Les "Homílies d'Arinyó" és el bloc estrenat fa unes setmanes per Manel Joan i Arinyó, un espai carregat com ell mateix apunta de "sermons profètics, exaltats i llunàtics": especialment articles i fragments de la seua obra literària, marcats pel particular i característic estil de l'escriptor de Cullera.
En les últimes entrades d'aquestos "sermons", Arinyó ha penjat parts d'alguns dels llibres que ha publicat amb Onada. Així doncs, de "Cubaneta meua", escrita junt Xesco Guillem, podem fer un tast del capítol 28:
Talment la realitat cubana actual, marcada a foc i ferro per les urpes del període dit especial, l’amor entre Joan i Graciela també havia nascut en circumstàncies excepcionals. A ell, que travessava el moment més baix de la seua existència, el movia una necessitat imperiosa d’afecte i de sexe. Ella, abandonada traïdorament per Felipe, era així mateix víctima, sense saber-ho, de la desmoralització col.lectiva del seu poble, sumit en la misèria, l’exili desesperat, el jineterisme i la picaresca. Joan va ser un miratge en la seua vida. Representava la riquesa, el redreçament econòmic del país, la vitamina C per a la joventut. Aleshores, disciplinada fins a la medul·la, va acatar la triple missió, transcendentalíssima per al futur de Cuba, que li encarregà el Líder Màxim.
D'una altra narrativa, "Fem un trio. El fascinant món de la ploma", hi podem gaudir del pròleg i el primer capítol.
Maleïda primera frase! Qui m’ho havia de dir! Amb trenta llibres publicats i dos o tres d’inèdits, fa més d’un mes que els nervis em devoren perquè no se m’ocorre la frase per trencar el gel i començar amb bon peu aquest original. Si açò ho llegeix un escriptor –coses més rares passen-, sabrà de seguida a què em referisc. La resta de mortals també deu haver sentit parlar del tema: la primera frase, el primer paràgraf, el to que agafa l’obra des del començament i que t’empeny a tirar-la endavant d’una manera i no d’una altra.
I a hores d'ara, el darrer a incorporar-se també ha estat el darrer llibre que Manel Joan i Arinyó ha publicat amb Onada, "Versos blancs", una antologia de la seua obra poètica, que abasta composicions com aquest L'amant:
Vingué l’amor i tenia els teus ulls,
aquests ulls teus que em miren amb desig
irreverent. A noces em convides?
Si, confident del misteri, només
t’he parlat amb el silenci, amant
pur aterrit davant la lenta cursa
dels estels, és perquè, summa delícia,
el nostre amor, ¿em sents?, de tan intens
ja no te’l puc ni confessar, Amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada