la Comunitat Valenciana per a arribar a la desitjada igualtat lingüística. Quina és la xarxa actual de col·laboració entre les universitats de la Comunitat Valenciana? Quines millores trobeu que es podrien dur a terme?

La col·laboració entre les universitats públiques valencianes ve de molt lluny, de final dels anys vuitanta del segle passat. En aquells moments es van coordinar moltes accions destinades a la promoció del valencià en tots els àmbits universitaris: la docència, la investigació i l’administració. Aquesta col·laboració s’ha mantingut al llarg d’aquests temps de manera constant i estable.

Un fet molt important i que nosaltres citem en el llibre, va ser l’elaboració de l’estudi Els usos lingüístics a les universitats públiques valencianes, dirigit pels professors Artur Aparici i Rafael Castelló i publicat per l’Acadèmia Valenciana de la llengua. Aquest és un estudi molt complet que feia una radiografia molt acurada dels diferents usos lingüístics tant del professorat com del personal d’administració i serveis i dels estudiants de les cinc universitats públiques valencianes. Precisament en aquest estudi és on, per primera vegada, es defineix el concepte d’igualtat lingüística i on s’estableixen les pautes que cal seguir si es vol avançar en l’ús del valencià fins a assolir aquesta igualtat lingüística, molt especialment en el principal àmbit universitari: la docència.

La col·laboració, però, no s’ha centrat només entre les universitats públiques. Precisament per la potència de les universitats públiques també en matèria de llengua, el conveni es va ampliar i el 2015 s’hi van incorporar les dues principals universitats privades valencianes: la Universitat Catòlica de València i la Universitat Cardenal Herrera. I es va crear la CIEACOVA (Comissió Interuniversitària d’Estandardització d’Acreditacions de Coneixements de Valencià), que és l’entitat acreditadora de coneixements de valencià en el marc de les universitats, de manera similar a la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià.

I, a més, cal destacar que la cooperació entre universitats no se circumscriu al territori valencià. Des de 1994 existeix la Xarxa Vives d’Universitats, una plataforma que aplega universitats públiques i privades de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Catalunya del Nord, Andorra i Sardenya, amb un total de 22 universitats. La Xarxa Vives disposa d’un pla de política lingüística que recull els criteris generals de política lingüística i que conté polítiques d’ús, de formació i de qualitat en matèria de llengua.

Les millores respecte de les universitats haurien de venir de normatives de la Generalitat Valenciana que fixen increments d’uns mínims obligatoris de docència en valencià anuals, un model similar al que està aplicant la Universitat de València en l’actualitat amb excel·lents resultats. L’experiència ens demostra que és absolutament necessari establir un reglament dels usos lingüístics en la docència universitària com també en l’exigència de la competència lingüística per a les places dels professors i investigadors i per al personal d’administració i serveis.

Quin és el vostre següent pas en la lluita de la igualtat lingüística després de la publicació d'aquest llibre?

Creiem que el moll de l’os és aprovar i aplicar una llei d’igualtat lingüística i per això hem llançat una proposta ja redactada i explicada. Es tracta d’una proposta assumible, si es manté la situació i la correlació de forces actuals al País Valencià. Però també tècnicament viable. I assegurem que és viable perquè es basa precisament en dues lleis en vigor: la Llei de política lingüística de Catalunya (de 1998) i la Llei d’igualtat de les persones LGTBI de la Generalitat Valenciana de fa només uns mesos (novembre de 2018).

Per tant, el primer que volem fer és demostrar que, si els nostres representants tenen un compromís real amb la llengua i no volen deixar-la morir, ja no ens valen ni retòriques d’amor i la “promoció” amb una campanyeta de “Parlem valencià”. Ni ens valen tampoc receptes caduques que s’han revelat inútils, com la Llei d’ús i ensenyament i tots els programes basats en el “voluntarisme” i en la llei de l’oferta i la demanda en un mercat trucat i monopolitzat pel castellà. Les dades parlen clar: amb aquest model estem condemnats a perdre. En els darrers anys hem perdut centenars de milers de parlants, amb reculades d’ús alarmants.

