"Formar una ciutadania crítica i compromesa amb la transformació social i ecològica". Ressenya de "Educar per al col·lapse" per Paula Simó

Paula Simó ha ressenyat a Va de Llibres l'assaig de Jordi Marín "Educar per al col·lapse. Reflexions des de l'aula", una obra que vol fer una descripció de les situacions de múltiples crisis que afrontem com a societat i d'algunes respostes que caldria-les, especialment en la vista posada a les noves generacions. Us deixem un fragment del text.

Jordi Marín (Ares del Maestrat, 1974), autor, analista i professor d’educació secundària, en el seu llibre Educar per al col·lapse. Reflexions des de l’aula adverteix que cavalquem cap al col·lapse i ens proposa canvis en el sistema educatiu per a formar una ciutadania crítica i compromesa amb la transformació social i ecològica. 

Segons Marín, el model educatiu actual està dissenyat per a formar individus orientats a l’èxit individual i al creixement econòmic il·limitat, sense tindre en compte les conseqüències ambientals i socials d’aquest model. Així, defensa una educació orientada al desenvolupament d’habilitats i valors com l’empatia, la col·laboració, la solidaritat i la resiliència, que permeta enfrontar les crisis que s’acosten des de la perspectiva de la col·lectivitat.

El llibre aborda temes com el canvi climàtic, la crisi energètica, la pèrdua de biodiversitat i l’esgotament de recursos naturals, i mostra com aquests fenòmens afecten la nostra forma de vida i la nostra relació entre nosaltres i amb el planeta. Marín ofereix eines pràctiques per a incorporar la perspectiva del decreixement i la cooperació en l’educació, i proposa una sèrie de canvis en el sistema educatiu per a formar una ciutadania crítica i compromesa.

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.

"Jordi Marín: 'Contra el col·lapse, no hi ha cap més opció que decréixer, i aquest verb és un tabú'". Esperança Camps entrevista a Vilaweb a l'autor de "Educar per al col·lapse"

La periodista Esperança Camps ha publicat a Vilaweb una extensa entrevista a Jordi Marín, professor i autor de l'assaig "Educar per al col·lapse", en el qual el maestratenc desenvolupa la situació de crisis superposades a les quals s'enfronta la societat actual: la climàtica, l'energètica, la digital, la social o l'alimentària, i proposa actuacions a prendre des de l'àmbit de l'educació en un sentit ample: a les aules, però també a les llars. Us deixem un fragment de la conversa.

Educar per al col·lapse. Reflexions des de l’aula (Onada Edicions, 2022) és un llibre del professor de secundària Jordi Marín i Monfort. Diu l’autor que és un llibre optimista, tot i el títol i que bona part de les pàgines les ompli descrivint les crisis que han forjat la tempesta perfecta per on transitem. De la tempesta al col·lapse hi ha un espai molt curt i estret que és, segons Marín, el que s’ha d’aprofitar per a capgirar tot allò que es puga, per a repensar el futur. Per a decréixer, que diu que és el verb tabú i, sobretot, per a demanar perdó a les generacions més joves. Perdó per haver crescut d’una manera tan descontrolada i haver originat un excés de recursos insostenible.

A banda “decreixement”, el mot que més pronuncia Marín durant aquesta entrevista és “inviable”. La vam fer telèfon dilluns, el dia que començava l’onada de fred. A Cinctorres, als Ports, encara no havia començat a nevar i a la redacció de VilaWeb a València se n’anà la llum una estona. Una pregunta que Jordi Marín fa als seus alumnes és: “Què passarà si un dia se’n va la llum i ja no torna?”

A la conversa que hem tingut abans de començar l’entrevista hem parlat de l’oratge, del canvi en el règim de pluges, de la manca de fred… Encara hi ha gent que diu que això és normal i que sempre ha passat?

Encara hi ha negacionisme climàtic. Però cada vegada menys. A Mesura que passa el temps, les evidències són més flagrants.

La portada del vostre llibre té en lletres ben grosses el verb “educar”. A les aules, la gent jove ja és més conscient que els majors? 

A vegades perdem de vista que l’alumnat que ara fa segon de batxillerat va nàixer l’any 2005. Quan ells van nàixer, ja hi havia tot el peix venut quant a canvi climàtic. La seua memòria de fa deu o dotze anys ja és el que tenim ara. I ells et diuen: “Sempre ha fet calor.” O quan fa una mica de fred a l’hivern, els sembla que fa moltíssim de fred, i això no hauria de ser normal. Però quan els dónes una mica de perspectiva s’adonen que això no va bé i estan oberts al debat. Potser és a la nostra generació que ens costa una mica més.

S’explica bé, a les escoles, l’emergència climàtica? 

[Riu.] És complicat i no puc parlar per tothom. Crec que falta una mica de consciència. Sí que es parla del canvi climàtic, però això no s’acompanya d’una acció coherent. Per exemple, celebrem el Dia de la Terra, el Dia del Clima, totes aquestes coses de fer bonic, però, per exemple, quan s’ha de programar el viatge de final de curs no hi ha un criteri climàtic a l’hora de decidir on anem. Si s’ha d’agafar un avió per a viatjar a Itàlia, l’agafem. Tampoc no ens plantegem de reduir la nostra empremta ecològica a l’hora de fe el viatge. O, per exemple, no abaixem un grau la calefacció del centre.

Aquest llibre, Educar per al col·lapse, és la descripció de tot de crisis que, juntes, ens duen al col·lapse. Sense remei. 

A mi m’interessa el verb “educar”, per això apareix en tipografia més grossa. Però a l’hora d’argumentar eixe col·lapse em vaig trobar obligat a descriure’n mínimament els motius. I això és la superposició d’una colla de crisis que ocorren de manera simultània i que es retroalimenten. Són els símptomes de la fallida d’un sistema econòmic que és devorador de recursos i que ens ha dut on ens ha dut. Devorador de recursos i generador de residus. I una part d’aquests residus, en forma de CO₂ o de gasos d’efecte hivernacle són els que originen el canvi climàtic Tot això ens duu a una situació de col·lapse. Estem consumint tot de recursos energètics i materials que el planeta no és capaç de subministrar eternament. I, encara que en fos capaç, hauríem de gestionar-ne els residus.

Podeu llegir l'entrevista sencera tot clicant ací.

El diari Última Hora entrevista Jordi Marín, autor de l'assaig "Educar per al col·lapse"

Jordi Marín està de gira de presentacions de l'assaig "Educar per al col·lapse" a l'illa de Mallorca, i tot aprofitant la parada a Pollença i a Manacor, ha estat entrevistat pel periodista Kike Oñate per al diari mallorquí Última Hora. Deixem un fragment de la conversa.

¿Qué entiende por colapso?

Una degradación de la civilización occidental porque otras partes del mundo están permanentemente colapsadas por nuestra explotación. La crisis climática, energética, digital y de pérdida de biodiversidad son consecuencia del modelo económico capitalista, que está agotando los recursos naturales. El colapso no vendrá de un día para otro, pero cuanto antes lo entendamos mejor nos adaptaremos.

¿Cómo educar sobre algo de lo que la inmensa mayoría de la sociedad ignora?

La segunda parte del libro da pinceladas, con datos, de los diferentes escenarios que están provocando este colapso. La mayoría de la gente no es consciente de ello porque la vida que vivimos es frenética y dificulta reflexionar sobre lo que hacemos y esta inercia impide actuar. Hay que dejar de pensar en crecer más y más. Debemos enseñar a los niños que no es necesario, que estamos forzados a buscar alternativas. Tenemos conocimientos para consumir menos sin tener que volver a vivir como en el siglo XIX, como se nos critica a los que hablamos de esto.

Pese a haber vivido otras crisis, ¿por qué ahora siente «más vértigo que nunca»?

Sobre todo a la hora de aconsejar a mis alumnos qué estudiar. En Bachillerato me piden opinión y me resulta complicado porque muchos quieren dedicarse al sector digital y pienso en 2050 y no tengo claro que se puedan jubilar diseñando apps. El futuro altamente digitalizado y masivo lo pongo en duda porque depende de un consumo energético y de unos materiales críticos para hacer dispositivos, como microchips, que escasearán. La tecnología, a la larga, estará restringida a ciertas élites. No es casualidad que los estados estén aumentado sus presupuestos de defensa, se preparan para eventuales revueltas internas.

¿Qué oficios prosperarán?

Los relacionados con la salud y la ingeniería. También el sector agrario cualificado, porque padeceremos un proceso de relocalización: todo lo que se produce en China se tendrá que hacer aquí. Esto es consecuencia de la gran crisis alimentaria que tenemos a las puertas por la globalización.

Podeu llegir l'entrevista sencera tot clicant ací.

"Educar per al col·lapse" de Jordi Marín, vist per la revista Mètode

L'escriptor i professor Fèlix Edo ha publicat a Mètode, la revista de divulgació científica de la Universitat de València, una ressenya dedicada a "Educar per al col·lapse", el nou llibre de Jordi Marín. En ell, Marín, parla de l'escenari actual en què se superposen múltiples crisis: l'energètica, la climàtica, la social, la digital, etc., i proposa prendre certs canvis per a adaptar-nos com a societat als nous temps que s'albiren. Us deixem un fragment de l'article.

Començarem amb una afirma­ció taxativa: Educar per al col­·lapse, el llibre de divulgació científica de Jordi Marín i Monfort, és una denúncia de com la societat en què vivim sacrifica la vida als beneficis comercials. Es tracta d’una conseqüència del sistema capitalista, que fa que les empreses només pensen en criteris de màxima productivitat i els ciutadans visquem en un hedonisme consumista perpetu sense que es tinga en compte la catàstrofe ecològica a què ens aboca aquest model. De fet, Jordi Marín i Monfort identifica i explica amb claredat alguns símptomes que ja l’anuncien: el canvi climàtic, la pèrdua de biodiversitat, la crisi energètica i els efectes contaminants de l’ús dels aparells digitals. No costa gaire d’imaginar que són unes crisis que provocaran que la societat, tal com l’entenem, col·lapse en un futur no gaire llunyà, amb el daltabaix social que això suposarà.

Certament, Educar per al col·lapse és, per dir-ho amb una metàfora contundent, un avís d’incendi en tota regla. Tanmateix, també es tracta d’un llibre per a l’esperança. I això és així perquè està escrit per un professor de secundària, és a dir, per algú que té la responsabilitat de transmetre a les noves generacions la necessitat del canvi. Una tasca que només es pot fer des de la confiança en la capacitat dels joves per a fer les coses de manera diferent; uns joves que, cal no oblidar, no són els qui han impulsat aquesta societat. Malauradament, aquí ens trobem amb una altra dificultat. La pedagogia actual és un reflex d’aquest sistema capitalista perquè valora l’especialització, pròpia de la divisió de treball industrial, per damunt de la formació integral de la persona. En aquest ordre de coses, també es prefereix que l’alumnat tinga habilitats mecàniques (competències, en diuen) en lloc de saber i de pensar les coses. Doncs bé, cal dir que en Educar per al col·lapse, Jordi Marín i Monfort també denuncia amb encert aquesta situació. Ho fa de l’única manera possible: demostrant un gran bagatge de coneixement de la seua àrea, que són les ciències, i explicant-ne les experiències com a docent. Es tracta d’una perspectiva eminentment personal que atorga al llibre un marcat caràcter d’autenticitat, i que també el dota d’un realisme molt necessari a l’hora de criticar el que hi ha. Quant a això, cal esmentar la importància d’aquest enfocament perquè fa anys que el professorat de secundària suporta retallades econòmiques i s’adapta a propostes educatives dictades des de dalt totalment alienes a la seua opinió com a professionals del tema.

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.

"Necessitarem habilitats com l’empatia i la cooperació, tones de sensibilitat, resiliència i, lògicament, responsabilitat". Cazarabet entrevista Jordi Marín

Els activistes culturals de Cazarabet han publicat al seu web una entrevista amb el professor i escriptor Jordi Marín, qui acaba de publicar l'assaig "Educar per al col·lapse". En aquest llibre, el maestratenc descriu un escenari de coincidència de múltiples crisis (l'econòmica, l'ecològica, la social, l'energètica, etc.) que portaran a un nou tipus de societat, diferent a la que fins ara s'ha sustentat en els combustibles fòssils. Enfront d'aquest panorama, Marín proposa adaptar-nos, especialment les noves generacions. Us deixem un fragment de l'entrevista.

Jordi, ens pots explicar què et va fer escriure aquest llibre que ens explica com s'educa tenint en compte el col·lapse?

La motivació per a escriure el llibre naix a l’aula i com a conseqüència d’una pregunta que ens fem constantment els mestres: com serà la societat d’ací a uns anys? Ens fem eixa pregunta perquè és a partir de la seua resposta que podem dissenyar la nostra tasca docent per a, així, donar al nostre alumnat les millors eines per a afrontar eixe futur. Quan me la vaig fer per darrera vegada, abans de posar-me a escriure, em vaig adonar que el futur estava anant en una direcció molt diferent de la que ens estaven venent en aquell moment. Des de llavors, principis de 2021, hem acumulat moltes proves i evidències que el món s’està adreçant, malauradament, a un col·lapse civilitzatori.

S’ha de tenir en compte que ara fa uns anys -més o menys quan tu degueres cursar primer de BUP- s'educava i ens parlaven de la salut del planeta, de l'efecte hivernacle, de la capa d'ozó… encara parlàvem de prevenció i tenies la sensació de que estàvem a temps de molt.

Sí, és cert que aquells anys, a principis dels noranta del segle passat, la consciència ecològica es va anar estenent a les aules. Es parlava de salvar el planeta en termes ecològics, de contaminació sobretot, però jo no recordo que em parlaren dels efectes sobre el clima. Es va treballar molt la qüestió ecològica, que està molt bé, però va ser una llàstima que no es tractara l’altra part perquè era un moment crucial. Llavors els negacionistes del canvi climàtic tenien molt de pes i es van perdre unes dècades precioses per revertir o almenys aturar els efectes del canvi climàtic. D’altra banda, el neoliberalisme començava la seua expansió i, per tant, qualsevol discurs en contra del creixement era automàticament esborrat de l’escena mediàtica.

Què ha passat per a estar parlant en uns trenta anys de com afrontar el col·lapse?

El que ha passat és que hem estat moltes dècades agranant la casa i amagant la pols baix de l’estoreta i aquesta ja no dona per a més. Ja no ho podem amagar. Les evidències són tantes i en tants camps que no podem seguir dissimulant o buscant excuses de mal pagador. L’època de l’energia barata s’ha acabat. L’era de la disponibilitat de recursos materials, com si aquestos foren inesgotables, s’ha acabat. S’ha fet evident el que ja fa 50 anys anunciava el Club de Roma amb el conegut informe Meadows: el creixement infinit de l’economia és impossible en un planeta finit.

Com a estudiant, i després com a docent, com veus aquest viatge per la història de la cura que deuríem de tindre pel planeta?

Veig que hi ha hagut una evolució perquè com a estudiant, fa 30 anys, la qüestió de tenir cura del medi ambient es veia com una frivolitat d’uns quants malgrat que els experts ja avisaven del que està succeint ara. Actualment, però, el discurs ja no ve exclusivament dels sectors ecologistes o de la comunitat científica sinó que s’hi han afegit els poder econòmics que veuen com la seua hegemonia està en perill. La mala notícia és, però, que les mesures que s’estan prenent segueixen apostant per un creixement econòmic. No han entès res.

Perquè sí, moltes trobades mundials, molts congressos… però sovint les millors respostes, les més coherents es troben a peu de carrer, a l'aula…

Quan explico què vol dir créixer, indefinidament, un 2,5% anual als meus alumnes i la dependència que té aquest creixement de la disponibilitat il·limitada d’energia barata (fòssil) i recursos minerals, no tarden més de 30 minuts en veure que això és impossible. Després d’un breu debat arriben a l’única conclusió possible: hem de decréixer. Arriben a la mateixa conclusió que han arribat els 100 ciutadans, triats aleatòriament, que han participat a l’Assemblea pel Clima recentment. L’IPCC ho diu obertament, però els estats membres de les cimeres internacionals del clima (les COP) ho segueixen negant i ocultant.

Com s'explica el col·lapse dins l'aula?

El primer que faig és treure del cap la idea que serà una cosa d’avui per demà. El col·lapse no té data, es tracta d’un procés irreversible de degradació d’un sistema que manté una societat. Això dona lloc a un altre sistema i, per tant, la qüestió és, en primer lloc, que hem de reconèixer el procés de degradació en què ens trobem i, en segon lloc, començar a pensar com ens adaptem i en com construïm el nou sistema.

Educar per al col·lapse, com educar per a fer front a molts problemes socials i demés, depèn més que res de l'empatia i la sensibilitat versus responsabilitat dels docents?

Ens arriben uns temps on la comunitat, el grup, serà vital. Hem de fer-nos a la idea que ens necessitarem molt els uns als altres (com en altres moments de la història) i, per tant, habilitats com l’empatia i la cooperació necessitaran tones de sensibilitat, resiliència i, lògicament, responsabilitat. Ara bé, aquesta responsabilitat ha de ser compartida per tota la societat, perquè és tota la societat la que educa.

Perquè els temaris fan prou cas d'aquestes situacions que cerquen tant a l'ésser humà, en aquest cas, en convivència amb la natura?

No sempre. De fet la nova llei d’educació es basa en els objectius de desenvolupament sostenible (ODS) i aquests segueixen promovent el creixement econòmic. Resulta increïble que amb la que ens està caient, una llei educativa acabada d’estrenar seguisca parlant de creixement econòmic. Es tracta d’una llei feta a mida per a les polítiques neoliberals, justament les que estan accelerant el col·lapse.

