Amb una extensa i reeixida trajectòria en el món teatral, el dramaturg català Octavi Egea guanyava el darrer Premi Ciutat de Sagunt en la categoria de Teatre amb "Amami, Alfredo, amami", una història d'amors prohibits en la Barcelona de la posguerra.
Com sorgeix la idea de “Amami, Alfredo, amami”?
Sorgeix per la meva estima i admiració cap a l’òpera La Traviata, i sobre tot al moment de la renúncia a l’amor per part de Violetta en que canta l’Amami, Alfredo, Amami. A partir de la novel·la de Dumas s’han escrit infinitat de guions cinematogràfics, textos teatrals, novel·les, però, que jo sàpiga, mai no havia servit de base a una història d’amor entre dos homes. I vaig decidir escriure-la jo. I a més, jugar una mica amb el final tradicional.
Els personatges, tot i viure còmodament en uns anys difícils, transpiren infelicitat. Quin és el fons que amaguen en les seues conductes?
Els personatges de l’obra que transpiren infelicitat són els que cerquen quelcom que els diners no els poden donar: l’amor.
Quin és el paper que juga en l’obra La Traviata de Verdi? Hi ha hagut més influències destacables al text?
La Traviata és l’eix vertebral del text, però hi ha hagut moltes més influències; fins i tot, segur que n’hi ha de les que no en sóc conscient. Tots els escriptors aboquem en les nostres obres retalls de les pròpies vides, o de vides alienes que enssiguin properes. De vegades ho fem a posta i de vegades, sense adonar-nos-en.
Espereu veure l’obra representada? Vau pensar en cap actor o actriu en concret a l’hora de dibuixar els personatges de l’obra?
I tant que espero veure-la representada! El destí final d’un text teatral és que pugi a un escenari. Quan escric un text no acostumo a “posar” cares d’actors o d’actrius als personatges. Més aviat –i encara que sembli estrany- penso en persones del meu entorn, sovint alienes al món del teatre i que han viscut, o podrien viure, situacions similars a les dels personatges. Crec que si escrivís pensant en intèrprets concrets “encotillaria” els personatges.
Què en penseu de la situació dels llibres teatrals?
Que la seva difusió és limitada, que es concreta per a la gent de teatre però no per al lector en general. Cal esperar que amb les noves polítiques d’ensenyament s’acostumi als joves a llegir teatre. Llegir una obra de teatre pot ser tan apassionant com llegir una novel·la.
La dramatúrgia va obtindre l’últim Ciutat de Sagunt. Són necessaris els premis com aquest per a la difusió de la literatura?
En el món teatral anglosaxó –possiblement també en altres cultures que no conec prou bé- s’edita pràcticament tot el que s’estrena. En qualsevol llibreria de Londres pots trobar totes les obres que s’hi estan representant. Aquí, tret de les edicions que fan els teatres públics, molt poca literatura teatral es publica. Per tant, sí, són molt necessaris els premis literaris per donar a conèixer autors i obres. I tant de bo, que els teatres públics tinguessin en compte la tasca que fan ajuntaments, associacions culturals, editorials, etc. en favor del teatre que s’escriu a casa nostra i programessin regularment alguna de les obres guardonades.
