El crític literari Josep San Abdón conversa amb l'autor del nou assaig "Educar per al col·lapse. Reflexions des de l'aula". Jordi Marín ha publicat un llibre on descriu les diferents crisis a les quals la societat s'enfronta, des de la climàtica a la digital, i elabora algunes propostes per adaptar-s'hi, especialment les noves generacions. Reproduïm un fragment de la conversa d'El Diari Online.
El títol pot ser enganyós perquè sembla adreçat només a professors, però jo crec que pot resultar d’interès per a qualsevol tipus lector.
Sí, tot i que ho puga parèixer, no és un llibre adreçat exclusivament a docents. De fet, vaig triar el verb educar perquè interpel·la tothom: docents, famílies… i qualsevol persona que estiga interessada en els reptes que hem d’afrontar com a societat. Des de l’escola sovint diem que és tota la societat que educa. És allò de “cal tota una tribu per educar un xiquet”, doncs és a tota la tribu que va dirigit el llibre.
El futur del segle XXI sembla que estarà marcat per diferents crisis: climàtica, energètica, digital, social…que ens por portar al col·lapse com a civilització. En el llibre reflexiones sobre tots aquests temes però no vols ser sensacionalista, catastrofista ni apocalíptic.
Més que de futur parlaria de present. Encara parlem del segle XXI com si fórem al segle XX, com si es tractara d’una cosa que està per venir. Som a la tercera dècada d’aquest segle i el futur no és que estiga per venir, és que se’ns tira a sobre. Moltes d’aquestes crisis fa temps que ens afecten, la climàtica sense anar més lluny, però potser és ara que comencem a ser-ne més conscients per la velocitat que està agafant tot. La qüestió del col·lapse cal entendre-la com una degradació contínua d’una societat, no és un fet d’avui per demà. El fet d’estar immersos en la societat de la immediatesa fa que ens resulte més difícil percebre els processos que es produeixen a llarg termini, però no per això deixen de produir-se. Ser-ne conscient reconec que pot resultar impactant, però en cap cas la meua intenció és fer sensacionalisme, sinó senzillament posar-ho damunt la taula i parlar-ne.
Quan es parla de creixement sostenible, una expressió que escoltem sovint en boca de polítics que volen aparentar preocupació mediambiental, estem davant d’una contradicitio in terminis, com deien els clàssics, o ens fem trampes al solitari, com a tu t’agrada dir, perquè el creixement sostenible no és possible.
Quan es parla de creixement es fa en termes econòmics. Es considera que una economia va bé si el seu PIB creix de l’ordre del 2,5% anual aproximadament. Això vol dir que cada 30 anys aquest es duplicaria, en gairebé 60 anys es quadruplicaria… i això no pot ser. No s’explica que l’economia creix gràcies a la disponibilitat d’energia i de recursos materials, de la mateixa manera que no s’explica que aquesta disponibilitat no pot créixer al mateix ritme. Té límits. La disponibilitat d’energia no pot créixer indefinidament ni tampoc la disponibilitat de recursos minerals. De fet els estem esgotant, així que el discurs del creixement és qualsevol cosa menys sostenible, de fet és del tot insostenible. Defensar el contrari és enganyar la població.
Un problema al que s’haurà de fer front en el futur és el de la crisi energètica. Ara es parla molt de la transició energètica o ecològica. Es té previst fer un enorme desplegament de grans parcs eòlics i plantes fotovoltaiques per part de les grans companyies energètiques. Això no només no soluciona el problema energètic sinó que a més suposa una nova empremta ecològica. Què ens pots dir al respecte?
Que hem de fer una transició és indiscutible perquè la crisi energètica ja la tenim al damunt. Ara bé, pretendre que les energies renovables ens salvaran la papereta no és de rebut perquè no podem electrificar tota l’energia que avui consumim provinent dels combustibles fòssils o l’urani. La transició passa per reduir dràsticament la nostra demanda d’energia i d’això no se’n vol sentir a parlar. D’altra banda, es passa per alt l’alta dependència d’aquestes energies renovables de materials escassos. Potser són viables a curt termini i per a certs llocs o situacions, però no són cap solució a mitjà o llarg termini. Hem d’entendre que el nostre model de societat és inviable i en comptes d’encomanar-nos a miracles que molt probablement no succeiran, hauríem de començar a pensar i planificar com dissenyem una nova societat on haurem de decréixer forçosament.
A banda de tot això i tenint en compte que estem en una situació d’emergència climàtica, el primer que s’hauria de fer és nacionalitzar tot el sector elèctric. No és cap bestiesa, Alemanya està preveient d’expropiar energètiques. El que no és acceptable és que s’estiga legislant per a aquestes companyies, se les estiga subvencionant i, a sobre, se’ls permeta especular amb un bé de primera necessitat com és l’energia. I és en el marc d’aquesta especulació que entren els macroprojectes a les zones més despoblades aprofitant la poca resistència i els preus barats del sòl, malgrat que després s’haja de transportar l’energia lluny. Si estem en situació d’emergència, com ens podem permetre construir lluny i tenir pèrdues d’energia en el seu transport? Produir allà on es consumeix hauria de ser una prioritat ineludible.
Un altre dels problemes del que ens alertes en el llibre és la crisi digital. La creixent digitalització implica un augment de consum energètic, de manera que podem arribar a una apagada digital, i aquesta tecnologia quedarà només a l’abast dels que la puguen pagar.
La digitalització és un dels sectors que més fortament depèn d’un subministrament continuat d’energia i de recursos minerals crítics, fiar-ho tot a un futur altament digitalitzat ho veig gairebé una irresponsabilitat. L’apagada digital és un escenari que no veig a curt termini, ara bé, un encariment de la tecnologia i, amb ell, una privació de l’accés als continguts digitals crec que està més a prop que no sospitem. Això implicarà una escletxa digital molt més accentuada de la que estem veient ara. Si posem la vista més enllà, un horitzó sense Internet no és gens descartable. La meua recomanació a l’alumnat és que imprimisquen tot allò que vulguen conservar.
Totes aquestes crisis lògicament ens portaran a una crisi social.
Sense cap dubte. De fet ja ho hem vist aquest hivern a països com Sri Lanka, Laos, Iran o l’Argentina, i això no ha fet més que començar. El més visible ara mateix és l’encariment del gas o dels combustibles dependents del petroli i les seues repercussions en les tarifes elèctriques, però el problema veritablement greu és l’alimentació. Hi ha un risc altíssim de manca d’aliments en un futur més que proper a escala mundial. A l’Argentina han tingut dificultats per poder fer la collita per la manca de diésel, l’Índia a suspés les exportacions de cereals, Ucraïna ja sabem com està, a França estan molt preocupats per la nefasta collita d’enguany… A més hi ha escassetat de fertilitzants arreu del planeta, la qual cosa comportarà problemes extremadament greus de cara a la collita de 2023. Els conflictes que això generarà estan a la cantonada, i una cosa és no tenir accés a Netflix i l’altra és el pa.
Podeu llegir l'entrevista sencera tot clicant ací.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada