"Un ver xuclador o un remolí engolidor dels mals que pateix la societat on sobrevivim, i un crit en defensa d'aqueix territori". Enric Sanç ressenya "Voràgine"

Des Plenamar, Premi de Poesia Vicent Andrés Estellés de l’Ajuntament de Burjassot i publicat l'any 2003 per Bromera, va ser on Josep Ribera proposava una poesia més clàssica; una reinvenció de la poesia entre el món clàssic i la realitat quotidiana: una acurada barreja entre classicisme i modernitat. Ribera reflexionava sobre la coherència i la cohesió de les parts i del conjunt. Reescrivia l'experiència de la vida, interior i exterior, des del mite de Prometeu posant-li èmfasi en la relativitat de l'espai i del temps. Amb una clara intenció poètica el jo líric prenia els poemes i el llenguatge des d’una vessant metapoètica -amb una certa dosi d'ironia-, acompanyada d'alguns poemes més íntims i autobiogràfics.

Ara, Ribera en Voràgine, ens cisella un conjunt de poemes, pulits entre l’any 2003 i el 2008, amb un clar rerefons simbolista i influències de Rimbaud. A més, aquests agafen un to reivindicatiu social, més accentuat que en els seus llibres anteriors. Tanmateix, l’espai textual i referencial que planteja el poeta es mou, entre la subjectivitat individual i la col·lectiva, amb la intenció de fer protagonista el receptor de la pròpia experiència, el leitmotiv del jo líric emissor. Amb versos lliures farcits de belles figures retòriques, algun que altre sonet amb rima i altre sense, decasíl·labs o el també tradicional tetrasíl·lab al més pur estil de Jaume Roig: «La veu cansada / recerca el buit / de l’ampla tundra / dels vells carrer: / desassossec / de places mortes / en la nit morta / dels vianants / que vagaregen / en la memòria / de la consciència» i, en tot cas, amb unes construccions mètriques molt personals i una sintaxi perfecta, el poeta ens endinsa en el seu món ampli, culte i particular.

El llibre es divideix en un preàmbul Judici inicial i quatre parts: Devessalls de la memòria, Contra l’amor, Elegia infinita i La consciència desfermada que mostren el lector per la voràgine d'uns poemes intensos, rics en jocs intertextuals que pretenen copsar i cridar la sensibilitat i la cultura general del lector. Com ressenyà l'escriptor Manel Alonso: «La seua formació humanística i literària, la seua passió pels jocs a què ens invita amb el llenguatge, la gran coneixença de l’ofici de poeta que el fa treballar amb la lentitud i precisió d’un vell rellotger tot mesurant les síl·labes de cada estrofa o construint el batec del ritme intern de cada vers que pretén i vol ser lliure». Amb referents morals, polítics i geogràfics que traspuen i concreten la seua existència i els seus ideals.

Som orfes de l’instant en què la llum,

a l’ombra dels paranys de la consciència

captiva la mirada en l’eclosió

del cos vençut endins de la sotragada.

L’escriptor invoca la memòria quan ens parla de l’amor, del dolor que produeixen les pèrdues, l'inexorable pas del temps, per no caure en l’oblit. Com un au fènix redemptor Voràgine se'ns presenta com un ver xuclador o un remolí engolidor dels mals que pateix la societat on sobrevivim, i un crit en defensa d'aqueix territori. Fet i fet, un treball elaborat, ple d'itineraris davant la crisi del present i el seu desencís. I com el mateix autor ens confessa «A grans trets, Voràgine és un llibre que es mou de la subjectivitat més individual cap a la socialització de l’experiència vital i l’assumpció d’una perspectiva subjectiva col·lectiva, és a dir, una perspectiva intersubjectiva». Una proposta que assumeix la pròpia experiència del món com a memòria del poble per no caure en la condemna de repetir la història. Així els poemes de Ribera recorren episodis del segle XX. La conclusió final que es planteja en Voràgine és que el poeta creu que s’està produint un procés de maduració de la consciència col·lectiva al País Valencià. Tanmateix, s'explica la conseqüència d’un procés que ha estat molt agressiu amb una política estatal genocida contra les senyes d'identitat del País Valencià, assumint un cert escepticisme.

Josep Ribera (Faura, Camp de Morvedre, País Valencià, 1966) és autor dels llibres de poemes Alba lasciva, 1994. Els espadats de Morris Jesup, 2000. Plenamar, 2003 i Voràgine, 2013. Ha rebut el premis de poesia Vicent Andrés Estellés de Burjassot i el Jaume Bru i Vidal de la Ciutat de Sagunt, 2012, per aquesta obra publicada en l’editorial Onada Edicions. Ha estat antologat en algunes mostres poètiques i ha col·laborat en obres col·lectives i homenatges a poetes.

ENRIC SANÇ

6 de juliol de 2014