Parlem amb
Joan Adell Àlvarez (Blanes, 1938), autor del poemari
"Tres estrelles Michelin", amb el qual va guanyar el
Ciutat de Sagunt de 2011, publicat passat novembre per Onada. Adell, farmacèutic, compta amb una sòl·lida trajectòria literària especialment en els darrers anys. Tant en el camp de la novel·la com en el de la poesia ha conreat premis com el Sant Joan Despí de Relats Breus, el Narrativa de Silla o el Vent de Port de Contes de Tremp, entre d'altres.
Per què s'hauria de llegir "Tres estrelles Michelin"?Seria agosarat fer-li a ningú aquesta recomanació. Tos sabem que la poesia és un gènere minoritari. A
lgú va dir que la poesia és la germaneta pobra de la literatura. Potser sí, però és evident que la pobresa no té res a veure amb la qualitat. En un sol vers podem trobar allò que no ens donen les cinc-centes pàgines d’un mal llibre. Tot i això, sóc molt caut a l’hora de recomanar lectures de poemes i encara ho sóc més quan els poemes són meus. Ara bé, posat en el compromís de donar motius per llegir “Tres estrelles Michelin”, us diria que es tracta de
poemes plens de sinceritat, que intenten dir coses no sempre agradables, sense renunciar a la bellesa mínimament exigible a la poesia.Al pròleg s'assenyala el pas del temps com a temàtica central del poemari. A què es motiva aquesta tria?
El motiu és obvi: en el transcurs de la vida tots anem variant el concepte de les coses que ens envolten, i potser el que més canvia amb l'edat sigui el concepte "temps", la idea que cadascú de nosaltres es fa del temps. A
mida que envellim, anem assimilant el fet que el temps de cadascú és quelcom que s'acaba. Si em permeteu la redundància, assumim la temporalitat del temps. Potser per a molts el primer toc d'atenció, en aquest sentit, sigui la mort d'algun ser proper. Però, fins i tot en aquestes colpidores vivències, el nen, el jove, podran patir un sentiment de pèrdua, però no pensaran en la seva pròpia temporalitat. La mort és quelcom que no va amb ells.
És bo que el nen es cregui immortal, perquè - a banda de la seva bellesa poètica - aquesta creença dóna a la infantesa un encant irrepetible. No és fins a ben entrada l'edat adulta, que ens adonem que el temps, el nostre temps, és quelcom amb un principi i un final, com una barra de pa, de la que ja ens n'hem menjat un bon tros. La naturalesa és sàvia i l'home madur, de forma inconscient, viu la vida amb una nova intensitat, valora coses que, abans, li passaven inadvertides, assaboreix amb delectació el pa que li queda.
El poeta austríac Stifter dona una imatge del pas del temps que em sembla maquíssima:
les generacions, diu, són un rosari que passa una perla, una vida individual rere l'altra, i cadascuna afegeix una gota d'oblit a la cadena del temps. Penso que el vell desig d'aturar el temps no té raó de ser. El temps ni es recupera ni s'atura. I tampoc cal, perquè precisament el pas efímer de les hores ens garanteix, permanentment, nous instants de vida, fins que ens afegim al rosari del temps etern.
De quins altres temes ha volgut parlar-ne, a l'obra?Destacaria la nostàlgia, els somnis, l’amor i el desamor, la crítica social, el dolor de les absències, les pors crepusculars… Alhora, però, no he volgut tancar-lo sense deixar oberta, ni que sigui lleu, una escletxa a l’esperança per aquells que tot just acaben d’arribar.
Per què ha triat el poema "Tres estrelles Michelin" per nomenar el llibre?Abans he dit que un dels temes del meu recull és la crítica social, una expressió que mai m’ha agradat.
M’estimaria més parlar d’autocrítica social, perquè de les injustícies socials tots en som protagonistes i responsables alhora. Per altra banda, no és fàcil trepitjar aquest terreny sense caure en la demagògia i els llocs comuns. Crec que amb el poema “Tres estrelles Michelin” me n’he sortit.
Quina de les composicions del llibre li resulta més especial?Resposta difícil, però cal mullar-se: “Parc d’hivern” és un poema viscut molt intensament.
El poemari s'enceta amb una cita d'Estellés. Ha rebut influències d'altres poetes, en aquest llibre?Vicent Andrés Estellés és un dels meus poetes de culte, però cal admetre la influència de Martí i Pol, Joan Margarit, José Hierro, Salvat Papasseit, Gil de Biedma, Palau i Fabre… i tants d’altres. Crec que totes les lectures de qualitat, sense que ens n’adonem, ens deixen una petja que, a banda de marcar-nos, tard o d’hora aflora en els nostres escrits.
