divendres, 11 de desembre del 2020

"Per a guisar i degustar plats de peix tradicionals a casa". Descriu ressenya "La cuina de la gent de la mar"

L'editora Carme Pinyana ha publicat una ressenya de "La cuina de la gent de la mar" a la revista cultural digital Descriu.org, en la qual explica en unes poques línies la vàlua de la proposta del cuiner vinarossenc Juanjo Roda, que va resultar en un llibre premiat per triplicat: Premi Ciutat de Benicarló, Premi Gourmand i Premi al Llibre Millor Editat per la Generalitat Valenciana.

En l'article, Pinyana comenta que "La cuina de la gent de la mar" parteix de "la tradició marinera i la dualitat terra i mar (...) que es completa amb una sèrie de reflexions i imatges sobre la pesquera: des de terra, des de la barca, lluny de casa, el protagonisme del ranxer, els plats tradicionals, incloses les postres, i els costums de la gent marinera, els seus fets i les seues dites". Aquesta seria una vessant del llibre. L'altra són la trentena de plats, mostra de la riquesa dels ranxos a la barca, que confecciona Roda: "anxoves en sal, polp en allioli, suquet de peix, allipebre de rap i llagostins, arròs amb galeres, fideuada, pa amb vi i sucre, coca d’ametles…", enumera el text.

L’editorial benicarlanda Onada Edicions, posseïdora d’un catàleg realment remarcable, va publicar el llibre de Juanjo Roda amb uns estàndards d’exquisidesa molt adients amb el suculent contingut, amb unes fotografies extraordinàries. 

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.

dijous, 10 de desembre del 2020

Quan ens vam descobrir fràgils. Antoni Picazo i Carmen Signes rememoren les emocions del confinament en "Manual de supervivència"

L'Auditori del Mercat de Cullera acull, aquest 11 de desembre, la presentació de "Manual de supervivència", el nou llibre conjunt del professor Antoni Picazo i l'artista Carmen Signes. Es tracta d'un dietari en el que els autors, mitjançant la paraula i la il·lustració, evoquen els sentiments, individuals i col·lectius, que van trasbalsar la societat.

Tal com obre el pròleg del jurista Joaquim Bosch, "sempre recordarem uns dies en els quals el temps es va aturar". El nou llibre "Manual de supervivència" és la memòria d'aquelles setmanes de la passada primavera, confinats i confinades, pendents de la incertesa i la por d'un món que canviava de sobte. Publicat per Onada Edicions, es presenta el pròxim divendres a les 19.30 hores, a l'Auditori del Mercat de Cullera.

A "Manual de supervivència" trobem el dietari que el seu autor, el professor Antoni Picazo, va encetar per deixar constància, al llarg de cinquanta dies, d'allò que sent i que percep, el retrat interior i la descripció del seu voltant. Els seus escrits, curts i punyents, parlen dels temors i els dubtes enfront d'una situació desconeguda, de com som més fràgils dels que en pensàvem, però també de les xicotetes alegries, de les persones que es van posar en la primera línia i d'una sensació que, malgrat les circumstàncies, "tot anirà bé".

El mig centenar de textos d'Antoni Picazo tenen una contrapartida visual. A cada entrada, la pintora Carmen Signes complementa les emocions amb altres cinquanta il·lustracions, obres d'art en aquarel·les de reduït format. Signes, amb les formes, les textures i els colors, també realitza el seu propi dietari en aquest "Manual", suggerent i estimulant, en la que el públic lector pot identificar-s'hi. Així, el llibre esdevé una sentida i original crònica d'aquell "record inesborrable que hem allotjat fermament en la memòria", en paraules de Bosch.

Amb una vocació universal, "Manual de supervivència" s'arrela a la ciutat de Cullera. La localitat de la Ribera Baixa, que hi apareix estilitzada en la il·lustració de la coberta, és l'espai natal i vital dels coautors. Antoni Picazo (1960), activista cultural i catedràtic de Llengua i Literatura a l'IES Joan Fuster de Sueca, ha desempenyat una reconeguda trajectòria en la docència; les seues notables aportacions al camp de l'educació en valors impregnen els posts del llibre. Per la seua banda, Carmen Signes (1955) compta amb una extensa i reconeguda trajectòria artística multidisciplinar i, especialment, en la il·lustració i l'art infantil, dels quals n'és una apassionada.

dilluns, 7 de desembre del 2020

Preparant novetats: "Manual de supervivència" d'Antoni Picazo i Carmen Signes

 
La primavera del 2020 quedarà per sempre allotjada a la nostra memòria com aquells dies en què el temps, el món, es van aturar. De sobte, ens sentírem més vulnerables que mai, amb la irrupció d’una epidèmia que arribà a les nostres vides com un malson. "Manual de supervivència" ens transporta a eixes setmanes que ens van impactar tant, fins a l’extrem d’obligar-nos a una reubicació forçosa, situant-nos davant l’espill de la pròpia fragilitat.

Amb una estructura semblant a la d’un diari, el llibre conté una cinquantena de posts, penjats per l’autor a les xarxes socials cadascun dels dies de confinament. Antoni Picazo ens fa partícips de les seues reflexions personals, i de les sensacions i els sentiments experimentats pels efectes tràgics de la pandèmia. Però també de tots aquells valors que ens reforcen com a humanitat, com la capacitat de treball i sacrifici, la solidaritat, l’empatia, el sentiment de tendresa; encarnats pels professionals de tots aquells serveis essencials, en especial els sanitaris, que van actuar com una mena de xarxa de protecció col·lectiva

Antoni Picazo (Cullera, 1960). Llicenciat en Filologia Hispànica, en les especialitats de Catalana i Literatura espanyola. Catedràtic de Llengua i literatura, a l’IES Joan Fuster de Sueca. Autor de diversos treballs d’investigació en el camp de la literatura i la lexicografia. Articulista habitual en diverses revistes i publicacions. Després de vora quatre dècades exercint la docència, aquesta s’ha convertit en la seua gran passió.

Carmen Signes
(Cullera, 1955). Llicenciada en Belles Arts per la Facultat de Belles Arts Sant Carles de València. Sent inquietuds artístiques des de ben aviat, encaminant la seua creativitat de manera preferent al camp de la pintura. L’art i la natura han sigut de sempre les seues dues grans passions. La seua trajectòria artística és extensa i variada, i ha rebut diversos premis i reconeixements. En l’actualitat, combina la seua creació artística amb la docència, al seu taller de Cullera Racó Creatiu.

dimarts, 1 de desembre del 2020

Per regalar, demana tres desigs... llibres infantils il·lustrats

Tres editorials llancen una campanya conjunta en favor del llibre infantil il·lustrat. Són Onada Edicions, Edicions del Bullent i Lletra Impresa Edicions. Les tres han apostat per tres títols ben divertits i imaginatius, que a més a més són reivindicatius i miren d’esborrar alguns tòpics. Amb el lema “Demana tres desigs” ja corren per les llibreries tant els llibres com un cartell dissenyat per a l’ocasió.

Així, Edicions del Bullent recomana Pandora du sort, un àlbum il·lustrat de Paco Esteve i il·lustracions de Gemma Aguasca. Es tracta d’un llibre que conta la història d’una gata una miqueta supersticiosa, Pandora, que viu sola per carrers i teulades. Somia viure amb algú, però és negra i hi ha gent que pensa que els gats negres duen mala sort... Un conte que no vol que es discrimine a ningú i ens anima a veure el món de manera positiva.

El monstre Menjapobles és una proposta d’Onada Edicions guardonada amb el VI Premi internacional d’Àlbum infantil il·lustrat Ciutat de Benicarló. Il·lustrat i escrit conjuntament per Marta Moreno i Sébastien Dethise, conta la historia d’un monstre que surt cada dia del seu amagatall per menjar-se tot el que troba pel camí: cases, bicicletes, gats, cadires... Però una nena molt creativa farà tots els possibles per derrotar la bèstia.

Finalment, Lletra Impresa Edicions publica Maruc i el fantàstic món de les llibreries, un recull de dotze contes infantils escrits per Xavier Aliaga, Carles Barquero, Isabel Canet Ferrer, Carles Cano, Maria Calvo, Laia Fontana, Aina Garcia-Carbó, Francesc Gisbert, Susanna Lliberós, Lliris Picó, Jovi Seser i Vicent Usó. Històries fantàstiques per gaudir dels llibres i per estimar-se les llibreries de tota la vida. Amb pròleg d’Anna Moner i il·lustracions del polifacètic artista i muralista Toni Espinar.

