"Agustí Clua damunt d'una terra". David Castillo parla de "Enyors"

El crític literari David Castillo ha ressenyat al suplement La República d'El Punt Avui el llibre de relats d'Agustí Clua "Enyors", premi Vila d'Almassora de Narrativa. Us en deixem un fragment de l'article.

Agustí Clua damunt d'una terra

Enmig del panorama de novetats i de llibres que la pandèmia ha col·locat a la cua, la situació dels nous autors resulta encara més caòtica. Per aquest motiu, és difícil destriar el gra de la palla en l’apartat editorial. M’agradaria destacar, però, el nou llibre d’Agustí Clua, Enyors, que va obtenir el Premi Vila d’Almassora. Nascut a Tortosa el 1968, Clua és un professor veterà a la Mina, un heroi que ha passat gran part de la seva vida en aquest barri entre Barcelona i Sant Adrià de Besós. Pedagog vocacional i incansable, Clua és també un narrador de raça, sempre amb les seves històries quotidianes, bellament farcides de descripcions de la natura, construïdes a la frontera entre la narrativa i la poesia. 

El conte i la nouvelle són els gèneres d’aquest home de l’Ebre, que ens ha deixat perles al seu currículum com Tardets i Salabror, que va obtenir el primer Premi de Novel·la Breu de Sant Boi de Lluçanès. Enyors se situa en la dimensió de les seves obres anteriors, marcades per un to elegíac, amb uns començaments magistrals que recorden els grans narradors del sud d’Itàlia del segle XX. La lectura em fa interpretar que les descripcions de la natura que ens ofereix Clua –només els noucentistes havien aprofundit tant en aquest aspecte– marquen la nostàlgia del nostre home, desterrat als confins de la marginalitat i de l’urbanisme despòtic.

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.

Joan Garí, entrevistat a Les Notícies del Matí d'À Punt Ràdio

L'escriptor, crític i periodista Joan Garí ha estat entrevistat a Les Notícies del Matí d'À Punt Ràdio arran del llançament del seu nou volum de reportatges internacionals "Cosmopolites amb arrels. Una mirada valenciana al món". Es tracta d'un llibre que aplega històries que Garí, acompanyat del fotògraf Ramon Usó, arreplega d'indrets d'Europa de l'Est, el nord d'Àfrica o Llatinoamèrica.

"Lluny de qualsevol altre lloc" de Fèlix Edo Tena a La Veu dels Llibres

El crític literari Vicent Pallarès ha ressenyat a La Veu dels Llibres la narrativa de Fèlix Edo "Lluny de qualsevol altre lloc". Us en deixem un fragment de l'article.

Lluny de qualsevol altre lloc és la segona novel·la de Fèlix Edo Tena, publicada després d'El guardià de les trufes (Barcino, 2016). La nova obra mostra la realitat present i està dividida en dues parts. La primera, anomenada «Sobre l’asfalt», està ambientada a la ciutat de Castelló de la Plana a la dècada del 2010 i s’hi explica la història de Joan, el protagonista principal, que ha abandonat la vida de professor universitari per causes desconegudes i ara es dedica a fer de mariner i de temporer. Un outsider desencantat que viu com pot als marges que marca la societat en indrets poc recomanables.

L’autor aprofita per a mostrar-nos una descomposició urbana tant social com urbanística en una ciutat concreta però que podria ser qualsevol del món global on vivim. És aquí on ens mostra parts urbanes i un paisatge agrari que no està integrat en la ciutat, i del qual no coneixem uns límits clars. Sobretot com és la relació entre les zones rurals i les urbanes en aquest moment de transició que estem vivint en ple segle XXI, on el camp pateix una greu crisi d'abandonament, però també on les ciutats també viuen les seues particulars dificultats, com aquesta descomposició urbana que pot arribar a una degradació causada pels efectes d’un urbanisme que no té en compte un creixement sostenible ni una relació integral amb la tradició o amb el paisatge.

Així doncs, la part urbana de la novel·la està ambientada en els marges d'aquesta ciutat, a l'extraradi, on hi ha antics camps de tarongers que no es treballen perquè no surt a compte, alqueries mig derruïdes, bancals d'horta erms o séquies que han deixat d'estar en ús. Restes d'un naufragi que romanen mig avergonyides i que encara podem contemplar. També hi són les poques persones que s’han quedat atrapades en aquest espai, com si estigueren congelades en el temps, en una època en què la corrupció i l’autoritarisme polític han estat una constant. 

El contrapès a la història de Joan és Mamadou, un immigrant de Gàmbia que, decidit a millorar el seu futur, ha viscut tot un periple fugint de la misèria. El destí i les dificultats els creuen i tots dos, malgrat ser molt diferents, estableixen una forta amistat. A partir dels dos personatges l’autor explora les seves existències i les dures realitats que els envolten. Dues visions vitals que es completaran al llarg de la història.  

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.

"Viajar es conocer gente en sus lugares de origen, con sus mil historias y anécdotas". El País entrevista Joan Garí, autor de "Cosmopolites amb arrels"

La periodista Maria Pitarch entrevista per a l'edició valenciana del diari El País l'escriptor i crític Joan Garí, qui acaba de publicar el llibre "Cosmopolites amb arrels". El volum es composa d'un aplec de reportatges internacionals que ha dut a terme el borrianenc, acompanyat del fotògraf Ramon Usó, i en els quals hi afegeix la seua mirada valenciana al món, com bé expressa el subtítol. Us deixem un fragment de l'entrevista.

“Se puede y se debe ser cosmopolita sin olvidar tus raíces. No puedes ser ciudadano del mundo sin ser, al mismo tiempo, de algún lugar concreto y tangible”. Sobre esta convicción pivota Cosmopolites amb arrels (editorial Onada), el último libro del escritor y viajero Joan Garí (Burriana, 1965) que reúne reportajes de viajes publicados en EL PAÍS y otros medios escritos. Un título que, lejos de la contradicción que aparenta, exhibe un binomio indisociable. Un tándem como el que Garí ha formado durante años con el fotógrafo Ramon Usó, fallecido el pasado mes de junio. Junto a él ha recorrido cuatro continentes en busca de las raíces locales del cosmopolitismo. Lugares como Moscú, Chernóbil, Jerusalén o La Habana, en los que ha proyectado esa mirada desde la perspectiva valenciana que es, a su juicio, “la más honesta” y la “única posible”. Destinos conectados por esos dos extremos: lo cercano y lo lejano. “El mundo entero está comprendido en una sola calle de mi pueblo, que podría ser el Carrer la Sang”, advierte. Desde Burriana, el mundo aguarda a este viajero nato y periodista. Asegura que necesita salir del “dique seco” tras la muerte de Usó, pero una vez lo haga, seguirá exportando miradas sobre los cinco pilares (estar, ver, escuchar, compartir y pensar) que comparten sus dos egos: el de escritor y periodista.

 

Lleva, como usted mismo indica, 13 años dando tumbos por el mundo “para contar lo que veo en los periódicos”. ¿En qué difiere la realidad que toca y respira cuando llega a destino de la que plasman sobre él los medios de comunicación?

Antes de ir a un país o una ciudad me documento, por supuesto, pero también me gusta que el destino me sorprenda. Por más que ese destino esté amoldado –o incluso viciado– por el turismo, siempre hay algún componente auténtico por el que vale la pena el desplazamiento. Ese componente suele residir en el elemento humano. Viajar, al final, es conocer gente en sus lugares de origen, con sus mil historias y anécdotas. Y eso todavía vale la pena.

Llama la atención que un viajero de soca diga que se ha de salir de casa bajo la premisa de que ya no quedan territorios que descubrir… ¿No ha tenido la sensación de errar en alguno de sus viajes?

El mundo globalizado de hoy, que se puede recorrer de punta a punta en un día de avión, parece que no ofrezca alicientes para ningún descubrimiento. Pero ese “descubrimiento” ocurre cada día, está en los ojos del viajero. Hay que saber mirar con diferentes perspectivas, de lo más cercano a lo más lejano. Ahora, si no sabes ver lo que tienes a tu alrededor, es inútil que te vayas a la Antártida. Allí no encontrarás nada que no tengas en tu propia casa.

“Sólo la mirada del lugar que visitas puede aportar algo de originalidad” cuando ya no queda nada nuevo por explorar. ¿Qué prisma recomienda usar cuando se viaja? Lo que más afecta es lo que sucede más cerca.

No hace falta ninguna prótesis especial. Has de partir de una concepción del mundo, de una mochila bien provista, con muchas capas. Una vez has aprendido a mirar, puedes ir donde sea. Sólo tienes que aplicar lo que Ryszard Kapuscinski llamó “los cinco sentidos del periodista”, que son los mismos que los del escritor: estar, ver, escuchar, compartir y pensar.

Podeu llegir l'entrevista sencera tot clicant ací.