Tot i la seua joventut, Marc Artigau (Barcelona, 1984) ja s'ha obert un consolidat camí dins les lletres catalanes. I no només en un gènere, sinó en diversos. En teatre ha escrit dramatúrgies com "Ushuaïa" o "
Les sense ànima" (ambdues premiades amb el Ciutat de Sagunt); en conte hi participa a El club de mitjanit de Catalunya Ràdio; en poesia ha publicat diversos poemaris, el darrer, aquest "
Desterrats", guardonat amb el Vila de Puçol.
“Desterrats” va arribar a les llibreries fa un parell de mesos, com valoreu la rebuda que ha tingut en aquest temps?
Dos mesos en poesia crec que és poc temps. Hi ha un poeta, no sé qui, que diu que reconeix el destí humil de la poesia. A mi em passa una mica el mateix, confio que els llibres de poemes, són discrets però fidels. El dia de la presentació a Puçol va venir molta gent a comprar-ne, fet que em va sorprendre molt positivament, i sé que a Barcelona en algunes llibreries importants es pot aconseguir. No sé si tinc encara prou prespectiva per a respondre la pregunta, potser d'aquí a uns quants mesos més sí.
Quin és l’origen i la intenció d’un títol tan contundent?
“Desterrats” de tots aquells instants de la nostra vida que malauradament ja no podrem tornar. Des de l'infància, al primer amor – ingenu i ple de possibilitats- a la descoberta de l'adolescència plena de trampes i universos nous, a fins i tot el darrer llibre de poemes que havia escrit, “Vermella”. De mica en mica, sense saber com, ens anem desterrant de la nostra pròpia vida a canvi d'allò tan tenebrós que és l'experiència. No vull tenir experiència. Potser per això, “Desterrats” és un recull de poemes tristos, sense massa esperança i en certs passatges com si fos un cercle viciós del que ja no se'n pot sortir. Hi ha poemes escrits fa més de tres anys i a vegades quan els rellegeixo, m'hi reconec a mitges com si el poema hagués fotografiat un instant que vaig viure però que ara, per sort, cada cop em queda tan i tan lluny.
Recomeneu llegir el poemari avançant a poc a poc i fins i tot marxa enrere, quin és el motiu d’aquest consell al lector/a?
En Manel Estapé és qui em va escriure aquest pròleg tan meravellós. Quan dinem junts, li dic, que no en tinc cap mena de dubte, el millor del llibre és el seu text, és a dir, que en el fons, els poemes acompanyen al pròleg i no viceversa. Ell em coneix des de fa molt anys, i segurament si escric és també gràcies a la seva passió per la lectura i com transmet aquesta voracitat per la literatura ben feta. La poesia té un altre ritme i “Desterrats” planteja un univers ple de connexions com si fos un laberint, també intento que això passi amb altres llibres de poemes o de teatre. No sé si me'n surto gaire. Però m'agrada intentar dibuixar un petit mapa molt personal i en Manel ho coneix bé, per això alerta al lector que la lectura pot ésser des de molts punts de vista i que tirar enrera, pot ser una nova forma de descobrir.
Quin poema hi destacaríeu?
Se'm fa molt difícil. Et diria que tots, et diria que cap. Però si juguem, me la jugo amb “Desequilibris” l'últim poema del recull, que durant un temps també va ser el títol.
Participeu de diversos gèneres literaris, quin és el vostre preferit?
A mi m'agrada explicar històries. El gènere tan me fa. El teatre és la comunitat, els contes de nit a la ràdio l'actualitat passada pel sedàs de la ficció i la poesia per mi és íntima. Encara que faci recital amb molta gent, sé que la millor manera d'entrar en un poema és tot sol, sense excuses.
Com valoreu l’estat actual de la poesia catalana?
Malgrat que no jo no em relaciono molt en àmbits literaris, crec que tant la poesia, el teatre, com la narrativa ara mateix tenen una pulsió esplèndida. Hi ha ganes i molt de talent per explicar què ens passa i què passa al món. Segurament d'aquí a uns quants anys podrem tenir el prisma suficient per entendre-ho. Però de ben segur recodarem molts noms i tindrem un corpus literari cada cop més madur.
Hi teniu pensats nous projectes literaris?
El proper projecte literari són “els contes del club de la mitjanit” el programa del Pere Escobar un treballo de diumenge a dijous escrivint un conte de bona nit. Amb Onada Edicions ha sorgit la possibilitat de publicar un recull d'alguns d'aquests contes i n'estic molt satisfet. Durant la temporada n'he escrit 192 (sí, els compto metòdicament) i al recull n'hi ha uns 50. La temporada vinent, a partir del 3 de setembre hi torno. I a part d'això aquest estiu estic enllestint una novel·la infantil “Els perseguidors de paraules”. No podem aturar-nos, vivim en un moment que som com els taurons, si ens aturem morirem.