Calen canvis profunds i transformacions que s’han d’aplicar sense més retard i amb un mínim de valentia. Per això llancem una proposta concreta, amb un articulat avalat per lleis anteriors. I ho fonamentem amb arguments i dades. I si algú té una alternativa millor, que la propose i que la raone i les confrontarem.

En la legislatura vinent s’hauria d’agafar la paella pel mànec començant per l’aprovació i l’aplicació de la llei. L’actual model ja hem vist que no pot donar més de si: ens porta ja a la marginalitat i, en poc de temps, a la desaparició. Només amb una acció decidida per la igualtat lingüística podrem capgirar el desús i la subordinació de la nostra llengua i de la nostra cultura com a poble. I convertir-nos en un país normal, segur i autocentrat en ell mateix. I, com ens ha demostrat la Universitat de València o el Pacte del Botànic amb la llei de les persones LGTBI, ho podem fer. Doncs, au! Que qui no s’embarca, la mar no passa.

David Tormo, coautor de "La línia del Cinca a la guerra civil", entrevistat a Cazarabet

Més de vuit dècades després encara hi ha episodis de la Guerra Civil espanyola que romanen amagats, a l'espera que cap estudiós els descobrisca i els pose a l'abast del públic. Per a les construccions fortificades que va construir la Generalitat de Catalunya al front d'Aragó n'han fet falta quatre persones: Josep Maria Pérez Suñé, Miquel Sunyer, Pere Rams i David Tormo. La seua tasca s'ha plasmat en el llibre "La línia del Cinca a la guerra civil", que es va estrenar a finals de l'any passat amb notable acollida per part del públic. També dels mitjans de comunicació, com és el cas de l'entrevista que ha realitzat la Librería de Cazarabet a un dels integrants, David Tormo.

Tal com exposa, el projecte va sortir per part dels altres tres companys, originaris de la vila de Batea, els quals, coneixedors de que existien aquestes posicions defensives, van començar a localitzar totes les restes i a fer alçaments topogràfics i prospeccions arqueològiques, que han donat peu a desenterrar una línia de fortificacions que aplegava des del Pirineu aragonès fins els Ports. Un equip multidisciplinari, com assenyala Tormo, "tenim en Miquel Sunyé, autodidacta pel que respecta als estudis d'història i un gran coneixedor del territori, que ha aprofundit en l'organització del treball de camp i en la localització dels vestigis de la línia; en Josep Maria Pérez i Pere Rams són arqueòlegs, que ha aportat els seus coneixement en el treball de camp i també en la cerca documental que permet sustentat i contrastar les troballes de les excavacions i prospeccions; i un servidor és més un historiador "clàssic" d'arxiu i biblioteca".

Pel que fa a l'estudi d'aquesta línia del Cinca, l'autor destaca la seua "adaptabilitat de les diferents posicions a les característiques del terreny en cadascun dels quatre sectors en que es va dividir (Gandesa, Fraga, Montsó i Boltanya), tant pel que fa a la construcció mateixa dels diferents tipus d'obra (casamates, refugis, trinxeres,...) com dels materials emprats". Hi assenyala també que no és una línia recta de fortificacions, sinó un seguit de nuclis o sectors, cadascun amb una sèrie de posicion, que abasten més de quatre-cents quilòmetres d'extensió.

Tot i ubicar-se en major part en territori aragonès, el seu origen prové de Catalunya: seria una línia de contenció a rereguarda destinada a protegir les columnes milicianes que surten des de l'est destinades a alliberar les capitals aragoneses. "L’objectiu era que aquesta línia, un cop estabilitzada gràcies a l’enviament de les unitats de reserva o del replegament sobre aquelles posicions de les mateixes unitats que estaven en primera línia de foc, esdevingués un cap de pont per a planificar i executar ofensives que facilitessin la recuperació del terreny perdut, si era el cas", hi exposa Tormo.

La conversa amb Cazarabet prossegueix tot tractant altres qüestions lligades a la línia i que apareixen reflectides en el seu llibre: la inversió en les fortificacions, els constructors, la recerca documental que els autors van dur a terme, el procés d'edició del volum, etc. Podeu llegir-la tot clicant ací.

dilluns, 25 de març de 2019

"Una novel·la futurista amb tocs de ciència ficció, aventures i fantasia". Ressenya de "El secret de les terres roges" de Lurdes Malgrat

El bloc de ressenyes literàries Anar llegint… ha dedicat un article a "El secret de les terres roges", la novel·la juvenil de ciència-ficció de Lurdes Malgrat i publicada en la col·lecció Maremàgnum. El text comença amb una breu sinopsi de l'autor del Camp de Tarragona: un futur distòpic on tres joves, la Jana, el Raül i el Tom, es connecten a través de la Pantalla del Joc; en aquest espai virtual, de sobte, alguna cosa canvia i segons avancen en el Joc, augmenten les preguntes i les pors.

Per a l'autor de la ressenya, l'ambientació és molt important i Malgrat "assoleix a la perfecció l'objectiu de transportar una història de l'Edat Mitjana al present, venent-la com a una novel·la futurista amb tocs de ciència ficció, aventures i fantasia". A més a més, el recurs del videojoc com a marc narratiu serveix per captar l'atenció del públic juvenil, a qui va dirigida principalment la novel·la. I rebla: "destaco també la valentia de la Lurdes Malgrat a l'hora de fer novel·la juvenil amb temes propers a elles i ells i de tanta qualitat formal i estilística".

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.

Jaume Guzmán presenta a Tortosa "La comunicació local i premsa històrica al Montsià"


Les presentacions del nou llibre de Jaume Guzmán apleguen aquest dijous 28 de març a Tortosa. Així, l'emblemàtica Llibreria Viladrich acollirà la xerrada de l'investigador rapitenc basada en "La comunicació local i premsa històrica al Montsià (1974-2014)", l'obra en la qual ha recuperat les capçaleres de les diverses poblacions de la comarca més meridional de Catalunya.

L'acte, que comptarà amb la participació del professor i escriptor Emigdi Subirats, serà a partir de les 19.30 hores.

diumenge, 24 de març de 2019

Maria Lluïsa Amorós parla del seu nou llibre, "Berenar sota les moreres", al Diari Més

L'escriptora Maria Lluïsa Amorós ha estat entrevistada al Diari Més arran de l'estrena de la seua nova novel·la, "Berenar sota les moreres". La reusenca ens conta la vida de quatre protagonistes, quatre amigues que, després de quasi perdre el contacte durant dècades, es retrobaran, fet que els servirà per adonar-se'n el que ha canviat les seues vides respecte a aquelles celebracions que gaudien en el xalet familiar d'una d'elles en els seus anys de joventut.

Amb aquesta sinopsi s'enceta l'entrevista signada per la periodista Cristina Serret. En ella Amorós fa seua la generació de dones retratada en el llibre, la qual "volia trencar moltes coses. Volíem ser dones alliberades, viatjar, treballar, no ens conformàvem a quedar-nos a casa i buscar parella". En el llibre, es trasllada a que les quatre amigues han acabat repartides per tot el món, i el retrobament, que sorgeix arran d'una notícia que trasbalsa una d'elles, els durà a una reflexió introspectiva. "Han interioritzat tot el que han viscut i quan es retroben no volen descobrir els seus secrets més profunds, potser perquè els fan mal, o perquè els han volgut oblidar", hi afegeix l'autora. 

