El literat Lluis Alpera hi dedica una ressenya al darrer llibre de Manel Joan i Arinyó, "L'atzucac del perdedor", que es va publicar passat divendres al Postdata, el suplement cultural del Levante-EMV. Amb el títol de "Sense pèls a la llengua", Alpera hi apunta l'estreta relació entre el personatge del llibre i el mateix personatge de l'escriptor cullerenc, una mena d'autobiografia literària que continua la línia de les últimes narratives d'Arinyó, com Fem un trio o Cubaneta meua.
Per al crític alacantí, l'humor i la ironia són els elements que hi caracteritzen aquesta "crònica" del món literari català de les darreres dècades, amb l'aparició inclosa de les primeres espases de les lletres, des d'Empar Moliner fins a Joan Perucho.
Per al crític alacantí, l'humor i la ironia són els elements que hi caracteritzen aquesta "crònica" del món literari català de les darreres dècades, amb l'aparició inclosa de les primeres espases de les lletres, des d'Empar Moliner fins a Joan Perucho.
Sense pèls a la llengua
Per Lluis Alpera
Manel Joan i Arinyó (Cullera, 1956) pertany a la saga dels pocs escriptors prolífics que tenim al País Valencià. Amb més de 50 títols narratius, guardonat en totes bandes amb premis importants des que va aconseguir fa ja anys el premi Sant Joan del Banc de Sabadell, és, de fet, un personatge que caldria “inventar-lo si no existira”, com assegura el mateix Arinyó. D’aquí que una de les millors virtuts de l’escriptor de Cullera serà el fort poder de fabulació que desenvolupa al llarg de les seues novel.les.
Si haguèssem de fer una recapitulació de la seua llarga trajectòria diríem que trobem dos moments claus: una primera fase de novel·les exitoses: Les nits perfumades, Com la flor blanca, Contra sentit, El cas Torreforta, 10.193, Escuma de mar i a partir de 1985: Han donat solta als assassins i Stress; i una segona fase, amb novel·les com Adéu, Cubaneta meua, Fem un trio i ara amb la seua darrera novel·la L’atzucac del perdedor, on el repte és convertir el lector en partícep i, en algun moment, en cómplice.
A més de la constant fabulació que impregnava les seues primeres novel·les, Arinyó ara es refugia bé en la memòria, bé en la pura ficció amb lapsus de memòria pel mig. D’altra banda, a Manel Arinyó li entra una gran afició per a fer desfilar una sèrie de personatges coneguts: Pedrolo, l’Ovidi, A. Broch, Espinalt, B. Joan, Baulenas, Empar Moliner. A destacar, l’aparició gairebé màgica de Perucho.
L’atzucac del perdedor és un relat autobiogràfic dels millors anys de la seua vida, amb premis, reconeixements i, sobretot, desplaçaments a Barcelona, “el Cap i Casal de la literatura catalana” com ell mateix afirma. És, per tant, una biografia sense massa distanciament crític, car el jo narratiu és el mateix Arinyó: esdeveniments, anècdotes, tant reals com inventades, són descrites d’una manera ben desimbolta i divertida.
És aquí on trobem la seua millor arma narrativa: la capacitat que Arinyó mostra en la seua fina i subtil ironia i mordacitat i fins i tot sarcasme en les situacions i personatges amb què es relaciona. Gràcies a la ironia i l’humor tot sembla força versemblant, fins i tot en les “gràcies” i els “comentaris” del mateix autor. Aquestes dosis d’humor i d’ironia potencien l’aguda crítica social del món de les lletres catalanes dels anys noranta. Talment com un film del millor Berlanga.
Publicat a Postdata l'1 d'abril de 2011
Per Lluis Alpera
Manel Joan i Arinyó (Cullera, 1956) pertany a la saga dels pocs escriptors prolífics que tenim al País Valencià. Amb més de 50 títols narratius, guardonat en totes bandes amb premis importants des que va aconseguir fa ja anys el premi Sant Joan del Banc de Sabadell, és, de fet, un personatge que caldria “inventar-lo si no existira”, com assegura el mateix Arinyó. D’aquí que una de les millors virtuts de l’escriptor de Cullera serà el fort poder de fabulació que desenvolupa al llarg de les seues novel.les.
Si haguèssem de fer una recapitulació de la seua llarga trajectòria diríem que trobem dos moments claus: una primera fase de novel·les exitoses: Les nits perfumades, Com la flor blanca, Contra sentit, El cas Torreforta, 10.193, Escuma de mar i a partir de 1985: Han donat solta als assassins i Stress; i una segona fase, amb novel·les com Adéu, Cubaneta meua, Fem un trio i ara amb la seua darrera novel·la L’atzucac del perdedor, on el repte és convertir el lector en partícep i, en algun moment, en cómplice.
A més de la constant fabulació que impregnava les seues primeres novel·les, Arinyó ara es refugia bé en la memòria, bé en la pura ficció amb lapsus de memòria pel mig. D’altra banda, a Manel Arinyó li entra una gran afició per a fer desfilar una sèrie de personatges coneguts: Pedrolo, l’Ovidi, A. Broch, Espinalt, B. Joan, Baulenas, Empar Moliner. A destacar, l’aparició gairebé màgica de Perucho.
L’atzucac del perdedor és un relat autobiogràfic dels millors anys de la seua vida, amb premis, reconeixements i, sobretot, desplaçaments a Barcelona, “el Cap i Casal de la literatura catalana” com ell mateix afirma. És, per tant, una biografia sense massa distanciament crític, car el jo narratiu és el mateix Arinyó: esdeveniments, anècdotes, tant reals com inventades, són descrites d’una manera ben desimbolta i divertida.
És aquí on trobem la seua millor arma narrativa: la capacitat que Arinyó mostra en la seua fina i subtil ironia i mordacitat i fins i tot sarcasme en les situacions i personatges amb què es relaciona. Gràcies a la ironia i l’humor tot sembla força versemblant, fins i tot en les “gràcies” i els “comentaris” del mateix autor. Aquestes dosis d’humor i d’ironia potencien l’aguda crítica social del món de les lletres catalanes dels anys noranta. Talment com un film del millor Berlanga.
Publicat a Postdata l'1 d'abril de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada