Margarida Aritzeta és un dels noms de referència de la literatura juvenil catalana. L'autora de Valls ha publicat enguany amb Onada Edicions "Cita a la Paret de Gel", un trepidant relat adreçat a aquest exigent públic.
Ara qui som camí de l’escalfament global, com vau pensar en l’efecte contrari com a partida per a un llibre?
Precisament ara és quan es donen al món més fenòmens climàtics extrems: inundacions fora de temporada, calors sobtades o tempestes de neu en llocs imprevistos, huracans més destructius que mai... Fa uns quants anys vaig viure una d’aquestes situacions de setge per una nevada a la meva ciutat, que és un lloc on ja no neva mai. Va ser terrible, perquè ja no hi estem ni acostumats ni preparats. L’únic que s’hi va divertir va ser el gos. Vaig pensar que portant-lo una mica més a l’extrem seria ideal per plantejar que és el que som capaços de suportar els humans i què ens passa quan tot comença a fallar.
En quin gènere podríem situar l’obra, ciència-ficció, aventures…?
És una història d’aventures, evidentment, amb un puntet d’influència de la ciència ficció però quasi gens.
El llibre es posa en el punt de vista de dos joves que veuen les seues vides del tot alterades per la tempesta. Considereu que la joventut pot respondre millor que els adults a una situació extrema com la que descriu l’obra? O pel contrari tenim una generació excessivament depenent de les noves tecnologies digitals?
Els joves de la història són més curiosos i més creatius que els seus pares i avis, però també desconeixen què passa en situacions que no han viscut mai, quan la gent havia de viure sense màquines, sense electricitat. Els joves tenen capacitat per reaccionar en grup i ser solidaris, tenen instint d’aventura, encara que sembli que estan tots pendents només d’una pantalleta. Pel que fa a les tecnologies digitals, penso que han vingut per quedar-se i tots plegats hem d’aprendre a integrar-les a la vida de manera que ens ajudin i no ens facin nosa, que no ens aïllin els uns dels altres pensant que ens comuniquem millor.
Quin paper juga l’escenari, és a dir, la vila i els diversos barris en el transcurs de l’obra?
No és possible explicar cap història sense que passi en algun lloc, necessitem el marc de l’acció. Però aquí el lloc és molt important. La població és mitjana i s’assembla molt a qualsevol de les nostres, amb una presència molt propera encara del camp i l’agricultura, camps de conreu i tarongers, però també amb els seus barris amuntegats i les seves zones fosques, on viu la gent que no voldria veure ningú. Els que ens incomoden i ens fan por.
Quins elements considereu que ha de tindre una novel·la com aquesta per atraure i enganxar el lector juvenil?
Ah, quin gran misteri és aquest! El lector ha de veure els personatges com algú que l’emociona, que l’excita, ha de prendre partit i s’hi ha d’enrabiar, ha de voler continuar a veure què passa, ha de sentir que no li estan prenent el pèl ni li volen colar un manual de bons costums disfressat de novel·la. Ha de ser lliure i feliç, gaudir-ne, poder discutir sobre si això o allò, recomanar-lo. La fòrmula no és alguna cosa exacta.
Com espereu que el públic reba la novel·la?
Espero que els apassioni, que la discuteixin, que es plantegin coses a partir del que viuen els personatges i el que passa en aquell lloc.
Teniu cap altre projecte a la vista?
Sempre hi ha un altre projecte... en aquest cas, el proper és una altra novel·la juvenil que es diu Els cais de les sirenes, una mena de segona part d’una altra novel·la que a hores d’ara ja ha llegit moltíssima gent i que es diu L’aiguamoll dels cocodrils. Però no sortirà fins a l’entrada de l’estiu de 2015. És a dir que, de moment, gaudim aquesta.
Foto: Carme Esteve (AELC)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada