dilluns, 31 d’agost del 2015

"Un bar és un xicotet teatre de la vida, de les glòries i de les misèries de la vida, sobretot per a les classes humil". Antoni Gómez, entrevistat per Josep San Abdón

Els records d'una infantesa a un Sagunt en ple canvi és un dels temes centrals de la novel·la "Maleïts entrepans". El crític Josep San Abdón ha entrevistat el seu autor, Antoni Gómez, en una conversa que podeu llegir al blog SQ Lectures, i que ha girat entorn a qüestions com ara la conjunció entre experiències pròpies de l'escriptor-personatge i la ficció o els espais propis del casc antic de Sagunt com a univers d'aquesta infantesa dels anys 60 que ben bé es pot traslladar a la majoria de pobles i ciutats valencianes: "El barri de la ciutat vella és l’entorn on s’ubica el bar, on transcorre l’acció de Maleïts entrepans. I la ciutat vella de Sagunt és un barri on estava la jueria, una de les més importants del País Valencià. El castell era l’espai dels jocs dels més menuts. Aleshores, com passava per tot arreu, la vivència de la infantesa estava íntimament lligada a la natura: els rius, les marjals, l’horta, la muntanya; els espais patrimonials, els castells, les torres, les muralles, etcètera. Eren espais habitats pels infants. Ara tot això ha desaparegut", exposa Gómez.

La novel•la naix del sentiment de perplexitat davant del pas del temps, una de les meues obsessions creatives. Qui sap si la literatura, que permet la plasmació amb paraules del temps passat, ens crea certa il•lusió d’eternitat. Aquest tema no és qualsevol cosa, és una qüestió essencial de la vida. El temps tot ho devora, no hi ha solució ni alternativa possible davant d’aquest procés inexorable, tot passa, tot és fràgil i fugisser.

Podeu llegir l'entrevista sencera tot clicant ací.

dissabte, 29 d’agost del 2015

Un tastet de "Mango con pimienta. Un viaje a Kerala" d'Ángel Martínez Bermejo

Tot aprofitant que s'ha encetat la convocatòria del XI Premi Internacional de Literatura de Viatges Ciutat de Benicàssim (el termini tanca l'1 d'octubre), us deixem amb un tastet de l'obra guanyadora al 2013, "Mango con pimienta", un viatge per la regió índia de Kerala, de la mà del periodista de viatges Ángel Martínez Bermejo.

divendres, 28 d’agost del 2015

L'exposició fotogràfica de "La cuina de la Sénia"

Al llarg d'aquesta setmana, el vestíbul de la Casa de Cultura de la Sénia ha acollit l'exposició fotogràfica de "La cuina de la Sénia", una selecció d'imatges sobre la gastronomia tradicional local a partir del llibre homònim de Victòria Almuni, Rosa Almuni i Manolo Blesa, publicat aquesta primavera. La mostra romandrà oberta fins demà dissabte, en horari de 19 a 21 hores i compta amb l'organització del Centre d’Estudis Seniencs i l'Antena del Coneixement URV a la Sénia.

Per conèixer una mica més de l'exposició, el llibre i els autors, us deixem amb aquest reportatge del programa La Finestra Festes Tour del Canal Terres de l'Ebre.

Joaquim Espinós parla de "Material fotogràfic" a Ràdio Alcoi

Joaquim Espinós ha estat entrevistat al programa Hoy por hoy de l'emissora radiofònica Ràdio Alcoi per parlar de "Material fotogràfic", la novel·la amb la qual hi va guanyar el Ciutat de Sagunt i que narra les aventures de tres joves valencians de les Comarques Centrals emigrats als Estats Units a principis del segle XX a la recerca de fortuna. Un llibre basat en aquest fet històric en el qual milers de valencians van creuar l'Atlàntic, sobretot a la Costa Est estatunidenca, tot seguint el somni americà.

Podeu escoltar la conversa a continuació.

Onada Edicions hi serà present a la 33ena Setmana del Llibre en Català


Després de Sant Jordi, l'esdeveniment més important de la literatura en català és La Setmana, la qual torna a obrir les seues portes el pròxim 4 de setembre. Ho farà per 33ena vegada, i romandrà fins el 13 de setembre a l'Avinguda de la Catedral de Barcelona. Durant aquests deu dies s'hi durà a terme un complet programa d'activitats culturals que amb la literatura nostrada com a eix principal, s'estendran a la música, el teatre, les conferències, taules rodones, etc. Mentre, fins a 41 parades mostraran l'àmplia oferta de llibres en català, oberta a tots els gèneres i gustos, amb autors i autores dels quatre punts cardinals de la llengua i traduccions provinents de tot el món.


Collita valenciana
Enguany, Onada Edicions hi serà present sobretot en dues casetes. A la número 41 hi disposarem d'un espai propi dins del conjunt de les editorials valencianes, una iniciativa que retorna a La Setmana amb la intenció de visibilitzar al nord allò que es fa al sud i vertebrar el territori. Ací hi podreu trobar una selecció d'obres destacades d'Onada en narrativa, poesia, assaig, infantil-juvenil i cuina, entre d'altres.

A més a més, el 6 de setembre l'Associació d'Editors del País Valencià hi organitza "Collita valenciana", un seguit de presentacions, taules rodones, signatures i recitals d'autors i autores del sud del Sénia, on hi prendran part noms com Ivan Carbonell ("La paciència del minotaure"), Antoni Gómez ("Maleïts entrepans") o Andreu Mut ("Més que meló!").

Literatura ebrenca
Un altre territori que es vol reivindicar a la Setmana són les Terres de l'Ebre. Ho farà principalment a través de dues accions: d'una banda, la caseta 38 serà la de les llibreries ebrenques Viladrich, Serret i Bassa. Ací, en la línia de la passada Fira del Llibre Ebrenc, serà un lloc comú per a les publicacions de temes i autors d'aquestes comarques. Ací hi podreu trobar una mostra de l'extens catàleg ebrenc d'Onada, en tant que editorial de referència d'aquest indret.

Per l'altra banda, al llarg de la Setmana s'ha organitzat diversos actes amb la literatura ebrenca com a centre, bé de signatures d'autors i autores, bé de presentacions. I el 5 de setembre serà el dedicat a les lletres meridionals catalanes, amb activitats com ara la taula rodona titulada "Què és la marca llibre ebrenc?" amb la participació del representant d'Onada Miquel Àngel Pradilla.

dijous, 27 d’agost del 2015

Es convoca el XI Premi Internacional de Literatura de Viatges "Ciutat de Benicàssim"

Un any més, i ja hi sumen onze, l'Ajuntament de Benicàssim ha convocat el Premi Internacional de Literatura de Viatges "Ciutat de Benicàssim", un dels guardons més prestigiosos d'aquest gènere que atrau a desenes d'escriptors i escriptores de diversos indrets del món.

En l'edició d'enguany, que està oberta fins l'1 d'octubre, la principal novetat és que el lliurament d'originals ja no caldrà fer-lo en paper, només en digital mitjançant un CD o una memòria USB, mantenint-se, no obstant això, el sistema de plica. Les obres a concurs han de tractar de literatura de viatges, tant en una narració que abaste un espai geogràfic i un temps com els viatges interiors de l'autor. Les propostes poden ser en valencià o castellà i han de constar entre les 130 i les 180 pàgines, i s'ha dotat d'un premi de 6.000 euros i la publicació per Onada, tal com s'ha dut a terme amb les darreres vencedores: "Sobre el caballito de madera" d'Andrea Aguilar, "Mango con pimienta" d'Ángel Martínez Bermejo i "La paciència del minotaure" d'Ivan Carbonell.

Podeu veure les bases tot clicant sobre les imatges.


 

dimarts, 25 d’agost del 2015

"La dona sense ulls" ressenyada al blog Càndid a l'escala

"Un llibre inspirat en algú capaç de pintar un quadre com 'Un mundo' als disset anys". Aquesta és la presentació que hi fa el blog Càndid a l'escala de la novel·la "La dona sense ulls" de Rosa Font, basada en la pintora surrealista dels anys 30 Ángeles Santos Torroella.

Una ressenya breu que incorpora alguns dels llenços de l'artista de Portbou, entre d'ells, l'esmentada 'Un mundo' que il·lustra també la coberta de l'obra guanyadora del Premi Ciutat de Mallorca 2013.

Una excel·lent oportunitat d’entrar en contacte amb un món plàstic sorprenent, impactant, contundent... A més d'alguns capítols absolutament antològics.

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.

El vídeo del Sopar de Lletres

A principis d'aquest mes d'agost vam celebrar a Rossell el Sopar de Lletres, que va congregar diverses personalitats de la cultura, la política, les entitats i la societat d'aquest territori de cruïlla que s'estén a banda i banda del Sénia. Ara, podeu veure l'acte íntegre, amb les successives presentacions literàries i l'homenatge al lingüista Joan Beltran i Cavaller en aquest vídeo enregistrat per Canal 56.

dilluns, 24 d’agost del 2015

Les opinions dels lectors sobre "Dirk, dixit!"

 

Què en pensen els lectors i les lectores de "Dirk, dixit!"? El seu autor, el tarragoní Àngel-O. Brunet, ha recopilat un conjunt d'opinions i crítiques que li han fet arribar per diversos canals, des del correu electrònic fins la missatgeria telefònica, i ho ha publicat al seu blog. I pel que podem llegir, tot sembla indicar que el públic ha gaudit d'aquesta novel·la a camí entre la ciència-ficció i la intriga, també entre aquells que no els ha quedat un altre remei al tindre-la com a lectura prescriptiva. "Fantàstica", "que enganxa", "brillant", "m'ho he passat de conya" són alguns dels epítets dedicats a "Dirk, dixit!".

divendres, 21 d’agost del 2015

Un tastet de "Dimonis de la riera encesa" d'Enric Anyó

Us deixem amb el primer capítol de "Dimonis de la riera encesa", la novel·la d'Enric Anyó sobre els conflictes entre dues famílies al Maestrat dels segles XVI i XVII. Una bona elecció de lectura per afrontar la recta final de l'estiu.

divendres, 14 d’agost del 2015

Salvador Vendrell, entrevistat a Burjassot Ràdio

L'escriptor de "Quan truquen de matinada" va ser entrevistat al programa Borumballa de Burjassot Ràdio, on va repassar la seua bibliografia, de la qual en forma part aquesta reeixida novel·la, que ja compta per la tercera edició.

Salvador Vendrell va parlar d'on sorgeix aquesta obra, centrant-se en un dels dos protagonistes, l'anarquista Camil Albert, un personatge real de principis del segle XX, que a partir de les memòries de seua vídua connecta amb Pere, a qui trobem en dos moments històrics clau: com a estudiant d'Història a la Transició i com a periodista desencantat en l'actualitat.

dijous, 13 d’agost del 2015

"A l'ombra del Penyagolosa" es presenta a Benassal


Tot seguint amb les commemoracions de l'Any Carles Salvador, aquest 18 d'agost a Benassal, vila indissolublement unida al lingüista i mestre valencià, s'hi celebra una jornada cultural que comptarà amb diversos actes al Saló d'Actes de Caixa Mar.

Una de les intervencions programades és la presentació del llibre "A l'ombra del Penyagolosa", l'edició d'una conferència que Carles Salvador va impartir al Centre de Cultura Valenciana a finals de gener de l'any 1954, poc abans de la seua mort, una mena de testament que ell deixava sobretot al seu món entranyable de l’excursionisme. L'edició ha estat a cura de Vicent Pitarch, patró de la Fundació Carles Salvador i membre de l'Institut d'Estudis Catalans.

En aquest llibret, Salvador fa una crònica dels itineraris excursionistes pel Maestrat, els Ports, la Plana i l'Alcalatén, on detalla el que hi veu i sent. "A l'ombra del Penyagolosa" es va editar fa una dècada, que es va exhaurir. Enguany, hi torna de nou a les llibreries com a part dels actes d'homenatge i record a Carles Salvador.

"Penso pel·lícules i acabo fent llibres". Parlem amb Àngel-O. Brunet, autor de "Dirk, dixit!"

Amb "Dirk, dixit!", Àngel-O. Brunet presenta la nova proposta de literatura juvenil per a la col·lecció Maremàgnum de cara al pròxim curs. Tot i això, la novel·la de l'autor tarragoní enganxa a tots els públics amb una combinació de misteri, aventura i humor, que parteix de la desaparació d'un xiquet i una xiqueta. Ell, el Jan, hi apareix de nou però d'ella, de la Laia, no se'n sap més, un fet que marcarà la vida de Jan.

Què us va dur a escriure aquesta novel·la?
El motiu no va ser altre que la proposta d’Onada Edicions de formar part de la col·lecció Maremàgnum. “Dirk, dixit!” ha estat un encàrrec, abans del qual no havia tingut ni tan sols anotada en la meva llibreta de carallotades, idees i pensaments la idea primigènia en la que es basa la trama. Puc dir que vaig partir de zero. L’únic que tenia clar era que havia de ser una novel·la que distragués i divertís contínuament; sense entrebancs! Una novel·la amb un misteri i uns personatges força sorprenents. Una novel·la que es llegís amb la mateixa addicció amb la que et deixes seduir per una pel·lícula d’aventures, misteri i acció. “Dirk, dixit!”, podríem dir,  és un guió novel·lat. Un guió que vaig començar a rumiar mentre un dels meus fills preparava el seu treball de recerca sobre un dels enigmes de la física actual (la Matèria Fosca o Dark Matter) i mentre el veia consultar webs de cosmologia, física quàntica, realitats paral·leles… Evidentment, no puc negar que “Dirk, dixit!” també té alguna cosa de ciència-ficció.

De quines fonts beu el personatge del Jan?
Jan, com a personatge, no és ni més ni menys que l’heroi amb tots els ets i uts. Sense voler (o amb tota la intenció del món), l’he fet passar per totes les etapes de l’heroi clàssic (Jason, Ulisses, Artús) o les de l’heroi hollywoodtià (Luke Skywalker, Indiana Jones) que, al cap i a la fi, són les mateixes. En la “Poètica” d’Aristòtil ja hi surten aquestes etapes que singularitzen l’heroi i el transformen. A Jan l’he fet “actuar” per una estructura típica de tres actes a través dels quals ha viscut el crit de l’aventura, la trobada amb el mentor, l’aproximació a la caverna, les proves, els aliats, els enemics, el calvari, la recompensa i la resurrecció. És un bon jan en Jan, de debò que sí (sobretot després del que l’he fet passar!). Ah, per cert! Tot i que el protagonisme se l’endú Jan, en aquesta novel·la no ens podem oblidar de Dirk Deckard. L’exdetectiu Dirk no és un secundari qualsevol. És un motor escènic que s’adapta a qualsevol situació i a qui tinc pensat de donar-li l’alternativa com a protagonista en una altra aventura.

Quines diríeu que són les vostres influències?
En un seixanta per cent, podríem dir que les meves influències són cinematogràfiques. Penso pel·lícules i acabo fent llibres. Suposo que vaig aprendre abans a “llegir” pel·lícules que no pas novel·les. Kubrick, Hitchcock, Tarantino, Woody Allen… El quaranta per cent restant, format per la influència literària, és molt variada. Anomenar Ray Bradbury és tan important per a mi com assenyalar a Calders, Raymond Chandler, Lindsey Davis, Murakami, Olga Xirinacs, Vázquez Montalban o Jesús Moncada. Pel que fa a la temàtica, la ciència-ficció i la novel·la negra m’atrauen de seguida.

Què aporta el cinema per esdevindre escenari-protagonista de l'obra?
El cinema és màgia; allí on tot és possible. Ja ho deia Kubrick, “tot allò que es pot pensar es pot rodar, i el rodatge és la prolongació natural de l’escriptura on els actors esdevenen els mèdiums de la narració”. El cinema, a l’igual que totes les arts escèniques, és una porta a altres realitats, i en “Dirk, dixit!”n’hi ha alguna que altra porta d’aquestes característiques.

Considereu que "Dirk, dixit!" és una novel·la juvenil o bé va ser escrita tot pensant en tots els públics?
Sense cap mena de dubte, és una “pel·lícula” per a tots els públics. En cap moment em va passar pel cap cenyir el contingut del que volia explicar a uns suposats paràmetres d’edat. De fet, gairebé tota la meva obra està adreçada a tots els públics. Seria un error, com a escriptor, posar-me limitacions o mesures.

Teniu cap altre projecte en marxa?
A banda de tenir en la recàmera el debut com a protagonista de l’exdetectiu Dirk Deckard. De moment estic fent un guió amb molts elements fantàstics. El que no sé si ho acabarà essent, un guió acadèmic, o esdevindrà una novel·la o una novel·la gràfica. Val a dir que en el món del còmic (com a guionista, evidentment) també em sento força a gust. Tinc bon “rotllo” amb els dibuixants i ens entenem de seguida. La qüestió, facis el que facis, és xalar! Si xales escrivint, el lector ho nota; i tant que sí!

dimecres, 12 d’agost del 2015

Entrevista a Ivan Carbonell, autor de "La promesa del gal·lés"

Ivan Carbonell va ser entrevistat al programa Borumballa de Burjassot Ràdio, on d'entre la seua bibliografia va parlar de "La promesa del gal·lés", la novel·la amb la qual va guanyar el Ciutat de Sagunt fa dos anys. Carbonell, que en breu estrenarà nou llibre, "La paciència del minotaure", va apuntar alguns dels detalls de l'obra, de la seua creació i de la seua inspiració en Gal·les.

Podeu escoltar l'àudio a continuació.

dimarts, 11 d’agost del 2015

Vídeo de la presentació del llibre "Càlig modern II. Urbanisme i cultura"



El passat divendres 31 de juliol, el Centre de Cultura de Càlig va acollir la presentació de nou llibre de l'historiador Joan Ferreres: el segon volum de la sèrie "Càlig modern", dedicat a aquesta vila del Maestrat durant els segles XVI, XVII i XVIII. En aquesta obra en concret, tracta l'urbanisme de la vila i la cultura que professaven els calijons i calijones d'aleshores. En la presentació hi van participar, juntament de l'autor, la regidora Ruth Sanz i el representant d'Onada Edicions Miquel Àngel Pradilla.

La revista Saó ressenya "La comèdia dels quatre quadres" de Núria Casado

Els personatges principals de "La comèdia dels quatre quadres" no tenen nom: són "Ella" i "Ell". Això pot ser donat per que, com exposa Sergi Juesas, els protagonistes no són la parella, sinó el mateix teatre mateix, "un lloc que naix per necessitat". L'actor i dramaturg ha ressenyat l'obra de la lleidatana Núria Casado a Saó, una dramaúrgia metateatral ("un exercici de síntesi dels últims seixanta anys de la nostra història dramàtica més recent, de la nostra cultura", diu Juesas) guardonada amb el Pepe Alba de Teatre Ciutat de Sagunt, un dels premis de referència d'aquest gènere.

L'article aprofita la proposta de Casado per qüestionar-se (i respondre's afirmativament) sobre la necessitat del teatre avui en dia, tant per a l'escriptor com per l'actor i per al públic per disposar d'una alternativa als mitjans d'entreteniment de masses. "La voluntat és individual. Cadascú decideix si vol continuar assegut o estar en acció. Viure o deixar-se morir", apunta Juesas.

Podeu llegir la ressenya de "La comèdia dels quatre quadres" a continuació, clicant sobre la imatge.


dilluns, 10 d’agost del 2015

"Una novel·la juvenil ha de saber traslladar-te al seu món com si hi fossis". Parlem amb Maria Lluïsa Amorós, autora de "El misteri de la capsa magnètica"

"El misteri de la capsa magnètica" compren els ingredients bàsics d'una bona novel·la juvenil d'aventures: un grup de protagonistes, una intriga per resoldre, relacions que s'enforteixen i s'afebleixen, uns escenaris amb molt de joc i una trama que enganxa des de la primera pàgina. Per aquesta raó ha estat una de les apostes d'enguany per a Onada Educació, el projecte d'Onada per dotar de lectures amenes i amb valors a les aules, amb autors de proximitat, com és el cas de l'autora que entrevistem, la reusenca Maria Lluïsa Amorós.

Què us va dur a escriure aquesta novel·la?
En el moment que em poso a escriure i decideixo per a quin tipus de lectors estarà destinada la novel·la; el món literari, espai-temps-personatges, se’m presenta. L’entorn, Emmental, m’era molt proper i tenia ganes que la història es desenvolupés en aquell ambient.

”El misteri de la capsa magnètica” duu uns mesos a les llibreries. Com valoreu la rebuda del públic?
Positiva. Els lectors que han contactat amb mi han opinat i n’estic contenta. A més, diverses escoles i instituts llegiran la novel·la el proper curs. Espero poder parlar amb els joves un cop llegida la novel·la. 

Per què Suïssa? Què aporta aquest ambient a la història?
En gairebé totes les meves novel·les surten escenaris de diversos llocs d’Europa. Són indrets que conec bé i m’agrada incorporar-los a la història. Normalment el punt de partida és la meva ciutat, Reus, o la meva comarca; aquest cop, en aquesta novel·la, no surten, però sí l’origen d’un dels personatges principals (és català per part de mare).

El que pot aportar l’ambient d’aquesta petita població de la zona d’Emmental, és el fet que podem conèixer com és l’entorn d’aquest joves que viuen en ple segle XXI en una zona rural civilitzada, avançada, culta i educada, i que, aquests joves, a més, poden tenir la mateixa imaginació, problemes i inquietuds que tots els altres joves d’altres indrets.

A la novel·la els xiquets recorren biblioteques i antiquaris, tot cercant velles històries. L’afany explorador és una herència de l’esperit de la infantesa?
Crec que sí. Durant la infantesa descobreixes moltes històries, sigui a través de la paraula dels grans, a través de les lectures, o de la pròpia curiositat que se sol tenir en aquestes edats. Crecs que molts de nosaltres ho hem experimentat en el passat.

Ha publicat diverses novel·les tant per a adults com per jóvens. Fins a quin punt és diferent escriure per a aquestos públics?
Una mica diferent. Les meves novel·les per a adults tenen un aprofundiment psicològic dels personatges distint del d’una novel·la juvenil. En aquestes darreres hi entra el misteri i l’aventura, també la fantasia i la màgia. Les novel·les per a adults són realistes.

Què ha de tindre una novel·la infantil/juvenil per a enxampar l’atenció dels lectors?
Has de saber traslladar-te al seu món com si hi fossis. Saber tornar al món de la teva infantesa o de la teva adolescència. No té cap més secret. 

Teniu cap altre projecte en marxa?
Una novel·la per a adults. Començada. Espero acabar-la aviat.

Onada Edicions al programa "Mistela i política" de Ràdio Benicarló

Passat dimecres 5 d'agost, l'editor Ramon París va fer cinc cèntims d'Onada Edicions en una entrevista al programa Mistela i política de l'emissora municipal Ràdio Benicarló. En la conversa, que podeu sentir a continuació, exposa les línies i objectius d'Onada, el seu paper com a dinamitzador cultural del territori o la situació de la literatura, entre d'altres temes.


Josep Sánchez Cervelló va presentar a Morella el llibre sobre "Les guerres napoleònica i carlistes a la frontera…"

Morella, una de les places bèl·liques per excel·lència del segle XIX a les comarques de la cruïlla, va ser l'escenari de la presentació del nou llibre de l'historiador Josep Sánchez Cervelló, "Les guerres napoleònica i carlistes a la frontera de Catalunya, el País Valenciá i Aragó", un complet assaig que recórre els conflictes en aquestes terres des de la Guerra del Francès fins l'alçament carlista de 1936.

 

Imatges: Ajuntament de Morella

diumenge, 9 d’agost del 2015

Es presenta "El meravellós viatge de Libori" a Villores

Aquest dimarts, 11 d'agost, amb motiu de les festes de la vila de Villores (els Ports), Mònica Segura presenta "El meravellós viatge de Libori", un conte infantil per descobrir i prendre cura del patrimoni històric de la comarca, i en concret, del jaciment arqueològic de Lesera, a Forcall. Serà a partir de les 18 hores.

divendres, 7 d’agost del 2015

"Jo somiava…", ressenyat per diversos blogs de lactància materna

La Setmana Mundial de la Lactància Materna és un esdeveniment anual que, pels primers d'agost, celebra i reivindica l'alletament maternal, sota els auspicis d'UNICEF i l'OMS. Arran d'aquesta efemèride, diversos blogs temàtics han dut a terme una selecció de llibres, especialment contes infantils, que tracten la lactància materna, i un parell han destacat "Jo somiava…", l'àlbum infantil de Maria José Llorach i Mar Espinosa, el qual explora la lactància des del punt de vista de la mare i del nadó.

Així, el blog Apego, literatura y materiales respetuosos hi destaca que el conte versa "sobre la importància dels primers moments compartirs entre un nadó i sa mare, del paper dels grups de suport a la lactància i de la formació dels professionals", un comentari semblant al que trobem a la pàgina de Literatura infantil respetuosa, el qual afig el to de "tendresa i amor".

Josep Sánchez Cervelló presenta demà a Morella "Les guerres napoleònica i carlistes a la frontera…"


Demà dissabte 8 d'agost, a partir de les 12 hores, l'historiador Josep Sánchez Cervelló presenta a l'Ajuntament de Morella el seu nou llibre, "Les guerres napoleònica i carlistes a la frontera de Catalunya, el País Valencià i Aragó (1808-1936)".

Es tracta d'un complet assaig històric que narra els fets bèl·lics que durant el segle XIX i principis del XX van ocórrer a la zona del nord valencià i sud català, el territori de la Diòcesi de Tortosa
: la guerra napoleònica, les insurreccions dels malcontents o camalluents, les tres guerres carlistes i els preparatius del cop d’estat de 1936.

dijous, 6 d’agost del 2015

Televisió d'Ulldecona publica un resum del Sopar de Lletres

Televisió d'Ulldecona va ser un dels mitjans de comunicació presents al Sopar de Lletres, i ha publicat al seu canal de Youtube un resum de l'esdeveniment, amb algunes de les intervencions dels autors i autores i part de l'acte d'homenatge al lingüista Joan Beltran Cavaller.

Nit de cultura i territori: Onada va organitzar el Sopar de Lletres

El Restaurant Les Sorts, a la vila maestratenca de Rossell, va acollir el Sopar de Lletres, una trobada organitzada per Onada Edicions que va aplegar personalitats de la cultura, la literatura, la política i les entitats amb tret ben distintiu en comú: l'estima pel territori de cruïlla que s'estén a banda i banda del riu Sénia, entre el Maestrat i la Terra Alta.

Tal com podeu llegir (i veure les fotografies) en la completa crònica que ha publicat Alícia Coscollano a La Calamanda, el Sopar de Lletres també va servir per a que autors i autores de les últimes novetats d'Onada en clau territorial feren cinc cèntims dels seus projectes. Així, en diverses rodes entre àpat i àpat, vam comptar amb fins a setze intervencions, que podem dividir temàticament: la història amb Joan Ferreres, Ferran Grau, Josep Sánchez Cervelló, Joan-Josep Sancho i Jaume Rolíndez; la narrativa amb Enric Anyó i Joan Besalduch; la poesia amb Patrici Gil; l'art amb Albert Curto i Alícia Coscollano; la gastronomia amb Viqui Almuni, Tere Adell i Miquel Àngel Pradilla; i el llibre infantil amb Xaro Miralles (qui va presentar el Premi Ciutat de Benicarló) Olga Besolí, el pallasso Muniatto, Núria Ibáñez i Alfred Blanch. Un ample ventall d'estils que fan palesa de la vitalitat d'aquestes comarques.


El Sopar de Lletres va culminar amb l'acte d'homenatge al lingüista Joan Beltran i Cavaller, referència en l'estudi del català en la seua variant tortosina, un extens treball en la recuperació dels mots i en l'aprenentatge del model formal reflectit en els volums "Cruïlla. Curs de llengua" i "Aïnes. Exercicis de llengua i claus de correcció", escrit junt Josep Panisello, i l'obra enciclopèdica "Vocabulari de cruïlla".

Imatge de Joan Ortí

"La nostra radiotelevisió pública és el vincle comunitari més important que tenim els valencians com a tals". Parlem amb Toni Mollà, coautor de "Reset RTVV"

El sociòleg, periodista i escriptor Toni Mollà és un dels cinc integrants del Col·lectiu Ricard Blasco, una plataforma composta per estudiosos i investigadors de l'audiovisual valencià. La passada tardor van presentar "Reset RTVV", una proposta per una nova radiotelevisió pública i el seu paper com a servei públic i en el que es tracten algunes claus al voltant d'una qüestió que es manté a la primera plana informativa.

Creu que el poble valencià demana de forma majoritària una reobertura de RTVV?
S’ha vist clarament en les mobilitzacions, en el programa dels partits polítics, en els resultats electorals i en les promeses del President de la Generalitat en el debat d’investidura d’avui mateix. També en l’interés demostrat per tota mena d’associacions que han organitzat, per exemple, debats sobre els diversos llibres que han tractat el tema. La peculiaritat del nostre RESET RTVV és que parla de la reobertura i de (re)inventar una ràdiotelevisió pública per al País Valencià del segle XXI en un entorn de globalització de la informació i l’economia, de dictadura dels oligopolis de la comunicació, de descohesió sociocultural del país i de la necessitat de reinventar un model productiu en què les indústries de la cultura tinguen un paper de motor de la nova economia que necessita el país.

Com creieu que hauria de ser la nova RTVV? Quin seria el model a seguir?
Com dic, s’ha de reinventar com a empresa i també com a mitjà de comunicació. Per tant, ha de ser una empresa pública eficient i compromesa amb l’economia del país. Diríem que ha de complir la funció econòmica que s’espera, almenys des d’una posició progressista, de l’empresa pública en la generació de demanda de continguts i serveis del sector privat de la comunicació i les indústries connexes. Per tant, la nova RTVV ha d’impulsar les indústries culturals de titularitat privada. D’altra banda, com a mitjà de comunicació, ha de complir les missions de servei públic que la UER estableix des de fa anys per a tots els operadors de radiotelevisió públics. Hi ha bons models com ara la BBC o algunes televisions nòrdiques. Però la nova RTVV ha de respondre a les peculiaritats econòmiques i socioculturals del país. Per tant, hem d’inventar-la d’acord amb el nostre diagnòstic i les necessitats econòmiques i informatives. Això és, precisament, el que hem fet en RESET RTVV. Si els responsables d’obrir-la s’ho llegeixen, hi trobaran una bona part del diagnòstic i del programa de reobertura. 

Cal una RTVV de caire progressista?
Si progressista és entendre la nova empresa d’una forma neokeynesiana, com l’entenc jo, sí. D’altra banda, considere que el sector públic de la comunicació, el cor del qual és la radiotelevisió pública, és una de les quatres potes del model de societat europeu conegut com l’Estat del Benestar. Així ho entenen els països nòrdics, per exemple, que han fet de la comunicació i la cultura, un dret públic i un espai de cruïlla i trobada de la ciutadania.

En què va fallar el «Nou» de Rosa Vidal?
No va entrar en el millor moment, això és cert. Era un moment de crisi absoluta des de tots els punts de vista: econòmic, organitzatiu, i també de gestió i de model informatiu. Dit això, em fa l’efecte que Rosa Vidal no va entendre mai el funcionament ni la missió que havia de complir una empresa pública de comunicació. No oblidem que el seu model de “producció televisiva” era l’externalització de totes les franges de la programació, cosa que va arribar a fer i que, no casualment, clar, va assignar a empreses de l’entorn del Partit Popular. La seua organització empresarial interna també va ser caòtica i molt particular. Si em permet que li explique una anècdota personal, li diré que, a mi, que he treballat com a tècnic de la direcció general de RTVV des de l’any 1988, em va apartar, segons em va referir el seu Cap de Gabinet textualment, “porque eres amigo de Xambó i Jardí”, que, en aquell moment eren representants de Compromís i Esquerra Unida, respectivament, al Consell d’Administració. Cert, ho era, i ho sóc! De fet, són coautors d’aquest llibre. Grans amics, senyora! Finalment, la senyora Vidal ni va saber negociar el Contracte-Programa amb la Generalitat, ni va saber gestionar la sentència del primer ERO, ni, per descomptat, mai es va preocupar de tindre bons professionals en la gestió de la graella de programació. Per una raó: perquè no en tenia ni idea ni li interessava.

Com afecta tindre una forta xarxa provincial de mitjans sense una xarxa a nivell autonòmic?
L’ecosistema comunicatiu és molt complex i ho serà cada dia més. Tant a nivell local-comarcal com estatal i transnacional. Per tant, la nostra obligació és reforçar un espai de comunicació de nivell autonòmic que entenga el país com un àmbit de comunicació preferent que cal cohesionar. O cosir, que li agrada dir al president Puig. Siga com vulga, he dit moltes vegades que la radiotelevisió pública és un element imprescindible per a la legitimació de la mateixa Generalitat! I, per descomptat, per a fer de contrapés d’altres fluxos de comunicació autòctons i també al·lòctons. Mira el teu comandament a distància i trobaràs la competència. Deia Umberto Eco que el comandament és un instrument imprescindible en la “guerra semiòtica”. D’acord, però el pre-requisit per a poder competir és que l’oferta estiga al comandament! Ara, RTVV no hi és. Per tant, reobrim-la i ja en parlarem!

