"Entenc la moral com el depòsit de la decència on hauríem tots de poar de tant en tant". Parlem amb Joan Verdegal, autor d'"Exonerat de l'oblit"

Joan Verdegal (Borriana, 1955) estrena llibre. "Exonerat de l'oblit", una de les principals novetats d'Onada per aquesta primavera, reuneix l’experiència d’un mortal en els moments de ser jutjat abans de traspassar el llindar de la Nebulosa, les reaccions del qual decidiran sobre si és mereixedor d’una eternitat amb memòria o sense. En escoltar un seguit de passatges de vides —alienes o no— haurà de demostrar les seues aptituds i disposicions a l’hora de ser considerat útil per als designis de l’Ésser Suprem absent. Parlem amb l'autor:

Com sorgeix el projecte del llibre "Exonerat de l’oblit"?

 
Sempre he sentit preocupació per la possibilitat de perdre la memòria. Primerament per la proximitat d’alguns casos en la meua família; en segon lloc perquè considere que aquesta facultat és un senyal d’identitat que no mai hauríem de perdre i al que no hauríem de renunciar. Tots sabem que algun dia serem oblidats i que, a tot estirar, només perdurarem a curt termini en el record dels qui ens han estimat, i només romandrem en el record col·lectiu si hem produït obres tangibles (concretes o immaterials) capaces de ser recollides en les enciclopèdies o en els llibres d’Història (tant en positiu com en negatiu). Però no tenen aquesta oportunitat la majoria dels mortals, els éssers anònims que poblen la Terra.

D’on trobeu la inspiració per aquests relats? Els vau escriure ja amb la idea present de conjuntar-los en "Exonerat de l’oblit"?

 
La inspiració prové (com és habitual) d’experiències vitals, de vegades pròpies i d’altres indirectes, que he procurat conjuntar tenint sempre present factors d’oportunitat alliçonadora (o moralitzadora, per què no dir-ho?). Entenc la moral com el depòsit de la decència on hauríem tots de poar de tant en tant per tal d’hidratar-nos o de refrescar-nos per a poder encarar la vida sense contradiccions pertorbadores. El nombre de trenta-tres relats (o passatges) no és ací casual: respon a la intenció de recollir la trinitat multiplicada per onze, que vol representar la doble individualitat necessària per a la procreació. Si bé alguns relats ja estaven escrits abans de concebre aquest llibre, vaig haver després d’incorporar-ne d’altres ad hoc a fi d’eixamplar el ventall de circumstàncies que donaren cos a la trama.

Quin és el fil argumental que vau tindre present per lligar els diversos relats que conformen el llibre?

 

El fil argumental ve donat per una llista preestablerta de defectes (o pecats en terminologia religiosa) que tenen la funció de desbaratar la entelèquia d’una felicitat basada en l’absència de problemes, és a dir, en un paradís ple de «coquetes de mel» (com ens el descrivien de menuts). Per això justament, a banda d’identificar-los en cada història, és convenient recapitular sobre ells (o sobre les virtuts) al final dels passatges, sota la forma d’una conversa en què sempre hi ha moments per a la polèmica, malgrat les limitacions del nouvingut, que sembla desorientat per una realitat que desconeix i que el supera.

Per què opteu per vehicular els relats mitjançant la conversa entre el Mortal i la Pedra que tanca cada capítol?

 
És un recurs que ajuda a visualitzar el que interessa remarcar, a la manera d’una càmera fotogràfica que enquadra i enfoca per a immortalitzar allò que ja existeix de per si però que encara no mostra personalitat pròpia. Aleshores el diàleg entre el Mortal i la Pedra, unes vegades aparentment superficial i d’altres vegades més profund, esdevé el vehicle transbordador de les idees i dels pensaments, no sempre en consonància amb els dogmes suposadament inqüestionables que la deïtat imposa. És el moment en què l’esperit crític (oposat a la simple ànima vagabunda) estimula la intel·ligència i sembla condicionar, tot i que moderadament, un destí que encara es presenta impenetrable.

Precisament, el triangle oníric o màgic que s’estableix entre el Mortal, la Pedra i l’Àngel Lector trenca amb el costumisme quotidià dels relats. Com definiríeu aquests personatges, el seu espai-temps i les seues motivacions?

 
La meua intenció última és extrapolar els fets de la quotidianitat amb l’objectiu de provocar una reflexió serena, capaç d’eliminar (o almenys de reduir) la relativització de les conductes deshonestes o inapropiades, però també de valorar les conductes encertades i decents. Són personatges transversals que compleixen una funció ben concreta: el Mortal indaga sobre les coses que no entén, o qüestiona algunes decisions inamovibles, o es mostra diplomàticament conciliador quan li interessa; la Pedra és el guardià de la porta del més enllà i representa l’autoritat màxima, és el filtre que decideix qui és mereixedor d’ultrapassar el llindar i en quines condicions; l'Àngel Lector és el notari que narra els passatges i custodia els pergamins de la memòria universal.

Considereu que, al remat, "Exonerat de l’oblit" és un retrat de la condició humana, tant per la vessant positiva com per la negativa?

 
Així és. He seleccionat, no obstant, circumstàncies que encaixaven millor amb el format del llibre i amb el subgènere literari. He intentat que els relats foren universals, és a dir, que arreplegaren realitats compartides per tothom: la insolidaritat, la camaraderia, les limitacions, la fatalitat, l’egoisme, la necessitat, l’atzar, la por, els vicis, la cobejança, la ingenuïtat, la responsabilitat, la infidelitat, la descaradura, l’oportunitat, la distracció, els records, la corrupció, les celebracions, la incoherència...

Es podria dir que l’obra clama que les històries literàries són immortals, i per tant, queden “exonerades de l’oblit” al qual passem els mortals?

 
És un interpretació ben generosa de la finalitat del llibre, que he concebut per a llegir-se sense pressa, alternant els temes, a fi de conduir a una lectura pausada que ajude a captar millor els missatges subjacents, que no sempre són tan transparents como poden semblar a primera vista. La idea original era sensibilitzar sobre una pèrdua afegida a la de la vida, de per si ja dramàtica i irreversible, que és la pèrdua de la memòria; de fet, no tan sols em preocupa l’anihilació, sinó també la distorsió o manipulació de la realitat passada. Per desgràcia, són molts els casos que coneixem (en l’actualitat) d’utilització inconfessable d’esdeveniments o noticies en benefici de certes entitats o persones, la qual cosa fa encara més necessari el manteniment d’una memòria col·lectiva sense contaminacions, pura i benèfica per a la humanitat.

Quin recorregut confieu que tindrà el llibre? Heu rebut les primeres opinions dels lectors?

 
He procurat treballar l’escriptura per a aconseguir un estil natural i espontani que contraste amb un contingut compacte i carregat de missatge, de manera que la lectura resulte agradosa per ella mateixa. Confie que la majoria dels lectors ho apreciaran. En veritat encara és prompte per a conèixer la seua opinió, ja que fa poc que poden trobar-lo a les llibreries. Espere que tinga un recorregut ample, és a dir, que els seus missatges arriben a molta gent (de qualsevol edat i condició) a fi de sensibilitzar-la sobre la importància de recordar, de ser conscient d’un passat que ens prepara millor per al present i per a l’esdevenidor i que, en definitiva, ens ajuda a mantenir l’equilibri entre la personalitat pròpia i la dels altres, única garantia de felicitat harmònica i recompensada.

Novetat: "Exonerat de l'oblit" de Joan Verdegal

 

 

Exonerat de l’oblit reuneix l’experiència d’un mortal en els moments de ser jutjat abans de traspassar el llindar de la Nebulosa, les reaccions del qual decidiran sobre si és mereixedor d’una eternitat amb memòria o sense. En escoltar un seguit de passatges de vides —alienes o no— haurà de demostrar les seues aptituds i disposicions a l’hora de ser considerat útil per als designis de l’Ésser Suprem absent.

Joan Verdegal (Borriana, 1955) és doctor en Filologia per la Universitat de València i màster en Traducció per la Universitat de Cantàbria. Ha exercit de catedràtic d’ensenyament secundari i de professor titular de la Universitat Jaume I. A més de publicar articles d’investigació, ha dirigit la revista interuniversitària MONTI (Monografies de Traducció i Interpretació) i l’Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura. Ha format part dels jurats del Premio Nacional a la Mejor Traducción i del Premio Nacional a la Obra de un Traductor. Els seus llibres aborden, principalment, investigacions sobre premis literaris i traducció; per exemple: La novela francesa a través de los premios literarios (1996, amb María Dolores Burdeus), La pràctica de la traducció francès-català (2011), El premio Fray Luis de León de traducción: historia, sociología y crítica (2013). Entre les seues traduccions literàries destaquen obres de Boris Vian (La espuma de los días, 2000), Marie-Jean Hérault de Séchelles (Teoria de l’ambició, 2006), Alexandre Dumas (La tulipa negra, 2006), Charles Nodier (Jean Sbogard, 2008) i Cristina de Suècia (Lleures i sentències, 2009). Ha publicat recentment el llibre de relats Rigorosament incert (2019).

"Un record històric als masovers i les masoveres víctimes d'aquest conflicte". La revista Caramella parla de "Maquis i masovers"

La revista Caramella, especialitzada en cultura popular i tradicions, ha publicat una ressenya de "Maquis i masovers", el reeixit assaig de l'historiador Raül González, en el que exposa la complicada relació que patien els habitants dels masos de l'entorn de les serralades de Castelló, Terol, els Ports de Tortosa i algunes zones de València i Conca, on l'Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón, els maquis, resistien a les autoritats franquistes. 

L'article, signat pel professor i escriptor Vicent Pallarés, assenyala que la guerrilla de l'AGLA només podia resistir en aquestes muntanyes si disposava de la col·laboració dels masovers i de les masoveres. Aquests van quedar en el foc creuat amb les forces de seguretat del franquisme. "Denúncies, tortures, morts i desaparicions van ser un fet constant en unes terres que havien estades acostumades a la tranquil·litat i a formes de vida que no havien canviat en segles", comenta Pallarés.

El conflicte va sotragar aquestes comarques rurals, i els abusos i la repressió es van haver de callar durant dècades: "S'ha fet un vel de silenci o de mitges veritats que podria portar a la pèrdua de memòria quan les generacions anteriors es van morint". Però, com apunta l'articulista, ara hi ha iniciatives per recuperar aquest episodi de la memòria històrica, com el propi llibre de Raül González.

Una obra que destaca entre les poques obres que s'han publicat sobre aquest fenomen al nord del País València i un record històric als masovers i les masoveres víctimes d'aquest conflicte, que, encara avui en dia, resten oblidades i escassament reconegudes o rehabilitades.

Podeu llegir l'article de Vicent Pallarés clicant sobre la imatge. 

Joan Cases, el “retratista” que va captar el pas a la modernitat de Xerta

L’Arxiu Comarcal del Baix Ebre i Onada Edicions publiquen el llibre “Joan Cases, la memòria local”, el vuitè títol de la col·lecció Finestres al passat, dirigida pels arxivers Albert Curto i Laura Tienda. L’obra és una tria d’una quarantena d’imatges curosament seleccionades entre els fons del fotògraf xertolí, les quals recuperen la vida quotidiana de la Xerta dels anys 60 del segle passat.

La sèrie Finestres al passat, impulsada per l’Arxiu Comarcal del Baix Ebre, creix amb la publicació de “Joan Cases, la memòria local”, el vuitè títol de la col·lecció que publica Onada Edicions. A l’igual que en els anteriors volums, es tracta d’una representativa selecció de fotografies de “retratistes” de referència en la història de la comarca, a través de les quals es dibuixa els modes de vida de la societat baixebrenca i de les seues gents. Els arxivers Albert Curto i Laura Tienda han estat, de nou, els encarregats de triar les imatges, investigar les seues circumstàncies i explicar el context històric i social que rodeja a aquest tros de temps aturat que és cada instantània.

Joan Cases Pegueroles, el protagonista del llibre, va néixer l’any 1913 a Xerta. En aquesta localitat va transcórrer pràcticament tota la seua vida, i és Xerta l'escenari de la majoria de les fotografies recollides en “Joan Cases, la memòria local”. Quant a la cronologia, abasten des de finals dels anys 50 a principis dels 70. És una època de ple canvi entre la tradició i la modernitat, un xoc cultural que va deixar estampes que cada cop se’ns antoixen més allunyades al que coneixem a l’actualitat. Algunes són costumbristes i festives: tots els xiquets i xiquetes del poble posen al costat dels pocs camions que hi havia, la barquera travessa l’Ebre, observem l’interior dels cafès o un pioner partit de bàsquet femení. Altres prenen crònica de fets noticiables, com la riuada de 1961, la nevada de 1963 o la visita de Franco a Tortosa en 1966. En aquest sentit, Cases va fotografiar altres poblacions del Baix Ebre i la Terra Alta, algunes de les quals hi figuren al llibre. 

En la biografia introductòria de Joan Cases, Albert Curto i Laura Tienda exposen que el xertolí és un bon exemple de fotògraf d’àmbit rural. El seu mode de treball es basava en visitar localitats ebrenques per captar, a iniciativa pròpia, els actes festius. A partir d’aquests reportatges, podia establir contacte amb els vilatans per fotografia celebracions privades. Del seu extens fons, amb més de 70.000 fotografies, els investigadors de l’ACBE distingeixen dues sèries d’interès: “per una banda, aquelles fotos que ens marquen una època pretèrita, ja a les acaballes en el moment de la imatge, com pot ser la castanyera o la barquera. Per l’altra, aquelles que ens mostren la dècada del 1960, les quals reflecteixen prou bé l’atmosfera de jovialitat i il·lusió que es respirava.” Així, aquelles imatges espontànies s’han convertit, amb el pas del temps, en un patrimoni històric i cultural de primer ordre que cal divulgar, tot seguint l’esperit de la col·lecció Finestres al passat.