Apunta't al Club Lector

dimecres, 27 d’agost de 2014

"És necessari que posem un vers en la capçalera del matí de cada jornada". Parlem amb Josep Manel Vidal, autor de "La fràgil arquitectura dels teus gestos"

Josep Manel Vidal, poeta de l'Alcúdia de Crespins, va obtindre el darrer Vila de Puçol amb "La fràgil arquitectura dels teus gestos", un poemari en prosa poètica que se centra en els sentiments i en els camins de l'estima, uns camins que mai són rectes i sempre són plens d'obstacles.


Què hi trobarà el lector en “La fràgil arquitectura dels teus gestos”?
L’experiència d’algú que fa un trànsit —de vegades seré, de vegades abrupte—, per la vida. És un inventari de moments, d’interaccions constants amb altres personatges que hi apareixen i fan de mirall on l’autor fa una trobada personal amb els afectes que resulten d’aqueixa aproximació o llunyania. Com molt bé ha dit el poeta Josep Maria Balbastre, és el relat poètic “dels afectes i desafectes que acompanyen en la vida: la por, la inquietud, la tristesa, la soledat, el risc, l’esperança”. Jo afegiria també l’homenatge, als moments que fugen òbviament condemnats al pas del temps i que la memòria empelta amb obcecació sobre la pell dels espais i dels objectes. Val a dir també que el poemari està prologat per l’escriptora Anna Moner, qui acoloreix el portal d’entrada als textos amb una deliciosa descripció emocional sobre la lectura. I que la il·lustració de portada és una imatge de l’autora Amèlia Garcia. Totes dues persones em coneixen personalment i han fet, amb el seu treball, una encertada tarja d’invitació per endinsar-se en el llibre.

Després de mig any a les llibreries, com valoreu la rebuda del públic?
Aquesta és la meua segona publicació i la mateixa gent que va llegir “El teu nom és un ésser viu” (Germania, 2011) ha acollit aquest poemari. En qualsevol cas jo sóc conscient que la literatura en valencià, i la poesia en concret, tot i l’embranzida que ha agafat darrerament i la seua presència constant en actes culturals, pateix els efectes d’uns temps difícils i complicats. Justament quan aquest gènere pren més capacitat per posar veu i èpica al moment que vivim. La poesia té el registre emocional just per encaixar-nos al corrent circulatori de la vida. És necessari que posem un vers en la capçalera del matí de cada jornada. Així i tot jo confie que, a poc a poc, “La fràgil arquitectura dels teus gestos” vaja fent camí. Com a criatura lliure que és.

Per què pareix que hi ha dificultat en què el públic consumisca poesia?
Quan parles amb algú sobre aquest tema sempre et diu el mateix: els poetes sou tan críptics amb els vostres missatges que ens costa molt personalitzar-nos en el què dieu. I no hauria de ser així. La poesia no és sempre un text en clau que cal traduir amb l’ajut de la pedra Rosseta. És, sovint, un joc lingüístic, una aproximació musical, un seguit d’imatges fonètiques que tenen l’única finalitat d’encendre sentiments en el lector. La poesia ha d’emocionar. Jo convide als lectors a que facen la lectura en veu alta. Que es deixen arrossegar per la cadència de cada text. Que es deixen omplir.

El poemari va obtindre l’últim Vila de Puçol. Són necessaris els premis com aquest per a la difusió de la literatura?
M’agrada aquesta pregunta. No fa gaire vaig llegir un article on es parlava amb certa nostàlgia sobre els grups de lectors que abans hi havia a les editorials i que es llegien els manuscrits que hi arribaven. Aquella era una tasca de selecció que sovint realitzaven persones amb un excel·lent criteri de qualitat. Escriptors, molts d’ells. Hui això s’ha perdut. I enviar un manuscrit directament a una editorial (i potser siga injust generalitzar), és una pèrdua de temps. De seguida et diuen que ho envies a un certamen, si et diuen alguna cosa. Ara mateix no hi ha altra manera establerta de garbellar el que s’escriu. Llevat, evidentment, que tingues un nom propi dins del món de les lletres. Bé, supose que això forma part del màrqueting de les editorials, que també són industries i han de generar beneficis, lògicament. Però pot resultar frustrant per als autors.
En tot cas, jo he estat “beneït”, per dir-ho d’alguna manera, per haver fet la meua primera publicació sense haver necessitat un premi prèviament. El meu primer llibre va ser una encomanda d’una editorial que seguia els meus textos al blog “filant prim” i em demanà una selecció. Les dosi d’autoestima que genera aqueix fet són molt grans. Perquè et fa pensar que pots dir alguna cosa. Que tens el teu espai. Que tu també hi caps.

Com veu el panorama del llibre valencià i en valencià?
No és que ho diga jo. Són premonicions que sovintegen a la premsa i a la xarxa. Els ajuts han caigut perquè l’administració no veu (i el terme de ceguesa és absolut) cultura i encara menys cultura pròpia. Si el llibre valencià perd presència a les prestatgeries de llibreries i biblioteques s’invisibilitza mortalment. Potser això és una estratègia premeditada i molt clara. Tampoc gaudim dels aparadors necessaris que podrien oferir els mitjans de comunicació. A les grans cadenes els escriptors i escriptores valencians no pintem fava. Tot depèn d’una xarxa de militants i voluntaris que encara hi creuen i que fan una feina titànica per mantenir-nos el cap per damunt de l’aigua. Sovint és feina únicament del propi autor que ha d’anar amunt i avall per donar a conéixer la seua obra, gràcies a col·lectius, entitats i llibrers amb voluntat numantina i que li donen cobertura mediàtica.

Teniu cap altre projecte a la vista?
Estic preparant la possible publicació de “Tots els colors de la tardor”, un poemari que va ser premiat amb el Francesc Bru de poesia de Canals, l’any 2013 (anem amb els premis una altra vegada). En realitat es tracta de part d’un treball més complet que podrà llegir-se (si arriba el moment) en el llibre. Una recreació, per dir-ho d’alguna manera, sobre les diferents textures i colors de l’adéu. La tardor és una època de l’any on sembla que la vida dorm, però si bé et fixes, abans que això acabe de produir-se, tinta els paisatges de les tonalitats més precioses i que millor acoloreixen l’enyor, la melangia i la conclusió.
També estic immers en un nou llibre de poesia en prosa (que és el que jo faig) i que no tardaré gaire en enllestir. Porta el títol provisional d’ “Aquelles solituds d’on veníem”. Escriure és un fet solitari i íntim. Malgrat que sigues al bell mig del món, al bell mig de la gent, al bell mig dels afectes, la solitud és un estat que cal viure i fer profitós. Són aqueixos moments quan un es projecta sobre la vida i l’estima que vol viure. A veure si tinc sort també amb aquest.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada