"Quan la mare dóna el pit al bebè es crea un vincle molt important entre els dos". Entrevista a Maria José Llorach, autora de "Jo somiava…"

Maria José Llorach ha publicat "Jo somiava…", un conte dirigit tant a las mares com als infants. Llorach és membre de l'Associació Mares, Pares i Fills, que impulsa activitats i jornades per donar a conèixer els avantatges d'una lactància materna natural i dels grups de suport.


D'on sorgeix la idea del conte "Jo somiava ..."?

Quan va néixer el meu segon fill vaig anar al taller de lactància. Allà es va crear una associació de maternitat i criança, en la qual em vaig involucrar molt i des de la qual em vaig adonar que podia posar la meva creativitat, el meu treball amb una finalitat amb algun valor afegit, una cosa molt diferent del que havia estat fent fins al moment com a dissenyadora gràfica. Vaig començar a fer contes. Vam crear l'associació Mares Pares i Fills on es pretén difondre informació que pugui ajudar a les famílies. Ja en l'associació es va crear una revista amb el mateix nom amb aquesta finalitat. Els contes era també una altra forma on poder transmetre valors i informació que pugui ajudar d'alguna manera. 

Quan va néixer la meva primera filla l'experiència sobre la lactància va ser un desastre des del primer moment. Fins a l'extrem que em van haver d'operar per una mastitis, vaig agafar tal infecció que ni els antibiòtics em van fer efecte. La meva informació sobre la lactància era gairebé nul·la. Llavors jo no sabia res sobre els tallers de lactància. Amb el segon fill tot va canviar, ja embarassada vaig anar al taller de lactància. Allà hi vaig aprendre moltíssim i em van ajudar moltíssim. Vaig tenir la sort de coincidir amb Merche Jovaní la matrona que col·labora en el nostre conte, una de les millors que hi ha a la comarca. També agrair a la resta de les infermeres, especialment a Cristina. 

La qüestió que sempre havia pensat com de diferent que havia estat de no tenir informació, a tenir-la i compartir qualsevol problema amb els professionals i mares del taller de lactància. Així que des d'aleshores sempre havia tingut al cap fer un conte on donar informació a les mares per ajudar-les a l'hora de donar el pit i reforçar la importància dels tallers de lactància. Li vaig proposar a Mar Espinosa si volia ajudar-me en el projecte i de seguida va acceptar.

A qui va dirigit?

Tant a les embarassades per donar-los informació útil que els pugui ajudar a tenir èxit en la lactància com als nens perquè ja des de petits vegin aquest tipus de cultura com una cos
a normal i natural.

Què és el que transmet el contingut?

Diverses coses: 

Informació per a tenir èxit en la lactància, per això s'ha afegit al conte les 10 normes segons l'OMS per a una lactància amb èxit.

Difondre aquest tipus de cultura cap a la lactància, però també una criança amb afecció. S'ha demostrat també l'important que és cobrir les necessitats no només físiques en el nadó sinó també emocionals. Ja que aquestes últimes no es tenen en compte moltes vegades titllant-les de que aquestes malcrien o malacostumen el nadó. I repercuteixen enormement en l'edat adulta. 

Intentar conscienciar els professionals de com vulnerables són les mames al tenir un fill i l'ajuda que necessiten. Que els familiars sàpiguen respectar l'espai que necessita la mare els primers dies. 

Informar de l'existència dels tallers de lactància, on poden ser ajudades i el beneficiós que és compartir les experiències amb les altres mares. 

Com diu la Merche, la matrona, en la seva carta, despertar l'instint natural que tota mare té i que hem perdut.

Com ha estat el treball amb Mar Espinosa?

¡Meravellós! Mar és una persona fantàstica i creativa. Sempre que s'uneixen diverses persones en un projecte, aquest millora. Mar ha ajudat en la fundació de les dues associacions de maternitat. És psicòloga i educadora social, a més de treballar i dirigir un centre de reforç escolar. A més li agraden molt els llibres i contes. Li agrada també escriure. Així que la idea li va encantar. A més d'escriure el conte és ella qui va proposar la genial idea que pugui obrir-se pels dos costats unint les dues històries en una imatge central. La qual cosa el fa un conte molt original. 