En un altre moment de l'entrevista, l'escriptora exposa com la memòria i l'observació formen part de les seues eines literàries per bastir les novel·les com aquest "Berenar sota les moreres", però deixa ben clar que no hi ha una mirada autobiogràfica en les quatre amigues protagonistes. "Sí que tinc l’edat d’aquestes dones, però la seva manera de reflexionar no és la meva. Elles són personatges i jo, com a autora, plano sempre per damunt, observo la situació com si veiés una pel·lícula", hi expressa Maria Lluïsa Amorós.

D'altra banda, l'entrevistadora hi pregunta per l'univers femení, característic de les novel·les de l'escriptora de Reus, qui prefereix dones per protagonistes en les seues narratives per públic adult. Hi comenta que el caràcter femení l'encurioseix: "sempre he pensat que les dones tenim una manera de ser que podríem dir-ne més barroca, o amb més secrets. Som molt complexes, i m’agrada conèixer-les, i com que sempre m’he apropat molt a tothom, conec la manera de ser de les persones, m’agrada més escoltar que parlar, i potser per això les meves novel·les tenen aquest aprofundiment psicològic".

Podeu llegir l'entrevista sencera tot clicant ací.

divendres, 22 de març de 2019

Ignasi Blanch parla de "El riu" a Canal 21 Terres de l'Ebre

Quan encara falta un mes per la gran cita literària anual, a les Terres de l'Ebre s'hi postula el nou àlbum il·lustrat d'Ignasi Blanch com un dels títols a tindre en compte en aquest Sant Jordi. L'artista de Roquetes hi va estar al programa Tens un racó dalt del món, que presenta Jesús M. Tibau a Canal 21, per parlar de "El riu", la translació il·lustrada del clàssic poema del tortosí Gerard Vergés.

dijous, 21 de març de 2019

Canal 21 dedica una peça informativa al llibre de la Passió d'Ulldecona

A l'espera de aquest pròxim dissabte es presente el llibre "La Passió d'Ulldecona. Seixanta-cinc anys d'història", els seus impulsors i membres del Patronat de la Passió, Jordi Carapuig i José Ramón Pedra, han comparegut en roda de premsa per mostrar aquest volum que recupera les vivències de més de sis dècades ininterrompudes de representacions a la vila montsianenca, fins el punt de que la Passió és un nom que va estretament lligat al d'Ulldecona i pel qual han passat generacions de falduts i faldudes.

Tal com es pot veure en la peça informativa que li dedica Canal 21, Carapuig i Pedra fan cinc cèntims dels apartats en que es composa el llibre: diversos articles de caire històric que s'enfonsen en les arrels de la Passió, un text que posa en valor la seua activitat viatgera per pobles i ciutats de Catalunya i València, un complet repàs a totes les feines que hi ha tant a sobre com darrere dels escenaris, o la representació contada en imatges. El llibre, a més a més, està editat en dues versions, català i castellà, amb un format molt visual i de gamma alta.

dimecres, 20 de març de 2019

La Passió d'Ulldecona, "tota una lliçó de convivència"


Aquest dissabte 23 de març es presenta el nou llibre "La Passió d'Ulldecona. Seixanta-cinc anys d'història", un recorregut per aquest consolidat esdeveniment que aglutina teatre i religió. Parlem amb dos dues persones lligades al Patronat de La Passió, el seu president Jordi Carapuig i el membre de la Junta José Ramón Pedra.

Fem un viatge a la vostra infància, quin és el vostre primer record de La Passió?

J.C.- Jo devia tenir 7 o 8 anys i el meu pare feia de porter a La Passió, jo anava amb ell i em deixava en les dones que sortien a l'escenari i amb un vestit que em va fer la meva mare feia de "poble" i sortia a les escenes que hi havia molta gent, elecció dels apòstols, entrada triomfal...i ho recordo tot molt gran, molt majestuós.

Quin significat té La Passió per a vosaltres?

J.C.- Per a mi és una part més del poble, és una identitat, tota la meva vida a estat, no entenc Ulldecona sense la Passió, sortir del poble i dir que ets d'Ulldecona i tothom et diu La Passió. Penso que a estat qui a donat a conèixer Ulldecona.

JR.P.- A part de l'espectacle teatral que és brutal en tots els sentits: organització, preparatius, posada en escena... per a mi, el que més valoro són les relacions personals i el caliu que he rebut de la gent del patronat. Per altra banda, tenim el valor humà d'aquests 65 anys que ha fet possible que la Passió arribi viva fins als nostres dies i que no podem permetre que s'oblidi.

Com va sorgir l'idea de recopilar els seixanta-cinc anys d'història de La Passió?

J.C.- El fet d'estar al davant del Patronat de La Passió fa que hagis de parlar en molta gent, preguntar moltes coses que no saps i sempre acabes coneixent aquelles coses que han anat passant i que corrien el perill de quedar en l'oblit, tot el que teníem és el que de boca a orella ens transmetien els que encara queden dels fundadors i els que han anat després treballant per portar a La Passió al lloc actual. La millor manera de no perdre aquests records era plasmant-los en un llibre, de tota manera a estat difícil, perquè mes que per a un llibre, hi ha material per a una col·lecció.

JR.P.- Precisament, un vespre, comentant en Jordi Carapuig tot l'esforç que estàvem fent per a posar en marxa la Passió, des del punt de vista humà d'acudir als assajos, elaborar decorats, de posar a punt la maquinària, de quadrar la música, de preparar el vestuari, d'il·luminar l'escenari... vam fer un parèntesi, i per un moment, vam tornar arrere en el temps i ens vam adonar de tot l'esforç de totes les persones que havien passat per la passió i que cada any havien fet el mateix que nosaltres estàvem fent: preparar la temporada. Vam pensar que tot el que avui és la Passió era gràcies a tota aquesta gent, molts d'ells, ja, gent gran, però a la fi, memòria viva de la Passió. Vam pensar que aquesta memòria havia de quedar escrita, que no es podia perdre. És cert que no s'ha parlat en tots i que hi falta gent, però també és cert que escoltar el testimoni de tots els membres del Patronat hagués estat una tasca impossible. Per això s'ha fet una selecció que ha permès donar continuïtat a totes les seccions i que feren possible escriure el relat que queda plasmat al llibre.

Quin és el vostre paper dins del Patronat de La Passió d'Ulldecona i com enllacem aquesta feina amb la creació del llibre?

JR.P.- Jo sóc membre de la Junta i actualment el responsable de la secció de l'escola de teatre i els darrers quatre anys de la coordinació de l'equip de tramoies durant la funció. Com a coordinador de les tramoies, al llarg d'aquests sis anys que porto a l'entitat, hem hagut d'adaptar-nos als canvis que sorgeixen cada temporada. Hem portat la Passió al carrer i ens hem adaptat a les noves circumstàncies. Així és com ha nascut la Passió viatgera que donem testimoni al llibre. Per altra, al llarg d'aquests 4 anys que he estat organitzant l'equip de tramoies s'ha establert un sistema de treball i d'organització que s'explica al llibre.

J.C.- Jo actualment estic de president del Patronat de La Passió d'Ulldecona i d'actor, partint del coneixement real de la situació actual se'ns va ocórrer esbrinar com es va arribar on estem, per tant vam anar a buscar els orígens i les persones que ho van fer possible i després d'un seguit d'entrevistes hem aconseguit una creació, penso jo, molt emotiva i històrica.

Aquest és un llibre que recopila molta informació històrica d'una comunitat molt especial; com ha sigut l'experiència de connectar amb la gent del poble i fer-los partícips de la creació d'aquesta obra? Quanta gent ha participat en aquest projecte cultural?

J.C.- Hi ha unes sensacions i uns sentiments que no es poden explicar, pel davant nostre han passat unes 40 persones, la majoria dels orígens de l'entitat, gent que van tenir una idea i un somni i que el van dur a terme, les mirades perdudes recordant aquells temps, les risses pensant en les bogeries que van haver de fer, la il·lusió, alguna llàgrima d'emoció, tothom hi ha col·laborat aportant el millor de la seva vivència al Patronat i jo he viscut uns moments impagables. Veure el que és capaç de fer un poble si va unit a la recerca d'un objectiu a pesar de les moltes dificultats que tenien.

JR.P.- Aquest llibre no l'han fet dues persones o autors. Aquest llibre està fet a partir dels testimonis d'una cinquantena de persones que han aportat el seu granet d'arena en l'elaboració del llibre. Per una banda Manel Ollé, Mª Joana Minguet, Florenci Figueres, Víctor Vidal, Francesc La Vega, Joan Viscarro, Joan Martínez, Jordi Carapuig i jo, firmem els articles del llibre. Per altra part, tant Jordi Carapuig com jo, hem aportat la nostra visió en algun dels articles i a la part del llibre dedicada a la nostra gent només ens hem limitat a transcriure la veu dels testimonis i a donar-li cos a la història que hem escrit. Per tant, aquest llibre és un llibre fet per la gent que al llarg dels anys ha fet Passió.

La Passió d'Ulldecona és considerada una de les quatre Passions més importants de Catalunya. En aquesta línia, col·laboreu amb altres entitats que comparteixen els mateixos interessos?

J.C.- Documentalment La Passió d'Ulldecona és la segona més antiga de Catalunya, després de la de Cervera i considerada una de les quatre històriques del país, Cervera, Esparreguera, Olesa i Ulldecona. Des de fa uns anys, formem part de la Federació Catalana de Passions, que es va crear per unir al major nombre de passions del país i créixer conjuntament, cada una amb les seves singularitats, però compartint i treballant plegats, actualment hi ha 8 passions, penso que aquest any podrien entrar-ne un parell mes i La Passió d'Ulldecona té la vicepresidència de la Federació.

JR.P.- I tant. Estem dins de la federació de Passions de Catalunya. El nostre president, Sr. Jordi Carapuig és el vicepresident actual de la federació de Passions. El passat 23 de febrer a l'ermita de la Pietat d'Ulldecona va tenir lloc la presentació oficial de la temporada 2019 de passions de tota Catalunya, amb la presència del molt honorable president de la Generalitat de Catalunya el Sr. Joaquim Torra, i de la Consellera de cultura, la Sra. Laura Borràs, així com d'altres autoritats del territori.

A qui va destinat el llibre?

JR.P.- Aquest llibre va destinat a totes aquelles persones que han passat per l'entitat en aquests 65 anys d'història. També per a aquelles persones que coneixen la Passió, que l'han vista i que tenen curiositat per saber més sobre ella o simplement que volen tindre un testimoni gràfic d'aquesta.

J.C.- Aquest llibre va destinat a tothom, és un exemple del que és l'associacionisme i la cultura popular, qualsevol associació es pot veure reflectida. La lectura d'aquest llibre mostra les raïls d'un poble, els valors i la constància, mostra com un grup de gent de diferent ideologia, diferent estatus social, diferent religió, homes, dones, tots a una, poden ser capaços de crear alguna cosa més que una entitat cultural. És tota una lliçó de convivència.

Per què hauríem de llegir el llibre?

JR.P.-Perquè està ple d'anècdotes curioses i és història viva del nostre poble i de la nostra entitat. Creem, personalment, que és un llibre fàcil de llegir, atractiu i que pot portar al lector a recordar moments passats i presents. A més a més, perquè és un llibre fet per persones que han portat i porten la Passió al cor, escrit per a persones que valoren el patrimoni cultural i en especial el patrimoni del poble d'Ulldecona en un dels seus màxims exponents: La Passió.

Quin és el missatge que voleu transmetre?

J.C.- La capacitat i la força que tenim les persones si som capaços d'oblidar mos d'interessos partidistes i lluitem per un objectiu.
 
En el pas del temps, com ha anat canviat la vostra visió de La Passió i els vostres sentiments?

