El crític literari Jaume C. Pons Alorda ha publicat a La Veu dels Llibres una ressenya sobre el poemari "Motor de sang" de Nati Soler, obra guanyadora del Premi de Poesia Vila d'Almassora. Us en deixem un fragment.
He parlat, en anteriors ocasions, de noms a casa nostra que, malgrat haver aconseguit construir trajectòries sòlides, fins i tot prolífiques i amb premis reconeguts a les espatlles, no acaben de trobar l’encaix en el nostre sistema literari per raons tan complexes que ocuparien tot un assaig. El resultat? S’enfronten cara a cara amb silencis desoladors, aclaparadors. Una de les formes que adopta el caos quan s’imposa en aquesta nostra societat líquida cada cop més desmemoriada i més cruel amb els llegats que ens han precedit. Si hi afegim qüestions relacionades amb el masclisme, la misogínia i l’heteropatriarcat doncs el panorama encara empitjora més.
El món és, en efecte, darwinià en aquesta lluita incansable de valoració i confrontació de forces, i no ha estat gaire just amb la poeta, narradora i dramaturga Nati Soler Alcaide (Llorenç del Penedès, 1959), que amb els anys ha aconseguit guardons prestigiosos com ara el Premi Màrius Torres amb La lentitud del ramat (Pagès Editors, 2014) i que, any rere any, continua publicant nous volums. Un dels darrers és el poderós i descarnat Motor de sang, obra amb què va merèixer el 16è Premi de poesia Antoni Matutano de la Vila d’Almassora.
Hi ha instants decisius en què insistir és duríssim, gairebé una tasca titànica per culpa de les diferents adversitats que es presenten. Ja ho va deixar escrit, en una de les seves composicions més cèlebres, Andreu Vidal: “Estranya guerra, / la d’aquell que batalla solitari, / sense exèrcit ni amic, sense recer.” En el seu llibre, Nati Soler Alcaide escriu “Camino sola, sense basarda”. La poeta, infatigable, dedica el seu volum sanguini a les persones que no han volgut defallir: tota una declaració d’intencions. En aquest sentit, tenc el convenciment que el que escrivim acaba configurant el nostre millor autoretrat.
En paraules de la prologuista, Anna Ruiz Mestres, es tracta d’un volum construït a partir de la constatació d’un empoderament amarat de voluntat i plena consciència, amb convicció: “El jo de l’autora udola com un llop ferit al costat d’una policromia de jos que es van superposant i així poden construir un ésser nou i una poesia única”. També afegeix que “No és un llibre de versos altisonants, sinó que és un recull de versos on la dona es va fent amb valentia a ella mateixa.”
Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.
