Els 50 més consultats a Onada Edicions al 2021

Genís Sinca va presentar a Reus "No moriré mai. Biografia d'Eduard Punset"

La Cambra de Comerç de Reus va acollir el passat dijous 16 de desembre la presentació de la biografia d'Eduard Punset que va signar l'escriptor Genís Sinca, "No moriré mai", obra guanyadora del Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló. L'acte, organitzat pel propi ens cameral, Òmnium Baix Camp i els mitjans Reusdigital.cat i LaNovaRàdio, va estar presentat pel periodista Jordi Garcia i per Àgata Girbés en representació de la Cambra de Comerç reusenca.

Sinca va desgranar la intensa trajectòria vital de Punset, que si bé en el darrer tram era popular pel seu programa televisiu de divulgació científica Redes, havia estat economista i polític, conseller de la Generalitat de Josep Tarradellas, i comunicador en diversos mèdia del Regne Unit. També va tindre una vida internacional que el va dur a viatjar per tot el món. L'escriptor va comentar com va conèixer Punset, i la relació d'amistat que es va establir i que impregna les pàgines de "No moriré mai". 

 

A més, es va apuntar que Punset va mantindre una estreta relació amb el Priorat, i en especial amb la Vilella Baixa, on va passar la seua infantesa i on va decidir ser soterrat. "El seu epitafi resa 'Volta al món i torna la Born' en una clara referència al que va ser la seva vida i el seu retorn en aquesta petita població del Priorat per a la vida eterna", assenyala la crònica del Reusdigital.cat

Foto: Reusdigital.cat

El diari Mediterráneo ressenya el nou llibre de Joan Garí i Ramon Usó "Cosmopolites amb arrels"

El crític Josep Palomero ha dedicat una ressenya al nou llibre de Joan Garí "Cosmopolites amb arrels. Una mirada valenciana al món", que apareix publicada a les pàgines del diari Mediterráneo. L'article s'inicia recordant el tàndem que havien format Garí i el fotògraf Ramon Usó, qui va faltar el passat mes de juny als 55 anys. Els dos van emprendre una sèrie de viatges per tot el món van donar peu a reportatges periodístics que captaven l'ànima genuïna dels pobles que visitaven, i que ara han estat aplegats en aquest nou volum.

"Els articles de Garí resulten molt atractius perquè l’escriptor viatger no es basa en tòpics, escriu sobre allò que veu sense recórrer a informacions trivials, sinó que actua com un explorador que es deixa sorprendre per les irrupcions sobtades d’una realitat desconeguda", apunta Palomero, qui afegeix que l'autor s'interessa per la vida dels natius dels llocs que visita, parla amb ells i s'impregna del seu esperit vital.

"Fa la impressió que el destí de cada viatge s’ha seleccionat per a buscar en el passat la comprensió del present, bé que siga explorant les característiques de l’antiga DDR, el Barri Roig d’Amsterdam, els jueus de l’Havana, la deriva islamista d’Egipte, els supervivents de Txernòbil, l’atractiu de Moscou i Sant Petersburg, el desembarcament de Normandia."

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant sobre la imatge.

 

 

Una xarradeta amb... Miquel Bort, autor de "Amore"

Fem una xarradeta amb Miquel Bort. El seu "Amore" ha estat sens dubte un dels llibres de l'any en la literatura ebrenca i en la literatura eròtica catalana, amb ja cinc edicions, centenars d'exemplars venuts i una extensa gira de presentacions pel territori les quals, de la mà de la música dels Sukre i el vi del celler Petites Estones, s'han convertit en autèntics espectacles multitudinaris que han fet vibrar el públic en tots els sentits.

 

 

Quin és el principal motiu que t’empeny a escriure? Pots descobrir-nos el teu procés creatiu?

A la teva primera pregunta diria que per mi és una forma de comunicació i d’expressar-me que m’agrada i que, quan sorgeix l’oportunitat de plasmar alguna cosa, ja sigui una vivència que m’ha passat o una idea, tinc una necessitat d’escriure-la. Quant a la segona pregunta, penso que el procés de creació i, concretament en el cas d’"Amore", després de l’idea, ve a continuació un pluja d’idees on apunto i apunto tot allò que em passa pel cap. Per després, com si fos una peça de fang i jo un terrisser, anar-hi donant forma.

Quan et poses a escriure, sobre la taula hi ha d’haver…
El meu ordinador amb unes quantes finestres obertes, dos teclats, un full en blanc i un llapis i, segons l’hora que sigui un cafè. Ah! I el mòbil no ha de parar molt lluny.

Com seria l’acte literari ideal del teu llibre "Amore".
En els diversos actes que he realitzant fins ara, la presentació d’"Amore" ha anat evolucionant, i ara ja ens l’han titllat de petit espectacle. I per què dic això? Doncs mireu, actualment a la presentació del meu llibre hi ha un maridatge d’un vi que té molt a veure amb el llibre, hi ha música en directe que també té una vinculació amb la novel·la, hi ha preguntes i fins alguna que altra representació que pretén enaltir reflexions del llibre. Podem millorar-la? Per suposat que sí. Però bé, tal i com l’estem fent ara ja m’agrada. De fet, diverses persones a l’hora de la signatura del seu exemplar m’han dit “és la millor presentació d’un llibre que he vist”. i sí, que et diguen això fa molt goig, és extraordinari.

Recomana’ns un llibre i el motiu pel qual hauríem de llegir-lo.
Ufff..! N’anomenaria molts, però si em permets en dic dos: "Àngels i Dimonis" del Dan Brown i el "Petit Princep" de l’Antoine de Saint-Exupéry. El primer per una trama dinàmica i meravellosament redactada que t’enganxa des de la primera plana (i això és brutal!) i el segon per les reflexions que un pot extreure en cada paràgraf. De fet, he de confessar que és un llibre que m’agrada rellegir-lo.

Quins gèneres t’agraden? En quins moments gaudeixes de la lectura?
Bé, m’agrada llegir per evadir-me i per aprendre, ja siguin articles, notícies o reportatges relacionats amb la meua feina. Però bé, si tinc que elegir et diré que la narrativa, fent referència al que et deia al principi... per evadir-me i endinsant-me entre les seues planes. I a la segona pregunta et diré que llegeixo sempre que puc, però sobretot quan em poso al llit, em resulta com una petita teràpia relaxant que m’ajuda a conciliar el son. 

Quin comentari dels lectors d'"Amore" t’ha generat més il·lusió.
Ufff..! Afortunadament, tinc la gran sort de rebre molts comentaris i alguns realment increïbles, com per exemple que et diguin que he escrit el llibre de la seva vida, o que s’han llegit el llibre en només tres dies. Quina meravellosa brutalitat, el somni de qualsevol escriptor professional. Fins i tot un parell de lectores m’han dit que l’han devorat en dos dies. O també, que t’arriben a dir que l’han llegit ja tres cops, amb el poc temps que porta al mercat. És una passada! Però bé, dit això, per mi tots els comentaris fan molt goig, tots. I jo, que amb això sóc molt novell, intento atendre’l i donar resposta de la millor manera possible.

Quines dedicatòries acostumes a escriure quan signes?
Bé, en tinc unes quantes preparades, i altres sorgeixen instantàniament o, fins i tot algunes que les escric “a la carta”. Per exemple aquelles que van adreçades a un aniversari o un regal molt personalitzat. I és clar, tractant-se d’una novel·la eròtica, a l’hora d’escriure-les intento que paraules com “gaudir” o “desig” tinguin cabuda.

Què opines de les xarxes socials? Tens alguna app favorita?
M’agraden i les faig servir a nivell personal i també com eina de promoció, en aquest cas del meu llibre. Les que més faig anar són el WhatsApp i el Facebook. I posats a opinar, et diré que tot i que són plataformes de comunicació i socialització realment increïbles, s’han demostrat que, desgraciadament, tenen, potser com quasi tot, perill.

Quina és la teua paraula favorita
N’hi ha moltes, però com em demanes una et diré que “estimar”.

Amb quina personalitat històrica te n’aniries a prendre una copa?
També n’hi ha moltes, però posats a dir-ne una, crec que no estaria gens malament anar amb la Marilyn Monroe després d’una sessió de rodatge del film "Els cavallers prefereixen les rosses". Ah! I com no, la copa aniria a càrrec meu.

Sèrie a la qual estàs enganxat o pel·lícula inoblidable.
Se’ns dubte "Joc de Trons". Sorprenent!

El teu plat estrella és…
Tinc la sort que m’agrada tot, ja sigui carn, peix, fruita, verdura, llegums, etc. i que a voltes unes sardines a la planxa, uns cargols a la llauna, un llobarro al forn, un plat d’escudella o un bon tros de carn poc fet són veritables temptacions culinàries. Però si la pregunta és un, et diré que tinc autèntica devoció als arrossos, i entre ells, com no, la paella.

No puc viure sense…
Tindre l’esperança que la humanitat pot canviar i que es torni, valgui la redundància, més humana. Com a pare, el futur dels meus fills i de les noves generacions em preocupa. I no parlo de que trobin una bona feina i tal, sinó de què siguin feliços i una pervivència bona i, la veritat, amb la deriva que estem portant ara mateix al nostre planeta, realment quan ho penso m’espanta. Fa por.

Una cosa inconfessable…
Sóc totalment arítmic, no tinc gens de gràcia a l’hora de ballar. Un desastre.

Amb quin animal o planta et compararies?
L’àliga, potser per què sempre m’ha fascinat aquesta impressionant au, a l’igual que el gran tauró blanc, salvant i molt les distàncies i les comparatives. Simplement per admiració.

Com et vas sentir la primera vegada que et van publicar un escrit, un llibre, un article...?
Vaig plorar molt, moltíssim quan el vaig tindre per primera vegada a les mans. Dins hi havia molt de treball, però sobretot molts sentiments. I això va ser a “Com evitar un accident de trànsit”, el meu primer llibre.

Eres friqui en…
Segurament en moltes coses de les quals no m’adono, però bé et diré una que sí sé: m’encanta descobrir el significat d’una cançó, saber de què ens parla l’autor, a qui va adreçada, saber la seva història i coses així. Per exemple m’ha passat fa poc amb la cançó de Sabina “Peces de ciudad”, quina meravella. Ah! I una altra cosa, no sé encara el perquè però tinc la costum de posar-me una mica de colònia quan me’n vaig a dormir.

Soc feliç si…
Els que estant al meu voltant i m’importen ho són.

A quin personatge públic li regalaries "Amore".
Se’ns dubte a l’Òscar Camps, el fundador i director de l’ONG Proactiva Open Arms. L’admiro i l’aplaudeixo per tot el que ha sigut capaç de fer. Ell és per mi tot un referent i una d’aquelles persones que em dona esperança amb la Humanitat.

On aniràs quan ens deixen viatjar?
Bé, ja ens deixen viatjar, Londres és un dels llocs que em ronda pel cap tornar, m’encanta aquesta capital per fer una escapada de 3 o 4 dies, però bé, l’altre dia vaig veure unes fotos de les illes Maldives que…

Com és la teua mascareta?
Negra!

S'anuncien les obres guanyadores dels Premis Literaris Internacionals Ciutat de Benicarló 2021

Els Premis Literaris Internacionals Ciutat de Benicarló 2021 ja tenen obres guanyadores. Aquest dilluns, l'alcaldessa de la ciutat, Xaro Miralles, el regidor de Cultura Pedro Manchón, i el director científic d'Onada Edicions Miquel Àngel Pradilla han anunciat els títols i els autors de les quatre modalitats de l'edició d'enguany.

El VIII Premi d’Àlbum Infantil Il·lustrat, el més veterà de tots, ha estat per a Laia Codina i Sílvia Tarragó, il·lustradora i escriptora respectivament. Entre les dos han teixit una atractiva proposta amb la poesia i les paraules com a protagonistes. El títol de l’obra guanyadora és «Els set colors de Bet». 

Pel que fa a la modalitat de Divulgació Científica i del Coneixement, els guanyadors són dos científics gallecs, Constantino Armesto i Sara González, autors d’«Antropoceno y cambio climático». El títol posa damunt taula el debat sobre el pas d’una era geològica a una era, l’antropocé, marcada per l’impacte de l’ésser humà sobre el planeta. 

El V Premi de Cuina, Salut i Sostenibilitat ha recaigut en l’obra «Cuineres del territori», de Josep Bernabeu i Maria Tormo. L’obra és un treball de base antropològica que té com a protagonistes les dones, com a artífexs del saber gastronòmic. Bernabeu és el director de la Càtedra Carmencita d’Estudis del Sabor Gastronòmic de la Universitat d’Alacant mentre que Tormo és dietista i nutricionista i professora també de la Universitat d’Alacant. 

Finalment, el II Premi de Narrativa Juvenil, que ha tingut un gran èxit de participació en la segona convocatòria, ha estat per a Mariano Casas per l’obra «La batalla d’Oxford», un thriller juvenil ambientat en la segona guerra mundial. El seu autor té una llarga trajectòria en novel·la juvenil i ha aconseguit alguns dels premis més prestigiosos en aquesta modalitat.

Les guanyadores i guanyadors recolliran els premis el pròxim dissabte 27 de novembre a la gala de lliurament dels Premis Ciutat de Benicarló.

Òscar Pérez Silvestre presenta la nova edició del "Seidia" de Garcia Girona a Nules

 

La Biblioteca José Vicente Felip Monlleó de Nules, a la Plana Baixa, acull el pròxim dijous 7 d'octubre la presentació del nou llançament de "Seidia. Poema valencià del principi de la Reconquista" de Joaquim Garcia Girona, en motiu del centenari de la primera edició. L'acte, a partir de les 18.30 hores, està organitzat per la regidoria de Cultura i l'associació cultural La Corretjola, i compta amb la participació d'Òscar Pérez Silvestre, coautor juntament Ramon París d'aquesta adaptació d'una obra monumental de la literatura valenciana.

El blog Los faros del mundo entrevista Josep Vicent Miralles, autor de "El mag de Montrose"

Si teniu entre les mans un exemplar de la novel·la "El mag de Montrose" de Josep Vicent Miralles veureu de seguida que la coberta està il·lustrada amb un imponent far que enllumena sobre la foscor oceànica. No és casual que s'haja pres aquest motiu per presentar l'obra guanyadora del I Premi de Narrativa Juvenil Ciutat de Benicarló: és en un far on comencen les aventures del jove Donald Brecc i del seu oncle, el misteriós Templeton Swan. Els fars són construccions que han travessat la història amb una aura de misteri, que ha conjugat la ciència amb el poderós simbolisme de la llum entre les tenebres, i que ha creat en l'imaginari la figura del farer solitari. No és estrany, doncs, que atraguen a aficionats de tot el món. 

Tot això ve a colació perquè justament un blog per a apassionats del món dels fars, "Los faros del mundo", ha tingut a bé entrevistar Josep Vicent Miralles sobre el seu llibre, amb l'excusa de la coberta farera. És clar, la conversa ha girat de seguida sobre el paper dels fars en la novel·la, en especial el de Scurdie Ness, a Escòcia, on es desenvolupa la trama. "El próximo viaje pendiente es ir a rendir homenaje a la casa imaginada de Mr Templeton Swan y Donald Brecc. Quiero ver esa misma luz en la que he proyectado algunos cuentos, algunas imágenes que han acabado cobrando vida", expressa Miralles.

En clau més nostàlgica, l'escriptor evoca els dos fars del seu poble, Xàbia, que s'alcen en els caps de Sant Antoni i el de la Nau: "La grandeza del lugar impone. Después, por la noche, ver sus destellos desde la playa o desde el mar, representa un santo y seña, una forma de militancia y de pertenencia. El faro es casa, un recordatorio luminoso de quién eres, dónde estás y cuáles son tus vínculos más importantes".

Ja sobre la novel·la, Miralles descriu "El mag de Montrose" com "un relato ágil, con mucha acción y un poco de humor", del gènere d'aventures en el seu sentit més clàssic, i que porta els protagonistes pels mars del Nord i per les costes caribenyes de Maracaibo infestades de pirates. Precisament, el tercer personatge és la capitana Grace O'Malley, "un personaje muy relevante en la historia y el folklore irlandés, porque de algún modo representa el genuino espíritu de aventura, fuerza y rebeldía de la gente del mar."

Podeu llegir l'entrevista sencera tot clicant ací.

"Cuando todo quedó en casa". El diari asturià La Nueva España es fa ressò del premi al llibre "A casa"

 

El diari asturià La Nueva España s'ha fet ressò del Premi al Llibre Millor Editat per la Generalitat Valenciana que ha rebut "A casa. Diari gràfic del confinament" de l'il·lustrador Goyo Rodríguez, resident en la localitat de Candàs. L'article que signa Eduardo Lagar -i reservat a subscriptors- revela com l'autor va usar el dibuix com una teràpia quan tot el país es va haver de confinar, a la primavera del 2020, davant de la incertesa i la por per un nou virus. Una il·lustració diària, amb la casa com a protagonista, que es va llançar a les xarxes durant dos mesos, i que són una crònica diferent d'aquell moment que ha passat a la història. "A casa. Diari gràfic del confinament" recull aquestes làmines amb una edició de qualitat, que s'ha vist reconeguda pel guardó atorgat pel govern valencià.

A més, juntament a l'article, el diari La Nueva España ha publicat, en obert, una mostra de les làmines de Goyo Rodríguez i que formen part del llibre. Es podeu veure ací.

"És un llibre de microhistòria que ajuda a entendre la Guerra Civil a Catalunya". El Diari de Tarragona parla de "El somni trencat"

El Diari de Tarragona ha publicat un article en que es fa ressò del llançament del nou llibre de l'historiador Andreu Caralt. "El somni trencat. Amposta: revolució, guerra i exili" va ser l'obra guanyadora del II Premi de Recerca Jordi Fontanet - Ciutat d'Amposta, i esdevé una completa i exhaustiva mirada sobre els fets que es van succeir a la capital del Montsià entre la proclamació de la II República al 1931 i el destí dels perdedors de la Guerra Civil. 

La peça informativa que signa la periodista Marina Pallàs aplega les paraules de Caralt tot apuntant l'interès de la microhistòria ampostina en aquells anys: "Amposta era un nucli important d’anarquisme. El fet diferencial d’Amposta és la revolució anarquista, que acaba fent transformacions socials extraordinàries a la ciutat. També té la cara del terror... Però, per exemple, es va crear una col·lectivitat agrària enorme, van col·lectivitzar una vaqueria, van fer granges… Era una organització complexa amb mil afiliats".

Per confeccionar "El somni trencat", Caralt ha investigat en nombrosa documentació repartida en arxius de tot l'Estat, i que li ha permés, entre altres punts, conèixer la identitat dels 348 processats i els 155 exiliats acabada la contesa. Tanmateix, els números i els llistats també deixen costat a històries emotives, com les dels refugiats de la guerra.

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.

El "Cicle novel·lístic de Sebastià Juan Arbó" de Pep Carcellé, vist per Joaquim Buj

Joaquim Buj ha dedicat un article, publicat a Vinaròs News, al filòleg i professor rapitenc Pep Carcellé amb motiu de la seua passió per la figura i l'obra de l'escriptor ebrenc de referència Sebastià Juan Arbó, que s'ha plasmat enguany amb la publicació del llibre "Cicle novel·lístic de Sebastià Juan Arbó", un assaig literari que s'endinsa en la trilogia de novel·les ambientades al territori ebrenc -en concret el Delta, la Ràpita i Amposta, paisatges d'infantesa del literat- entre 1966 i 1975: 'Entre la tierra y el mar', 'La tempestad' i 'La masía'. 

Apunta Buj que l'objectiu de la investigació de Carcellé és reivindicar l'obra de Sebastià Juan Arbó, qui dibuixa amb mestria un cru relat social de les Terres de l'Ebre del segle XX. "Sovint apareix la figura abusiva de l’amo, també s’hi reflecteix la violència de gènere i domèstica a causa dels canvis de comportament i de conducta d’alguns personatges per causes molt marcades", exposa l'article. Prenent els tres llibres en conjunt, l'autor analitza els personatges -especialment Guatxes, basat en un amic personal d'Arbó-, els escenaris o les temàtiques, "l’estudi observa elements de connexió, de continuïtat, d’evolució, de progressió en la majoria de personatges protagonistes i alguna regressió en altres en les tres novel·les", afegeix Buj.

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.

Ha mort Jesús Massip, un dels grans noms de la cultura ebrenca contemporània

 

 

Ha mort Jesús Massip, arxiver, professor, historiador, poeta, traductor i homenot de la cultura i les lletres ebrenques. Nascut a Roquetes en l'any 1927, Massip va formar part de la generació que va reviscolar la cultura a Tortosa i les Terres de l'Ebre a la postguerra, i amb Gerard Vergés va fundar la revista literària GEMINIS (1952-1962).

En el camp professional, Massip va ser doctor en Dret, director del Museu-Arxiu de Tortosa entre 1960 i 1992, director en l'Escola d'Arts Aplicades i Oficis Artístics de Tortosa, on va impartir docència a l'igual que a la delegació tortosina de la UNED. El tema de la seua tesi doctoral i columna vertebral de la seua recerca històrica ha estat l’estudi del compendi jurídic conegut com a Costums de Tortosa, estudi cabdal que publicà a "La Gestació de les Costums de Tortosa" (1984) i en va fer l’edició crítica a la Fundació Noguera (1996). Ha rebut premis i reconeixements com el Premi Jaume I d’Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla, el Premi Joan Martí i Miralles, atorgat pel Col·legi d’Advocats de Tortosa i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Pel que fa a la seua vessant literària, Massip va publicar diversos poemaris, com, entre d’altres, "Llibre d’hores" (1989), "Cendra vivent" (2002) o "La terra encesa" (2011). Amb Onada Edicions en va publicar els dos darrers: "Bíbliques" (2017) i "Personatges / Paisatges" (2020). Onada també va publicar a la primavera del 2014 la seua biografia, signada pel periodista Xavier Garcia.

"El mag de Montrose" es presenta a Xàbia el pròxim 1 d'octubre

El pròxim divendres 1 d'octubre, Josep Vicent Miralles presenta a la Casa de Cultura de Xàbia el seu nou llibre, la novel·la "El mag de Montrose", obra guanyadora del I Premi de Narrativa Juvenil Ciutat de Benicarló. Serà a partir de les 20 hores amb la participació del regidor de Cultura Quico Moragues.

"El mag de Montrose" narra les aventures del jove Donald Brecc, qui deixa l'avorrida aldea de pescadors escocesa en la que viu per traslladar-se al solitari far de Scurdie Ness amb el seu oncle, el misteriós Templeton Swan. Junts descobriran la màgia en un llibre d’encanteris i se’ls obrirà la porta a l’aventura més increïble: alliberar la tripulació de la temible capitana irlandesa Grace O’Malley.

El Diario de Burgos es fa ressò del Premi al Llibre Millor Editat a "A casa. Diari gràfic del confinament"

Goyo Rodríguez és l'autor de "A casa. Diari gràfic del confinament", flamant obra guanyadora del Premi de la Generalitat Valenciana al Llibre Millor Editat de l'any 2020. I l'anunci de seguida ha despertat l'interès dels mitjans de comunicació, com és el cas del Diario de Burgos, qui ha dedicat una peça amb motiu que Rodríguez és fill de la història ciutat castellana, si bé resideix a Astúries.

L'article fa una completa descripció del projecte de "A casa": va ser unes primeres publicacions llançades a les xarxes socials en l'inici del confinament que es van allargar fins a seixanta, reunides en el llibre que ens ocupa, així com en una exposició que ja s'ha vist a Oviedo, Benicarló o Santa Magdalena de Polpís.

"Fueron sesenta ilustraciones cuyo punto de partida era una vivienda, un hogar, un refugio. Dos meses narrando todo lo que pasaba a nuestro alrededor en un solo concepto vinculado al ‘quédate en casa’ que se nos pedía: los escolares con clases online, el vermú compartido sin salir, la vivienda como los pulmones que permitían respirar sin contagiarnos, el lugar seguro para trabajar, el refugio comunitario, la responsabilidad con el prójimo, la zona desde donde aplaudir a las ocho de la tarde o la luz encendida que te comunicaba con el vecino", recorda l'article, que es pot llegir tot clicant ací.

"A casa. Diari gràfic del confinament" rep el Premi de la Generalitat Valenciana al Llibre Millor Editat en l'any 2020.

La Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana ha anunciat que "A casa. Diari gràfic del confinament" és l'obra guardonada amb el Premi al Llibre Millor Editat en l'any 2020. El guardó, de caràcter anual, reconeix la qualitat del treball de les editorials valencianes en l'any precedent, i en aquesta ocasió ha recaigut en l'atractiva proposta de l'il·lustrador asturià Goyo Rodríguez. 

 "A casa" és la crònica visual de la primavera del 2020, quan la Covid ho va canviar tot. L'autor enceta un diari en que cada dia llança una il·lustració, amb la forma esquemàtica de la casa com a vehicle narratiu, la casa que representa el lloc on ens vam tancar, l'espai de seguretat. El llibre compta amb una edició de qualitat, a color i en tapa dura, que ofereix una mirada original a la quarantena.

Fet l'anunci, Onada rebrà el reconeixement -el segon d'aquest tipus en la seua trajectòria- en el marc del Dia del Llibre Valencià, que se celebra cada 20 de novembre.

Entrevista al científic Adrián Villalba, autor de "Atrapats. Un escape room al món dels fàrmacs"

La revista mataronina Iluro ha entrevistat el jove científic i escriptor Adrián Villalba amb motiu de la publicació del seu nou llibre de divulgació científica. "Atrapats. Un escape room al món dels fàrmacs" és una proposta per a difondre entre els públics de totes les edats com funciona la investigació bioquímica i farmacològica, a partir d'una àgil aventura inspirada en els populars jocs d'escapament.

"Un viatge temporal a un passat inicial de la humanitat". Manel Alonso parla del poemari "Xaman"

El crític literari Manel Alonso ha dedicat una ressenya al nou poemari del saguntí Antoni Gómez, "Xaman", que ha estat l'obra guanyadora del Premi de Poesia Josep Maria Ribelles Vila de Puçol. L'article apareix publicat al digital Diari Gran, i de seguida entra en matèria amb la temàtica de la publicació, el viatge poètic per la humanització. "Xaman" s'ambienta en la prehistòria i pren la veu dels mal nomenats "homes de les cavernes". És l'evolució de l'home, el camí pel domini del foc i de l'art, "Antoni Gómez ens du a una època en què no existia l’escriptura i no per això hem de creure que no existien ni la poesia ni la narrativa. L’ésser humà necessita per a viure de l’aire, de l’aigua, dels fruits, de la carn, però també dels relats, del cant…", indica Alonso. 

 

La ressenya també s'hi fixa en el pròleg que signa Ester Alba, "un dels pròlegs més ben escrits i aclaridors que he llegit els darrers anys", que conjuga ciència i lírica per contextualitzar l'alba de la humanitat. Ja pel que fa al poemari pròpiament dit, està dividit en quatre apartats. S'obre amb els primers homínids: prenen consciència d'ells mateixos, del seu entorn, i busquen respostes per a tota mena de preguntes. I aplega fins al sàpiens sàpiens tal com el coneixem... i com som.

La lluita constant per la supervivència i la por al buit existencial són presents en el llibre, el poeta els acompanya en cada pas que donen. Les qüestions que comencen a incomodar-los són les mateixes que a hores d’ara i, a pesar dels anys d’evolució, encara ens mouen en les diverses expressions artístiques.

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.

"Un lloc sobre l'erm". La professora Tere Izquierdo ressenya "Lluny de qualsevol altre lloc"

Aquest text arreplega la intervenció de la professora Tere Izquierdo a la presentació de la novel·la de Fèlix Edo "Lluny de qualsevol altre lloc" a Vallibona, a l'agost de 2021. 

