"Un eloqüent, esperançat i valent cant a la identitat i a la vida." "Lluny de qualsevol altre lloc" a la revista Emporion.

El crític literari Adrià Arboix ha ressenyat a la revista digital Emporion la narrativa de Fèlix Edo "Lluny de qualsevol altre lloc". Us en deixem un fragment de l'article.

Fèlix Edo Tena (Vilafranca, Alt Maestrat, 1981) és escriptor i professor de literatura en un institut públic. Col·labora habitualment a les revistes Serra d’Or, Debats, Núvol i la Llança.

L’escriptor dedica la seva darrera novel·la Lluny de qualsevol altre lloc als seus fills amb una dedicatòria on textualment hi llegim: “perquè encara tingueu l’oportunitat de conèixer literalment, un altre món”.

El protagonista que es diu Joan, és un professor que ha tallat amb els seus vincles familiars i decideix abandonar-ho tot i tornar sol, al vell mas de la família, aïllat i llunyà, i des de fa molts anys tancat enmig de les muntanyes. Fa el viatge a peu des de la ciutat i com un explorador va explicant tot el que veu i experimenta al seu pas en aquest itinerari.

La narració, amb una prosa tensa i segura, comença, doncs, en el món urbà post-industrial contemporani i fa una clara reivindicació de certs valors perduts en el temps i és una clara reflexió, tal com ho diu l’escriptor Martí Domínguez, “de la rapacitat humana, de l’allau de vulgaritat i cobdícia que caracteritzen aquests temps, de com tot (o quasi tot) es prostitueix sota l’única regla que mana, la de la llei de l’oferta i la demanda”.

Ambientada als voltants de Castelló de la Plana, i referenciant indrets com el poblet de Vilafranca, el llom del Penyagolosa, o el riu Montlleó, s’hi descriu un univers pervers on la desfeta i la cobdícia suren en la ciutat, absorbida per la trama omnívora de l’especulació constructiva i com el món rural se l’està matant per totes bandes. L’horta s’hi dibuixa arrabassada, els vells horts asfaltats amb urbanitzacions vulgars i horribles, amb grans polígons industrials i grans superfícies comercials. I també hi creixen com bolets les cases unifamiliars, totes amb un jardinet ridícul, amb una palmera tropical i gespa artificial. Perquè “Ara este país s’ha convertit en un negoci. Tots volen vendre’s la terra, construir-hi i fer-se rics”. Els diners sempre han marcat el rumb del món, però potser mai com ara, diu Domínguez. I la verdura que consumeix la gran ciutat arriba paradoxalment de centenars o milers de quilòmetres a conseqüència de la globalització.

L’autor retrata, de manera agra i directa, pobles com el nucli antic de Vilafranca que resta com un eixam de cases buides pel progressiu despoblament dels habitatges del centre i del nucli antic. Amb un paisatge abandonat amb restes de corrals, de molins, de cases de pastor i de masos sencers que ningú més no ocupa i on moltes bestioles van a extingir-se per culpa de la falta d’aigua i per l’efecte devastador dels pesticides.

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.

"Significats de vagabundejar pels marge". El Quadern de les Idees ressenya "Lluny de qualsevol altre lloc"

El crític literari Vicent Pallarès ha ressenyat al Quadern de les Idees la narrativa de Fèlix Edo "Lluny de qualsevol altre lloc". Us en deixem un fragment de l'article.

Lluny de qualsevol altre lloc de Fèlix Edo Tena: significats de vagabundejar pels marge

Fèlix Edo Tena va debutar en el camp de la narrativa amb El guardià de les trufes (Barcino, 2016), una novel·la sobre la vida dels masovers dels Ports i del Maestrat durant la postguerra. Es tracta d’una obra que destaca per l’atenció gairebé etnogràfica sobre els costums de la vida masovera al llarg del cicle d’un d’any, alhora que per les poètiques descripcions del paisatge dur i impressionant on tenien lloc. Altrament, la novel·la deixa un regust fort i amarg per la contundència com mostra la violència que van patir aquells masovers per part dels guerrillers del maquis i de la guàrdia civil, sense defugir tampoc camp implicació política d’aquest conflicte. 

Lluny de qualsevol altre lloc (Onada, 2021), la segona novel·la de l’autor, en certa manera també tracta del món dels masovers, però en l’actualitat, quan els masos dels Ports i del Maestrat ja han estat gairebé tots abandonats. És, per tant, una novel·la que té un enfocament crepuscular sobre un món que està arribant al final dels seus dies. No debades, a la novel·la també es tracta el tema del despoblament de les zones rurals, en aquest cas dels pobles de les comarques esmentades, un fet que no costa gaire de relacionar amb el que ha passat amb els masos. Tanmateix, una part de l’obra està ambientada a la ciutat de Castelló de la Plana (la Plana Baixa), i això ens permet conèixer una altra realitat, en aquest cas la d’una ciutat petita del segle XXI que no ha pogut evitar els desafiaments de la globalització, com són el final de la indústria, la crisi de l’habitatge, la descomposició urbana o l’arribada d’immigrants d’arreu del món. El punt que més ens interessa és el de la descomposició urbana. Tot i que la novel·la posseeix remarcats valors literaris, com és la prosa poètica que capta molt bé l’essència dels diferents ambients on s’ubica, volem destacar aquest aspecte d’índole extraestètica. 

De fet, la manera com Edo Tena el representa justifica la ressenya de la novel·la en aquesta col·lecció. Lluny de qualsevol altre lloc està articulada pels passejos d’un protagonista desencantat per una ciutat que està travessada per contrastos i contradiccions. Hi descobrim un centre urbà que s’ha anat despersonalitzant a mesura que ha desaparegut el comerç de proximitat, que portava generacions oferint els seus serveis i vertebrant la ciutat i que ha estat substituït per les mateixes franquícies multinacionals que trobem a tot arreu. Seguint aquest procés de transformació, la ciutat també ha crescut a través de grans promocions immobiliàries. En aquest cas, però, es tracta de barris de nova creació construïts d’esquena als tradicionals. De fet, són obres que s’oposen als antics, que pateixen una evident descomposició urbana manifestada en el deteriorament dels habitatges i de les infraestructures, on viuen gent de classe baixa i d’origen immigrant i que corren el risc de convertir-se en guetos. Quant a això, la novel·la, sempre a través dels ulls del protagonista, no evita que queden clars els significats polítics d’aquest urbanisme. la desfeta ambiental i humana que provoquen les perifèries urbanes.

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.

"Poètica suburbial de la desolació". Caràcters parla de "Lluny de qualsevol altre lloc"

El crític literari Josep Lluís Roig ha ressenyat a la revista Caràcters de la Universitat de València la narrativa de Fèlix Edo "Lluny de qualsevol altre lloc". Us en deixem un fragment de l'article.

Poètica suburbial de la desolació 

Lluny de qualsevol altre lloc, de Fèlix Edo Tena no és una novel·la i potser ni tan sols una narració en el sentit més ampli, malgrat estar publicat a la col·lecció «Narratives» d’Onada Edicions (Benicarló, 2021). Qui busque una novel·la que ni s’hi atanse.

Ni tan sols és una narració en el sentit de Serem Atlàndida, de Joan Benesiu, on el viatge és l’excusa narrativa que vehicula la circulació de les idees però on els actes dels personatges tenen conseqüències.

Ací, en canvi, quan arribem a la història ja han ocorregut les coses importants que li havien de passar al protagonista, ni tan sols sabem què va trencar l’equilibri ni quant de temps fa que aquest s’ha trencat perquè a l’autor no li importa. Fet i fet, el protagonisme veritable de les primeres cent trenta pàgines és per a la ciutat de Castelló —Castelló de la Plana— i els seus voltants. La seua perifèria, per parlar amb més propietat. Els suburbis, que recorre el nostre protagonista desesmat des del port fins a la seua totalitat desoladora. Erms i brosses i asfalt i rovell i tanques i marginació. Hi ha tota una poètica de la desfeta ambiental i humana que provoquen les perifèries urbanes.

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.

"Lluny de qualsevol altre lloc" de Fèlix Edo Tena a La Veu dels Llibres

El crític literari Vicent Pallarès ha ressenyat a La Veu dels Llibres la narrativa de Fèlix Edo "Lluny de qualsevol altre lloc". Us en deixem un fragment de l'article.

