El poemari "Ciutat, dies insòlits" vist per Emili Piera

El periodista i escriptor Emili Piera ha dedicat una ressenya al poemari "Ciutat, dies insòlits" de Francesc Viadel, publicat al diari Levante-EMV, en el qual hi exposa la visió que el poeta d'Algemesí hi fa sobre la ciutat de València (o qualsevol altra ciutat) i la força lírica que hi desplega en aquest llibre reconegut amb premi Vila de Puçol.

"Ciutat, dies insòlits" es un poemario que golpea, un lamento profético, un canto feroz y poderoso y aunque avance brincando sobre piedras y lugares yermos, tiene una piadosa querencia por los rostros devastados de la ciudad –en los que se reconoce el poeta– contemplados como un paisaje de orín y ruina. No suena muy animoso, pero la culpa no es de Viadel, sino de mis palabras: es difícil transmitir hechos poéticos, es más fácil leerlos.

Piera ubica Viadel en la línia de Dámaso Alonso i Allen Ginsberg per la qualitat social i reveladora dels versos, també en la de Max Aub com a exiliat que es despega d'una València retratada "como bote de refresco vacío y luminoso, pateado por una pandilla."

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.

"El lector trobarà uns poemes que volen servir de reflexió al voltant del fet de la vida i la mort, de les pèrdues en un sentit total". Parlem amb Francesc Viadel, autor de "Ciutat, dies insòlits"

A "Ciutat, dies insòlits", Francesc Viadel ens dibuixa uns espais angoixants, que el poeta colpeja amb ràbia per combatre l'odi que emanen els poderosos. Amb aquest crític -i reivindicatiu- llibre, el d'Algemesí va obtindre el Premi Josep Maria Ribelles - Vila de Puçol de Poesia. Parlem amb l'autor.

Què us va dur a escriure aquest poemari?

Escriure és el meu refugi i la meua salvació... ja sé que pot semblar un tòpic però és així. "Ciutat, dies insòlits", és un llibre escrit en uns moments molt difícils, de solitud, de patiment, de creixement interior i de refeta personal. Són uns poemes escrits, també, durant un període temporal molt llarg. M’agradaria dir que sense aquest llibre la meua vida potser hauria estat molt més dura i la meua experiència vital molt més solitària i insuportable.

Què hi trobarà el lector en “Ciutat, dies insòlits”?

Trobarà un llibre molt intens, dur i, alhora, d’una gran sinceritat… uns poemes que en certa manera són un arravatament contra el pecat de l’enveja i l’odi, contra el sectarisme i l’estigmatització del derrotat i, també, uns poemes que volen servir de reflexió al voltant del fet de la vida i la mort, de les pèrdues en un sentit total.

Quines diríeu que són les vostres influències?

En són moltes, des d’Estellés -m’atreviria a dir com qualsevol poeta valencià contemporani- passant per Marc Granell, Gabriel Ferrater, Joan Navarro, Salvador Jàfer… Així mateix, admire molt l’obra d’amics i conciutadans meus com Josep Manel Esteve o Vicent Nàcher amb els qui vaig iniciar la meua aventura com a escriptor allà pels anys 80, amb experiències inoblidables com la del col·lectiu L’Horabaixa. Les veus d’Esteve i Nàcher són d’una gran potència, molt particulars.

Al poemari descriu un ambient deshumanitzat i asfixiant. En quines ciutats en concret es va inspirar? Beu de la València i la Barcelona actuals?

València i Barcelona són les meues ciutats de referència principals però també hi ha Amsterdam o Londres, ciutats amb els seus racons foscos camuflats dins d’un escenari enganyós de llum i llibertat. Les ciutats són el món i el món m’estimula. 

Per què pareix que hi ha dificultat en què el públic consumisca poesia?

Els valencians ja són poc llegits en termes generals, ho diuen les estadístiques i aquells estudis que de tant en tant fan els organismes estatals... d’altra banda, la poesia és un gènere ben sovint poc accessible que requereix d’una certa preparació, però, sobretot d’una disposició i d’una voluntat d’acostament per part del lector. Tampoc ja no hi ha temps per a llegir gairebé res. Ho volem tot ja, ràpidament, mastegat...

Com veu el panorama del llibre valencià i en valencià?

Esperançador malgrat tot, malgrat les condicions sociolingüístiques tan complicades que tenim. Tot plegat, continuem sense tenir un mercat de llengua normal i uns mitjans de comunicació prou potents com per a visibilitzar una magnífica producció literària si més no en comparació a la que hi havia fa unes dècades endarrere.

El poemari va obtindre l’últim Vila de Puçol. Són necessaris els premis com aquest per a la difusió de la literatura?

Sens dubte. Els premis sempre són un estímul per als escriptors, no només econòmic sinó també des del punt de vista del reconeixement públic. Al final, la cosa és molt simple, els escriptors escriuen per a ser llegits. 

Teniu cap altre projecte a la vista?

Treballe ara mateix en el què voldria que fora una trilogia poètica. Al meu ritme, mentre prepare algun assaig i mantinc les meues col·laboracions amb la premsa, especialment amb La Veu del País Valencià.

Entrevista a Francesc Viadel, autor de "Ciutat, dies insòlits" a 3x4.info

"Ciutat, dies insòlits" és un poemari de ràbia i dolor, de venjança com a reparació dels abusos cap els desfavorits. Així ens el presenta el seu autor, Francesc Viadel, a l'entrevista que li ha fet el crític Josep Manel San Abdón a 3x4.info. Una conversa en la qual ha girat la posició del poeta i la poesia davant de les injustícies comeses a les ciutats com València, Barcelona, Berlín, per esmentar-ne tres citades a l'article.

Hi ha molta ràbia i dolor als poemes, una necessitat de reparar el dany infligit injustament, l’abús, la desgràcia…. la poesia pot tenir aquesta propietat reparadora, transcendent i, alhora, autodestructiva. A ningú li agrada la venjança, la rebutgem moralment, però qui no ha tingut mai desig de venjar-se? De fer-ho ni que siga a través d’un tercer? Qui no ha anhelat que la fortuna faça la faena per un mateix, evitar-se el tràngol?. Som terriblement hipòcrites i covards en aquest sentit. Només els fills de putes troben un plaer immens en venjar-se, en usar el càstig com a demostració del seu poder. És contra ells contra qui cal usar l’arma de la poesia. 

Viadel apunta que els poemes són anteriors a l'esclat de la crisi que estem patint en els darrers anys, "però la crisi ha omplert els nostres carrers de nàufrags i cadàvers en vida". Però, per un altre costat, la felicitat també hi és present, "els moments breus irrepetibles, d'una bellesa exultant que necessitem atrapar d'alguna manera amb el llenguatge".

Podeu llegir l'entrevista sencera tot clicant ací.

"Poesia que sacseja el lector i el trasbalsa". Vicent Nàcher parla de "Ciutat, dies insòlits" de Francesc Viadel

El poeta Vicent Nàcher ha ressenyat a La Veu d'Algemesí el nou poemari de Francesc Viadel, "Ciutat, dies insòlits", premi Ciutat de Sagunt. Nàcher, algemesinenc com Viadel, apunta un llibre "altament interessant i recomanable", on l'autor "recórre amb ànsia el territori del record de les diferents ciutats que ha habitat el poeta". Podeu llegir la crítica sencera a continuació.

"Francesc Viadel o la salvatgia urbana". Ressenya d'Hèctor Serra a "Ciutat, dies insòlits"

El periodista i poeta Hèctor Serra ha ressenyat a Núvol "Ciutat, dies insòlits", el nou poemari amb el qual Francesc Viadel va guanyar el passat Premi Josep Maria Ribelles Vila de Puçol, i en el que recórre els carrers de les ciutats -la seua ciutat i qualsevol ciutat- amb un esperit combatiu. Són, com exposa Serra, "trenta-vuit flagells sense misericòrdia, centenars de versos punyents esgrafiats sobre els ciments d’uns barris que amaguen la nostàlgia, l’oblit, la destrucció…, però on també habita la guspira de l’incendi, la predisposició de retre comptes amb l’isolament, la queixalada de la venjança entre tot el llefre i la immunda misèria que es prolonga enllà d’uns límits difusos i esmunyedissos."

És una experiència lírica polimòrfica, multiforme. No hi ha lloc per a la sonsònia. El vers – lliure i amb temptativa prosaica- esdevé arma incisiva i elucidada que apunta i assenyala amb mestria. La ciutat de Francesc Viadel és la suma de les ciutats viscudes, enyorades, patides. S’hi entremesclen vials i entramats mediterranis i anglosaxons, ciutats velles que s’allunyen de la seua tradició artesana i suburbis mestissos que es dirimeixen a colp de porra, ciutats-camp de concentració i Europes amb regust de cabaret, fonda i prostíbul. Hi ha els carrers d’infantesa, els del blanc i negre nacionalcatòlic, els llindars abandonats on els mapes s’esborren, les places encisadores on s’encenia l’amor… Hi ha València, Barcelona, Roma, Brixton, Bucarest, Dachau, Dallas…

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací. 

El Quadern s'hi fixa en "Material fotogràfic" i "Ciutat, dies insòlits"

Tot aprofitant l'arribada de la cita literària per excel·lència, Sant Jordi, i l'obertura de la 50ena edició de la Fira del Llibre de València, el crític Francesc Calafat ha publicat a les pàgines de Quadern un extens article, "Un viatge per la prosa i la poesia més recent", en el qual hi fa memòria d'algunes de les publicacions d'aquests gèneres més destacades que han sorgit d'autors i editorials valencianes en els darrers mesos. Per a Calafat, hi ha un moviment en les lletres nostrades que "vol continuar donant guerra, i la veritat és que els escriptors s’encaparren a plantar cara a les circumstàncies i ho fan amb resultats, tot s’ha de dir, altament positius en molts casos", i assenyala la presència tant de plomes reconegudes com de noves veus. 

Pel que fa a obres d'Onada Edicions, l'autor hi destaca les guanyadores de dos Premis: el Ciutat de Sagunt de Narrativa i el Vila de Puçol de Poesia. Quant a "Material fotogràfic", la novel·la de Joaquim Espinós, apunta que és "un relat efectiu i minuciós que, per mitjà de tres amics que s’embarquen cap als Estats Units l’any 1918, vol explicar les raons per les quals molts valencians hi emigraren, i sobretot les peripècies, les penalitats i els perills amb què hagueren d’enfrontar-se en una gran urbs com Nova York". 

Mentre, del poemari de Francesc Viadel "Ciutat, dies insòlits", Calafat el defineix com "un poemari que combina la versificació amb el poema en prosa. És un discurs rabiüt, colèric. El vers tumultuós i tempestuós conjura un càntic desbocat d’odi i estima a València, però també a altres racons d’Europa".

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací. 

Puçol presenta aquesta nit les obres guanyadores del seu Certamen Literari

Aquesta nit de divendres la Casa de Cultura de Puçol tindrà lloc la presentació dels guanyadors del Certamen Literari Vila de Puçol 2014. A l'esdeveniment, que comença a les 22.30 hores presenten les seues obres Josep Usó, premiat per la novel·la "L'any de l'herba sana", i Francesc Viadel pel poemari "Ciutat, dies insòlits", publicades ambdós per Onada Edicions. 

"L'any de l'herba sana" és una història de relats de la guerra des de diferents punts de vista, que s'endinsa en les tragèdies personals dels vilatans d'una petita localitat de muntanya. Farcida de salts temporals i salts entre els fets reals i la ficció, la novel·la pivota entre les històries de set personatges que presenten un variat ventall de situacions i personalitats. Històries de les misèries i de gent que en trau profit d'aquestes, del patetisme humà, de les inquietuds diàries als pobles, de les venjances personals i, també, de les esperances. Però, per damunt de tot, són històries que parlen sobre els records (o la manca d'aquests), una reflexió sobre la memòria personal i la històrica.

"Ciutat, dies insòlits" és un recull de poemes que constitueix una anti-oda a les ciutats deshumanitzades i grises, on el pitjor dels éssers humans ix a la superfície d'una societat viciada. Territoris ignots, on la solitud, la por, o les enveges són el dia a dia. Viadel fa ús d'uns versos combatius i crítics, que deixen traspassar un cert sentiment de ràbia.

"Càntics de rebel·lia amb missatge denúncia". Enric Sanç parla de "Ciutat, dies insòlits" de Francesc Viadel

El crític literari Enric Sanç ha abordat el poemari "Ciutat, dies insòlits", amb el qual Francesc Viadel ha guanyat el darrer premi Vila de Puçol, amb una ressenya publicada a La Veu del País Valencià. Per a Sanç, és un llibre dur i contundent, "amb un estil literari caracteritzat per una visió subjectiva i emocional del món, manifestada en la intensitat expressiva de l’obra", amb un fons que recorda Estellés, Montllor o Garcia Grau en tant poesia com arma de denúncia.

"Francesc Viadel teixeix d’aquesta manera un tapís urbà d’una Ciutat, dies insòlits amb la consciència cívica d’una comunitat menyspreada i menystinguda. L’escenificació dels poders polítics corresponen a la indignació i un total rebuig per part de l’autor, amb un cert to i un discurs gairebé apocalíptic. De fet, l’autor perboca, es buida les tripes amb cada mot, com un penell en una ventúria incessable", assenyala Sanç.

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.

 

Francesc Viadel presenta a Barcelona el seu poemari "Ciutat, dies insòlits"

Francesc Viadel, guanyador de l'últim Vila de Puçol de poesia, estrena el seu nou llibre "Ciutat, dies insòlits" aquest dijous 26 de març a Barcelona. Serà a la llibreria La Impossible (c/ Provença, 232), a partir de les 19.30 hores, i hi participaran l'autor i l'escriptor Enric Sòria.

"Un llibre intens, combatiu, valent". Manel Alonso ressenya el poemari "Ciutat, dies insòlits"

"Ciutat, dies insòlits" és el poemari amb el qual Francesc Viadel ha guanyat el darrer premi Josep Maria Ribelles - Vila de Puçol, i que arriba com una de les novetats poètiques d'Onada per aquest Sant Jordi. La revista Sons de Xaloc li ha dedicat una ressenya signada per l'escriptor Manel Alonso, qui de seguida ens contextualitza Viadel com un "outsider" de la seua generació literària.