L'escriptor, nat a Vilafranca l'any 1981, va estudiar Humanitats a la UJI. És professor i escriu articles de literatura (autors russos, americans), música i cinema a revistes com Serra d’Or, Debats i Quadern de les idees, les arts i les lletres. També a portals de cultura com Núvol o La Llança. Va vindre a Vallibona fa quatre anys, a presentar la seua primera novel·la del 2016 "El guardià de les trufes", on retrata la vida dels masovers de l’Alt Maestrat i els Ports durant la postguerra. Fèlix és fill de masovers, això també és ben present en la novel·la que avui es presenta.

En tota gran novel·la, en tota gran tragèdia grega, hi trobem un heroi, (en aquesta, Joan) que és capaç de rebel·lar-se contra el destí i viure la vida en la seua plenitud, a pesar dels obstacles que troba pel camí. Joan, que té la vida professional solucionada a la universitat, que té estabilitat econòmica, que viu a Castelló… trenca amb tot. Este camí de catarsi, de purificació, iniciàtic, és el que conta la novel·la… Hi llegim una llarga passejada dels del món urbà fins al rural. Joan ho deixa tot per a viure del que pot.   

L’índex del llibre plasma el viatge físic de Joan: La ciutat. Un lloc sobre l’asfalt. Un lloc sobre l’erm. El mas. Molts llocs o topònims fan referència a Castelló: tarongers al costat de formigó, edificis inacabats no integrats en el paisatge, refineries petroquímiques, ressonàncies industrials, el món pesquer castellonenc, els noms de les naus: la Sant Pere, la Verge de la Candelera, la Ricoro, la Isabel…,  l’avinguda del Mar, la carretera del Caminàs, el camí Fondo, el parc Ribalta, l’institut Ribalta, carrer de Saragossa, plaça Tetuan, plaça de Santa Clara, Mercat Central, l’avinguda de València, el camí de la Donació, l’avinguda dels germans Bou… Les alqueries que s’han mantingut davant l’allau de construccions noves. Hi ha contraposicions entre el passat i el present: referències al port vell aixecat al voltant del far, el fet d’asfaltar les antigues sendes de terra que conduïen als horts amb un quitrà de mala qualitat… o imatges literàriament belles i exemplificadores de contrast com la d’una parella asseguda en un sofà tallat i desballestat que estava recolzat en un cotxe sense rodes mentre que uns delicats nenúfars blancs i uns narcisos grocs creixien al marge del vehicle.

Trobem descripcions minucioses com la de l’alqueria abandonada, que ha conegut l’ensulsiada a través del temps. Un got de llanda i una botella resten al pas del temps, juntament amb xeringues, plats de plàstic, excrements secs de gossos… Adjectivacions precises com la d’una grisor profètica d’asfalt, ignotes bombolles immobiliàries…El medi ambient està present: carrasques cremades pels incendis i per la tala indiscriminada, els pesticides han extingit les caderneres i les raboses han estat aniquilades del paisatge. No a Vallibona!

Un lloc sobre l’erm: el periple iniciàtic de Joan, i físicament d’ascensió cap a les muntanyes: deixa Castelló darrere, Borriol, la Pobla Tornesa, la Vall d’Alba, la vista del Penyagolosa, el bar La Pelejana, l’antic pas de rabera que arriba a Atzeneta i d’allí puja a Vistabella i al Penyagolosa, la gasolinera de Sant Pau, Benassal, camps d’ametlers, avellaners, parets de pedra seca… l’Escola del Canto, riu Montlleó, molí hidràulic (molí del Pas o molí de la Cova?), el molí Colau “només hi havia erm, herba tan alta com un xiquet i pins joves creixent sense mesura.” Quan entra al mas, descriu la natura morta que reflectix un món en ruïnes. El prigó entre Vilafranca i Benassal, en realitat un muntó de pedres amb una llosa calcària al capdamunt. Nucli antic de Vilafranca, dels del Maset fina  la plaça d’en Balasc: cases buides, carrers deserts, enfront de cases de turisme rural, barris obrers en un poble amb passat industrial ara en total decadència.

La catarsi, la transformació completa quan diu que després de netejar la casa durant dos dies sencers: “Tot ell s’havia obert cap enfora, es podia dir que se li havia girat la pell, s’havia convertit en paisatge (…). Ell és el tossal del Picaio i el Pla de Mossorro, el mas abandonat i la pista erosionada per les tronades salvatges d’estiu.” Hi ha una identificació entre l'ésser humà i el paisatge.

Els personatges i els temes: el desnonament (Ramon i Rosa, matrimoni entranyable gran que viu a l’alqueria), la immigració (Mamadou, de Gàmbia, que aspira a una vida millor enfront de Joan), la història (Rubén, vell perruquer gai i anarquista, la Pastora) i l'homenatge als avantpassats (mirant fotografies amb la iaia Rosalia, xafant sendes que els seus ancestres havien obert per fer alguns bancals més...).

Llegint "Lluny de qualsevol altre lloc" m’ha vingut al cap la idea base de l’obra de l’escriptor de Mont-roig, del Matarranya, Carles Andreu Sancho, a "La mort del pareimare", a propòsit de l’imperatiu retorn de la llengua materna, idea que recull de la filòsofa d’origen jueu Hanna Arendt: “Què queda: Només queda la llengua materna.” O l'escriptor Theodor Kallifatides: “La meva mare i la meva llengua són la meva pàtria”. 

Tere Izquierdo
Vallibona, 12 d’agost de 2021

Una xarradeta amb... Antoni Picazo, coautor de "Manual de supervivència"

Fem una xarradeta amb Antoni Picazo. Aquest professor i escriptor va estrenar, a finals de l'any passat, el seu "Manual de supervivència", un dietari en el que durant cinquanta jornades hi va reflexionar i evocar sobre la pandèmia i el confinament, però també sobre la vida, el temps, l'amor i l'esperança. Cinquanta escrits que van ser il·lustrats per cinquanta fantàstiques aquarel·les de l'artista Carmen Signes.

Quin és el principal motiu que t'empeny a escriure? Pots descobrir-nos el teu procés creatiu?
Gaudir i patir, somiar i compartir. És com una teràpia. En el cas de "Manual de supervivència", ha estat un procés diferent. Cada dia del confinament, només m'alçava, escrivia un text i el pujava a les xarxes. Després, Carmen dibuixava la il·lustració que l'acompanyava.

Quan et poses a escriure, sobre la taula hi ha d'haver…
Escric amb ordinador, però necessite tindre sempre a mà un xicotet bloc per anar anotant les idees caçades al vol.

Com seria l'acte literari ideal del teu llibre "Manual de supervivència"?
Un acte que facilitara la proximitat, el contacte humà. Amb un grup reduït de gent amb qui compartir reflexions i sentiments. Per a que cadascú construïra el seu propi relat del confinament.

Recoman'ns un llibre i el motiu pel qual hauríem de llegir-lo.
Hi ha llibres que semblen estar escrits per llegir-los en un moment concret de la teua vida. Són els que, a la llarga, et deixen una empremta inesborrable. A mi, em va passar per exemple amb La muntanya màgica de Thomas Mann.

Quins gèneres t'agraden?
Tots, però en especial la poesia. Com deia Lorca, totes les coses tenen el seu misteri, i la poesia és el misteri que tenen totes les coses.

En quins moments gaudeixes de la lectura?
Per a mi, la lectura és un acte molt íntim i l'he d'assaborir en moments de calma i solitud.

Quin comentari dels lectors de "Manual de supervivència" t'ha generat més il·lusió?
Quan ens diuen que és una petita joieta. Un llibre càlid, acollidor, travessat tot ell per un alè d'esperança.

Quines dedicatòries acostumes a escriure quan signes?
Les que expressen el desig de ser capaços de reconvertir este drama col·lectiu en una meravellosa oportunitat per a reinventar(-nos) la vida.

Què opines de les xarxes socials?
Depèn de l'ús que se'n faça. Igual poden ser el detonant d´un llibre com el nostre, que facilitar l'accés al poder d'un personatge tan sinistre i perillós com el Trump.

Tens alguna app favorita?
Les de música com Spotify, Youtube, Soundcloud.

Quina és la teua paraula preferida?
Crepuscle.

Amb quina personalitat històrica te n'aniries a prendre una copa?
No sé si se'l pot considerar una personalitat històrica, però m'agradaria compartir-la amb l'escriptor Charles Bukowski. En general, m'interessa la gent amb una aura de decadència i que ha trepitjat el costat fosc de la vida.

Sèrie a la qual estàs enganxat o pel·lícula inoblidable.
Molt enganxat de sempre a The Wonder Years, una mirada nostàlgica i deliciosa de l'adolescència. Encara seguisc revisitant els seus capítols per internet.

El teu plat estrella és…
L'arròs al forn de ma mare. Era insuperable.

No puc viure sense…
La mar.

Una cosa inconfessable…
Si la diguera, deixaria de ser inconfessable.

Amb quin animal o planta et compararies?
M'encisa el baladre. A més de la seua bellesa, és una planta resistent que servix per protegir-ne d'altres, més vulnerables.

Com et vas sentir la primera vegada que et van publicar un escrit, un llibre, un article?
Content i pagat, com diuen al meu poble.

Eres friqui en…
Xarxes socials. Ho reconec.

Soc feliç si…
Estic amb la gent estimada, sobretot amb el meu fill Robert.

A quin personatge públic li regalaries el teu llibre?
A qualsevol polític dels que han intentat aprofitar un drama col·lectiu com l'actual pandèmia per a aconseguir un rèdit polític partidista. A vore si este "Manual de supervivència" és capaç d'encomanar-los una miqueta d´empatia i sensibilitat cap al sofriment de la gent.

On aniràs quan ens deixen viatjar?
Esta pandèmia ens ha ensenyat a viure al dia i no fer massa previsions de futur. En tot cas, escolliria qualsevol lloc tranquil, en contacte amb la natura i sense turisme massificat. Hem de ser capaços de construir una normalitat alternativa, en comptes de tornar a l'antiga. També pel que fa a la nostra manera de moure'ns pel món.

Com és la teua mascareta?
Una ffp2 negra. Els mestres hem hagut de tindre molta cura per a que les nostres escoles i instituts s'hagen pogut convertir en espais raonablement segurs.

Una xarradeta amb... Pilar Alfonso, autora de "De Warhol a @yodominguez. Mirar l'art i veure el món"

Fem una xarradeta amb Pilar Alfonso, professora de Comunicació Audiovisual i experta en marques. El seu nou assaig és "De Warhol a @yodominguez. Mirar l'art i veure el món", en el que ens proposa un viatge pel món del pop art i els dissenys comercials per trobar les unions entre l'art i la publicitat i, també, l'activisme. I el fem de la mà de Warhol, Isabel Oliver, l'Equip Crònica, Banksy, Eulàlia Valldosera o Yolanda Domínguez, entre molts altres.

 

Quin és el principal motiu que t'empeny a escriure?
Potser, escric perquè espero arribar a entendre millor el món i les persones que l'habitem. Em faig eixa il·lusió. I perquè escriure m'agrada.

Pots descobrir-nos el teu procés creatiu?
Ja explicaven els clàssics que hi ha dos moments. L'esclat de la idea que arriba quan arriba, mentre rentes els plats, prepares el sopar o al bell mig d'una classe. Darrerament, a mi m'ha passat moltes vegades mentre caminava o en algun trajecte en tren. Després de la "inspiració" inicial, cal aprendre a treballar i treballar per convertir aquella idea en paraules.

Quan et poses a escriure, sobre la taula hi ha d’haver…
En un primer moment, fulls amb apunts, llibres, notes i l'ordinador. Quan tinc algunes pàgines escrites, necessito revisar-les en paper i amb bolígrafs de diferents colors a la mà, per anar marcant, canviant, corregint…

Com seria l’acte literari ideal del teu llibre "De Warhol a @yodominguez"?
T'imagines una exposició amb totes les obres que esmento al llibre i anar mirant-les i comentant-les amb el públic assistent?

Recomana’ns un llibre i el motiu pel qual hauríem de llegir-lo.
Aprofitant la pregunta, et diré que fa unes setmanes vaig començar a Twitter una sèrie que he anomenat #4RaonsPerLlegir… on recomano assaig escrit per dones. Les meues recomanacions inicials han estat: Gabinet de curiositats d'Anna Moner, L'amic de la finca roja, de Mercè Ibarz i Viure escrivint, d'Annie Dillard.

Quins gèneres t'agraden?
Fa anys vaig passar la fase molta narrativa, ara estic en la fase molt d'assaig. I una mica de poesia sempre.

En quins moments gaudeixes de la lectura?
Qualsevol moment em va bé, excepte abans de dormir. No m'agrada llegir al llit.

Quin comentari dels lectors de "De Warhol a @yodominguez" t’ha generat més il·lusió.
M'ha agradat molt que diferents lectores i lectors m'hagen dit que es nota que el llibre és meu, que han tingut la sensació d'estar xarrant amb mi.

Quines dedicatòries acostumes a escriure quan signes?
En cada llibre és diferent. El que més he repetit en aquest cas, potser, siga el meu desig que ho passen tan bé llegint el llibre com jo ho vaig passar escrivint-lo.

Què opines de les xarxes socials?
Que les hem sobredimensionades i que caldrà repensar-les. Com he dit abans, des de fa quatre anys tinc un compte de Twitter on sóc @totmarques. Precisament, em vaig decidir per poder estar en contacte amb els lectors del llibre anterior, "(Tot) el que encara no saps sobre les marques". No n'estic penedida, però no tinc cap intenció d'entrar en d'altres xarxes. 

 

Quina és la teua paraula favorita?
Depén del dia, el que més m'agrada és retrobar-me amb paraules que conec, però que durant anys ni he dit ni he escoltat. Fa uns mesos em va passar amb 'araboga', o amb 'gafarró' referit a un xiquet.

Amb quina personalitat històrica te n’aniries a prendre una copa?
Creus que Sor Isabel de Villena acceptaria que la convidara a un vermut i a malparlar una estoneta de Jaume Roig?

Sèrie a la qual estàs enganxat o pel·lícula inoblidable.
Tinc debilitat per una sèrie titulada Mad Men. M'encanten les trames i els personatges que la protagonitzen, especialment les quatre primeres temporades. Pel·lícules inoblidables hi ha moltes, et diré la darrera inoblidable que he vist: No Home Movie, de Chantal Akerman. L'he vista fa unes setmanes i me la quedo per a sempre.

El teu plat estrella és…
Te'n diré un d'hivern: llanda de carn i pataques. I un d'estiu: Pasta amb salsa picant de tomata i figues.

No puc viure sense…
La pandèmia m'ha fet pensar molt en la fragilitat del nostre món més immediat. Tot és més difícil sense les persones que estimes i que t'estimen. Ara com ara, no goso dir molt més.

Una cosa inconfessable…
Estic pensant en confessar-la en un nou llibre…

Amb quin animal o planta et compararies?
De no ser que m'obligues, amb cap.

Com et vas sentir la primera vegada que et van publicar un escrit, un llibre, un article…?
El primer escrit va ser una "redacció" a primària. Es va publicar en la revista de l'escola. Encara recordo el moment, però la veritat és que no recordo l'emoció. A banda dels llibres propis, m'ha fet molta il·lusió participar en algun llibre col·lectiu, per exemple en un llibre-objecte que va idear el fotògraf Julio Carbó sobre el Sexenni de Morella, o en Aplec dels Ports. 40 anys d'història col·lectiva. I fa només uns mesos en el llibre de la Fundació Bromera La importància de la lectura. En els tres casos, l'emoció naix de la companyia, de veure'm entre d'escriptores i escriptors que admiro.

Eres friqui en…
Ho de reconèixer! Després d'haver publicat tres llibres relacionats amb les marques, hauré de reconèixer que sóc una mica friqui de les marques.

Soc feliç si…
Si tinc un pla-eixida-amb-amigues-amics proper.

A quin personatge públic li regalaries el teu llibre…
M'ha fet molta il·lusió enviar-lo a artistes que hi apareixen com Isabel Oliver o Gurt Swanenberg. I també a Pilar Dolz, encara que no hi aparega.

On aniràs quan ens deixen viatjar?
Tinc un dilema: no sé si anar a llocs que no conec o tornar a llocs que m'estimo i enyoro. Perugia o Zadar?

Com és la teua mascareta?
Ffp2 blanca, o quirúrgica. No he aconseguit veure la mascareta com un complement. Què hi farem?

Una xarradeta amb... Mònica Sales, autora de "Confi(n)ada"

Fem una xarradeta amb Mònica Sales. La professora, filòloga i política jesusenca s'ha estrenat en la literatura amb el dietari "Confi(n)ada". A les primeries de la pandèmia, tancada a casa per un contagi, el confinament obligatori li va servir per trenar una sèrie de memòries, evocacions i pensaments estructurades en el dia a dia entre quatre parets, amb un horitzó d'incertesa i d'esperança.

Quin és el principal motiu que t'empeny a escriure? Pots descobrir-nos el teu procés creatiu?
"Confi(n)ada" es gesta en un moment difícil en què em consideren infectada de COVID-19 pels símptomes que tinc. Tancada entre quatre parets, i conscient que el món es bolca en la cultura, decideixo començar a escriure per fer-hi la meua aportació. Cada dia, des del 17 de març, penjo un relat a Facebook i a Twitter. El procés creatiu era senzill: despertar-me, arreglar-me, pensar un tema i fer brollar les paraules. És un dietari escrit dia a dia, mai no vaig escriure més d'un text. En vaig fer trenta-un per tancar el cicle d'un mes.

Quan et poses a escriure, sobre la taula hi ha d’haver…
Hi ha d'haver un ordinador i una mica d'ordre. La resta de coses no són rellevants. Silenci, llum i paraules.

Com seria l’acte literari ideal del teu llibre "Confi(n)ada"?
M'agradaria poder compartir "Confi(n)ada" amb molta gent, en un acte literari molt concorregut. Amb la família, els amics, els companys… i totes les persones que m'ha fet arribar que tenen el llibre. També amb totes les persones que durant els dies de confinament i d'aïllament m'escrivien cada dia quan publicava el relat. Una festa de les lletres cuidada, bonica i sentida.

Recomana’ns un llibre i el motiu pel qual hauríem de llegir-lo.
Qualsevol dels tres de Marta Rojals, per exemple. Tot i que el que més recomano dels tres és Primavera, estiu, etcètera. Em va agradar molt perquè és un llibre de vida, d'arrelament a la terra, que em va transportar a molts records personals.

Quins gèneres t'agraden? En quins moments gaudeixes de la lectura?
Normalment llegeixo sempre narrativa, tot i que la poesia hi apareix de tant en tant. La novel·la és el que més m'agrada, però darrerament he dedicat temps a llegir llibres de vivències polítiques com per exemple les escrites des de la presó, des de l'exili o des del confinament al Palau de la Generalitat.

Quin comentari dels lectors de "Confi(n)ada" t’ha generat més il·lusió.
Tots em generen molta il·lusió. Cada foto que rebo amb el llibre a les mans o cada missatge que diu 'ja el tinc' és molt emocionant. Em fan especial il·lusió els que rebo d'antics alumnes de la universitat. Saber que et tenen present i que et recorden és un regal. 

 

Quines dedicatòries acostumes a escriure quan signes?
Normalment quan signo el llibre explico per què naix i també parlo de la finestra de l'esperança, que sempre està oberta, i que jo vaig obrir un 17 de març del 2020 amb 'Obrir la finestra', el primer relat.

Què opines de les xarxes socials? Tens alguna app favorita?
Les xarxes socials m'encanten i en soc usuària, sobretot de Twitter i d'Instagram. Tinc també un Facebook molt actiu i un Tik Tok per estrenar. Si n'he d'escollir una em quedo amb Instagram: una finestra de xafarderia a través de fotos que expliquen vivències personals.

Quina és la teua paraula favorita?
Esta pregunta és difícil de contestar, però si n'hagués d'escollir una crec que seria 'il·lusió'. Tinc una frase de capçalera de l'escriptora Francesca Aliern que justificaria l'elecció. Diu a Mans de fang: 'La il·lusió és un motoret interior que treballa a destall", i certament per a mi això és així cada dia.

Amb quina personalitat històrica te n’aniries a prendre una copa?
Amb el Molt Honorable President legítim Carles Puigdemont, sense cap mena de dubte.

Sèrie a la qual estàs enganxat o pel·lícula inoblidable.
Ara mateix estic mirant 'New Amsterdam' a Netflix, però he estat molt enganxada a The Bridgerton. I molt és molt. Malgrat és curta, ara espero la segona temporada amb deler. Una pel·li inoblidable? La Bella i la Bèstia, per exemple.

El teu plat estrella és…
M'encanta la cuina i a més em relaxa molt. No crec que tinga un plat estrella perquè tinc destresa per cuinar el que calga. Per a la família potser el plat estrella és la crema de rap i gambes, o l'anguila a la cassola. I per als companys d'ajuntament, per exemple, amb qui passo moltes hores, és la meua super panacota amb coulis de maduixa.

No puc viure sense…
Evidentment no puc viure sense el meu fill Guerau, però si parlem d'una cosa material no puc viure sense el telèfon mòbil.

Una cosa inconfessable…
Te'n podria dir unes quantes, però em quedo amb la que fa més anys que faig: dormo sempre amb un coixinet menut entre els braços. M'acompanya des de menuda i viatja amb mi allà on he de fer nit.

Amb quin animal o planta et compararies?
Em compararia amb qualsevol animal noble: un cavall per exemple, de color marró com els que a mi m'agraden. I per què un cavall? Perquè malgrat ser un animal pacífic, discret i elegant de tant en tant fa alguna coça, com jo. Mon iaio en tenia quan jo era menuda i són animals que em transporten als records d'infantesa.

Com et vas sentir la primera vegada que et van publicar un escrit, un llibre, un article…?
És una emoció indescriptible. Les meues primeres paraules publicades van ser d'un article quan començava el període de recerca a la URV. Ara, el primer llibre… sempre fa il·lusió. He de dir però que, malgrat en tinc tres, "Confi(n)ada" és el primer que és literari. Els altres dos (un a tres mans) estan relacionats amb la meua recerca sobre literatura oral.

Eres friqui en…
M'agraden molt les pel·lícules de dibuixos de Disney i les puc mirar fins aprendre'm els diàlegs i les cançons. I també col·lecciono El Petit Príncep en diferents llengües del món. No sé si això és ser friqui, però avant!

Soc feliç si…
Si la meua família és feliç. Són una peça importantíssima a la meua vida i necessito l'equilibri emocional amb ells per funcionar. Si ells són feliços, sobretot el meu fill, jo també ho soc. I si a sobre a mi les coses em van bé, millor.

A quin personatge públic li regalaries el teu llibre.
He de confessar que no he regalat el llibre a ningú perquè els exemplars que jo he distribuït personalment han servit per lliurar 1200€ al Banc d'Aliments de les Terres de l'Ebre. Però potser el regalaria a la metgessa que em va acompanyar els 15 dies d'aïllament, amb la veu i amb les notícies que m'anava donant.

On aniràs quan ens deixen viatjar?
Al lloc que diga mon fill. Ell escollirà on viatgem quan la situació millore. Podria avançar-vos què dirà, però sense saber-ho segur. Hi ha moltes possibilitats que el viatge siga a Disneyland París.

Com és la teua mascareta?
Ara la meua mascareta és una FFP2 (de color negre o de color gris) que renovo constantment, però la primera que vaig tindre va ser rosa i amb estrelles de color blanc. Me la va cosir ma tia Enriqueta, amb l'amor de sempre. I la que vaig utilitzar per retornar a la faena va ser una de negra dissenyada i cosida a Jesús, el meu poble, per Aila disseny.

Una xarradeta amb... Joan Verdegal, autor de "Exonerat de l'oblit"

Fem una xarradeta amb Joan Verdegal, autor de "Exonerat de l'oblit". Es tracta d'una narrativa en que conflueixen tres personatges mítics: la Pedra, el Mortal i l'Àngel Lector. La primera ha escollit una sèrie de relats amb la intenció de veure les reaccions del segon i dilucidar si mereix passar a l'eternitat amb memòria, és a dir, salvar-se de l'oblit.

Quin és el principal motiu que t'empeny a escriure? Pots descobrir-nos el teu procés creatiu?
Escric perquè és una activitat que m’agrada. Després de tota una vida com a professor, puc escriure allò que m’abelleix sense estar condicionat pel temps ni per horaris laborals. El procés creatiu comença normalment amb unes notes esquemàtiques sobre la història que vull contar; després comence a escriure, però tornant contínuament enrere, és a dir, enllestint i adobant les frases fins que em semblen adequades… segons el meu gust estètic i el missatge que vull transmetre.

Quan et poses a escriure, sobre la taula hi ha d’haver…
El meu ordinador, un faristol, fulls en blanc, bolígraf… i la funda de les ulleres de llegir. També he de tindre al voltant bona cosa de silenci.

Com seria l’acte de lectura ideal del teu llibre "Exonerat de l'oblit"?
Tot acte de lectura depèn del tarannà del lector: predisposició, expectatives, formació, cultura… L’acte de lectura que jo desitjaria per a Exonerat de l’oblit hauria de ser tranquil, crític, “recapitulador”, com el que demana un bodeguer sobre el tast del seu vi: un acte “assaboridor” sense opció a la indiferència.

Recomana’ns un llibre i el motiu pel qual hauríem de llegir-lo.
Cosa ben difícil, perquè he llegit molts llibres al llarg de la vida. Després de pensar-ho… crec que recomane la novel·la francesa L’écume des jours de Boris Vian. Primer perquè és una història d’amor encisadora; segon perquè està escrita meravellosament, amb jocs de paraules i neologismes del tinter del propi autor, i tercer perquè la vaig traduir jo al castellà en l’any 2000 (La espuma de los días, Ed. Cátedra).

Quins gèneres t'agraden? En quins moments gaudeixes de la lectura?
Tinc predilecció per l’assaig i la novel·la. De fet, conserve un bloc de lectures que vaig encetar l’any 1975 amb quatre apartats o gèneres: poesia, novel·la, teatre i altres (contes, assajos, biografies, etc.). M’agrada llegir de vesprada, en la meua butaca preferida, quan encara hi ha llum solar (en hivern) i alçant de tant en tant la mirada per a veure passar la gent.

Quin comentari dels lectors de "Exonerat de l'oblit" t’ha generat més il·lusió.
El d’un bon amic quan em va dir que havia descobert que calia llegir el llibre a poc a poc, sense cap pressa, de vegades rellegint, per tal de seguir millor els raonaments i descobrir la intenció i l’argumentari dels personatges. 

Quines dedicatòries acostumes a escriure quan signes?
Les improvise segons de qui es tracte, però m’agrada incloure-hi els adjectius següents referits a la lectura que espere: compartida, agradosa, profitosa, assossegada…

Què opines de les xarxes socials? Tens alguna app favorita?
Les faig servir amb restriccions voluntàries, perquè preferisc el contacte personal. M’agrada whatsapp perquè és polifacètica i confortable.

Quina és la teua paraula favorita?
Mecanoscrit. La vaig descobrir en llegir la novel·la Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo.

Amb quina personalitat històrica te n’aniries a prendre una copa?
Amb el revolucionari francès Marie-Jean Hérault de Séchelles, i parlaríem de la seua Teoria de l’ambició.

Sèrie a la qual estàs enganxat o pel·lícula inoblidable.
No estic enganxat a cap sèrie televisiva, però m’ha agradat l’atreviment de Vergüenza, dirigida per Juan Cavestany i Álvaro Fernández. Tinc un gran record del film Toma el dinero y corre de Woody Allen, que ens comentava en classe de Cinefòrum un capellà del col·legi on estudiava.

El teu plat estrella és…
La coca de verdura, en la seua modalitat borrianenca.

No puc viure sense…
Mirar la mar i o passejar descalç per la seua riba.

Una cosa inconfessable…
Moltes! La més lleugera: haver-me desfet d’alguns llibres de treball que no pensava tornar a llegir.

Amb quin animal o planta et compararies?
Soc constant com els castors i conformista com un taronger ben plantat i adobat.

Com et vas sentir la primera vegada que et van publicar un escrit, un llibre, un article…?
Reconfortat per l’esforç acabat i agraït per l’oportunitat de la seua divulgació.

Eres friqui en…
En no res. No tinc grans manies.

Soc feliç si…
La família menuda m’acompanya, especialment en un dia estiuenc de platja.

A quin personatge públic li regalaries el teu llibre?
A l’escriptor Arturo Pérez-Reverte, al qual admire i amb qui vaig compartir taula en un congrés sobre Alexandre Dumas.

On aniràs quan ens deixen viatjar?
Aniria a Île Maurice, seguint els passos de l’escriptor Bernardin de Saint-Pierre i de la seua novel·la Paul et Virginie.

Com és la teua mascareta?
Blanca i sense pretensions.

Una xarradeta amb... Pep Carcellé, autor de "Cicle novel·lístic de Sebastià Juan Arbó"

Fem una xarradeta amb Pep Carcellé, autor de l'assaig literari "Cicle novel·lístic de Sebastià Juan Arbó", en el que proposa una profunda anàlisi de tres narratives del gran escriptor ebrenc: Entre la tierra y el mar, La tempestad i La masía. A través d'elles Arbó descriu el paisatge de les Terres de l'Ebre, sobretot la Ràpita i el delta, entorns de la seua infantesa, i retrata la tragèdia quotidiana de personatges deprimits, angoixats i en contínua evolució. 

 

Quin és el principal motiu que t'empeny a escriure? Pots descobrir-nos el teu procés creatiu?
M’empeny a escriure el fet de deixar descansar l’aixada i la cervesa per a una altra estona. Escric fins i tot de memòria, ho necessito; hi ha tantes coses per explicar! El meu procés creatiu funciona quan ja no em queden idees; llavors, les genero i les imagino amb llibertat.

Quan et poses a escriure, sobre la taula hi ha d’haver…
Un paquet o dos de Winston i un pot de cervesa buit com a cendrer, a més de paper i llapis.

Com seria l’acte literari ideal del teu llibre "Cicle novel·lístic de Sebastià Juan Arbó"?
Poc convencional. Això sí, l’aperitiu no hi hauria de faltar mai: vi, cervesa, cava, i tapetes salades… Amb pocs formalismes, només els que calguin.

Recomana’ns un llibre i el motiu pel qual hauríem de llegir-lo.
"Cicle novel·lístic de Sebastià Juan Arbó"; és únic, boníssim!

Quins gèneres t'agraden? En quins moments gaudeixes de la lectura?
La novel·la de tot tipus, de temàtica diversa, de costums, policíaca, d’amor…

Quines dedicatòries acostumes a escriure quan signes?
Sempre poso agraïments per haver assistit a la presentació, però de vegades no recordo el nom de la persona que me la demana.

Què opines de les xarxes socials? Tens alguna app favorita?
Si s’utilitzen bé, tot i que no són necessàries, faciliten moltes coses. Només entro al facebook de tant en tant i escric pel whatsapp, res més. 

Quina és la teua paraula favorita?
Collons!

Amb quina personalitat històrica te n’aniries a prendre una copa?
Amb Maradona, però ja he fet tard.

Sèrie a la qual estàs enganxat o pel·lícula inoblidable.
No miro quasi mai la tele, només el Barça. Pel·lícula: Els ponts de Madison, de Meryl Streep i Clint Eastwood.

El teu plat estrella és…
El plat ben gran; si pot ser un suquet d’anguila.

No puc viure sense…
Dir paraulotes ni estimar.

Una cosa inconfessable…
De jove estudiant vaig ser lladre de llibres.

Amb quin animal o planta et compararies?
Amb un gos.

Com et vas sentir la primera vegada que et van publicar un escrit, un llibre, un article…?
Estrany, em pensava que era algú, però… només era jo.

Eres friqui en…
En la lectura.

Soc feliç si…
No em calgués treballar per viure.

A quin personatge públic li regalaries el teu llibre.
A Josep Carreras.

On aniràs quan ens deixen viatjar?
A sopar al restaurant.

Com és la teua mascareta?
Blanca, em provoca al·lèrgia a les orelles.

Una xarradeta amb… Josep Vicent Miralles, autor de "El mag de Montrose"

Fem una xarradeta amb Josep Vicent Miralles, autor de la novel·la "El mag de Montrose", l'obra que ha obert el palmarès del Premi de Narrativa Juvenil Ciutat de Benicarló. Conta les peripècies del jove Donald Brecc, qui un dia ha de marxar de la seua aldea de pescadors, a Escòcia, per viure al far amb el seu oncle, el misteriós Templeton Swan. Junts faran un viatge fantàstic que els durà a unir-se a la pirata Grace O'Malley i la seua tripulació maleïda. Una novel·la d'aventures en el sentit clàssic que enganxa a totes les edats des de la primera pàgina.

Quin és el principal motiu que t'empeny a escriure? Pots descobrir-nos el teu procés creatiu?
Potser no hi ha un motiu clar, sinó una fascinació que ve de molt arrere. Escriure, d’alguna manera, és voler formar part de l’emoció que has sentit com a lector, crear-la, compartir alguna cosa que es va encendre al principi i que, quan fa flama, ja no s’extingix. La literatura ens canvia la forma de mirar i experimentar el món i, a partir d’ací, l’escriptura n’és una conseqüència lògica. Pel que fa al procés, les històries comencen amb una nebulosa; entreveus formes, personatges, espais, estructures, peripècies… després a mi m’agrada treballar individualment cada personatge i fer-lo créixer fins que ho sé tot d’ell. En eixe sentit són com a icebergs: per tal que la part visible funcione, hi ha d’haver nou parts submergides que el sostenen. A partir que tinc els personatges pense la història en forma d’arc, la dividisc en passos dramàtics i… després m’adone que això no val per a molt i em pose a la faena. La cuina de l’escriptura sempre és una habitació caòtica, plena de restes i objectes que tallen, punxen i cremen. Però no voldries estar en cap altre lloc.  

Quan et poses a escriure, sobre la taula hi ha d’haver…
No soc gens maniós amb això, però m’agrada tindre fulls en blanc a l’abast per prendre’n notes. Pense millor “a mà”.

Com seria l’acte literari ideal del teu llibre "El mag de Montrose"?
Oh, dalt d’un far o a bord d’un vell galió, per suposat! Fer una lectura dramatitzada en coberta, espasa en mà, seria una experiència colossal. O  als peus d’un far solitari mentre el vent udola entre les roques de la platja. Però si això és demanar molt, jo gaudisc el contacte amb el públic siga com siga, de manera que si ens ajuntem un grapat d’amics en una sala, de ben segur que serem capaços de reproduir le mateixes emocions. A més, el públic jove és molt agraït, la seua ànima lectora està famolenca d’aventures, girs i desafiaments, exactament igual que els personatges de la novel·la.

Recomana’ns un llibre i el motiu pel qual hauríem de llegir-lo.
El gran must literari actual és Noruega, la magistral novel·la de Rafa Lahuerta. Un retrat de València que la connecta amb la París de Cortázar o el NY d’Auster. Però més enllà d’això és un retrat del cor humà que està a l’abast de molts pocs escriptors. Una fita de la narrativa en valencià que ha esdevingut clàssic popular, culte i immediat. Un estrany milacre bastit en la cultura llibresca d’un autor secret. Que açò haja passat en valencià és una sort.

Quins gèneres t'agraden? En quins moments gaudeixes de la lectura?
Gèneres, si estan ben fets, tots, sense distinció. Fins i tot aquells que estan sota la sospita de la crítica canònica i sabuda. Soc bastant tastaolletes en eixe sentit, potser per allò del destí tràgic del lector. Les aventures marineres tenen el poder de fascinar-me des de la primera paraula. Però també els laberints urbans travessats per herois bruts i corrents, els escenaris exòtics i els decadents, els laberints del poder, la piadosa sàtira, el relat negre, l’exploració d’ànimes trencades, els jocs gòtics, l’humor… no seria capaç de limitar-ho. Moment? M’agrada molt llegir als trens.

Quin comentari dels lectors de "El mag de Montrose" t’ha generat més il·lusió.
Doncs encara és prompte perquè la novel·la no ha començat el seu recorregut, però el fet que un sol lector trie el teu llibre ja em resulta molt emocionant. Amb altres llibres anteriors, el moment que la gent els fa seus… és molt especial. Sentixes un agraïment genuí i individual que voldries tornar a cada lector. 

 

Quines dedicatòries acostumes a escriure quan signes?
No ho havia pensat mai, però ara que ho dius normalment desitge a les persones que signe llibres que eixes pàgines els servisquen per fer uns altres descobriments, que els encenguen alguna cosa que no acabe amb la lectura, sinó que òbriga portes que conviden a continuar vivint. Els mots temàtics solen ser el valor, l’aventura, el viatge. Potser perquè els trasllade allò que per a mi és el més alt desig.