Com afecta que no tinguem cap mitjà autòcton? Influeix sobre la manera de pensar i viure dels valencians?
Per descomptat. El gran Gabriel Ferrater ja assegurava que “qui domina els mots, domina el món”. La nostra radiotelevisió pública és el vincle comunitari més important que tenim els valencians com a tals. Per tant, d’ella depèn en bona mesura allò que pensem, sentim i fem com a grup social al món! La nostra radiotelevisió ha de ser l’espill en què ens mirem i en què reflectim el nostre relat vital com a col·lectivitat. L’espai en què (re)creem la nostra proposta d’identitat social enmig d’un món estandarditzat. Ser valencià no és millor o pitjor que ser noruec o basc. És només la nostra manera de ser persones al món. El futur de la nostra col·lectivitat exigeix una negociació permanent entre la nostra manera tradicional de ser valencians i les maneres que imposa la modernitat. Sense mitjans de comunicació és impossible aquest diàleg entre el passat i els temps moderns. Per tant, ser valencià es reduiria a una idea folklòrica de la identitat social. A mi, personalment, això no m’interessa!

Fins a quin punt la situació lingüística del País Valencià té a veure amb les mancances de Canal 9?
És un agent transcendental. Les motivacions per a aprenentatge i l’ús dels idiomes són socials, no solament acadèmiques o escolars. Per tant, si els mitjans no confirmem als usuaris que la llengua que parlen a casa serveix per a alguna cosa més que per anar en cos de camisa, com deia Azzati, doncs l’abandonaran. Per això era i és tan important que el valencià servisca per a expressar continguts de tota mena i amb tots els graus de formalitat, per a parlar de la crisi de Grècia, dels triomfs esportius del Genovés, de les investigacions de la doctora Anna Lluch i, per descomptat, perquè ens creiem la “ficció” que és la llengua dels actors de Hollywood. Només així reforçarem les actituds positives respecte de l’idioma i només així ajudarem els docents a convèncer els alumnes que val la pensa aprendre la llengua del Genovés, de la doctora Lluch.

"Quan els valencians feien les Amèriques". Juli Capilla parla de "Material fotogràfic"

És un fet de la nostra història recent que ha passat desapercebut fins ara, quan diversos estudis i documentals han posat de manifest la importància d'aquella emigració va partir de València, especialment de les Comarques Centrals, per buscar una vida millor als Estats Units. Milers i milers de valencians de la Marina, el Comtat, la Safor, l'Alcoià… que es van creuar l'Atlàntic a la segona dècada del segle passat. D'aquest episodi ha sorgit "Material fotogràfic", la primera aproximació des del camp de la ficció per part de Joaquim Espinós, amb un notable resultat: l'obtenció del premi Ciutat de Sagunt.

L'escriptor Juli Capilla ha estat el darrer a ressenyar la novel·la de l'autor de Benilloba, amb un article al digital País Valencià Segle XXI en el que destaca aquest paper de recuperació històrica de "Material fotogràfic", "una novel·la d’un realisme pur que ens transporta amb una gran fidelitat i versemblança a la peripècia d’aquells valencians intrèpids que es van aventurar en un país del qual ignoraven per complet l’idioma i els costums".

Capilla incideix en com aquells valencians van aplegar a una societat americana que, d'una banda, els abocava a feines dures, i d'altra, els oferia meravelles tècniques impensables al seus pobles d'origen. De com s'entoma aquest xoc veurem com els destins dels tres protagonistes, Ramon, Héctor i Manel, prenen camins força diferents.

Hi ha, per tant, el valor testimonial i històric, però també un estil natural que fa que llisquem amb fluïdesa per la història. Una història amb una trama bàsicament lineal, tret d’algun petit salt temporal, que ens depara, no obstant, un desenllaç encertat, i amb una descripció psicològica dels personatges principals –Ramon, Manel i Héctor– molt adequada. És interessant, en aquest sentit, la manera com viuen cadascun d’ells la seua particular i irrepetible aventura americana, la qual cosa respon, en gran mesura, a la seua personalitat i circumstàncies biogràfiques, com sol passar en la vida real. 

Podeu llegir la ressenya sencera de Juli Capilla tot clicant ací.

dimecres, 5 d’agost del 2015

Preparant novetats: "Versos de colors" de Fina Girbés


T’has parat a mirar els colors que t’envolten? Qui no ha pintat alguna vegada el cel, el mar, els arbres…? En aquests versos cobren vida el marró del xocolate, els blaus del cel, el groc d’un ou caigut, els llavis rosats, l’arc de Sant Martí o els colors de les estacions. També hi descobriràs els seus missatges: el blanc de la pau o el verd de l’esperança. Ah! I, si t’atreveixes, prova a agafar un pinzell i canvia els colors del món. Et sorprendràs!

Fina Girbés (Algemesí, 1957). És llicenciada en Història. Ha treballat molts anys en l’ensenyament i, a hores d’ara, es dedica a la correcció i traducció de textos. Ha col·laborat en llibres de text i ha elaborat nombrosos propostes didàctiques per a llibres de literatura infantil. Des que va despertar al món de la poesia ha publicat poemaris per a infants: Poemes de diumenges i dies faeners, Poemes de butxaca, Entre cel i terra, Els primers poemes, Poemes a la carta i Versos que van i vénen. Versos de colors és la seua primera publicació en Onada Edicions.

Marc Bou (Alfafar, 1979). És llicenciat en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València. Ha treballat en àmbits diversos, des de muralista i dissenyador fins a il·lustrador de caràtules de discos i storyboards.

Onada organitza el Sopar de Lletres, una trobada per aquest territori de cruïlla

Aquest dimecres 5 d'agost celebrem a la vila maestratenca de Rossell el Sopar de Lletres, una trobada ludicogastronòmica amb la voluntat d’aplegar les persones i agents del territori de cruïlla que participen de manera directa o indirecta del projecte d’Onada, sense cap altra finalitat que propiciar la coneixença mútua i l’assoliment de sinergies culturals. L'acte comptarà amb un homenatge al lingüista Joan Beltran i Cavaller i les presentacions de les darreres obres d'Onada en clau territorial.

dilluns, 3 d’agost del 2015

"El jovent ha de saber cuinar i gaudir de menjar fet amb productes de proximitat". Parlem amb Viqui Almuni, coautora de "La cuina de la Sénia"

La col·lecció La Teca és la marca de referència de la difusió del patrimoni gastronòmic de municipis i comarques del nord valencià i sud català. El darrer volum, publicat fa un parell de mesos, aborda la cuina de la vila de la Sénia, al Montsià, una aproximació a la seua història i societat a través dels àpats i menges més representatius. Parlem amb una de les autores del llibre "La cuina de la Sénia", Viqui Almuni.