Quina és la importància de la lactància materna i dels grups de suport?

Molta. D'una banda la llet de la mare és l'única que conté tot el que necessita el nadó. És el millor. Encara que hi hagi avui en dia molts avenços sobre les llets artificials i en cas de ser necessari aquí estan i cal donar gràcies per això. Però no mai podrà estar a l'altura de la llet natural del pit de la mare. A més quan es dóna el pit al bebè es crea un vincle molt important entre els dos, important per a la seva salut. Cal donar aquesta informació perquè les mares siguin conscients d'això, però no mai obligar, cal saber també respectar altres decisions i intentar ajudar de la millor manera. 

Els grups de suport com els tallers de lactància són molt importants tant a nivell d'ajuda entre els professionals que t'atenen, però tan important o més és el que es comparteix amb les altres mares. Aquí te n'adones que no estàs sola que el que tu estàs passant ho està passant una altra o ho ha passat. Comparteixes i aprens molt de les altres mares.

Com valores la rebuda que ha tingut el conte?

Molt bona i agraïda. Hi ha encara que moure'l més perquè la gent el conegui, però aquí estem. Agrair de tot cor a la gent que ens dóna suport, ens felicita, que està col·laborant en la seva distribució i en la compra d'ells. Vullc agrair especialment a Cristina, la propietària de la botiga de Cuquis de Benicarló, perquè ens ha donat suport i col·laborat en ell abans fins i tot de veure com seria el conte. Gràcies Cristina per creure en el nostre projecte.

Tens cap nou projecte a la vista?

Tinc un altre ja acabat que és la versió en conte d'un llibre publicat que es diu "23 maestros de corazón" de Carlos González, el professor. Ell em va donar el seu permís per poder-ho fer i col·labora amb una carta al final per als pares. És un conte molt especial que parla d'una educació diferent centrada en el cor. 

A més s'ha fet una pel·lícula-documental del mateix llibre "Entre maestros". S'ha estrenat en alguns cinemes i molt aviat s'emetrà per TVE. I ara mateix estic treballant en un altre conte també molt especial es diu "A la selva de Yuma" i es complementarà amb una meditació basada en el conte que els pares llegiran als seus fills abans de dormir.

Us recordem que podeu adquirir aquest llibre a onadaedicions.com sense despeses d'enviament (consulteu condicions)

" Crec que encara hem d'aprendre molt, de la memòria dels setanta". Entrevista a Josep Usó, autor de "Una història amb sol i ombres"

Amb "Una història amb sol i ombres", Josep Usó s'apuntava el Premi Vila de Puçol 2012 amb un relat al voltant de la memòria històrica a la passada dècada dels 70, tant ací com a Xile. En un lloc s'eixia d'una dictadura, mentre a l'altre tot just acabava de començar.

Que et porta a novel·lar dos fets aparentment desconnectats com la Transició al País Valencià i la dictadura de Pinochet a Xile?

Quan passaren els fets de la novel·la, jo era un xiquet. Només després, quan he anat veient el que ha sigut la veritable transición, he vist que hi ha coses que perduren. De tota manera, la idea d'un assassí a sou amb consciència m'atreia. Per això cree a Patricio Gálvez. Després, ell sol es busca uns companys de viatge estranys, com el capellà. Certament, un capellà que només siga un sant baró, no era atractiu com a personatge; però en els deu manaments, no mataràs tan sols és el cinqué. I, a més, si un es penedeix del que ha fet, siga el que siga i ho confessa, ho té tot perdonat. Això em resulta fascinant. Sempre i quan un tinga consciència, és clar. 

D'altra banda, la possibilitat de fer debutar en una història meua a un personatge real, com Augusto Pinochet, era un repte. I també fer-lo quedar malament en poques paraules. De fet, les dues històries es van enllaçar gairebé soles, quasi sense voler-ho. Jo vaig començar per la de Patricio, com a personatge envoltat d'una aura de misteri de poble i gairebé de seguida, aparegué el capellà. I, de retruc, la resta de personatges.

Fins quin punt de realitat hi ha “Una història amb sol i ombres”?