Què opines de les xarxes socials? Tens alguna app favorita?
M’agraden i m’embafen a parts iguals. Me les prenc com una ferramenta de treball poderosa i també com un pont per connectar amb persones i interessos amb les què d’una altra manera seria impossible. Però em fan perdre molt de temps. I sovint m’enfada la burrera, el crit i la intolerància que acovilen.

Quina és la teua paraula favorita?
Tocacampanes! La deia sovint el meu iaio Elies i té un significat exacte i intraduïble.  

Amb quina personalitat històrica te n’aniries a prendre una copa?
Amb Joanot Martorell! Només em passa amb ell i amb Roberto Bolaño. Gent a la que haguera volgut pegar una abraçada d’amic. Amb qui haguera assaltat Constantinoble o el desert de Sonora.

Sèrie a la qual estàs enganxat o pel·lícula inoblidable.
Mai m’he recuperat de Los Soprano. A eixa sèrie, a més, dec una mística grupal que engendrà coses molt potents. És com la llum d’una estrela que, després de morta, encara es projecta en l’espai.

El teu plat estrella és…
Arròs! Sense distinció de raça, sexe ni religió. Arròs he dit!

No puc viure sense…
Explorar. Llegir. Riure.

Una cosa inconfessable…
De vegades calle i faig cara de “oh, sí, què interessant, continua contant-me per favor” i dins del cap tinc un mico tocant el tabalet.  

Amb quin animal o planta et compararies?
M’agraden les velles oliveres. La seua olor. La manera d’estar al mig del camp sense demanar res. El que tenen de tòtem davant la barbàrie. El tacte aspre i acollidor de la fusta. La renúncia a la línia recta. I les balenes. He fet milers de kilòmetres només per vore l’aleta blanca d’un rorcual. He somiat amb catxalots.  

Com et vas sentir la primera vegada que et van publicar un escrit, un llibre, un article…?
Sempre he sigut un inconscient. Així que supose que no vaig passar la vergonya ni li vaig donar la dimensió que demanava la cosa.  

Eres friqui en…
El friquisme és un sacerdoci. L’entrega absoluta a una disciplina. I això és el contrari de ser un tastaolletes. No, crec que no tinc la fermesa de caràcter que demana el vertader friquisme. I ja ho lamente…  

Soc feliç si…
La meua gent és feliç

A quin personatge públic li regalaries el teu llibre
Que complicat… Potser als nostres líders polítics, perquè es reconciliaren amb el seu jo adolescent i idealista. Perquè feren un tast del valor de l’amistat i la paraula donada. Però en realitat la regalaria a qualsevol persona que necessitara recordar que, si volem, sempre ens queda una aventura per viure.

On aniràs quan ens deixen viatjar?
A Montrose, Escòcia, evidentment.

Com és la teua mascareta?
Incòmoda!  

Una xarradeta amb… Christian Inaraja i Jordi Gastó, autors de "La gran festa"

Fem una xarradeta amb Christian Inaraja i Jordi Gastó, autors de l'àlbum infantil il·lustrat "La gran festa", amb el qual van guanyar el Premi Ciutat de Benicarló. Inaraja és el responsable dels dibuixos i Gastó del text en aquesta història divertida i esbojarrada, amb tocs d'humor absurd en el que els participants a una celebració estan xalant d'allò més de la música i el menjar fins que algú fa una pregunta que desperta el caos.

Christian, quin és el principal motiu que t'empeny a il·lustrar? I Jordi, quin és el principal motiu que t'empeny a escriu? Podeu descobrir-nos el vostre procés creatiu?
C.I.: Dibuixar em lliga a través d'un fil invisible amb la meva infantesa i no vull deixar anar per res aquest fil. Cada vegada més, quan dibuixo, intento que el primer traç sigui el bo, com quan era nen, i cada vegada ho aconsegueixo més.
J.G.: Imaginar històries i donar-los forma és el més gratificant del món! Sóc molt observador, i vaig amunt i avall apuntant idees en una llibreta que sempre duc a sobre. Després, quan sóc a casa, agafo un gran full en blanc i un llapis i faig tota mena de gargots amb les imatges o frases que m'han vingut al cap. I és a partir d'aquests gargots, que comencen a sorgir les històries, llavors és quan comença la festa!

Quan us poseu a dibuixar i a escriure, sobre la taula hi ha d’haver…
C.I.: Un llapis i un paper (i a vegades un cafè).
J.G.: Un gran full en blanc, un retolador, un te verd, una mica de xocolata negra, música i un cactus.

Com seria l’acte literari ideal del teu llibre "La gran festa"?
C.I.: Doncs com al llibre: en una petita casa, amb un bon cuiner, un gran pastís, una orquestra i molts amics!
J.G.: Fàcil! Una festa, amb un súper pastís, amb molts convidats, on tothom parlés, ballés, i rigués tant que acabessin oblidant el motiu pel qual havien vingut.

Recomana’ns un llibre i el motiu pel qual hauríem de llegir-lo.
C.I.: El zoo d'en Pitus. És el llibre que em va fer sentir nen quan era nen, i també ara, que ja soc gran.
J.G.: Aventures extraordinàries d'en Massagran de Josep Maria Folch i Torres, perquè és una fantàstica història d'aventures que em va fer riure molt quan el vaig llegir per primer cop.

Quins gèneres t'agraden? En quins moments gaudeixes de la lectura?
C.I.: M'agraden els llibres ben escrits, siguin del gènere que siguin. Ara bé, si puc triar, em quedo amb les històries on passen petites coses: un petit passeig amb barca, una petita trobada d'amics, una petita nit a la muntanya, un petit viatge a la lluna…
J.G.: Sobretot els clàssics, teatre, poesia… La lectura es gaudeix sempre, fins i tot a la sala d'espera del dentista! 

Quin comentari dels lectors de "La gran festa" t’ha generat més il·lusió.
C.I.: La meva filla el va llegir i em va dir: "pse" i per a mi això és ja és un gran elogi! Em va fer molt content!
J.G.: Més que un comentari, el que més m'agrada, és la rialla que es dibuixa a les cares dels lectors quan llegeixen la darrera paraula del llibre.

Quines dedicatòries acostumes a escriure quan signes?
C.I.: Acostumo a desitjar sort i bones lectures, menys quan les dedicatòries son dimarts o dijous, que llavors desitjo mals auguris a la gent.
J.G.: Depèn, però m'agrada desitjar que els agradi la lectura del llibre.

Què opines de les xarxes socials? Tens alguna app favorita?
C.I.: De les xarxes socials opino que ni fu ni fa. En tinc i les utilitzo, però això…ni fu ni fa.
J.G.: Són útils per comunicar i per entretenir-nos, però sempre vigilant que no se'ns cruspeixin el temps. M'agrada l'ImdB.

Quina és la teua paraula favorita?
C.I.: No sé si la que més, però BERENAR sempre m'ha agradat molt.
J.G.: "Tetrabromofluoresceïna"… però sovint em costa trobar el moment adient on poder-la utilitzar.

Amb quina personalitat històrica te n’aniries a prendre una copa?
C.I.: No soc molt de copes, però potser amb el Capità Haddock, que ell sí que en sap de beure.
J.G.: Wolfgang Amadeus Mozart.

Sèrie a la qual estàs enganxat o pel·lícula inoblidable.
C.I.: Ja que estem parlant de grans festes, amics i banderoles, diré Jour de fête (Jacques Tati, 1949).
J.G.: La Festa de Blake Edwards.

El teu plat estrella és…
C.I.: Pa amb tomàquet.
J.G.: Els canelons a la Rossini.

No puc viure sense…
C.I.: Respirar
J.G.: El cap… no sabria com posar-me les ulleres.

Una cosa inconfessable…
C.I.: No t'ho puc dir.
J.G.: Una cosa inconfessable és una cosa que no es pot confessar.

Amb quin animal o planta et compararies?
C.I.: Amb una planta no hi havia pensat mai. Doncs sí, segurament amb qualsevol planta de jardí, que només li cal observar des de la distància com la vida passa.
J.G.: M'agraden molt els ocells.

Com et vas sentir la primera vegada que et van publicar un escrit, un llibre, un article…?
C.I.: Contentíssim, perquè el primer llibre que vaig publicar va ser a canvi de no anar a la mili. El vaig fer com a servei social per a la biblioteca de la meva ciutat.
J.G.: Molt i molt content!

Eres friqui en…
C.I.: Gairebé tot. De fet, tots ho som. La normalitat és només una paraula inventada.
J.G.: Gustos musicals

Soc feliç si…
C.I.: Puc ser jo, i els meus estan amb mi.
J.G.: Si no penso que ho he de ser.

A quin personatge públic li regalaries el teu llibre.
C.I.: No sé ben bé si és pública, però la fornera del meu barri és molt simpàtica i no sap que em dedico a dibuixar. Li regalaria a ella.
J.G.: A la Rosalia.

On aniràs quan ens deixen viatjar?
C.I.: A tot arreu i a qualsevol lloc. M'encanta viatjar!
J.G.: Quan arribi aquest moment, el més important no serà el lloc sinó poder-ho fer amb la meva família.

Com és la teua mascareta?
C.I.: Blava, quirúrgica, típica i avorrida. No m'hi vull acostumar i per això porto la més lletja.
J.G.: Com totes… Incòmode, molesta, calorosa… però necessària, imprescindible i de gran ajuda!