Lluny de qualsevol altre lloc és la segona novel·la de Fèlix Edo Tena, publicada després d'El guardià de les trufes (Barcino, 2016). La nova obra mostra la realitat present i està dividida en dues parts. La primera, anomenada «Sobre l’asfalt», està ambientada a la ciutat de Castelló de la Plana a la dècada del 2010 i s’hi explica la història de Joan, el protagonista principal, que ha abandonat la vida de professor universitari per causes desconegudes i ara es dedica a fer de mariner i de temporer. Un outsider desencantat que viu com pot als marges que marca la societat en indrets poc recomanables.

L’autor aprofita per a mostrar-nos una descomposició urbana tant social com urbanística en una ciutat concreta però que podria ser qualsevol del món global on vivim. És aquí on ens mostra parts urbanes i un paisatge agrari que no està integrat en la ciutat, i del qual no coneixem uns límits clars. Sobretot com és la relació entre les zones rurals i les urbanes en aquest moment de transició que estem vivint en ple segle XXI, on el camp pateix una greu crisi d'abandonament, però també on les ciutats també viuen les seues particulars dificultats, com aquesta descomposició urbana que pot arribar a una degradació causada pels efectes d’un urbanisme que no té en compte un creixement sostenible ni una relació integral amb la tradició o amb el paisatge.

Així doncs, la part urbana de la novel·la està ambientada en els marges d'aquesta ciutat, a l'extraradi, on hi ha antics camps de tarongers que no es treballen perquè no surt a compte, alqueries mig derruïdes, bancals d'horta erms o séquies que han deixat d'estar en ús. Restes d'un naufragi que romanen mig avergonyides i que encara podem contemplar. També hi són les poques persones que s’han quedat atrapades en aquest espai, com si estigueren congelades en el temps, en una època en què la corrupció i l’autoritarisme polític han estat una constant. 

El contrapès a la història de Joan és Mamadou, un immigrant de Gàmbia que, decidit a millorar el seu futur, ha viscut tot un periple fugint de la misèria. El destí i les dificultats els creuen i tots dos, malgrat ser molt diferents, estableixen una forta amistat. A partir dels dos personatges l’autor explora les seves existències i les dures realitats que els envolten. Dues visions vitals que es completaran al llarg de la història.  

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.

Fèlix Edo i "Lluny de qualsevol altre lloc", al Canal 21

Fèlix Edo parla de la seua nova novel·la "Lluny de qualsevol altre lloc" al programa literari de Canal 21 Tens un racó dalt del món, que presenta Jesús M. Tibau.

"Un lloc sobre l'erm". La professora Tere Izquierdo ressenya "Lluny de qualsevol altre lloc"

Aquest text arreplega la intervenció de la professora Tere Izquierdo a la presentació de la novel·la de Fèlix Edo "Lluny de qualsevol altre lloc" a Vallibona, a l'agost de 2021. 

L'escriptor, nat a Vilafranca l'any 1981, va estudiar Humanitats a la UJI. És professor i escriu articles de literatura (autors russos, americans), música i cinema a revistes com Serra d’Or, Debats i Quadern de les idees, les arts i les lletres. També a portals de cultura com Núvol o La Llança. Va vindre a Vallibona fa quatre anys, a presentar la seua primera novel·la del 2016 "El guardià de les trufes", on retrata la vida dels masovers de l’Alt Maestrat i els Ports durant la postguerra. Fèlix és fill de masovers, això també és ben present en la novel·la que avui es presenta.

En tota gran novel·la, en tota gran tragèdia grega, hi trobem un heroi, (en aquesta, Joan) que és capaç de rebel·lar-se contra el destí i viure la vida en la seua plenitud, a pesar dels obstacles que troba pel camí. Joan, que té la vida professional solucionada a la universitat, que té estabilitat econòmica, que viu a Castelló… trenca amb tot. Este camí de catarsi, de purificació, iniciàtic, és el que conta la novel·la… Hi llegim una llarga passejada dels del món urbà fins al rural. Joan ho deixa tot per a viure del que pot.   