Una història amb sol i ombres és una història inventada. L'únic personatge real és el propi Augusto Pinochet. Però es veu que està prou ben feta, perquè molta gent m'ha demanat si he conegut al capellà, al propi borratxo o, fins i tot, si he sabut d'algun cas concret de xilé torturat durant la dictadura. La veritat és que no. Si que recorde que, quan jo era xiquet, els meus pares i jo eixiem a la fresca, a l'estiu. Aquella tradició només es trenca quan la gent deixa de viure en cases i se'n va a viure a pisos. Només aquest canvi de manera de viure, ja trenca el concepte tradicional de veïnat. 

També recorde que, quan jo anava a l'institut, teniem religió catòlica obligatòria i ens la explicava un capellà que ens feia aprendre un llibre de memòria sense que fera falta entendre res. Era molt poc engrescador. Com a anècdota de com era el personatge, una vesprada li demanarem eixir uns minuts abans perquè a Vila-real es feia l'etapa pròleg de la "vuelta ciclista a levante". I just aquell dia, ens va fer eixir un quart d'hora més tard. Només per fotre. Era així, l'home. I, per aquella època, de fet un poc més tard, vaig saber de la mort de Víctor Jara. Jo havia escoltat "Et recorde Amanda" cantada per Raimón. Però del que de veritat es veu que va passar a l'estadio nacional de Santiago de Xile, no vaig saber res fins molts anys després.

Com creus que s’està tractant la “memòria històrica” de la dècada dels anys 70.

Fins ara, la memòria d'aquests anys, s'ha tractat d'una manera idílica. Quasi com si tothom, des d'abans de morir-se Franco, s'hagin posat d'acord per iniciar una democràcia modèlica exemple per a tot el món. Ara es va veient que, en realitat, les coses anaren d'una altra manera. Un prova d'això, és la situació de Catalunya. En els setanta, la demanda era "llibertat, amnistia i estatut d'autonomia". Ara mateix, després de mes de trenta anys, és "independència".  

Personalment crec que encara ens falta saber molt sobre què va passar realment en aquells anys. Jo, per exemple, recorde que el 23 F el vaig viure a Burjassot, que jo estudiava cinqué de carrera i vivia allà. Pel cantó de casa passaven els tancs, que jo només n'havia vist a les pel·lícules. Aquella nit, realment, vam passar por. Però a partir de l'endemà, semblava que tots estaven d'acord en que tot anés rodat i quasi semblava que tot anava bé; però ara s'està veient que n'hi havia molta brutícia amagada sota les catifes, casos de corrupció, continua sense dimitir ningú (bé, quasi ningú, que la senyora de Miguel sí que ha dimitit), s'han furtat quantitats ingents de diners, s'ha estafat als vellets i se'ls han furtat els estalvis... Crec que encara hem d'aprendre molt, de la memòria dels setanta.

Què és el que et queda, després d’haver finalizat el relat?

Quan vaig acabar la història, em vaig quedar tranquil. En primer lloc perquè sempre que comence una novel·la, no l'acabe. Només de vegades els personantges tenen prou força, o són prou versemblants com per arribar fins al desenllaç. Ara, després d'haver guanyat un premi, d'haver-la vista publicada i d'estar un temps fent presentacions, em queda la satisfacció que a mi em sembla una història versemblant i també que les persones que l'han llegida m'han dit que els ha agradat. 

 D'alguns, es pot pensar que ho diuen per quedar bé, però n'hi ha d'altres que són de confiança i quan no els agrada una cosa m'ho diuen amb sinceritat. Finalment, em queda la satisfacció d'haver sigut capaç de recrear una acció situada en el final de la meua pròpia infància i principi de la meua adolescència i que no siga en absolut una història d'adolescents.

Quin dels personatges hi destaques?