Quin és l’origen del projecte?
Quan es va publicar els dos volums de La Sénia dins de la col·lecció Cruïlla les coordinadores, Marutxi Ballester i jo mateixa, ens vam adonar que la gastronomia era un món del qual només havíem pogut fer un tast molt superficial. Ja aleshores vam comentar amb Miquel Àngel Pradilla la possibilitat de fer una publicació només dedicada a aquest tema. Al llarg d’aquests darrers anys s’ha anat gestant el projecte. Ha coincidit amb l’alcaldia de Marutxi Ballester i amb una reducció de la disponibilitat de temps per la seva part. Per això ella ha col·laborat però de manera més tangencial. Vam redefinir l’equip i s’hi van afegir Rosa Almuni i Manolo Blesa per a la recollida d’informació, redacció de textos i elaboració de les receptes. Ha estat una sort que Manolo Andreu i Andreu Roth acceptessin fer les fotografies; són persones que tenen una gran tècnica i estimen el que fan, i això es nota en tota la part gràfica. D’una manera o altra, tots els autors ens hem sentit molt vinculats a tot allò que explica i mostra el llibre. N’estem molt satisfets.

A més de l’equip que acabo de citar, ha estat molt important la col·laboració de gent del poble que ens han permès contrastar receptes, ens han donat informació sobre costums perdudes... Cada casa és un món i sempre hem hagut de triar una variant en lloc d’una altra, però la feina de documentació ha estat força important.

"La cuina de la Sénia" porta des de Sant Jordi als aparadors de les llibreries. Com valoreu la rebuda del públic?
No podem més que estar contents. A la Sénia s’ha venut molt des del primer dia, i les opinions de les persones han estat molt positives. Sí que és veritat que molta gent troba a faltar receptes, però això ja ho vam deixar clar des del primer dia; no es tracta d’un recull exhaustiu, sinó d’una selecció feta en relació a determinats criteris que expliquem a la introducció. Des de fora del poble també hem rebut bones opinions. A més de les receptes, a la gent agrada la introducció perquè dona sentit a una determinada manera de viure i de veure la cuina i tot el que l’envolta. Tots sabem que les relacions socials i culturals que s’estableixen al voltant de la gastronomia son molt intenses a la nostra terra.

Cregueu que hi ha una necessitat de posar en valor la gastronomia com un element més del patrimoni?
Sense cap dubte. Actualment és un tema del qual es parla molt i ningú qüestiona que forma part intrínseca de la cultura d’un poble, del seu patrimoni immaterial. Fins i tot podem dir que està de moda. Malgrat això, encara cal un treball intens de recollida de formules i receptes tradicionals, així com de conscienciació que la cuina del territori és sana, sostenible i adaptable a qualsevol circumstància. És molt natural i positiu que avui les famílies incorporem plats de cuines d’arreu del món; això no hauria de comportar, però, la pèrdua de protagonisme de la gastronomia que cadascú hem après a casa o de les menges que ens caracteritzen com a comunitat. Els joves i les joves han de saber cuinar i gaudir de menjar un bon guisadet, un dolç popular o un aperitiu fet amb productes de proximitat.

Quina característica especial té la cuina de la Sènia?
És la cuina dels pobles que envolten el riu Sénia i els Ports. Una cuina econòmica i molt variada. Una cuina molt de temporada, que s’adapta al ritme de les estacions amb el suport d’un rebost variat i sempre que es pot ben nodrit. I és, per suposat, una cuina en constant evolució. El nostre llibre s’ha volgut apartar d’una fotografia estàtica de la cuina de fa cinquanta o cent anys, perquè la gastronomia que volíem registrar és una gastronomia viva, actual. Per això hem incorporat plats com els canelons, la vedella guisada o la truita d’espàrrecs, que són relativament moderns. Pel camí s’han anat perdent receptes; n’hem volgut fer referència amb la truita amb suc, un plat que ara no es fa i que a principis del segle XX era habitual. Hem volgut destacar dos plats que avui es consideren identitaris. Un és el recapte, plat habitual a les cases pageses al qual es dedica una jornada festiva el primer dilluns del mes de maig, coincidint amb la festivitat de Sant Gregori. Hem triat una variant feta amb bajoques i fesols, però hi ha cases que el fan amb bledes, col, cigrons... No hi falta mai el porc i tradicionalment un grapat de fideus. Hi ha la variant lleugera, coneguda com a olla de dejú, que no porta carn.

L’altra recepta destacada és la de la manjoia, el dolç característic de Pasqua. És una variant de les moltes que es fan al territori per aquestes dates, amb sabor de matafaluga, farcit de confitura de cabell d’àngel i ornament de fruita confitada, anissos i sucre. No hi falta l’ou, element simbòlic que omple les manifestacions de primavera arreu del món. De ben petits ensenyem als xiquets i les xiquetes a picar l’ou al front, al nas i a la barbeta cantant recitant “Aquí en pica, aquí em cou i aquí m’esclafo l’ou”; tots ho aprenen, ho repeteixen mil vegades i de grans ho ensenyen als seus fills o nebots. Així es transmeten les tradicions.

La situació geogràfica del poble, com influeix a la cuina?
És determinant. Està basada en els productes de l’horta i els fruiters, els cereals, l’oli, els ramats de corders, el porc i els animalets de corral, el peix de la costa mediterrània.... També hi juguen un paper important els productes del bosc i d’altres importats com el sucre o la xocolata. En aquest sentit el poble està situat en un enclavament privilegiat. La proximitat al riu de la Sénia permet disposar d’abundants horts, històricament cada família en tenia un. La terra de secà del voltant del poble tradicionalment havia estat utilitzada per a conrear blat, que es transformava en farina als nombrosos molins hidràulics de la vora del riu; això va ser fins els anys cinquanta aproximadament, moment en què els molins també van desaparèixer per la construcció de l’embassament d’Ulldecona. La resta de terres de secà han estat ocupades des de molt antic per l’olivera, conreu que va tenir una forta expansió des del segle XVIII. A partir dels anys seixanta del segle XX també es van plantar molts ametllers en aquests sectors de secà.

La proximitat dels Ports ha permès disposar de carn de caça i de tota mena de bolets. Aquests darrers han acompanyat tot tipus de plats. També els abundants ramats d’ovelles d’aquestes terres, avui força delmats, han permès desenvolupar una cuina rica al voltant de la carn de corder.

El peix ha arribat tradicionalment totes les setmanes, i des dels anys seixanta tots els dies. Productes com la galera, l’escrita, el moll, la sardina, el seitó o la cavalla han estat consumits habitualment per les famílies pageses. El peix estrella, però, com a tots els pobles de secà, ha estat l’abadejo.

Al llibre hi dediqueu un capítol a les fondes històriques del poble. Què van aportar a la gastronomia del poble?
Històricament la cuina de les fondes no era diferent de la de les cases. Si la mestressa era professional - habitualment eren dones les cuineres - s’esforçava en servir plats saborosos als hostes, i això anava perfeccionant les receptes. A la Sénia guardem memòria de quatre fondes que han fet aquest paper, ser aparador de la gastronomia local i innovar en alguns plats que han esdevingut representatius. Una d’elles, casa Manolo, encara es manté oberta. Manolo Blesa, coautor d’aquest llibre, basa la seva carta en receptes locals que va aprendre de la seva mare i que ha anat adaptant a les necessitats actuals. Ha adaptat moltes de les seves receptes, per exemple, per tal que siguin aptes per a celíacs. És exemple de la constant evolució que comentava abans. El joc entre tradició i innovació, que caracteritza tots els aspectes de la nostra cultura.

Quina és la vostra recepta preferida?
Em costa decidir, perquè sóc molt amant de la cuina senienca. A casa meua continua sent la protagonista. Em quedo amb les potes de tocino perquè és un plat que menjo molt de tant en tant i per això el gaudeixo molt. A més, em porta molt bons records perquè a casa quan ma mare o ma uela en feien era una festa. La recepta de casa meua, però, no és la del llibre. Sofregim unes làmines d’all i farina; afegim aigua i vi blanc al moment de posar les potes; quan casi està tirem una picada d’all i julivert. Ja he comentat que la cuina és molt variada, i cada casa té les seves pròpies variants...

Teniu cap altre projecte en marxa?
Sempre hi ha coses entre mans, i de vegades molt diverses i diferents. Des del Centre d’Estudis Seniencs i altres entitats que formem el grup Terres de Cruïlla estem preparant la publicació d’una selecció d’itineraris per pobles de banda i banda del riu Sénia. Fa anys que organitzem un cicle d’itineraris i pensem que és interessant fer difusió dels més assequibles per escrit. De nou és una col·laboració amb Onada Edicions, una editorial de referència per al territori.

El més consultat a Onadaedicions.com durant juliol

Un cop més, recuperem entre les estadístiques quines han estat les obres més vistes en ficció i no-ficció a la pàgina web d'Onada durant el passat mes de juliol.

FICCIÓ

1. Món animal. Jordi Colonques va guanyar el Vila de Puçol de Narrativa amb aquesta novel·la carregada d'humor negre i de personatges estrafolaris que amaguen una poderosa crítica al que va ser el nostre país durant els anys pre-crisi, al caliu dels grans esdeveniments, com ara un enorme zoològic. Una fresca i original proposta de l'autor de Vila-real com a lectura d'estiu.

2. El cas Peníscola. Un altre Vila de Puçol ocupa el segon lloc de l'escalafó. L'any passat, Manel Joan i Arinyó presentava aquesta novel·la de crim i misteri amb l'afegitó de l'inconfusible estil d'humor àcid de l'autor de Cullera. Anna Recasens, inspectora dels Mossos, creua el riu Sénia per resoldre, per compte propi, l'assassinat d'una jove peniscolana. A tot això, és bon moment per recordar que el la convocatòria del Vila de Puçol resta oberta fins la tardor.

3. Dirk, dixit! Poc abans de l'arribada de les vacances, la col·lecció Maremàgnum es va eixamplar amb dues novetats de segell tarragoní, una de les quals és aquesta novel·la d'Àngel-O. Brunet, una obra de difícil qualificació genèrica, a mig camí entre la ciència-ficció i l'aventura, amb tocs d'humor i un ritme cinematogràfic, que, tot i anar dirigida en principi per a lectura a les aules, enganxa a tots els públics. 

4. El diari de Júlia. És un dia normal en la vida de la Júlia, una xiqueta, però a la vegada, la gent que l'envolta i les activitats que hi fa converteixen la jornada en inoblidable. Per això vol contar-li-ho tot al seu diari. Un àlbum infantil creat per Elizabet Lleixà, Eugeni Guzman i Lidia Carceller amb una notòria peculiaritat: els protagonistes són nines fofutxes. Un conte bilingüe català-anglès per a xiquets i xiquetes d'entre 3 i 6 anys.

5. Més que meló. Fruita, poesia, il·lustració, humor i música. Tot ben de casa i ben fresc. Aquesta és l'original proposta d'Andreu Mut, estrenat per Sant Jordi. Taronges, cireres, melons i fruites exòtiques donen peu a punyents poemes complementats amb els dibuixos que esclaten de color a càrrec d'Abel Jiménez.


NO FICCIÓ

1. Les guerres napoleònica i carlistes a la frontera de Catalunya, el País Valencià i Aragó (1808-1936). Un títol ben llarg per a una completa obra que recull un segle XIX bel·licós i conflictiu a un territori de cruïlla, que tot i ser perifèria dels seus respectius països, va ser clau en el desenvolupament de la Guerra del Francès i de les carlinades. L'historiador Josep Sánchez Cervelló ha composat un llibre de referència en l'estudi del període contemporani d'aquests indrets sovint oblidats.

2. Reset RTVV. En un any intens pel que fa a la política valenciana, la qüestió de la radiotelevisió pública valenciana ha format part dels grans temes de debat abans i després de les eleccions. Avançant-se i posant sòlides bases argumentatives sobre què ha de passar amb RTVV, el Col·lectiu Ricard Blasco va proposar a l'octubre una sèrie de línies per fer possible uns mitjans públics sostenibles i al servei de la ciutadania.

3. Famílies tradicionals de Benicarló. Cinquanta renoms (Volum I). A finals del mes de juny es presentava el que pretén ser primer llibre d'una sèrie destinada a les nissagues més arrelades de la ciutat de Benicarló a partir dels seus renoms, els sobrenoms que superen la condició personal i s'apliquen afectuosament a tota la família. Jaume Rolíndez i Pedro Manchón han estat els encarregats d'entrevistar fins a mig centenar de renoms que, al remat, és el retrat d'una generació de benicarlandos i benicarlandes.

4. La pastisseria i la cuina de la garrofa. Tres anys i mig després de l'estrena, aquest llibre de receptes es manté ben vigent i desperta la curiositat del públic, acostumat a veure la garrofa com un producte de segona i convertida ací en la protagonista d'un seguit d'àpats gustosos, saludables i sorprenents, concebuts per la prestigiosa Fundació Alícia conjuntament cuiners, restauradors i pastissers del territori. Una porta per recuperar un producte (i un sabor) ben nostrat.

5. Gaudir de la llengua. Voler viure plenament amb el teu idioma quan aquest és minoritzat no és una tasca fàcil. I no només pels comportaments externs, sinó també pels interns, pels prejudicis i el sentiment d'inferioritat. Tot partint d'aquestes cordes, Karmelo Ayesta munta aquest assaig amè, entretingut i didàctic, que amb experiències personals vol fer palesa que es pot gaudir vivint en la llenguà pròpia. Ha estat traduït del basc per Gemma Sanginés.