Els editors Ramon París i Miquel Àngel Pradilla, entrevistats al Canal 21 Ebre

Enguany, Onada fa vint anys. I ho fa com l'editorial de referència de les comarques de les Terres de l'Ebre, el Maestrat i els Ports, amb una producció en clau territorial que sobrepassa els tres-cents títols, de tota mena de gèneres literaris. Per aquesta efemèride, Canal 21 Ebre ha entrevistat els fundadors i editors Ramon París i Miquel Àngel Pradilla, qui han fet memòria d'aquestes dues dècades amb el periodista i conductor del programa Gustau Moreno.

"Un viatge a una altra temporalitat". "El cant de les granotes" a La Veu dels Llibres

El crític literari Enric Gil ha publicat a La Veu dels Llibres un article dedicat a "El cant de les granotes", el dietari amb què Sergi Durbà va obtindre el Premi de Narrativa Vila d'Almassora. Parla de tot un any a un poble de la Lapònia espanyola, un desert demogràfic vist des dels ulls d'un valencià de ciutat. Us deixem un fragment de la ressenya.

Un professor té vida més enllà de les aules. Amb això no m’estic referint, òbviament, a la vida privada, sinó a un tipus de vida o activitats que, d’una manera o altra, es poden relacionar, o s’haurien de poder relacionar, amb el treball docent. En el cas de l’autor del llibre que ens ocupa, Sergi Durbà, el seu treball docent té a veure amb la llengua i la literatura, i aquesta altra vida més enllà de les aules, també: més concretament, amb aquesta orfebreria de la llengua que és la literatura, l’escriptura literària. I si alguna cosa tenen en comú aquests dos tipus de vida, la que transcorre a les aules i aquesta altra que transcorre més enllà d’elles (i ací és on volia anar a parar), és que es tracta, en ambdós casos, d’un tipus de treball intel·lectual. Perquè ja fa massa temps que se’ns oblida, o ens volen fer oblidar, que un professor no és un buròcrata, ni un policia, ni un treballador social: un professor és una persona que, com a transmissor de la cultura i el coneixement, treballa amb l’intel·lecte, i això ho pot fer tant dins com fora de les aules. És obvi que tant qui escriu com qui llig un llibre treballa amb l’intel·lecte, és a dir, pensa. En aquest sentit, és oportú recordar ara les reflexions que en una ocasió es plantejava Joan Fuster quan es referia al «llibre» tot definint-lo com una «màquina per a pensar». És a dir, en aquest plantejament fusterià el «llibre» no seria un simple objecte físic, sinó que es tractaria d’un artefacte espiritual que tindria la virtut d’estimular el nostre pensament: d’aquesta manera, un llibre que no ens fera pensar no seria un «llibre». El cant de les granotes sí que és un «llibre», en l’accepció fusteriana del mot. Però cada «llibre» és un món, i per això ens hem de preguntar de quina manera concreta ha dissenyat Durbà la seua particular «màquina per a pensar». Açò ens confronta amb la qüestió del tipus de text que és El cant de les granotes, o amb el tema del gènere o subgènere literari a què pertany. Dit d’una altra manera: com ens pot fer pensar un «llibre»? És a dir, com pot un llibre ser un «llibre»?

Ací tenim diverses possibilitats. La primera, de segur aquella a la qual tots hi estem més acostumats, és a través de la narració d’una història: en aquesta mena d’obres narratives, serien els actes i els personatges que els protagonitzen els elements que ens convidarien a pensar. No és aquest el cas de l’obra que ens ocupa, si més no si entenem que narració és sinònim de molta acció: com a molt, en El cant de les granotes trobaríem una multitud de micronarracions, gens espectaculars però amb un significat profund, i si hi una acció o argument general aquest és més aviat espiritual, no físic, com més endavant comentarem. Una altra manera de fer-nos pensar, segurament la més explícita, és la d’aquells escrits que ens presenten anàlisis de conceptes o arguments: ens mouríem ací en el terreny de l’assaig d’idees o de la filosofia, però no és aquest tampoc el camí que pren Durbà, ja que en el seu «llibre», si hi ha reflexió, que la hi ha, aquesta es presenta d’una altra forma. Perquè, en efecte, El cant de les granotes no és predominantment ni una obra narrativa ni filosòfica, sinó de prosa poètica descriptiva. Que és prosa està clar perquè no està escrit en vers; que és poètica és també evident quan ens encarem amb qualsevol de les seues pàgines, ja que la importància del treball sobre el llenguatge, de la forma, a l’hora de descriure situacions, atmosferes o estats d’ànims, és present en tot moment; i que aquesta prosa poètica és predominantment descriptiva també ho podem copsar fàcilment si recordem que no ens trobem amb narracions d’accions o d’esdeveniments espectaculars, ni amb disquisicions abstractes. Més concretament, allò que trobem, en línies generals, és la descripció d’un viatge, o dels efectes d’un viatge, un viatge que és, alhora, físic i espiritual, com mirarem d’explicar a continuació. 