J.C.- La Passió ha anat adaptant-se als temps, ha sabut evolucionar i explicar una història que tothom sap de què va, actualitzant-la i modernitzant-la, aconseguint un espectacle transversal on creients i no creients que vénen a veure l'espectacle surten encantats del que és capaç de fer un nombrós grup de persones amateurs que gaudeixen de transmetre la nostra cultura popular, els nostres costums i les nostres tradicions.
Els sentiments no canvien, canvia l'espectacle, però no els sentiments, tothom que està o ha estat a La Passió la porta dins de per vida.

JR.P.- Jo fa poc de temps que estic a l'entitat, només porto sis anys. En aquests sis anys he conegut a moltíssima gent, he viscut grans moments i situacions complicades que sempre s'han superat amb l'ajut de tots. El dia que marxi de l'entitat, perquè tot té un inici i un final, la Passió quedarà aparcada, però les relacions personals que hem fet no passaran ni caducaran en el temps. Això és el que m'emportaré del meu pas per la Passió.

Quina reacció creieu que tindrà la comunitat d'Ulldecona davant del llibre, el producte final?

JR.P.- Esperem que la valoració global sigui bona, i ens perdonen les petites errades, si és que n'hi ha. S'ha fet un llibre pensant en les persones i per tant, confiem que l'acollida sigui bona.

J.C.- Estic convençut que tindrà una molt bona acollida, és un llibre on està tot el poble reflectit, un llibre que farà que molta gent s'emocioni en recordar vivències d'ells mateixos o dels seus avantpassats. La història d'un poble explicada per la gent del poble.

dimarts, 19 de març de 2019

La Biblioteca de Cambrils publica una vídeo-recomanació de "Quimera"

La bibliotecària de la Biblioteca Josep Salceda de Cambrils, Rosana Andreu, ha publicat al seu canal de Youtube la recomanació literària de "Quimera", la novel·la juvenil de ciència-ficció escrita per Margarida Aritzeta. En el vídeo, que podeu veure a continuació, Andreu hi fa cinc cèntims de l'aventura que hi viu el protagonista, el Yubley, un xic cubà acabat d'arribar a una ciutat europea i per culpa dels prejudicis i malentesos acaba dins dels túnels del metro, on caurà en una realitat paral·lela, guiat per una jove misteriosa.

dilluns, 18 de març de 2019

Joan Francesc Peris presenta "Sempre és temps d'estimar" a Oliva aquest dijous 21 de març


El professor i poeta Joan Francesc Peris porta a Oliva els versos del seu nou llibre, "Sempre és temps d'estimar". Serà aquest dijous 21 de març, a partir de les 19 hores, a la Biblioteca de l'Envic, i comptarà amb la participació de la professora de valencià Pepa Savall i la música del violinista Lluís Viñó.

Després de l'èxit de l'anterior "Amors de tardor", Peris torna amb un poemari amb rerefons estellesià, en el que canta els anhels i desitjos, l'amor i les ganes de viure.

L'historiador David Tormo: "La nostra és una ciència social, abocada a servir a la societat"



La línia del Cinca a la guerra civil: Les fortificacions de la Generalitat de Catalunya al front d’Aragó (1936-1938) es tracta d'una gran tasca de recerca i d'investigació que ha rebut la llum a finals del 2018. Una obra plural duta a terme per Josep Maria Pérez Suñé, David Tormo Benavent, Pere Rams Folch i Miquel Sunyer Sunyer.

Podem afirmar que es tracta del primer treball que aborda un dels projectes que va impulsar i gestionar la Conselleria de Defensa de la Generalitat de Catalunya, que és el conjunt de fortificacions de l'anomenada Línia del Cinca a la rereguarda del front d'Aragó. Aquesta dada ja ens anticipa la novetat de l'obra. D'una altra banda, la cura en què està realitzada la recol·lecció bibliogràfica apropa a qualsevol lector que estiga interessat en la Guerra Civil, tal com ens comenta a continuació en l'entrevista David Tormo.

David Tormo Benavent (Barcelona, 1973) és Doctor en Història Contemporània, membre de l'equip tècnic del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre des de 2001, on actualment és coordinador tècnic del projecte. La Guerra Civil és un tema que domina i ha realitzat diverses monografies envers aquesta temàtica.

Què et va portar a escriure La línia del Cinca a la guerra civil


Tractant-se d'una obra col·lectiva, escrita a vuit mans, hi ha tantes motivacions com participants. En resum, podríem dir que la motivació principal va ser donar resposta a un seguit de qüestions sorgides a partir de l'observació del nostre territori. Els forts, com en diem a la Terra Alta, formen part del nostre paisatge quotidià, del paisatge agrícola d'una comarca eminentment pagesa. A tots quatre, més tard o més prompte, ens van assaltar preguntes que necessitàvem respondre: qui els va construir, per a què es van fer servir, qui els va destruir, etcètera. Una inquietud que va donar peu a la col·laboració per emprendre una recerca que, des del treball de camp de localització i prospecció dels forts, fins a la cerca de la documentació als arxius militars, s'ha allargat gairebé vint anys.

Què ens pot aportar aquest llibre? 


Mal ens està dir-ho, però és el primer treball que tracta sobre un dels projectes que va impulsar i gestionar la Conselleria de Defensa de la Generalitat de Catalunya: el conjunt de fortificacions de l'anomenada Línia del Cinca a la rereguarda del front d'Aragó. 

Ens hi hem apropat des de dues vessants, amb una voluntat divulgativa. La primera és la més històrica, centrada en la gènesi del projecte i la seva execució, així com en la participació que van tenir les fortificacions en el marc de l'ofensiva d'Aragó. La segona és més una mena d'inventari patrimonial, repassant cadascuna de les posicions, sector a sector, amb la descripció dels elements que les conformaven i la seva ubicació en el context del territori que les acollia.

Com ha sigut el procés de documentació? 


Ha estat un procés complex, donat que no existia una sèrie documental específica sobre la matèria. Ha calgut anar estirant fils, deixar que una documentació, uns fons d'arxiu, ens dugués fins a un altre, de manera que ha estat un llarg recorregut que s'inicia a l'Archivo General Militar de Ávila, on localitzem el plànol de situació de totes les posicions de la línia, fins al Archivo General Militar de Guadalajara, cercant els expedients militars d'alguns dels protagonistes d'aquesta història, passant per l'Archivo General de la Guerra Civil de Salamanca o l'Archivo Histórico Nacional de Madrid, entre d'altres. 

Com d’importants van ser les fortificacions catalanes a la rereguarda del front aragonès per al desenvolupament de la Guerra Civil? 


Des del plantejament teòric de la defensa del front aragonés, la línia fortificada havia de permetre la contenció d'una possible ofensiva franquista sobre aquell front tan extens. La realitat, però, amb una República en clar desavantatge militar davant l'enemic, va impedir que complís amb la funció per a la qual va ser planificada i dissenyada. En tot cas, cal tenir present que els comandaments franquistes, que coneixien l'existència de les fortificacions gràcies als seus serveis d'espionatge, van planificar l'ofensiva aragonesa tenint en compte el potencial d'aquestes posicions fortificades, dissenyant itineraris i línies de penetració per evitar-les o neutralitzar-les ràpidament. 

Què té de diferent aquest llibre? 


D'una banda, és el primer llibre que aborda aquesta qüestió, de manera que aquest és un tret diferencial clau, ser una primícia en la immensa bibliografia sobre la Guerra Civil. De l'altre, la voluntat divulgadora del projecte assumida per tot l'equip de redacció. Sovint els historiadors acabem escrivint per altres historiadors, per l'anomenat món acadèmic, i oblidem que la nostra és una ciència social, abocada a servir a la societat. Hem provat de traçar un discurs entenedor i proper per qualsevol lector interessat en la Guerra Civil, defugint l'academicisme i això, també és un tret diferencial a tenir en compte.