Fem una xarradeta amb Jesús Bernat Agut, l'escriptor d'Almassora i autor del llibre "El camí i la mar i altres contes en paper", obra guanyadora del Premi de Narrativa Vila d'Almassora, vint contes que ens parlen de la mar de la infantesa, de les ones de la joventut o de la platja de la maduresa amb personatges que transcendeixen la geografia local; herois casolans creats pel temps i els retalls de la memòria.
Quin és el principal motiu que t'empeny a escriure? Pots descobrir-nos el teu procés creatiu?
Una idea, un mot, un dictat de la natura...
Això. Sol ser el joc d’uns mots o la polisèmia d’algun. De vegades la memòria, que em porta una cançó... Després, estirar el fil, escriure’n, deixar-ho al calaix de la carpeta d’esborranys i tornar-hi quan m’ho demana el cap, o el cor.
Quan et poses a escriure, sobre la taula hi ha d’haver…
Hauria de dir un got – oh my Got!- i la botella de Canadien Club, però el fetge només em deixa la pantalla de l’ordinador, el teclat i una llibreteta.
Com seria l’acte literari ideal del teu llibre "El camí i la mar i altres contes de paper"?
Potser una nit de tronada a vora mar, sense llum, amb la mare, el Maso, el sinyo Pepe, Enrique el de Cuba, música..., però també estaria molt bé amb un grapat de lectores i lectors que m’ensenyaren el que han vist i jo no vaig dir.
Recomana’ns un llibre i el motiu pel qual hauríem de llegir-lo.
"Solitud", d’aquella Caterina esdevinguda Víctor Català, perquè és una gran novel·la, amb personatges universals marcats per un gran dictat de la natura.
Quins gèneres t'agraden? En quins moments gaudeixes de la lectura?
Capficat amb l’estudi dels noms de lloc, fa anys que em reconec com un mal lector. Amb tot, quan deixe la lectura toponímica m’acomboie amb alguna novel·la, llegida ‘a ratets’ dins el cotxe.
Quin comentari dels lectors de "El camí i la mar i altres contes de paper" t’ha generat més il·lusió.
Com que són narracions d’un temps viscut, hi ha gent que s’identifica i m’han fet alguns comentaris pel carrer sobre diversos personatges. Em va fer molta il·lusió una telefonada d’una dona ben major, que havia aconseguit el meu número per felicitar-me, i em contava emocionada com havia fruït amb la lectura. I això, que gaudisquen els lectors és el millor regal que puc tindre.
Quines dedicatòries acostumes a escriure quan signes?
Potser siga una dèria, però tant amb el llibre “Del bes i l’absència i altres contes en paper” com en “El camí i la mar i altres contes en paper” em veig abocat a emprar els mots del títol. L’oposició bes /absència en el primer cas o ‘camí’ i ‘mar’ en el segon. És fàcil d’entendre que mots tan polisèmics com mar i camí suggereixen dedicatòries senzilles. Fins i tot, per a alguns lectors de l’interior ha vingut bé desitjar-los una bona navegació... perquè, ja ho sabeu, a la muntanya pastores i masovers eixen a navegar.
No opine, no navegue.
Quina és la teua paraula favorita?
Savineta.
Amb quina personalitat històrica te n’aniries a prendre una copa?
Si ha de ser una copa, amb Johnny Walker.
Sèrie a la qual estàs enganxat o pel·lícula inoblidable.
Sèrie, cap. Pel·lícules...Uf, va dir ell! En són massa. Potser, per tot el que recull, “Cinema Paradiso”.
El teu plat estrella és…
Carxofetes a la brasa (i no és una tancadeta d’ull a Benicarló!)
No puc viure sense…
Sense aire. La mar i la muntanya.
Una cosa inconfessable...
Deixaria de ser-ho.
Amb quin animal o planta et compararies?
Amb un ginebre.
Com et vas sentir la primera vegada que et van publicar un escrit, un llibre, un article...?
Com un xiquet amb les sabates noves.
Eres friqui en...
Toponímia, crec.
Soc feliç si...
Si la gent que m’envolta és feliç... i si guanya el Barça!
A quin personatge públic li regalaries el teu llibre?
A Joan-Lluís Lluís.
On aniràs quan ens deixen viatjar?
A Catalunya... I a les Illes. Hi tinc els néts.
Com és la teua mascareta?
Vaig poc pel poble o la ciutat i als bancals o a vora mar no em cal. Al cotxe, per si de cas, en porte d’eixes blavetes; no en tinc cap de disseny.