Amb aquesta iniciativa conjunta, Lletra Impresa Edicions, Edicions del Bullent i Onada Edicions aposten per tres llibres il·lustrats atrevits, diferents i molt divertits. Tres propostes especialment atractives i molt oportunes per aquest Nadal que de segur agradaran a tota la xicalla, i també als més grans. Perquè un llibre és un desig que paga la pena fer realitat en forma de regal. No creieu?

dilluns, 30 de novembre del 2020

"És senzillament, o complicadament, literatura, i res més que literatura". Parlem amb Francesc Mompó, autor de "Prosceni blau"

El pròxim dimecres 2 de desembre, Francesc Mompó estrena la seua novel·la a la llibreria Fan Set de València. "Prosceni blau" és una obra molt personal, narrada com una espècie de memòries d'un personatge -possible transsumpte de l'autor- ubicat a la València de la segona meitat del segle XX. Parlem amb l'escriptor de l'Olleria sobre aquest llançament literari enmig d'uns temps complicats.

Què us porta a escriure “Prosceni blau”?

Supose que en realitat, res i tot. Feia temps que no escrivia prosa creativa i una vesprada vaig asseure davant de l’ordinador, vaig preparar un whisky, vaig posar blues i vaig començar a pensar, tot utilitzant-me; i m’hi vaig posar a escriure. La música m’hi va acompanyar al llarg de les intenses hores que generaren aquest text; des de l’inici fins al final. Possiblement em calia acarar amb un text més llarg del que és un poema.

Quant hi ha d’autobiografia real i quant d’autobiografia ficcionada? Podem parlar d’unes memòries?


És una de les preguntes claus sobre la novel·la i que m’agradaria deixar ben clar. Aquest text no té intenció d’inventariar notarialment ni la vida de l’autor, ni la cronologia d’una època. És senzillament, o complicadament, literatura, i res més que literatura. Cert és també que m’utilitze en els records per poar magma i compondre’l. Però tots sabem que els records sempre estan cernuts pel present que ens acompanya. 

A més, com que hi ha una intenció clara des del principi de fer literatura, els fets s’ajusten i es deformen en funció de la intenció ètica i estètica. Tant és així que no hi ha una línia temporal que els hi ordene, ni un inventari que deixe constància dels fets més significatius de la història. De fet, després d’haver-la enllestida, m’he dit a mi mateix que podria haver escrit sobre tal o qual fet o personatge. L’obra va anar eixint a ritme de blues, de whisky i de literatura. En algun moment del text, el personatge diu que juraria que tot el que hi ha escrit és cert, i que també juraria tot seguit que tot el que hi ha escrit és fals. No, no hi ha intenció notarial de l’autor. Tot el que s'hi diu li ocorre al personatge.

Per què opteu per l’estil autonarratiu?


El tractament gramatical que el narrador fa del personatge és en segona persona. Això permet a l’autor una major objectivació per conduir-lo allà on els carrerons literaris que estime oportuns en cada moment; siga per estètica, siga ètica; o siga per decisions literàries. Com a autor, m’hi vaig llançar a fer un text agosarat amb un enfocament absolutament lliure. 

No hi ha una ortodòxia de plantejament, nus i desenllaç; sinó que és una veu que va caòticament d’uns estímuls a uns altres sense cap solució ni intenció de continuïtat. Ara és una música, ara un pensament ètic; així passa per la lletra d’una cançó, un record, un pessic filosòfic, la visió d’una passant, un ambient concret, real o imaginat, o el que siga. És un pensament lliure de tot condicionant extern. De fet la durada de la novel·la es pot comptar per les cerveses que s’hi beu aquesta mena d’antiheroi que és el personatge.

El blau surt al títol, a la coberta… quin és el simbolisme d’aquest color en la novel·la?

Sí, aquesta pregunta és senzilla de respondre. Des del Modernisme de Darío que el color blau queda fixat en poesia com a símbol del misteri. I quin misteri més gran que el de la vida. A més a més manté una homofonia alta amb el mot blues. Si aquesta adjectivació la sostenim amb el substantiu "prosceni" que és eixa llotgeta que fica el nas pràcticament dins de l’escenari, ja tenim el sintagma que obre perfectament el pany de la narrativitat de l’obra: un tall de pensament lliure des de la posició privilegiada del narrador.

“Prosceni blau” també és un retrat personal de la València de la segona meitat del segle XX. Què en queda d’aquells ambients pels quals volta la novel·la?

L’ambient el fan i el desfan les persones; en la mesura que s’hi narren fets dels quals han transcorregut moltes dècades, és de deduir que sobre els vells ambients se n’han superposat de nous diverses vegades i en cal fer arqueologia sociològica per trobar-ne restes. A València queden llocs, no tots, és clar, on la gent d’edat suficient s’hi veurà reflectit. D’altres, senzillament han desaparegut. Però València és una ciutat ben proteica i sempre sap donar al visitant que cerca, allò que li cal; des de la memòria de qualsevol enfocament. Fa temps, vaig fer un llibre de poemes titulat "55 maneres de mirar València" en què tracte justament aquesta qualitat proteica de la ciutat.

L’obra és farcida de referències culturals, cinematogràfiques i, sobretot, musicals. Quin paper juga aquest bagatge en el trajecte del protagonista?

Li són necessaris. El protagonista s’autoconstrueix al ritme de la novel·la. O si bé és vol, la novel·la s’autoconstrueix al ritme del protagonista. I tot això en un tall de sincronia diacrònica en què ocorregueren moltíssimes coses, ben intenses, i que calia situar-s’hi. Hi fou el final del franquisme, la represa cultural que ens empentava des d’Europa i el maig del 68, la mal anomenada transició, el menja-te-la de la corona, l’OTAN d’entrada NO, la necessitat d’autoafirmació nacional en els Països Catalans, la Nova Cançó, els viatges enllà dels Pirineus… i un llarguíssim etcètera que ens determinava d’estar-ne al corrent. Tot això havia de ser necessàriament matèria nutritiva per al protagonista.

Com espereu que siga rebuda la novel·la?

La novel·la és el que és: una peça de literatura i així caldria prendre-la. Tanmateix, sóc conscient que en la mesura en què s’hi narren susoïts històrics o en què apareixen personatges reals al costat d’altres imaginaris, sempre hi haurà algú a qui no li farà massa el pes; però això ja són figues d’un altre paner fora del literari.

divendres, 27 de novembre del 2020

"Prosceni blau" es presenta el pròxim 2 de desembre a València

"Prosceni blau", la nova novel·la de Francesc Mompó, s'estrena aquest dimecres 2 de desembre a València. Serà a la Llibreria Fan Set, al carrer de Sant Ferran, 12, a partir de les 19 hores, i comptarà amb la participació del filòsof i poeta Josep Mir.

El retorn literari de l'escriptor valldalbaidí pren forma d'un exercici literari en que evoca l'ambient de la capital valenciana dels anys 70 i 80 del segle passat, amb un estil autonarratiu que trenca la barrera entre el narrador i el lector.

dijous, 19 de novembre del 2020

Novetat: "Prosceni blau", la nova novel·la de Francesc Mompó

 
 
El γνῶϑι σεαυτόν (coneix-te a tu mateix), gravat en pedra al santuari de Delfos, és la divisa que pot lluir aquesta novel·la de Francesc Mompó. I l’aventura d’aquest imperatiu és el que descobrireu si accediu al Prosceni blau
 
El narrador d’aquest relat es desplega des de la centralitat de l’ara i l’ací de l’enunciació per a entrar, però, en diàleg amb les possibilitats de les seues alteritats i rescatar els records que tots plegats serven i obliden, amb l’objectiu de reconstruir-se a la mida plaent de la seua ambició: dinàmica, agosarada, tràgica o frívola. Reiniciar el subjecte íntim i social, que hom mateix desitja ser i que el món entrebanca i escanyoleix, amb els propis materials acumulats a la mateixa pròpia memòria que el fa. És, doncs, l’ancestral activitat autonarrativa, la misteriosa autoconsciència, actualitzada per la cuita de l’anihilament postmodern, que es desplega amb l’afany d’esdevenir aquell personatge altre de si mateix que l’estalvie. Tota una oportunitat, doncs, de participar en l’experiència d’una satisfacció de l’exigència apol·línia; si això pot ser.

Francesc Mompó i Valls va nàixer a l’Olleria (la Vall d’Albaida). És professor de català i llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació. Ha guanyat diversos premis literaris com ara, el Ciutat de València, el Ciutat de Torrent, el Benvingut Oliver de novel·la i el de poesia, el Vila de Puçol, La Forest d’Arana… Junt al poeta Ramon Guillem fou el creador i impulsor de les Jornades Gastronomicoliteràries al País Valencià. També ha sigut vocal de la junta directiva del País Valencià de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Ha estat traduït i antologat al castellà de sud-amèrica, al portuguès i a l’italià. Té més d’una dotzena de novel·les publicades, entre les quals, El vol de l’Esparver, la trilogia juvenil Els ulls del llac, L’ull de Zeus i Terra de déus, Amable, Somiant amb Aleixa, Com ales d’àngel negre… i els poemaris Viàtic Marí, De la fusta a l’aigua, 55 maneres de mirar València, Suc de magrana, Atlàntic, De res poetica, Insectostomia, Llegint Celan.

"Un assaig que es llig com una novel·la". "De Warhol a @yodominguez" vist per la revista 400 Colps

La revista digital 400 Colps, especialitzada en comunicació i ensenyament, ha dedicat una ressenya al nou llibre de la professora Pilar Alfonso. "De Warhol a @yodominguez. Mirar l'art i veure el món" és un assaig amb una clara vocació didàctica, en el qual l'autora analitza el recorregut de l'art pop des dels temps de Warhol i Richard Hamilton fins l'actualitat, i com ha estat la relació amb el consumisme capitalista i les marques corporatives.

En el text, signat per Natxo Moral, inicia avisant del caràcter del llibre: "un assaig que es llig com una novel·la –diríem tirant de tòpic–, amè, entretingut i captivador alhora que profusament documentat i farcit de referències i intertextualitats". Moral posa Pilar Alfonso com a referència en l'estudi de la interacció entre les marques i la societat, gràcies a les seues anteriors publicacions a les quals s'hi suma aquesta obra; de fet, el crític l'entén com el tancament d'una trilogia, de la qual també en forma part "(Tot) el que encara no saps sobre les marques", de la mateixa col·lecció editorial.

A continuació, l'article de 400 Colps repassa els continguts i l'estil del llibre d'Alfonso, apuntant un recorregut cronològic que abasta la segona meitat del segle XX i el que duem de segle XXI, amb l'aparició de noms de talla internacional però també d'altres pròxims. Al remat, la tesi de l'obra gira en la dualitat de marques i art: "si les creacions religioses (esglésies, escultures, pintures) han esdevingut art, i les marques postmodernes (lovemarks) funcionen amb una certa devoció religiosa, no hi ha dubte que les marques voldran convertir-se en obres d’art", indica Moral.

A la part més expositiva i divulgativa, s’hi sumen tots els incisos, preguntes sense resposta, apel·lacions al lector i ironies, entre d’altres, que fan que, malgrat estar parlant d’obres d’art d’altri, el jo de l’autora estiga ben present i en condicione la lectura deliberadament. Parafrasejant Fuster, que d’assaigs en sabia un poc, podem afirmar que, fins a cert punt, tot assaig és autoretrat. No debades, amb la lectura de l’obra, estem mirant l’art i veient el món a través de les ulleres crítiques i violetes de l’autora.  

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.

divendres, 13 de novembre del 2020

La revista Saó parla del nou llibre "Els bombardejos silenciats de 1938"

El crític literari Josep San Abdón ha publicat a la revista Saó un article referent a "Els bombardejos silenciats de 1938", el nou volum de la col·lecció Biblioteca dels Ports de Morella. Tal com exposa d'inici, aquesta obra coral tracta els atacs per part de l'aviació franquista i els seus aliats cap les poblacions del Maestrat i els Ports: Rossell, Albocàsser, Vilar de Canes, Benassal, Ares del Maestrat i Morella, als mesos de primavera de l'any 1938.

En l'article, San Abdón resumeix els diferents articles que signen Ricard Martí, Vicent R. Querol, Pep Querol i Carlos Sangüesa, investigadors que han tret a la llum aquests episodis que es van ocultar durant dècades. Té un paper protagonista l'anomenat Informe Fugger, un report alemany que detalla els objectius, les cartografies i els resultats dels bombardejos de la Legió Còndor nazi.

Una característica d’aquest llibre és la gran quantitat de documentació que hi aporta: mapes, fotografies i documents de tot tipus. Un llibre important per a anar coneixent noves dades del que va ser la Guerra Civil a les comarques del nord valencià.

Podeu trobar la ressenya de Josep San Abdón tot clicant ací.

dijous, 12 de novembre del 2020

"Per un relat de la cuina valenciana". Joan Garí parla de "Menjars i memòries del gust"

L'investigador gastrònom de referència Jaume Fàbrega va ser reconegut amb el IV Premi Internacional de Llibre Gastronòmic Ciutat de Benicarló per la seua obra "Menjars i memòries del gust. Les arrels de la cuina valenciana", en la qual esbossa els principals trets genuïns de la saviesa culinària que atresoren els pobles i les comarques valencianes, i ho contextualitza en el conjunt de les cuines mediterrànies.

L'obra, estrenada tot just fa unes setmanes, ja ha rebut les primeres ressenyes, com la que ha dut a terme Joan Garí al seu blog L'ofici de lector. Garí, expert també en la qüestió gastronòmica, expressa en el seu article que "la tesi de Fàbrega (difícil de rebatre) és que la cuina valenciana és un exemple paradigmàtic de l'alimentació mediterrània", i reclama més llibres com aquest per crear un relat que pose en valor la gastronomia pròpia.

Coincideixen autor i ressenyador en que la cuina és una part indestriable de la cultura i la identitat dels països, un contenidor on es poden trobar notes antropològiques, etnològiques, lingüístiques, socials, naturals... Garí conclou definint els llibres de Fàbrega "un tresor de saviesa que haurien de plaure no només els lectors gurmets, sinó qualsevol interessat en les raons d'identitat comuna de les terres de parla catalana."

Per desgràcia, al País Valencià està perdent-se a marxes forçades tot un tresor de receptes tradicionals, que la gent jove ja redueix només, a tot estirar, a la típica paella dominical. Com aquells lectors que només llegeixen novel·les (i encara, tot just, novel·letes), molts valencians desconeixen l'olla de carabassa, l'arròs amb coliflor o la tortada d'ametla. I no saben el que es perden. Contra això -i a favor d'una de les millors tradicions alimentàries del món- cal bastir el relat de la nostra cuina. 

 Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.

dissabte, 7 de novembre del 2020

Isaïes Minetto i Roger Pou van presentar les obres guanyadores del Ciutat de Sagunt

 

Amb carasseta i distància de seguretat, Isaïes Minetto i Roger Pou van poder presentar les seues obres al Centre Cultural Mario Monreal, mesos després de que fóra prevista l'estrena de les obres guanyadores dels Premis Literaris Ciutat de Sagunt 2019.

El valencià Minetto va fer cinc cèntims de "La pedra del temps", el llibre guanyador de la modalitat de poesia. Es tracta d'un sol poema amb més de mil tres-cents versos alexandrins que emprén un viatge literari circular.

Per la seua banda, el dramaturg català Roger Pou va presentar "Retòrica de la incertesa", una obra que ficciona les últimes hores de Walter Benjamin a una habitació d'hotel a Portbou. 

Imatge: Levante-EMV

dijous, 5 de novembre del 2020

Es convoca el VII Premi de Narrativa Breu Ciutat d'Amposta

La regidoria de Cultura de l'Ajuntament d'Amposta i la Biblioteca Comarcal Sebastià Juan Arbó ha convocat una nova edició del Premi de Narrativa Breu que pren el nom de la capital del Montsià. Aquest setè Ciutat d'Amposta està obert a la participació fins el pròxim 15 de febrer de 2021, i les bases continuen en la línia dels anys anteriors.

Així, es demana una obra en català, original, inèdita i que no haja estat premiada amb anterioritat. L'extensió ha de comprendre entre 40 i 70 pàgines en format Din-A4, a una sola cara i a doble espai. La temàtica és lliure. Hi ha dos premis, el guardo principal, dotat de 2.000 euros, i un accèssit de 700 euros. Tant l'ún com l'altre es poden declarar deserts.

Cal lliurar quatre còpies de l'obra a la Biblioteca Comarcal Sebastià Juan Arbó, acompanyades de la còpia de la instància-sol·licitud del Registre general de l'Ajuntament d'Amposta (es pot recollir al primer pis del consistori o descarregar-se de la web municipal), així com una declaració responsable que afirme que es compleix amb els requeriments de la Llei 38/2003 i que no es tenen deutes pendents amb l'Agència Tributària, la Seguretat Social i l'Ajuntament d'Amposta.

La Biblioteca també acollirà l'acte de lliurament del Premi Ciutat d'Amposta, programat en el marc dels actes de Sant Jordi a la localitat, al mes d'abril de 2021.

Aquests guardons, de caràcter biennal, busquen estimular l'hàbit i el gust per la lectura i l'escriptura per mitjà d'històries curtes i punyents. "Tant de bo fóssiu aquí" de Fede Cortés i "La carta oculta" de Susanna Lizarraga han estat les dues darreres obres guanyadores, publicades en la sèrie Minor de la col·lecció Narratives d'Onada Edicions.

Més informació tot clicant ací.

"Vides on the rocks". La campanya que proposa quatre títols de literatures del jo d'editorials valencianes


 Vídeo de la campanya Vides on the rocks
 
Sota el lema “Vides on the rocks”, les editorials valencianes Vincle Editorial, Onada Edicions, Edicions del Bullent i Lletra Impresa Edicions acaben de llançar una campanya de lectura de llibres d’assaig de caràcter biogràfic, vides i dietaris protagonitzats per personalitats insignes del nostre país.

Així, Vincle Editorial acaba de publicar La meva cambra més estimada, de Lluís del Romero Sánchez-Cutillas i il·lustracions d’Aitana Carrasco. El llibre és una apassionada evocació de la biblioteca de Carmelina Sánchez-Cutillas ─la particular habitació pròpia, en al·lusió a Virginia Woolf─ des de la qual Sánchez-Cutillas va escriure una obra immensa, entre narrativa, novel·la, poesia i treballs d’investigació sobre la història i la literatura valencianes. Una aproximació íntima i interesantíssima a la figura i obra d’una escriptora fonamental de la literatura valenciana del segle passat.

Onada Edicions trau a la llum No moriré mai. Biografia d’Eduard Punset, Premi Ciutat de Benicarló de Narrativa Memorialística, a cura de Genís Sinca. El recorregut fascinant per la vida del famós divulgador científic Eduard Punset, un dels personatges més sorprenents del panorama televisiu i cultural del darrer terç del segle xx. Mediàtic i gran difusor de la ciència, carismàtic i amb un do natural per la paraula, Punset va desenvolupar una llarga i variada tasca professional en diferents àmbits. A més de polític, va fer de representant econòmic per al Fons Monetari Internacional, de conseller de finances del president Josep Tarradellas i de ministre d’Adolfo Suárez. 
 

Per la seua part, Edicions del Bullent publica L’home impacient, un conjunt de diaris amb el qual Antoni Martí Monterde va ser guardonat amb el Premi d’Assaig Josep Vicent Marqués dels Ciutat de València. Antoni Martí Monterde va començar a escriure aquests papers en el moment que va abandonar València, on se sentia desplaçat, i s’instal·la a Barcelona. Llibres, espais, records, oblits, Cafès, constitueixen la trama d’un assaig narratiu en forma de diari sense dates, en què ressonen les potents veus de J. V. Foix, Joan Fuster i Josep Pla. Una meditació sobre el significat d’anar-se’n i preguntar-se si la vida no és una andana de per vida, un lloc d’on estar sempre anant-se’n.

Finalment, Lletra Impresa Edicions publica Mónica Oltra o el compromís, del sociòleg i escriptor Tomàs Escuder. Es tracta de la primera biografia autoritzada sobre Mónica Oltra, vicepresidenta de la Generalitat Valenciana, portaveu del Consell i consellera d’Igualtat i Polítiques Inclusives. Mónica Oltra és una de les persones de més transcendència política de les dues darreres dècades al País Valencià. Una persona que fins i tot ha transcendit les fronteres administratives valencianes, per tal com és coneguda a tot l’Estat. Una persona mediàtica, sens dubte. El llibre inclou un pròleg de Gustau Muñoz, un epíleg de Miquel Real, dues conferències inèdites i articles de la mateixa vicepresidenta sobre diverses qüestions claus de la seua política i gestió de govern.

Les quatre obres proposades reflecteixen l’objectiu d’aquestes editorials independents valencianes de reprendre les línies de publicacions amb temes actuals i atractius, després d’un any molt complicat i a l’espera que es puga normalitzar la situació en els pròxims mesos. Aquesta campanya per les lectures biogràfiques de qualitat també aspira a ser un revulsiu perquè el públic confie de nou en les llibreries valencianes com a espais segurs de consum literari.

dimecres, 4 de novembre del 2020

Es presenten les obres guanyadores del Ciutat de Sagunt 2019

Havia de ser a la primavera, però l'onada pandèmica ho va impossibilitar. Ara, el 6 de novembre es recupera l'acte de presentació de les obres guanyadores dels Premis Literaris Ciutat de Sagunt 2019. Serà a partir de les 19.30 hores al Centre Cultural Mario Monreal de la capital morvedrina.

L'acte comptarà amb la participació dels autors Isaïes Minetto i Roger Pou. Minetto va obtindre el XXII Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal per "La pedra del temps", mentre que Pou es va endur amb "Retòrica de la incertesa" el XVI Premi de Teatre Pepe Alba. La modalitat de Narrativa va romandre deserta.

El Gabinet de Promoció del Valencià obsequiarà a tots els assistents a la presentació amb un exemplar d'aquestes dues obres.

diumenge, 25 d’octubre del 2020

Josep Micó parla del seu nou poemari, "Vesprés d'inventari"

"Vespres d'inventari", el nou poemari de Josep Micó, s'ha presentat a la Plaça del Llibre de Castelló, i com altres títols posats en escena en aquesta cita literària, l'autor ha desfilat davant de la càmera per enregistrar una vídeo-entrevista, que ara s'ha pujat al canal de Youtube de l'organització.

Ací, l'escriptor d'Antella explica com va confeccionar aquesta obra, guanyadora del Premi de Poesia Vila de Puçol. Com bé resa el títol, "Vespres d'inventari" demana la necessitat de fer una pausa en el camí per recapitular els fets i les sensacions, saber on ens trobem i preparar-nos per a la nova empenta que ens impulse endavant. Micó, a través de talaies, en parla de l'amor, el paisatge, la globalització, del pas del temps, etc, tot entremesclant el to intimista i el reivindicatiu.

dissabte, 24 d’octubre del 2020

"Els silencis del carrer de l'Arc" en dos minuts

 

El pròxim 31 d'octubre, l'escriptora vinarossenca Elena Fora presenta a la Plaça del Llibre de València la seua novel·la "Els silencis del carrer de l'Arc". Amb la participació d'Ester Enrich, Fora ens conta la història de la Bela, una dona que rep la notícia que pateix una greu malaltia. Abandonada pel seu marit, retorna a les Cases, el seu poble d'infantesa, on apareix un misteriós secret familiar que abocarà la protagonista a obsessionar-se amb una investigació que done sentit a la seua vida.

Ho podeu escoltar de la veu de l'autora en aquest breu vídeo publicat per l'organització de la Plaça del Llibre.

Entrevista de la Plaça del Llibre a Jesús Bernat, autor de "El camí i la mar i altres contes en paper"

L'organització de la Plaça del Llibre de Castelló ha entrevistat els autors i autores que participen de la cita literària de la tardor a la capital de la Plana. Ara, ha compartit, en el seu canal de Youtube, el vídeo realitzat a Jesús Bernat, qui presentava "El camí i la mar i altres contes en paper", un recull de relats costumistes i evocadors que li han estat reconeguts amb el darrer Premi Vila d'Almassora.

En l'enregistrament, com es pot apreciar, Bernat expressa les motivacions per crear aquesta vintena de contes curts, sempre amb la mar mediterrània i els pobles que l'envolten -començant per la seua Almassora- com a escenaris vitals per on desfilen personatges del tot peculiars.

dimecres, 21 d’octubre del 2020

[Vídeo] L'exposició "La maleta del abuelo" s'inaugura a Benicarló

Amb "La maleta del abuelo", l'il·lustrador Juan Hernaz i l'escriptora Fátima Fernández van guanyar el Premi Internacional d'Àlbum Infantil Il·lustrat Ciutat de Benicarló. És una emotiva i sensible història que narra la relació entre una xiqueta i el seu avi, un vell mariner afectat per l'Alzheimer. Carregat de metàfores de la memòria i del món naval, esdevé un fantàstic viatge cap allà on s'oculten els records.

Del conte publicat, els autors van crear una exposició. A través d'una sèrie de panells, es mostra tot el procés de creació de l'àlbum, amb les notes documentals, els esbossos, la complementarietat de text i dibuix, etc. A aquesta informació divulgativa per tots els públics s'afegeix el conjunt d'il·lustracions originals, emmarcades a gran format, que permet al públic captar les diferents lectures de cadascuna de les làmines que conformen "La maleta del abuelo".

Ara, l'exposició estarà uns dies a l'Edifici Gòtic de Benicarló. La televisió comarcal del Maestrat Canal 56 va estar present a l'acte d'inauguració, que es pot veure en aquest vídeo.

dimarts, 20 d’octubre del 2020

Mètode ressenya "L'aventura de Berta a Nanoland" de Jordi Díaz

 

La flamant obra guanyadora del IV Premi Internacional de Divulgació Científica Ciutat de Benicarló ha estat citada entre les novetats de literatura científica més destacades dels mesos de setembre i octubre per la prestigiosa revista Mètode de la Universitat de València.