El títol del llibre, ens informa d’una manera directa d’allò que ens hi trobarem: una mirada personal sobre una ciutat que és centre del poder econòmic i polític, un poder provincià i subsidiari del poder central, amb una classe dominant instal·lada en la fal·làcia, la demagògia més barroera, l’egoisme, l’autoodi i encaparrada en destruir tot moviment individual o col·lectiu que no estiga al servei dels seus interessos i dels seus amos.

La crítica parteix els títol: a "Ciutat", Alonso exposa com veu Viadel a València, que ben bé també podria aplicar-se a altres ciutats; mentre, a "dies insòlits" són aquells que han marcat el recorregut vital del poeta. Tot seguit, el crític apunta l'estil caracteritzat per un estil potent, personal i contundent, fins esdevindre "un llibre intens, combatiu, valent, gens ni mica pamfletari, en què l’autor ha posat la sang i el fetge, la seua llarga experiència com a observador crític i sagaç de la realitat que l’envolta, una realitat a la qual li agrada descobrir-li les veritats ocultes".

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.

Preparant novetats: "Ciutat, dies insòlits" de Francesc Viadel

Després d'obtindre el 18è Premi de Poesia Josep Maria Ribelles - Vila de Puçol, l'escriptor i periodista Francesc Viadel estrena aquesta primavera la publicació del poemari "Ciutat, dies insòlits". Amb pròleg de Marc Granell, Viadel ens porta una obra on l’odi, l’isolament, la por, la impotència i, de bell nou, l’odi i també la vida com una espiral moguda pels seus batecs poderosos. Vençuts i estranyats, estigmatitzats, assenyalats, és només en l’escenari de la ciutat estranya, en l’atmosfera dels seus dies insòlits, en l’insomni de la nostra memòria que som capaços de recobrar l’alè, de pair serenament el nostre destí, de capir el sentit profund del nostre trencament amb la tribu que habita més enllà de les altes murades dels edificis, més enllà de la mar extensa dels terrats, en un territori ignot, assilvestrat. Trencament amb la tribu hostil a la diferència, tribu de maledicències i d’enveges, tribu ensopida, tribu de mort.

Francesc Viadel i Girbés (Algemesí, 1968). Periodista, escriptor, doctor en Sociologia i professor universitari en la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull de Barcelona. A finals dels anys vuitanta, funda junt amb Josep Manel Esteve i Vicent Nàcher, entre altres autors, la revista L’Horabaixa. Ha publicat els poemaris Si la lluna és plena (1991) i Èxode salnitrós (1998), i les novel·les Dies de Venus (1999), Terra (2002) i L’advocat i el diable (2004). També és autor dels assajos polítics No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme (2009) i de Valencianisme, l’aportació positiva (2012), tots dos publicats per la Universitat de València. Actualment col·labora en diversos mitjans de comunicació com La Veu del País Valencià, El País, Serra d’Or, L’Espill o Caràcters.

Josep Usó i Francesc Viadel guanyen el Vila de Puçol

El Certamen Literari Vila de Puçol, un dels guardons de referència al panorama de les lletres valencianes, ja hi ha escollit les dues obres que engrossiran el seu palmarés. En aquesta ocasió, les dues categories, Narrativa i Poesia, han recaigut en dos autors valencians, Josep Usó i Francesc Viadel.

El vila-realenc Josep Usó ha obtingut el 30è Premi de Narrativa amb "L'any de l'herba sana", "una llarga història que arranca a les primeries del segle XX a un poble petit de les serres que hi ha just a l’oest de Castelló i acaba molts i molts anys més tard", tal com exposa l'autor al seu blog. Usó és un dels autors valencians contemporanis més reconeguts, amb obres guanyadores del Ciutat de Sagunt o el Vila d'Almassora. Aquesta és la segona ocasió que aconsegueix el premi puçolenc, després d'assolir-ho fa dos anys amb "Una història amb sol i ombres".

Per la seua banda, el 18è Premi de Poesia Josep Maria Ribelles ha estat per a Francesc Viadel amb "Ciutat, dies insòlits". El periodista d'Algemesí, afincat a Barcelona, compta amb una vessant literària reflectida en diversos poemaris i narratives publicades des de principis de la dècada dels 90, i que l'han valgut reconeixements com el Ciutat de Xàtiva o el Vila de Bétera.

 Membres del jurat del Premis de Puçol 2014: Albert Forment, Rosa García, Antoni Martínez i Manel Alonso, juntament el regidor de Cultura i el gestor cultural de la localitat.

Fotos: nuvol.cat / Viquipèdia