Podeu llegir la conversa sencera tot clicant ací.

"Produir allà on es consumeix hauria de ser una prioritat ineludible". Jordi Marín, entrevistat a El Diari Online

El crític literari Josep San Abdón conversa amb l'autor del nou assaig "Educar per al col·lapse. Reflexions des de l'aula". Jordi Marín ha publicat un llibre on descriu les diferents crisis a les quals la societat s'enfronta, des de la climàtica a la digital, i elabora algunes propostes per adaptar-s'hi, especialment les noves generacions. Reproduïm un fragment de la conversa d'El Diari Online.

El títol pot ser enganyós perquè sembla adreçat només a professors, però jo crec que pot resultar d’interès per a qualsevol tipus lector.

Sí, tot i que ho puga parèixer, no és un llibre adreçat exclusivament a docents. De fet, vaig triar el verb educar perquè interpel·la tothom: docents, famílies… i qualsevol persona que estiga interessada en els reptes que hem d’afrontar com a societat. Des de l’escola sovint diem que és tota la societat que educa. És allò de “cal tota una tribu per educar un xiquet”, doncs és a tota la tribu que va dirigit el llibre.

El futur del segle XXI sembla que estarà marcat per diferents crisis: climàtica, energètica, digital, social…que ens por portar al col·lapse com a civilització. En el llibre reflexiones sobre tots aquests temes però no vols ser sensacionalista, catastrofista ni apocalíptic.

Més que de futur parlaria de present. Encara parlem del segle XXI com si fórem al segle XX, com si es tractara d’una cosa que està per venir. Som a la tercera dècada d’aquest segle i el futur no és que estiga per venir, és que se’ns tira a sobre. Moltes d’aquestes crisis fa temps que ens afecten, la climàtica sense anar més lluny, però potser és ara que comencem a ser-ne més conscients per la velocitat que està agafant tot. La qüestió del col·lapse cal entendre-la com una degradació contínua d’una societat, no és un fet d’avui per demà. El fet d’estar immersos en la societat de la immediatesa fa que ens resulte més difícil percebre els processos que es produeixen a llarg termini, però no per això deixen de produir-se. Ser-ne conscient reconec que pot resultar impactant, però en cap cas la meua intenció és fer sensacionalisme, sinó senzillament posar-ho damunt la taula i parlar-ne.

Quan es parla de creixement sostenible, una expressió que escoltem sovint en boca de polítics que volen aparentar preocupació mediambiental, estem davant d’una contradicitio in terminis, com deien els clàssics, o ens fem trampes al solitari, com a tu t’agrada dir, perquè el creixement sostenible no és possible.

Quan es parla de creixement es fa en termes econòmics. Es considera que una economia va bé si el seu PIB creix de l’ordre del 2,5% anual aproximadament. Això vol dir que cada 30 anys aquest es duplicaria, en gairebé 60 anys es quadruplicaria… i això no pot ser. No s’explica que l’economia creix gràcies a la disponibilitat d’energia i de recursos materials, de la mateixa manera que no s’explica que aquesta disponibilitat no pot créixer al mateix ritme. Té límits. La disponibilitat d’energia no pot créixer indefinidament ni tampoc la disponibilitat de recursos minerals. De fet els estem esgotant, així que el discurs del creixement és qualsevol cosa menys sostenible, de fet és del tot insostenible. Defensar el contrari és enganyar la població.

Un problema al que s’haurà de fer front en el futur és el de la crisi energètica. Ara es parla molt de la transició energètica o ecològica. Es té previst fer un enorme desplegament de grans parcs eòlics i plantes fotovoltaiques per part de les grans companyies energètiques. Això no només no soluciona el problema energètic sinó que a més suposa una nova empremta ecològica. Què ens pots dir al respecte?

Que hem de fer una transició és indiscutible perquè la crisi energètica ja la tenim al damunt. Ara bé, pretendre que les energies renovables ens salvaran la papereta no és de rebut perquè no podem electrificar tota l’energia que avui consumim provinent dels combustibles fòssils o l’urani. La transició passa per reduir dràsticament la nostra demanda d’energia i d’això no se’n vol sentir a parlar. D’altra banda, es passa per alt l’alta dependència d’aquestes energies renovables de materials escassos. Potser són viables a curt termini i per a certs llocs o situacions, però no són cap solució a mitjà o llarg termini. Hem d’entendre que el nostre model de societat és inviable i en comptes d’encomanar-nos a miracles que molt probablement no succeiran, hauríem de començar a pensar i planificar com dissenyem una nova societat on haurem de decréixer forçosament.

A banda de tot això i tenint en compte que estem en una situació d’emergència climàtica, el primer que s’hauria de fer és nacionalitzar tot el sector elèctric. No és cap bestiesa, Alemanya està preveient d’expropiar energètiques. El que no és acceptable és que s’estiga legislant per a aquestes companyies, se les estiga subvencionant i, a sobre, se’ls permeta especular amb un bé de primera necessitat com és l’energia. I és en el marc d’aquesta especulació que entren els macroprojectes a les zones més despoblades aprofitant la poca resistència i els preus barats del sòl, malgrat que després s’haja de transportar l’energia lluny. Si estem en situació d’emergència, com ens podem permetre construir lluny i tenir pèrdues d’energia en el seu transport? Produir allà on es consumeix hauria de ser una prioritat ineludible.

Un altre dels problemes del que ens alertes en el llibre és la crisi digital. La creixent digitalització implica un augment de consum energètic, de manera que podem arribar a una apagada digital, i aquesta tecnologia quedarà només a l’abast dels que la puguen pagar.

La digitalització és un dels sectors que més fortament depèn d’un subministrament continuat d’energia i de recursos minerals crítics, fiar-ho tot a un futur altament digitalitzat ho veig gairebé una irresponsabilitat. L’apagada digital és un escenari que no veig a curt termini, ara bé, un encariment de la tecnologia i, amb ell, una privació de l’accés als continguts digitals crec que està més a prop que no sospitem. Això implicarà una escletxa digital molt més accentuada de la que estem veient ara. Si posem la vista més enllà, un horitzó sense Internet no és gens descartable. La meua recomanació a l’alumnat és que imprimisquen tot allò que vulguen conservar.

Totes aquestes crisis lògicament ens portaran a una crisi social.

Sense cap dubte. De fet ja ho hem vist aquest hivern a països com Sri Lanka, Laos, Iran o l’Argentina, i això no ha fet més que començar. El més visible ara mateix és l’encariment del gas o dels combustibles dependents del petroli i les seues repercussions en les tarifes elèctriques, però el problema veritablement greu és l’alimentació. Hi ha un risc altíssim de manca d’aliments en un futur més que proper a escala mundial. A l’Argentina han tingut dificultats per poder fer la collita per la manca de diésel, l’Índia a suspés les exportacions de cereals, Ucraïna ja sabem com està, a França estan molt preocupats per la nefasta collita d’enguany… A més hi ha escassetat de fertilitzants arreu del planeta, la qual cosa comportarà problemes extremadament greus de cara a la collita de 2023. Els conflictes que això generarà estan a la cantonada, i una cosa és no tenir accés a Netflix i l’altra és el pa.

Podeu llegir l'entrevista sencera tot clicant ací.

"Reduir les emissions implicaria decréixer, frenar l’economia, i això, en el context actual, cap potència econòmica està disposada a fer-ho". Vicent García Devís parla de "Educar per al col·lapse"

El periodista Vicent García Devís ha publicat a La Veu dels Llibres un complet article que ressenya el nou llibre de Jordi Marín, l'assaig "Educar per al col·lapse". En aquesta publicació, el professor d'Ares del Maestrat parla de la crisi energètica, del canvi climàtic, de l'escassedat de recursos o de la societat digital, i proposa que, enfront d'un planeta finit, cal fer un esforç per decréixer i adaptar-se nous estils de vida. Reproduïm un fragment de la conversa.

«L’any 2020 la humanitat va consumir 1,6 planetes Terra. No cal dir que —consumir 0,6 planetes Terra de més— és fa a costa de les generacions futures perquè, evidentment, el planeta és finit. Davant d’aquest escenari només hi ha una possibilitat real, malgrat que no agrade als mercats: decréixer». Créixer de manera sostinguda, com es diu des del món de la política i l’economia? «No! Això és una fal·làcia! Consumir menys, decréixer és l’única solució. El capital no es conformarà a guanyar menys diners. Tenim una vaca i no podem beure’s la llet de dos animals». Aquesta és una de les idees bàsiques d'Educar per al col·lapse (Onada 2022).

L’autor i analista, Jordi Marín, professor de física i química de l’IES de Vilafranca (els Ports), adverteix que cavalquem cap al col·lapse en la segona meitat del segle XXI per la suma de diverses crisis: climàtica, energètica, digital, social o per la pèrdua de diversitat. Marín ens alerta que, si no sorgeix una resposta global ràpida i eficient, la nostra civilització canviarà i donarà pas a una altra societat a la qual la humanitat s’haurà d’adaptar de manera forçada.

Jordi Marín, com a mestre, proposa en aquesta radiografia d’un món canviant que, des del sistema educatiu, no es pot ser simplement espectadors passius d’aquests canvis, sinó que «Tenim la responsabilitat de preparar cadascuna de les generacions que passen per les nostres aules per a un futur complex que no serà com es planteja des de diversos sectors de la política i el món empresarial, en un espai caduc d’un capitalisme salvatge. Aquest és l’objectiu del llibre, reflexionar obertament i convidar al debat sobre el nostre paper com a professors a l’hora de formar i educar el jovent davant d’un futur que ja està ací», emfatitza Marín en aquest manual clarivident.

La pandèmia, el confinament, la vida a través de les xarxes, les grans migracions i les guerres com la de Síria i ara la d’Ucraïna… tot es troba en un continu procés de transformació al qual caldrà adaptar-se. Un primer món on un consum desaforat s’apuntala en el cervell metafísic global de la societat. L’esgotament de les matèries primeres com ara el liti, el cobalt o les «terres rares» generaran un escenari en el qual, davant de la finitud d’aquests minerals, només els més rics podran tindre un smartphone o un altre aparell electrònic. Moltes vegades, aquests materials es troben en zones de conflicte o en guerra, com són Ucraïna, Rússia, Iraq o el Sàhara Occidental… i això ho complica tot més encara. Els materials fòssils com ara la benzina s’esgotaran i no es podrà sostenir la vida com ara la concebem, només amb les energies renovables.

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.

El crític Joan Garí ressenya "Educar per al col·lapse", el nou assaig de Jordi Marín

L'escriptor i crític Joan Garí ha publicat al seu blog Ofici de lector una ressenya de l'assaig "Educar per al col·lapse" publicat pel professor Jordi Marín. El llibre descriu de les crisis que estem enfrontant com a societat: la climàtica, l'energètica, la social, la digital… i fa una crida a actuar des de l'adaptació i la resiliència als nous temps. Us deixem un fragment de l'article.

Amb els llibres sobre educació, passa com amb els llibres sobre cuina: n'hi ha inflació. Però, de bons, en sol haver pocs. En la qüestió educativa (deixem la gastronomia per a la pròxima vegada), m'agrada escoltar la veu de l'experiència. Normalment les lleis educatives les solen fer pedagogs primmirats que no han xafat un aula en sa vida. Els resultats estan a la vista. L'experiència, contràriament, proporciona una perspectiva insubstituïble. 

Jordi Marín fa més de vint anys que fa classes en Secundària. És un tipus amb el cap ben moblat, així que és recomanable escoltar-lo quan parla del seu ofici. I això és precisament el que ha fet en Educar per al col·lapse. 

El col·lapse a què fa referència no és només l'educatiu: és civilitzatori. Si no orquestrem alguna mena de decreixement (és una de les tesis del volum), ja podem veure les orelles de la catàstrofe. En aquest context, quin sentit té modernitzar i actualitzar el sistema educatiu? I, sobretot, cap a on s'ha de modernitzar i actualitzar?

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.

"Aquest és, sobretot, un llibre per qüestionar com funciona aquesta societat i convidar a parlar-ne". Jordi Marín, entrevistat per "Educar per al col·lapse" a El Temps

La periodista Violeta Tena ha entrevistat Jordi Marín a les pàgines d'El Temps. Aquest professor d'Ares del Maestrat acaba de publicar el punyent assaig "Educar per al col·lapse", en el qual fa una entenedora i rigorosa descripció de les crisi a les que ens enfrontem la humanitat: el canvi climàtic, la crisi social, la crisi energètica, etc. Marín, davant d'aquest panorama, fa unes propostes dirigides a preparar les noves generacions a adaptar-se al nou temps que ha de vindre. Us deixem un fragment de l'entrevista.

 

A primera vista, pel títol, es podria pensar que Educar per al col·lapse (editorial Onada) és un llibre destinat a docents, però no ho és. És un llibre sobre les moltes crisis que ens envolten, sobre qüestions d'absoluta actualitat: el repte energètic, la irrupció i l'efecte de les tecnologies, la mobilitat...

Efectivament, aquest no és un llibre només per a docents. Quan parlem d'educar, no s'ha de pensar només en l'aula, sinó en tota la comunitat educativa; i la comunitat educativa som tots. A voltes, quan a la societat se li planteja qualsevol nova realitat, es passa la pilota a l'escola, perquè se'n faja càrrec. Però educar és molt més que això i implica involucrar tothom. Que ningú espere, en tot cas, un llibre de metodologia o pedagogia perquè aquest és, sobretot, un llibre per qüestionar com funciona aquesta societat i convidar a parlar-ne.

Em consta que ja fa uns quants anys que duia el llibre entre les mans i aborda un element del qual, ara mateixa, tothom n'està parlant: la crisi energètica. La invasió d'Ucraïna sembla haver-ho precipitat tot. Però, en tot cas, vostè avisa que les solucions que s'estan donant a aquesta crisi són pegats davant un món de recursos finits. L'expressió que més es repeteix, en els capítols on parla d'aquestes qüestions és: "ens estem fent trampes al solitari". Per què?

Ens estem fent trampes al solitari perquè els governs estan destinant fons a la recerca, -al CSIC o l'IPCC-, i quan els organismes trauen les seues conclusions i ens avisen que aquest model de creixement no pot durar en el temps, els mateixos organismes ignoren o maquillen les conclusions. Vivim en un món on les administracions saben que aquest model de creixement no és sostenible, però no fan res per remeiar-ho ni plantegen un canvi de model. L'ampliació del port de València, l'accés nord, l'ampliació de l'aeroport del Prat, la candidatura olímpica de Pirineus 2030... són projectes que ignoren, a consciència, els reptes mediambientals, energètics i socials que tenim davant nostre. Crec que això s'ha de denunciar públicament. I en tot cas, posa de manifest fins a quin punt la sobirania dels governs està molt diluïda pels interessos dels grans capitals.

Davant el repte energètic, s'ha fet una aposta per transitar cap a les anomenades energies renovables. S'estan fent molts esforços econòmics, però també discursius, per avançar cap a una "transició energètica". A la Generalitat Valenciana, per exemple, volen accelerar la seua instal·lació per garantir una certa sobirania energètica. I la Unió Europea i els Fons Next Generation destinen una part dels diners a fer aquesta transició. Vostè n'és escèptic, però. Per què?

Soc escèptic perquè amb l'excusa de la transició energètica evitem anar al moll de l'os, que és reduir el consum. Els poders públics ens estan dibuixant un futur de fons renovables, però les coses són molt més complicades del que ens volen fer veure. Sabem que el peak oil es va produir el 2005 i el pic del dièsel a finals de 2018. Queden reserves de petroli, però de més mala qualitat i amb uns costos d'extracció més grans.

Així doncs, en quina mesura les fonts anomenades renovables poden substituir les fonts convencionals? 

 

No poden. No es pot electrificar tota l'energia que avui obtenim dels recursos fòssils. D'altra banda, hi ha un problema afegit: sabem que per a la producció bateries, panells solars, turbines, etcètera ens calen matèries primeres que són escasses a la Terra. Des del món de la ciència fa temps que s'adverteix d'això però tothom prefereix mirar cap a un altre costat. Aquesta transició és impossible des del punt de vista de la disponibilitat de materials.

La Unió Europea esmerça molts recursos en aquesta transició energètica, però.

A Espanya li corresponen, del programa Next Generation EU, 140.000 milions d'euros, dels quals un 37% han de destinar-se a mitigar el canvi climàtic. Per això les grans companyies energètiques, que han vist perillar la seua hegemonia, han fet un gir cap a les anomenades energies alternatives. Estem assistint a un gatopardisme climàtic: estem fomentant amb diners públics a la mateixa gent que han fet negoci amb la lògica extractivista. Es tracta de fer veure que fem alguna cosa per, en realitat, no fer res.

El Pacte Verd Europeu és l'estratègia per mantenir el business as usual, doncs?

Tot això que estem veient es basa en el concepte de la sostenibilitat i el desenvolupament sostenible. L'any 1972, l'informe Meadows del Club de Roma ja va advertir que el creixement infinit és impossible. El creixement econòmic va lligat al consum d'energia. Si tenim limitacions en l'energia, com passa ara, el creixement econòmic és inviable. Crec que s'està enganyant la població quan, per exemple, se li parla dels Objectius de Desenvolupament Sostenible. Aquest model de desenvolupament és insostenible. De nou, ens estem fent trampes al solitari. La guerra d'Ucraïna està accelerant totes les problemàtiques que ja existien. I, atenció, perquè ara s'ha situat al centre la qüestió de l'energia, però prompte els mateixos problemes es donaran en l'àmbit de l'alimentació.

Podeu llegir l'entrevista sencera tot clicant ací.