L'article reconeix "L'aventura de Berta a Nanoland", de Jordi Díaz Marcos, com un viatge al "món del nanòmetre amb una perspectiva orientada als joves (i no tan joves)", i ressalta l'aparició com a personatges de científiques històriques que ajudaran Berta a descobrir el fantàstic Nanoland, "un univers a escala nanomètrica on àtoms i molècules són els actors principals, i on científiques com Lise Meitner, Rita Levi-Montalcini o Marie Curie l’ajudaran a entendre els conceptes principals de la nanomedicina i la nanotecnologia, línies d’investigació que estan revolucionant els seus camps respectius".

dilluns, 19 d’octubre del 2020

Jesús Bernat va presentar "El camí i la mar i altres contes en paper" a la Plaça del Llibre de Castelló

La Plaça del Llibre de Castelló va ser l'escenari per a una nova presentació del darrer llibre de Jesús Bernat Agut, "El camí i la mar i altres contes en paper". Divendres 16 d'octubre, una vintena d'assistents s'hi van congregar al voltant de l'envelat de la Plaça per conèixer un poc més del recull de contes entranyables i costumistes que li van valdre a l'autor el premi de Narrativa Vila d'Almassora. L'editora de Publicacions de l'UJI, Carme Pinyana, va ser l'encarregada de conduir l'agradable conversa sobre literatura, la mar i els escenaris de la memòria. 

En el blog de Jesús Bernat, Imatgies, podeu trobar una crònica d'aquesta presentació: "L’entrevista va repassar la mar, el bar, el Maso i el seguit de personatges que feien d’aquell món una illa de llibertat; també parlàrem de les raons que feien complementari mitja dotzena de narracions que, amb la mar com a rerafons, no es trobaven lligades en el temps a aquell racó musical, polític i culinari."

dimarts, 13 d’octubre del 2020

Novetat: "De Warhol a @yodominguez. Mirar l’art i veure el món" de Pilar Alfonso

 
Assegurava Richard Hamilton que no s’entén res en un quadre aïllat. “Només quan les coses s’ajunten i es relacionen com a seqüències d’idees, comencen a adquirir sentit.” La llarga quimera de pensar que l’art ens pot ajudar a entendre el món. Andy Warhol i aquelles llaunes de la sopa Campbell. L’esmentat Hamilton i la seua torradora de pa amb disseny alemany. L’obstinada quimera de pensar que l’art pot transformar el món. L’antimilitarisme de l’Equip Crònica. La reivindicació feminista d’Isabel Oliver i d’Eulàlia Grau. Les vidrieres virolades de Chus García-Fraile. El Banksy més subversiu i el més integrat. Les interactives ampolles de detergent que col·lecciona l’altra Eulàlia, Valldosera. Les vanitas de la societat de consum en les miniatures de Gurt Swanenberg. La vigilància activa dels estereotips i dels tòpics publicitaris de Yolanda Domínguez. Mirar l’art i voler entendre el món. Mirar l’art i desitjar que puga transformar la vida. Les nostres vides.

Quan tot açò de publicar llibres va començar no sospitava, ni de lluny, que acabaria sent l’autora d’una trilogia sobre les marques en la societat contemporània. El primer fou Les marques ONGD. Del relat de la culpa al relat del consum i la redempció (2016). Era i serà sempre un llibre acadèmic. El segon es va titular (Tot) el que encara no saps sobre les marques (2016). Parlava dels relats i dels contrarelats de marca. El va publicar Onada en aquesta mateixa col·lecció. De Warhol a @yodominguez. Mirar l’art i veure el món (2020) tanca la trilogia. Em pareix molt diferent als dos anteriors, i me n’alegro. No té massa sentit tornar a fer el que ja has fet, veritat? La intenció no era cap altra que mirar el món a través de l’art. O és a l’inrevés?

"Un activista al bastidor". El Temps es fa eco de "Pel meu país", les memòries de Toni Royo

 
 
La periodista Violeta Tena ha dedicat un extens reportatge-entrevista a Antoni Royo, qui acaba de publicar el seu llibre de memòries, un monumental volum de títol "Pel meu país", que manifesta el caràcter compromès d'una vida per la cultura i la llengua dels valencians."Ell com cap altre ha estat al darrere de bona part dels projectes vinculats al redreçament del país, especialment a les comarques del nord del País Valencià. Ho ha estat com a responsable d’Acció Cultural del País Valencià a Castelló durant més de quatre dècades, però també, i sobretot, per la seua vocació de servei al país", obre l'article, publicat a la revista El Temps.

El text esdevé un retrat de Royo i per extensió, de la vida continguda a les pàgines del llibre. A la vegada, és una acurada descripció de la història contemporània del País Valencià i de Catalunya, des de la nit del franquisme al procés independentista. En paraules d'Ali Brancal, prologuista de "Pel meu país", l'autor ha conegut de primera mà episodis "que han canviat o influït en el nostre món".

De nou al reportatge, Tena recull les motivacions per deixar per escrita la seua trajectòria després de quasi mig segle de treball a ACPV a Castelló: "com a historiador, he lamentat en moltes ocasions que gent notable del moviment catalanista no haja deixat per escrit les seues vivències. Són coneixements i vivències valuoses per a les següents generacions", posa en paraules de Royo.

A partir d'ací, l'article d'El Temps condensa les fites que se succeeixen capítol rere capítol, farcides d'anècdotes i d'aparicions de grans i xicotetes patums de la cultura, la política, l'art i la societat. No deixa de banda l'evolució del pensament d'Antoni Royo a mesura que avança la cronologia i es referma en el seu compromís activista. També de la seua ciutat, Castelló. " Hi ha pocs detalls de la història de la ciutat que se li escapen. Perquè Toni també és un activista per la seua ciutat i no ha perdut l’ocasió, sempre que ha pogut, de fer costat a les opcions polítiques situades en les seues coordenades nacionals. D’una manera discreta, això sí, en un segon pla".

Podeu llegir el reportatge sencer tot clicant ací.

divendres, 9 d’octubre del 2020

Montse Castellà, entrevistada a Canal 21

La cantautora Montse Castellà va passar pel plató del programa Tens un racó dalt del món de Canal 21 per parlar dels seus darrers projectes, entre els quals hi ha la reeixida biografia, publicada fa uns mesos, de l'escriptora Zoraida Burgos i Matheu, referència de la poesia a les Terres de l'Ebre.

En conversa amb el presentador Jesús M. Tibau, l'artista tortosina va fer cinc cèntims de com es va gestar l'assaig biogràfic de Zoraida Burgos, a través de successives trobades que van possibilitar fer un retrat de la vida i l'obra de la poeta.

dimecres, 30 de setembre del 2020

"Una obra d'art". El blog Sense deixar de somriure parla de "El riu"

El blog Sense deixar de somriure, especialitzat en literatura infantil i criança d'infants, ha ressenyat "El riu", l'adaptació il·lustrada d'Ignasi Blanch al poema de Gerard Vergés 'Parlo d'un riu mític i remorós'. Com exposa l'autora de la ressenya, el riu "connecta amb totes les etapes de la vida i que contempla tota la vida que gira al seu voltant", que pot ser l'Ebre per la procedència dels autors, però pot ser qualsevol riu del planeta.

L'article destaca el gran format del llibre, "una obra d'art (...) de gran mida per apropar als infants i a les seves famílies a la bona poesia de les nostres terres i als artistes que l'interpreten donant-li forma, música i veu".  Quant al treball d'Ignasi Blanch, apunta que és una obra "bellament il·lustrada (...) amb un estil d'aquarel·la autèntic que acompanya visualment la bonica poesia" de Vergés, de qui esmenta la riquesa de vocubulari que va emprar per composar el poema-emblema de les lletres ebrenques.

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.

dilluns, 21 de setembre del 2020

"Un cant a la vida". Josep Usó ressenya "Els silencis del carrer de l'Arc" d'Elena Fora

L'escriptor Josep Usó ha publicat en el seu blog, Des de la Plana, una ressenya dedicada a la novel·la d'Elena Fora, "Els silencis del carrer de l'Arc". "L’argument és apassionant" obre Usó: Fora ens presenta la Bela, una dona abandonada pel seu marit a qui li acaben de diagnosticar un càncer. Pren aleshores la decisió de retornar a les Cases, el seu poble d'infantesa, on un secret familiar l'obsessionarà. 

En l'article, el crític destaca que l'escriptora vinarossenca manté tres èpoques paral·leles. "A poc a poc, els personatges ens aniran duent de nou fins a la protagonista. Però mai li ho explicaran tot. Una part, la mantindran en silenci." I contra aquesta silenci es planta Bela, qui necessita donar de sentit una vida que se li esmuny.

La mort i el patiment són ben presents. Però, a diferència del prologuista Roger Coch, per a Usó la novel·la "és un cant a la vida": Bela no es deixa vèncer per la malenconia i el desànim i "viu tan intensament com pot". D'una altra banda, l'article posa en valor el llenguatge, "una petita meravella" en la que s'acobla el registre lingüístic al caràcter dels personatges o a la necessitat de les situacions dramàtiques.

El resultat final és una història apassionant en la què “la veritat” amagada sota una espessa capa de silencis, acabarà exposada a la llum. Perquè com ja sabem des dels tractaments del doctor Trueta a partir de la primera guerra mundial, la única manera de curar les ferides fondes, és eliminar la infecció que puga quedar soterrada. I aquest serà l’objectiu de la Bela. Viure per a sanejar una història ofegada.

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací. 

dimarts, 8 de setembre del 2020

Novetat: "Els bombardejos silenciats de 1938"

 
 
"Els bombardejos silenciats de 1938" se centra en els bombardejos que van tenir lloc a les comarques dels Ports, l’Alt i el Baix Maestrat en els mesos de març, abril i maig de 1938. Durant aquells mesos, les aviacions hispana, legionària (italiana) i la legió Còndor (alemanya) van suplir les forces teòricament necessàries per a vèncer la resistència dels republicans al front d’Aragó i facilitar que les tropes del general Aranda arribessen fins al mar. A més del suport a les tropes que lluitaven al front, aquestes forces aèries van atacar diverses poblacions de la rereguarda republicana, que no tenien importància militar. Fins i tot, en el cas de Morella, hi va haver un bombardeig a les tropes pròpies. Aquests bombardejos van provocar més de cent seixanta morts. Els fets van ser poc coneguts per l’opinió pública durant la guerra i van ser silenciats durant la postguerra i bona part de la democràcia.

Els autors hi aporten 250 fotografies de documents i mapes d’arxius europeus, així com els relats de protagonistes i testimonis per tal d’esbrinar les causes dels diferents bombardejos. Amb aquest material s’espera que es reconeguen internacionalment els danys personals i materials ocasionats.

Ricard Martí (l’Hospitalet de Llobregat, 1951). És llicenciat en Química i autor de set llibres d’assaig històric, així com de la traducció de la biografia de Cabrera escrita per Wilhelm von Rahden. El darrer llibre, "Primavera del 38" (2018), pot ser considerat com l’antecedent d’aquest.

Vicent Ramon Querol Muñoz (Vinaròs, 1967). És enginyer tècnic industrial. Ha pres part en diverses xarrades i realitzat col·laboracions sobre temes aeronàutics relacionats amb la Guerra Civil Espanyola. L’any 2019 va publicar el llibre "Bombardeo equivocado. Objetivo alcanzado. Rossell, 1938."

Pep Querol Balaguer (Castelló de la Plana, 1973). Llicenciat en Humanitats, treballa als museus de Morella i gestiona l’arxiu fotogràfic Pascual. És autor de diversos articles i treballs d’investigació sobre la comarca dels Ports i les guerres carlistes, i coautor del llibre "Morella 1931-1940. Memòria històrica fotogràfica. Arxiu Pascual" (2017).

Carlos Sangüesa Ortí (Morella, 1959). Llicenciat en Història contemporània, ha publicat quatre llibres sobre la història, l’etnografia i els costums de la comarca dels Ports. És director del castell i els museus de Morella, i coautor del llibre "Morella 1931-1940. Memòria històrica fotogràfica. Arxiu Pascual" (2017).

divendres, 21 d’agost del 2020

"Aquells bohemis vora mar". Descriu ressenya "El camí i la mar i altres contes en paper"

La memòria i la identitat. Aquests són els dos puntals sobre els que s'assenta "El camí i la mar i altres contes en paper" en la ressenya que ha fet l'editora Carme Pinyana del llibre de Jesús Bernat, obra guanyadora del Premi de Narrativa Vila d'Almassora, i publicada al cultural Descriu.org

Pinyana exposa el rerefons de la vintena d'històries curtes confeccionades per l'escriptor almassorí. Provenen dels records i de la nostàlgia del bar familiar de l'autor, a la vora de la mar del seu poble, per on passaven tota mena de personatges peculiars: "llauradors, mariners, músics, turistes alemanys i francesos, que se sentien lliures en l’ambient del bar del Maso, a vora mar, només a tres quilòmetres, però suficientment lluny, del poble beat i excessivament controlador que era Almassora".

A tots ells, Bernat els ret homenatge en aquestes pàgines. Des de l'emoció i el record, l'autor recupera la seua memòria, i perfila aquelles situacions que d'una manera o d'altra, va conèixer de primera mà. A algunes d'elles s'hi sumen les il·lustracions de Amat Bellés, Paco Membrado i Joseluís Guntúriz, entre altres dibuixants.

És inevitable copsar l’enyor que Jesús Bernat sent per aquells temps i per aquella gent, individus quasi mítics, fora de sèrie, epicuris de llegó i sèquia plena, aventurers germànics de turisme incipient, que ell va conèixer i amb qui va créixer en edat i en coneixements i valors.

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.

dijous, 14 de maig del 2020

"És com mirar un Novecento valencià". Parlem amb Xavier Serra i Salvador Vendrell, prologuistes de "L'ull compromés"

Aplecs, manifestacions, eleccions, música i Joan Fuster. En els convulsos anys del final del franquisme i de la Transició, l'objectiu de Manuel Linares captava l'ambient que es respirava a les comarques valencianes. Dècades després, el llibre "L'ull compromés" recupera una selecció d'aquesta memòria fotogràfica del país. Parlem amb els dos prologuistes de l'obra, Xavier Serra i Salvador Vendrell.

Com sorgeix el projecte de L’ull compromés? 
Coneixíem des de feia anys el fabulós arxiu fotogràfic de Manuel Linares, perquè de tant en tant ell ens enviava alguna fotografia al mòbil. I no calia ser molt llest per adonar-se que eren molt sovint fotografies d’un enorme interès documental. Per exemple, les fotografies que havia fet en alguns dels Aplecs de la Joventut del País Valencià que tingueren lloc al llarg dels anys setanta o un reportatge completíssim sobre les primeres manifestacions de l’1 de maig. Eren fotos que et remetien a un món efervescent políticament. Un món molt atractiu.

Quin reflex del final de la dictadura i la Transició creieu que ofereix aquest llibre? Creieu que es pot parlar d’una “Transició valenciana” particular respecte la resta de l’Estat? 
El final de la dictadura de Franco i l’estafa d’això que tots hem acceptat que s’anomene “Transició” –i que no va ser sinó perpetuació dels franquistes en el poder– va ser molt semblant arreu dels Països Catalans: els estudiants, i els joves en general, van protagonitzar el moviment de protesta. I això es veu clarament en les fotografies de l’època. Són els joves els qui porten les pancartes en les manifestacions o criden en els mítings. Al final, però, Adolfo Suárez, Rodolfo Martín Villa i tots els franquistes que hi havia instal·lats en les diputacions, ajuntaments i en tota la resta d’organismes oficials van controlar la situació i ens van vendre la burra que anàvem a viure en una democràcia de veritat –perquè, recordem-ho, el franquisme també s’autodefinia com una “democràcia orgànica”. Si fa no fa, la mateixa estafa que encara continua vigent avui.

Com definiríeu el valor documental i artístic del treball de Manuel Linares? 
En les seues fotografies aquestes dues vessants van estretament unides. O almenys per a nosaltres. Bona part del plaer estètic que ens produeix mirar-les i remirar-les és degut al valor que tenen com a document d’una època. I més concretament: com a document de la joventut nacionalista d’esquerres, que al País Valencià va ser l’única que va sortir al carrer i es va jugar la pell per a reclamar totes les llibertats, des de la llibertat sindical fins a la llibertat sexual. És com mirar un Novecento valencià. No són fotografies que deixen indiferent, almenys a qui tinga alguna cosa al cap i algun sentiment de justícia social a dins del cos.

Amb quin criteri es va dur a terme la selecció de les fotografies? 
Manuel Linares tenia molt ben ordenat i molt ben cuidat el seu arxiu fotogràfic. Diverses persones li havien sol·licitat reiteradament que fes una exposició fotogràfica. Però la solució de la publicació d’un bon recull en un llibre era millor. Primer, perquè les exposicions són temporals i, en canvi, el llibre sempre queda i, segon, perquè el llibre permetia mostrar moltes més fotografies que no una exposició. Per tant, una vegada convençut Linares que aquest era el millor sistema, trià les fotos seguint un fil diguem-ne narratiu: calia mostrar en una sèrie de capítols com va ser la lluita social en aquella època, des de les reunions a casa de Joan Fuster fins a les primeres eleccions. L’editorial oferí un format que permetia mostrar moltes fotografies en un sol llibre, que d’això es tractava, i Linares ho va saber aprofitar.