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.

"Un monòleg per reflexionar". El diari Menorca s'hi fixa en la narrativa "Funes, el meu nom és Toni Funes"

El crític Lluís Vergés publica al diari Menorca una ressenya al voltant de la nova narrativa de Josep Masanés, "Funes, el meu nom és Toni Funes", el monòleg d'un vell escriptor que al final de la vida vol parlar de tot el que sent, pensa i viu. L'obra va obtindre el premi Terra de Fang de Deltebre. Reproduïm un fragment de l'article de Vergés a continuació.

Un veterà escriptor que comença a perdre la memòria es proposa parlar de tot el que pensa i creu, abans que la seva ment s’ensorri en l’oblit total. Aquest home és el narrador de Funes, el meu nom és Toni Funes, la darrera novel·la de Josep Masanés.

El llibre és un monòleg irònic en el qual hi trobem diverses referències literàries començant pel títol. Funes ens evoca la figura de «Funes el memorioso», aquell conte de Jorge Luis Borges en el qual el protagonista es incapaç d’oblidar res. Però, en canvi, el Funes de Masanés és una mica desmemoriat i prescindeix dels noms i cognoms quan ens parla, per exemple, del «colombià bigotut» per referir-se a García Márquez o del «polonès que va visitar l’illa gran», per esmentar Chopin.

Funes, que sembla a vegades una mica empipat, escriu i opina de tot confiant que ningú el llegirà «perquè no es pot llegir un paper escrit amb una cinta mecanogràfica que gairebé té tants anys com jo». Tanmateix, no es pot estar de donar les seves opinions per sentir-se viu.

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.

Jaume C. Pons Alorda parla del poemari "Motor de sang" de Nati Soler

El crític literari Jaume C. Pons Alorda ha publicat a La Veu dels Llibres una ressenya sobre el poemari "Motor de sang" de Nati Soler, obra guanyadora del Premi de Poesia Vila d'Almassora. Us en deixem un fragment. 

He parlat, en anteriors ocasions, de noms a casa nostra que, malgrat haver aconseguit construir trajectòries sòlides, fins i tot prolífiques i amb premis reconeguts a les espatlles, no acaben de trobar l’encaix en el nostre sistema literari per raons tan complexes que ocuparien tot un assaig. El resultat? S’enfronten cara a cara amb silencis desoladors, aclaparadors. Una de les formes que adopta el caos quan s’imposa en aquesta nostra societat líquida cada cop més desmemoriada i més cruel amb els llegats que ens han precedit. Si hi afegim qüestions relacionades amb el masclisme, la misogínia i l’heteropatriarcat doncs el panorama encara empitjora més. 

El món és, en efecte, darwinià en aquesta lluita incansable de valoració i confrontació de forces, i no ha estat gaire just amb la poeta, narradora i dramaturga Nati Soler Alcaide (Llorenç del Penedès, 1959), que amb els anys ha aconseguit guardons prestigiosos com ara el Premi Màrius Torres amb La lentitud del ramat (Pagès Editors, 2014) i que, any rere any, continua publicant nous volums. Un dels darrers és el poderós i descarnat Motor de sang, obra amb què va merèixer el 16è Premi de poesia Antoni Matutano de la Vila d’Almassora. 

Hi ha instants decisius en què insistir és duríssim, gairebé una tasca titànica per culpa de les diferents adversitats que es presenten. Ja ho va deixar escrit, en una de les seves composicions més cèlebres, Andreu Vidal: “Estranya guerra, / la d’aquell que batalla solitari, / sense exèrcit ni amic, sense recer.” En el seu llibre, Nati Soler Alcaide escriu “Camino sola, sense basarda”. La poeta, infatigable, dedica el seu volum sanguini a les persones que no han volgut defallir: tota una declaració d’intencions. En aquest sentit, tenc el convenciment que el que escrivim acaba configurant el nostre millor autoretrat. 

En paraules de la prologuista, Anna Ruiz Mestres, es tracta d’un volum construït a partir de la constatació d’un empoderament amarat de voluntat i plena consciència, amb convicció: “El jo de l’autora udola com un llop ferit al costat d’una policromia de jos que es van superposant i així poden construir un ésser nou i una poesia única”. També afegeix que “No és un llibre de versos altisonants, sinó que és un recull de versos on la dona es va fent amb valentia a ella mateixa.”

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.