L’índex del llibre plasma el viatge físic de Joan: La ciutat. Un lloc sobre l’asfalt. Un lloc sobre l’erm. El mas. Molts llocs o topònims fan referència a Castelló: tarongers al costat de formigó, edificis inacabats no integrats en el paisatge, refineries petroquímiques, ressonàncies industrials, el món pesquer castellonenc, els noms de les naus: la Sant Pere, la Verge de la Candelera, la Ricoro, la Isabel…,  l’avinguda del Mar, la carretera del Caminàs, el camí Fondo, el parc Ribalta, l’institut Ribalta, carrer de Saragossa, plaça Tetuan, plaça de Santa Clara, Mercat Central, l’avinguda de València, el camí de la Donació, l’avinguda dels germans Bou… Les alqueries que s’han mantingut davant l’allau de construccions noves. Hi ha contraposicions entre el passat i el present: referències al port vell aixecat al voltant del far, el fet d’asfaltar les antigues sendes de terra que conduïen als horts amb un quitrà de mala qualitat… o imatges literàriament belles i exemplificadores de contrast com la d’una parella asseguda en un sofà tallat i desballestat que estava recolzat en un cotxe sense rodes mentre que uns delicats nenúfars blancs i uns narcisos grocs creixien al marge del vehicle.

Trobem descripcions minucioses com la de l’alqueria abandonada, que ha conegut l’ensulsiada a través del temps. Un got de llanda i una botella resten al pas del temps, juntament amb xeringues, plats de plàstic, excrements secs de gossos… Adjectivacions precises com la d’una grisor profètica d’asfalt, ignotes bombolles immobiliàries…El medi ambient està present: carrasques cremades pels incendis i per la tala indiscriminada, els pesticides han extingit les caderneres i les raboses han estat aniquilades del paisatge. No a Vallibona!

Un lloc sobre l’erm: el periple iniciàtic de Joan, i físicament d’ascensió cap a les muntanyes: deixa Castelló darrere, Borriol, la Pobla Tornesa, la Vall d’Alba, la vista del Penyagolosa, el bar La Pelejana, l’antic pas de rabera que arriba a Atzeneta i d’allí puja a Vistabella i al Penyagolosa, la gasolinera de Sant Pau, Benassal, camps d’ametlers, avellaners, parets de pedra seca… l’Escola del Canto, riu Montlleó, molí hidràulic (molí del Pas o molí de la Cova?), el molí Colau “només hi havia erm, herba tan alta com un xiquet i pins joves creixent sense mesura.” Quan entra al mas, descriu la natura morta que reflectix un món en ruïnes. El prigó entre Vilafranca i Benassal, en realitat un muntó de pedres amb una llosa calcària al capdamunt. Nucli antic de Vilafranca, dels del Maset fina  la plaça d’en Balasc: cases buides, carrers deserts, enfront de cases de turisme rural, barris obrers en un poble amb passat industrial ara en total decadència.

La catarsi, la transformació completa quan diu que després de netejar la casa durant dos dies sencers: “Tot ell s’havia obert cap enfora, es podia dir que se li havia girat la pell, s’havia convertit en paisatge (…). Ell és el tossal del Picaio i el Pla de Mossorro, el mas abandonat i la pista erosionada per les tronades salvatges d’estiu.” Hi ha una identificació entre l'ésser humà i el paisatge.

Els personatges i els temes: el desnonament (Ramon i Rosa, matrimoni entranyable gran que viu a l’alqueria), la immigració (Mamadou, de Gàmbia, que aspira a una vida millor enfront de Joan), la història (Rubén, vell perruquer gai i anarquista, la Pastora) i l'homenatge als avantpassats (mirant fotografies amb la iaia Rosalia, xafant sendes que els seus ancestres havien obert per fer alguns bancals més...).

Llegint "Lluny de qualsevol altre lloc" m’ha vingut al cap la idea base de l’obra de l’escriptor de Mont-roig, del Matarranya, Carles Andreu Sancho, a "La mort del pareimare", a propòsit de l’imperatiu retorn de la llengua materna, idea que recull de la filòsofa d’origen jueu Hanna Arendt: “Què queda: Només queda la llengua materna.” O l'escriptor Theodor Kallifatides: “La meva mare i la meva llengua són la meva pàtria”. 

Tere Izquierdo
Vallibona, 12 d’agost de 2021

Entrevista de Fèlix Edo a El Temps: “Vull que siga el lector qui òmpliga els buits d’aquesta novel·la”

L'escriptor vilafranquí Fèlix Edo ha estat entrevistat per la periodista Violeta Tena amb motiu del llançament de la seua nova novel·la "Lluny de qualsevol altre lloc". Us deixem un fragment de la conversa, publicada a la revista El Temps.

