"Mala sort per a la fusta si naix violí", vist per Manel Alonso al Diari Gran

El crític literari i escriptor Manel Alonso ha publicat al Diari Gran una ressenya del nou llibre d'Antoni Martínez Bonet. "Mala sort per a la fusta si naix violí" és un recull de catorze relats amb un vincle en comú: estan protagonitzats per escriptors de tota mena i índoles, des de grans noms de les lletres a ficticis. Ha obtingut el 37é Premi de Narrativa Vila de Puçol, Us deixem un fragment de l'escrit d'Alonso.

El títol elegit per Bonet està basat en un vers del poema Un tros de fusta del poeta francés Arthur Rimbaud, «i si un tros de fusta descobreix que és un violí?», que ens parla d’aquells éssers que tenen en el seu interior la força de la creativitat artística, musical o literària, però a diferència de Rimbaud, la mirada de Bonet se centra en el do, que una vegada descobert és complicat de gestionar i que et pot portar per sendes tortuoses, pel carrer de l’amargura i l’autodestrucció.

El llibre recull catorze narracions d’extensió diversa, escrits alguns amb l’ús d’una veu narrativa aliena al relat i altres amb la veu del protagonista, encara que aquest es trobe criant malves. Trobem, a més dos relats, Miguel Hernández. La carta i L’entrevista on Martínez Bonet decidix canviar radicalment de fórmula, en el primer empra la forma d’una epístola i en el segon s’arrisca a convertir un dels gèneres estrela del periodisme, germà de la literatura, en una llarga conversa en què utilitzant la figura d’un cantant, reencarnació valenciana d’Elvis Preley, fa un retrat dur de la societat valenciana.

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.

Els relats de "Mala sort per a la fusta si naix violí" a La Veu dels Llibres

El crític literari i escriptor Salvador Vendrell ha dedicat una ressenya al nou llibre d'Antoni Martínez Bonet. "Mala sort per a la fusta si naix violí", publicada a La Veu dels Llibres. L'obra de l'autor de Carlet, guanyadora del Premi Vila de Puçol de Narrativa, és un conjunt de catorze relats que compten amb la presència literària de grans noms de les lletres. Reproduïm un fragment de l'article.

No sé si els personatges coneguts del món de la literatura, de l’art o de la música que protagonitzen els contes de Bonet troben la seua pròpia felicitat. El que sí que mostren són les seues passions i els seus molt particulars caràcters. Així, conte a conte, ens podem entretenir amb les dèries d’uns personatges que formen part del nostre imaginari cultural i que, encara que la majoria són ja ben morts, tornen a viure amb les narracions de Bonet per presentar-nos aspectes significatius de la seua biografia o escenes molt particulars de les seues trajectòries.

Així, assistirem al moment en què Fernando Pessoa es va quedar enganxat a l’ham de l’enamorament com un peix decidit a tastar l’aire de l’atmosfera. I com escrivia versos infantils a la seua estimada. Versos de joc improvisat per enamorar una Ofèlia displicent, alegrement jove, a anys llum de la maduresa d’un home que encara s’havia de fer com a poeta, però que volava com una àliga omplint papers. O escoltar Robert Johnson tocar la guitarra hores i hores i bevent. O bevent i tocant, que és el mateix, amb el desig de convertir-se en un Faust qualsevol: “Si fos veritat que aquesta música és del dimoni, com asseguren els predicadors, jo ja m’hauria amerat de tota ella per ser un bon bluesman. Et jure, Mingo, que donaria l’ànima al diable si m’atorgués la capacitat d’enlluernar el món amb els meus dits i el meu cant”.

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.