Realment, destacar un personatge és difícil. Molt difícil. I mes, en aquest cas. Pot ser, per destacar-ne dos, serien dues dones: Natàlia Tena i Gladys Ardiles. Totes dues es veuran arrossegades a situacions límit i amb l'agreujant de ser dones, que sempre té un plus d'incomprensió. Dels seus atzucacs n'eixiran de manera diferent, perquè el seu lloc d'orige i la seua situació personal influeixen en les seues vides; però totes dues representen un fet que cada vegada em sembla més inqüestionable. I és que, gairebé sempre, les dones són el element més important en les societats. Per això, pense, a totes les guerres, des de l'antiguitat fins ara mateix, la violació sempres s'ha utilitzat com a arma de guerra. Em resulta molt poc versemblant la situació oposada. Com també una situació d'acosament sexual en el treball en el que la víctima fora un home. Tot i això, aquest darrer fet l'he novel·lat a "La Plaça del Gall". En qualsevol cas, destacar un personatge es, per a mi com a autor, quasi una ofensa als personatges que no seleccione. Pobres. Ells també tenen el seu paper fonamental en la història.

Com ha estat la valoració dels lectors i lectores?

Ho he dit abans. Els lectors i les lectores, en general m'han fet arribar opinions favorables. Tot i que, en determinats casos, m'han fet notar la cruesa d'algunes situacions descrites sense amgar res; però és que jo pense que la violència i la maldat cal descriure-les tal com són. En això no s'hi val a fer broma, a banalitzar-les de cap manera. Si un és un assassí despietat, cal que el veiem com a tal. Més enllà d'allò que al nostre país s'acostuma a fer tant: "jo no la volia matar, senyor jutge. En realitat, no sabia el que em feia perquè estava begut (o drogat, o embogit o ves a saber)". Però tornant a la pregunta, els lectors m'han expressat opinions favorables. I he hagut d'explicar més de una vegada que aquesta no és una novel·la històrica. No pretenc descriure aquells anys, ni ací ni a Xile, tal com realment foren. Només he pretés contar una història creïble. I sembla que he reeixit.

Tens cap nou projecte a la vista?

Això d'escriure, és addictiu. De manera que quan es comença, no es pot parar. Al menys, en el meu cas. Per descomptat, que tinc, no un, sinó diferents projectes en marxa. Jo quasi sempre estic escrivint més d'una cosa a la vegada, de manera que ara tinc pràcticament enllestida un parell d'històries molt actuals i un parell més que tornen a tocar els anys de la guerra civil. 

Es veu que, per alguna raó (pot ser per la edat, perquè jo vaig nèixer l'any cinquanta-nou del segle passat) aquesta època em resulta molt fascinant. També pot ser perquè ja fa molt temps, d'allò. I és més fàcil distanciar-se i escriure sense prendre un partit molt clar entre els "bons" i els "dolents" entesos de la manera com sempre es presenten. 

De manera doncs, que espere que prompte podré publicar alguna altra novel·la. D'altra banda, pel que jo sé, "Una història amb sol i ombres" està funcionant prou bé i també, tant Onada Edicions com jo mateix, volem que arribe a la més gent possible i per això no escatimem esforços. De manera que confiem que us animeu a llegir-la. Al capdavall, us convidem a passar una bona estona. De veritat. 

Us recordem que podeu adquirir aquest llibre a onadaedicions.com sense despeses d'enviament (consulteu condicions)

"Salir del silencio. Voces de Càlig 1900-1938" es presenta demà 2 d'agost

El pròxim divendres 2 d'agost, a les 20 hores, Martha Heard presenta el seu nou llibre, "Salir del silencio. Voces de Càlig 1900-1938", al Centre Cultural d'aquesta vila del Baix Maestrat. Junt l'autora hi participaran l'alcaldessa de Càlig, Ernestina Borràs, i el professor de l'URV i representant d'Onada Edicions, Miquel Àngel Pradilla.

"Salir del silencio. Voces de Càlig 1900-1938" és el relat de les primeres dècades del segle passat, fins l'arribada de les tropes franquistes. De la mà d'entrevistes personals a veïns i veïnes que ho van viure de primera mà, podem conèixer com era la política, l'agricultura, la societat i el dia a dia a Càlig.

El més consultat a Onadaedicions.com durant juliol

Un cop més, recuperem entre les estadístiques quines han estat les obres més vistes en ficció i no-ficció a la pàgina web d'Onada durant el passat mes de juliol.