 

D'on naix Lluny de qualsevol altre lloc? 

És una novel·la que està connectada amb El guardià de les trufes, però que alhora n'és molt diferent. Mentre en El guardià de les trufes vaig voler retratar el món dels masos dels Ports i del Maestrat, una realitat que avui en dia agonitza, Lluny de qualsevol altre lloc està ambientada en el present i en una zona urbana com és Castelló. Em resulta difícil explicar d'on naix un projecte d'aquest tipus, però sí que tinc clar que volia retratar la situació urbana en el segle XXI i sobretot com és la relació entre les zones rurals i les urbanes en aquest moment de transició que estem vivint. El camp pateix una greu crisi d'abandonament, però les ciutats també viuen les seues particulars dificultats, sobretot certa descomposició urbana que pot arribar a una degradació aguda si no s'atura quan toca. Quant a això, Castelló és un municipi amb un passat agrícola que no s'ha sabut integrar en la societat moderna. Moltes escenes de la novel·la les ambiento en els marges d'aquesta ciutat, en l'extraradi, on hi ha antics camps de tarongers que no es treballen perquè no ix a compte, bancals d'horta erms o séquies que han deixat d'estar en ús. A hores d'ara només queden les restes d'un naufragi que resta allí avergonyit, i que ha patit una gran pressió urbanística sense cap mena de control. Trobo que ens ha mancat tenir més respecte per aquell passat. També vull deixar clar que tampoc no he volgut fer una postal nostàlgica. El passat va ser dur i difícil, també injust i desesperançador, però penso que ens hauríem de sentir vinculats a unes arrels.  

Lluny de qualsevol altre lloc és un recorregut vital, però també literalment espacial. Fa que el lector recórrega els camins a través dels ulls i les experiències de Joan. Què perseguia amb això? 

Aquesta és una novel·la totalment lineal basada en els vagabundejos de Joan. El fet que el personatge principal camine tant és tota una declaració d'intencions. En contra dels itineraris i els recorreguts en cotxe, és a dir, en contra de la velocitat, vull reivindicar aquesta altra forma de transitar per la vida. Perquè és a través d'aquest caminar com els personatges descobreixen el camp i la ciutat, i, sobretot, com aquestes dues realitats s'interrelacionen. També és la manera com es descobreix la història de la ciutat i els traumes del seu passat. En la meua visió de la literatura, la història queda reflectida en la matèria, en l'espai. D'alguna manera, el passat esdevé la pols d'aquella alqueria que s'està solsint o d'aquell camp que s'està ermant i que tapa tots els objectes amb una escorça fina. Literalment, aquest espai esdevé un bocí de temps, és a dir, de memòria. I vull que siga a través d'aquesta memòria material com s'entenga la història que vull contar. 

L'urbanisme és un element essencial de la novel·la, especialment en la primera part, però també en la segona. 

La novel·la té dues parts, una que està ambientada a Castelló i una altra ambientada a Vilafranca. No he volgut presentar-les com dues parts contraposades o tòpiques. No presento Vilafranca com un lloc idíl·lic per a viure, ni Castelló com un lloc estressant i contaminat; o al revés, el poble com un lloc endarrerit i la ciutat com el lloc on s'ha d'anar a aprofitar les oportunitats. En lloc d'això he volgut presentar aquestes dues realitats de tal manera que puguen establir-se ressonàncies i concomitàncies. He volgut establir ponts. Igual que presento Castelló com una ciutat amb un passat agrari i amb molts problemes amb relació al sector primari (per exemple, els pescadors tradicionals del Grau que no poden competir amb la pesca industrial), descric Vilafranca com un poble que, tot i que ja perdia població a principis del segle XXI, es va veure immers en les barbaritats urbanístiques de la bombolla immobiliària. S'hi van iniciar cinc o sis projectes urbanístics que no es van acabar, i el que ha quedat són les restes en les quals s'acumula porqueria i són uns espais cada dia més degradats. I ningú mai no ha donat cap explicació. Com una persona es pot sentir orgullós del seu poble amb aquesta manera de fer? Per tant, són problemàtiques que associem al món urbà, però que també van tenir lloc al món rural, en aquest cas a un poble d'interior i de muntanya com és Vilafranca.

Podeu llegir l'entrevista sencera tot clicant ací.