Considereu que s’ha perdut la memòria d’aquella època? Què ha quedat d’aquells moviments en ebullició? 
No s’ha perdut la memòria. Contínuament es publiquen llibres sobre l’època, tant estudis acadèmics com escrits memorialístics. El que és absolutament inusual és el testimoni gràfic. No tenim tantes fotos o pel·lícules documentals com voldríem. Ni tantes com necessitaríem, perquè cal reivindicar les lluites d’aquella època. I continuar-les. L’Estat espanyol continua sent un Estat opressor i corrupte i, en definitiva, una merda colossal.

Què en penseu del retrat fotogràfic que fa L’ull compromés de la figura de Joan Fuster?
Les fotos de Fuster a casa seua, concretament, envoltat de joves escoltant-lo, són úniques, absolutament singulars. De fotografies de Fuster, se n’han publicat una pila, però mai com aquestes, que presenten un Fuster en plena acció, desinhibit, relaxat, explicant les seues idees en una reunió amb una desena de joves que se l’escolten. El reportatge sobre els efectes dels explosius amb què van intentar matar-lo també té un gran valor, perquè hi ha fotografies inèdites i perquè mostren la passivitat amb què s’ho mirava la policia.

"L’ull compromés" ja duu un any a les llibreries. Com valoreu l’acollida dels lectors i lectores?
Coneguem públic jove, de vint anys o menys, que en veure les fotografies de Manuel Linares ha quedat molt sorprès perquè el tòpic sobre la passivitat política dels valencians, simplement, se li n’ha anat a terra. No hem estat un poble dòcil amb el poder de l’Estat. No tots. El moviment reivindicatiu valencià té una llarga trajectòria.

Penseu que és possible un segon volum de l’obra fotogràfica de Manuel Linares? 
Segur, el seu arxiu és extensíssim i no ha fet sinó destapar la caixa.

dimecres, 13 de maig del 2020

"És obligació de les noves generacions destapar allò que ha estat ocult durant dècades". Parlem amb Marta Tena, autora de la novel·la "Una lluna a la finestra"

L'escriptora Marta Tena torna aquesta primavera amb "Una lluna a la finestra", una nova novel·la que conjuga crim, secrets i memòria històrica, ambientada en la Tinença de Benifassà. Parlem amb l'autora de la Sénia sobre les claus d'aquesta narrativa.

D’on sorgeix el projecte de “Una lluna a la finestra”?
La idea surt arran de l'interès d'anar descobrint i de donar a conèixer la nostra història local i el nostre territori més enllà de les nostres comarques i, fins i tot, a lectors i lectores de la nostra zona que ho desconeixen perquè, sovint, ens hem preocupat més del que passa i ha passat a centenars o milers de quilòmetres i, en canvi, ignorem què van viure els nostres avis o rebesavis.

L’ambient de postguerra, els maquis…Què et duu a novel·lar la memòria històrica?
És molt important que no oblidem o que ignorem qui som i d'on venim. No solament per no cometre els mateixos errors, com se sol dir, sinó també perquè som qui som i com som perquè ens hem forjat per uns gens, amb una adaptació a l'entorn i als esdeveniments que ens han colpit. Però no he volgut que fos una novel·la històrica en estat pur sinó que ho he volgut vincular al nostre present per mostrar com el passat continua formant part de les nostres vides, que no podem fer com si no hagués succeït. Al menys una generació ho ha hagut de fer, com es veu a la novel·la, per por i/o per patiment. Ara és obligació de les noves generacions destapar allò que ha estat ocult durant dècades, per restaurar la dignitat dels que ho van patir i fer justícia encara que només sigui amb el nostre reconeixement i la nostra admiració.

Què t’ha inspirat per crear la protagonista, la Jana? Creus que el fet que siga una mossa d’esquadra reivindica el paper de la dona investigadora en la narrativa?
Tradicionalment, en la novel·la negra els protagonistes han estat homes, tot i que en els darrers anys podem trobar també figures femenines. Estem en una societat que la dona està demostrant que és tan vàlida o més que l'home. No m'ho vaig plantejar per fer-ne cap reivindicació, sinó que el personatge va sortir així, de forma natural.
El que sí que té en comú amb la major part dels investigadors d'aquest gènere és que és un personatge ferit, amb un trauma que li resulta impossible de superar, fins al punt de plantejar-li una crisi professional, però, quan una persona viu la seva feina amb vocació, és incapaç d'escapar i encara més si hi ha una implicació afectiva i familiar.

I com ha estat el treball en el gènere de la novel·la de crims i investigació?
Sempre que escrius hi ha una recerca: d'espais, de procediments en la forma d'actuar davant d'un fet, d'esdeveniments històrics... En aquest cas, s'ha afegit també la del comportament d'una policia que, a més a més, ha d'anar amb molta cura perquè està fora de la seva jurisdicció i el cos que sí que hi està no sembla molt disposat a col·laborar en la investigació.
No volia fer una novel·la de sang i fetge, per tant, m'he estalviat haver de cercar detalls sobre procediments d'autòpsia, per exemple. No era aquesta la finalitat. La investigació del crim ha estat el pretext per redescobrir la nostra gent, la nostra història i el nostre territori.

A què s’hi deu ambientar la novel·la en la Tinença de Benifassà? Consideres que el territori suposa un valor afegit a la història?
La idea inicial era centrar la trama al monestir de Benifassà. Vaig llegir els dos volums dels Annals (Onada edicions) per trobar alguna cosa que em portés a desenvolupar la trama. I sí que hi vaig trobar un detall que em va inspirar una part, un element que ajuda la Jana a arribar a fons a la causa del crim. A partir d'això, la resta de la trama havia d'estar lligada al territori més proper (La Pobla de Benifassà), però també he intentat anar una mica més enllà i recórrer llocs que estimo i que conec perquè hi he passat molt bons moments (La Sénia, el pantà, Vinaròs, Morella, Benicarló...).

Com has afrontat la novel·lització d’aquesta comarca amb una idiosincràsia tan forta?
Quan et poses a llegir bibliografia sobre la història de la Tinença, com els Annals, "El puño que golpeó el franquismo" o "Maquis i masovers" te n'adones del patiment dels seus habitants, que han hagut de lluitar contra unes condicions geogràfiques i climatològiques dures, però sobretot contra la crueltat de l'home contra l'home, especialment en les guerres carlistes i durant i després de la guerra civil. Trobar arguments per a una o moltes novel·les no és gens difícil amb tot això.

“Una lluna en la finestra” s’ha basat en episodis reals ocorreguts després de la Guerra Civil. Com ha estat el procés de documentació? Hi ha detalls que has descobert i que no hi apareixen en el llibre?
A part de la lectura de bibliografia especialitzada en aquesta època i en aquesta zona en concret, també he parlat amb persones que ho van viure en primera persona, quan eren un xiquets, i han callat durant anys per por i per no remoure el dolor. Hi ha hagut algunes dades que he considerat millor guardar.

Serà un relat singular o contemples més novel·les amb aquests personatges, principalment la Jana?
Inicialment, es va gestar com un relat singular, però una vegada acabat i tenint en compte que a la Jana li han agradat les nostres terres no descarto que es trobi en alguna situació més en què calgui treure la pols de la història, fins i tot a la més recent.

Malgrat la Covid-19, “Una lluna a la finestra” duu unes setmanes en els aparadors. Com ha estat la reacció dels primers lectors i lectores?
No hi ha virus que acabi amb l'escriptura ni amb la lectura. Ha estat més difícil contactar amb els lectors, però ho hem substituït per presentacions virtuals, anuncis a les xarxes... Ens ha faltat el contacte directe amb els lectors, escoltar les seves impressions, respondre a les seves preguntes... però tot arribarà, i amb més ganes!
Sí que hi ha lectores i lectors que m'han enviat els seus comentaris, en els quals coincideixin en què els enganxa molt la trama i la satisfacció que senten en retrobar-se amb la seua gent i els llocs tan coneguts i estimats.

Finalment, en qualitat d’autora arrelada al territori i on ambienta les seues obres, com valores el paper de la literatura ebrenca en l’actualitat?
Per sort, escriure no només m'ha ajudat a fer-me sentir millor amb mi mateixa deixant aflorar la meua creativitat, sinó que m'ha permès contactar amb moltes altres lletraferits que gaudeixen llegint i/o escrivint. Som molts els que hem fet de l'escriptura la nostra afició i, com que no hi ha competitivitat professional, gaudim compartim els nostres projectes i obres i ens admirem mútuament. A les Terres de l'Ebre i al Maestrat podem estar molt orgullós de l'activitat cultural que tenim i gaudim i que no hem d'envejar per a res a zones urbanes. Igual que defensem i promovem els productes de quilòmetre 0 també ho hem de fer amb la cultura i, concretament, la literatura, perquè tenim molt a dir i a gaudir.

dimarts, 12 de maig del 2020

Un crim oblidat a Benifassà: Marta Tena publica la novel·la “Una lluna a la finestra”

La Tinença de Benifassà, a l’extrem nord valencià, és una comarca de gran valor natural i històric, i on, des de segles, els seus habitants han forjat el caràcter per guanyar-se la vida entre les ingrates muntanyes. També és el refugi íntim i familiar de la Jana, una mossa d’esquadra que torna a la Pobla de Benifassà, on s'ha de fer càrrec de les obres en la vella casa pairal, per fugir de la ciutat i recuperar-se en uns moments baixos. Però, els treballs en el casalot descobreixen un cadàver ocult des de feia dècades. Encara que ningú sap qui és, per a la Jana, la investigació es convertirà en tot un repte, un nou cas, que aquesta vegada es troba fora de la seua jurisdicció.

El crim és el tret de sortida de “Una lluna a la finestra”, però el nou llibre de Marta Tena Subirats parla de la memòria històrica i del tràgic avenir dels perdedors de la Guerra Civil. L’escriptora de la Sénia es basa en històries reals per confeccionar una narrativa que alterna el relat en dues èpoques: la investigació de la Jana en l’actualitat, i l’ambient de revenja i de temor en la immediata postguerra. Tant una com l’altra tenen com escenari els paratges màgics i difícils de la Tinença i per extensió, del Maestrat i de les Terres de l’Ebre i capta l’esperit i la llengua de la seua gent. La novel·la, així, també reivindica la literatura feta des de les perifèries de les capitals.

“Una lluna a la finestra” és la tercera novel·la de Marta Tena, i la segona en la col·lecció Narratives d’Onada Edicions, després de l’anterior “Tots els colors del vent” (2017) i amb la qual es consolida com una de les veus literàries ebrenques més potents dels darrers anys. L’autora es dedica professionalment a la docència en un institut de secundària i en la universitat; amb formació de Filologia Hispànica i Filologia Catalana, és doctora en Didàctica de la Llengua i la Literatura, un bagatge acadèmic que impregna la seua vessant de novel·lista.

dilluns, 4 de maig del 2020

Preparant novetats: "Una lluna a la finestra" de Marta Tena Subirats


Un cadàver. Retorn als orígens. Una pèrdua insubstituïble. Lluita maqui. Els Ports. Gelosia. Culpabilitat. Venjança. Prediccions i conjurs. El monestir de Benifassà… Un còctel que ens porta a una novel·la curta amb una llarga història. 

La Jana, una mossa d'esquadra, es trobarà amb un cos sense identificar mentre rehabilitaven la seua vella casa familiar a la Tinença de Benifassà. Serà el punt de partida d'una investigació que obre les portes de vells secrets que romanen silenciats. 

Marta Tena Subirats és nascuda a la Sénia (Montsià) en ple hivern de 1966. La passió per la llengua i la literatura la van portar a estudiar Filologia Hispànica en plena joventut i Filologia Catalana en la seva maduresa. Des de fa un grapat d’anys és catedràtica de Llengua i Literatura castellanes en un institut de secundària i professora associada al Campus de les Terres de l’Ebre de la URV. També és doctora en Didàctica de la llengua i la literatura. El seu lligam amb les lletres no s’acaba amb la passió d’una voraç lectora ni la d’una professora amb vocació, sinó que s’ha reforçat amb la d’autora de tres novel·les: Juego de quimeras (Ed. Dauro, 2015), Un cant d’amor i de guerra (inèdita) i Tots els colors del vent (Onada Edicions, 2017), amb la qual fa un homenatge al seu poble i la història dels més humils.

divendres, 6 de març del 2020

Parlem amb Teresa Hidalgo, autora de "Ni falda ni pantalons, jo. Educació transversal i atenció a la diversitat"

"Ni falda ni pantalons, jo" és la nova proposta metodològica docent per treballar la diversitat sexual i de gènere a les aules. La seua autora, la professora Teresa Hidalgo, va partir de l'experiència positiva d'uns tallers per desenvolupar aquest material que pretén informar i desterrar mites sobre les persones LGTBI i afavorir la seua inclusió i normalització social.

En aquest vídeo podeu veure l'entrevista a Teresa Hidalgo:

dimarts, 3 de març del 2020

La vida barrejada amb poesia. El Diari de Tarragona parla de la biografia "Zoraida Burgos i Matheu"

Amb el títol de "Zoraida Burgos: passió i prudència sobre el paper", Roser Regolf ha publicat una ressenya al Diari de Tarragona del nou llibre de la cantautora Montse Castellà: "Zoraida Burgos i Matheu. Resum biogràfic", el passeig per la vida i l'obra d'una de les grans veus literàries ebrenques.


Regolf enceta l'article definint Burgos com "una de les poetes més sòlides de la literatura ebrenca i catalana de postguerra" i assenyala que el projecte biogràfic dut a terme per Castellà, "a cavall de l’assaig i la novel·la memorialística", serveix per trenar "una història que cal conèixer. Records, anècdotes, contes, poemes, racons a la vora de l’Ebre i altres vincles".

El text explica el procés de creació del llibre, el primer de Montse Castellà. La biògrafa explica que han estat sis anys de treball, sovint a partir de converses mantingudes amb Zoraida Burgos en espais familiars o per vies telemàtiques, ja que l'escriptora "se sent més còmoda escrivint que parlant", recorda Castellà.

A foc lent i amb una gran estima de Montse Castellà cap Zoraida Burgos, la història vital i literària de la tortosina va començar a fluir en aquesta biografia, presentada fa a penes uns dies. Orientada per àmbits temàtics, i des de la infantesa fins l'actualitat, "la vida es barreja amb els seus poemes perquè el lector pugui entendre’ls millor." Han evitat amb èxit el buidatge de dades i han confeccionat, "amb quatre mans i pianos diferents", un relat narratiu evocador, a la mida de la literatura burgosiana.

D’aquesta manera, tot i que també desgrana les seves obres literàries, ens introdueix de forma gairebé íntima a uns anys que van marcar a Burgos com a persona i escriptora, que parla de la lluita antifranquista com a única veu femenina de la literatura de les Terres de l’Ebre a la postguerra i durant el franquisme. (...) Al mateix temps, la biografia parla també de la importància de la música, així com de la faceta de Burgos com a grafòloga, motorista o intrèpida viatgera.

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.

dilluns, 2 de març del 2020

El Setmanari L'Ebre entrevista Montse Castellà, autora de la biografia de Zoraida Burgos

 

El periodista Oriol Gracià ha publicat en el Setmanari L'Ebre una entrevista a Montse Castellà arran de la publicació de "Zoraida Burgos i Matheu", el resum biogràfic de la bibliotecària i poeta tortosina, membre de la generació de postguerra que va revitalitzar la cultura catalana a les Terres de l'Ebre.

Castellà ha definit el llibre com "un llibre a quatre mans, en diferents pianos". S'estructura a partir d'una sèrie de converses mantingudes amb Burgos durant més de sis anys. No va ser fàcil convèncer-la, exposa l'autora, "és una dona que sol dir que no, per humilitat i discreció. (...) Per fer el llibre ens ha calgut negociar i hem acabat trobant la fórmula que ens ha convençut a totes dues", referint-se a aquestes trobades en espais còmodes per a la biografiada.

A l'hora de definir la literatura de Zoraida Burgos, Castellà la defineix com "senzilla i críptica, t’atrapa", i per això es va implicar en el llibre: "Darrere de la seua obra hi havia un personatge que tenia ganes de conèixer." El llibre fa un profund repàs a la seua trajectòria literària, la qual abraça des dels anys 50 del segle XX fins l'actualitat. "Al principi, hi predominaven els versos lliures i els temes socials, perquè durant l’antifranquisme la poesia era una de les poques eines d’expressió que servia per a reivindicar i de tant en tant podia saltar-se la censura. Per incultura i desconeixement dels censors, és clar. A poc a poc, afina i sintetitza el llenguatge i aprèn a treballar la mètrica."

Però, com s'assenyala en l'entrevista amb Oriol Gracià, la biografia dedica tanta atenció a l'obra com a la persona, i ens retrata el seu avenir vital, la seua personalitat, els seus interessos i la influència dels familiars i les amistats que l'envolten, amb especial cura cap els membres de la seua generació: "Parlar de Zoraida és parlar del ressorgir cultural de Tortosa durant la postguerra, i dels intel·lectuals d’esquerres que van confluir al voltant de la revista GEMINIS. Parlar de Zoraida és també parlar del PSUC, de la repressió política i de l’empresonament de molts dels qui militaven al seu entorn", comenta Castellà.

Podeu llegir l'entrevista sencera tot clicant ací.