FICCIÓ

1. Ningú no mor. De nou, Joan Pinyol encapçala el que més ha interessat en el'apartat de ficció, la qual cosa fa que siga una de les obres de l'estiu. El de Capellades ha confeccionat una trepidant història que combina el terror, el misteri i les aventures de dos joves en busca d'una veritat que no agrada a tothom. Fa uns dies va ser recomanat pel diari Ara com una de les lectures per refrescar-se en aquestes setmanes caniculars. D'ací poc, tornarà a presentar-se en diverses poblacions de la Catalunya central.

2. La promesa del gal·lés. Una altra novetat d'enguany ideal per llegir a l'ombra. El valencià Ivan Carbonell ens proposa un viatge per un indret quasi-màgic: el País de Gal·les. De la mà d'Evian, el protagonista, acudim a un misteriós hotel poblat de persoantges encara més misteriosos. A la maleta hi porta un encàrrec: una promesa feta a la família de l'Enric Valor. Premi Ciutat de Sagunt de Narrativa 2012, recentment ha estat recomanat a les pàgines del Levante-EMV.

3. El meravellós viatge de Libori. Una de les novetats de les darreres setmanes. La forcallana Mònica Segura explora la història del seu poble i ens porta aquest conte infantil que ens permet conèixer com era la vida romana al jaciment de Lesera. Un llibre divertit i didàctic, adreçat a xiquets i xiquetes d'entre 8 i 11 anys, i que forma part d'un projecte més ampli,"La maleta de Libori", el qual pretén difondre la importància de la preservació i difusió del patrimoni.

4. Cròniques des de l'infern.  El darrer llibre de Manel Alonso aplegava fa unes setmanes. Són una cinquantena d'articles d'opinió, apareguts en premsa durant els últims tres anys, en els quals el puçolenc aprofundeix en la societat valenciana immersa en diverses crisis. Després d'un bon grapat de presentacions l llarg de les comarques valencianes, junt Antoni Rovira (qui ha fet la tria dels articles i les ha relacionat amb Dant) les presentacions d'aquesta obra descansen fins el proper setembre.

5. Vitis vinifera cataloniae. No tot han de ser novetats. Per tancar aquesta llista copada per la Narrativa, un clàssic de la col·lecció, els relats eròtics per a amants del vi que ens proposava Vicent Palatsí. L'obra es va estrenar ara farà dos anys, però les seues atractives presentacions, mescla de literatura i enologia, s'han seguit celebrant fins fa pocs mesos.

NO FICCIÓ

 1. La cuina del Delta de l'Ebre. No es pot negar que les actives membres de l'Associació Local de la Dona de la Cava han triomfat amb aquest receptari que recupera la cuina tradicional deltaica. Des de la seua publicació a principis de l'any passat, han obtingut reconeixements com el Gourmand i l'EbreLíders, així com el dels nombrosos lectors i lectores que han volgut conèixer el Delta de l'Ebre a través d'una cassola.

2. La pastisseria i la cuina de la garrofa. De nou, els llibres culinaris de La Teca copen els primers llocs de no-ficció. La garrofa necessitava d'una obra com aquesta, que l'ha tornada a situar en una posició priviegiada. La Fundació Alícia junt nombrosos restauradors, cuiners i pastissers catalans, l'han trobat nombroses aplicacions, des de saborosos àpats principals fins els postres més llèpols, a partir de l'ús de la farina de garrofa.

3. Peníscola by Regina Kenmore. El llibre de la britànica Regina Kenmore ha estat de les poquíssimes obres d'Onada que han aparegut en el mateix Informatiu de Canal 9. I és que tant el seu contingut com la història que amaga l'obra tenen un interés mediàtic indubtable. A finals de la dècada dels 50 i principis dels 60, l'autora va acudir a la Ciutat en el Mar amb la seua càmera, i va captar les primeres instantànies en color. Imatges sobretot de la gent, dels quefers diaris, de les festes i els costums, en definitiva, un autèntic viatge en el temps.

4. Salvador Fontcuberta. Una obra d'estricte àmbit local però que ha tingut un gran ressò. El llibre d'Ángel Rodríguez de Mier ha estat tot un esdeveniment social a la ciutat de Benicarló, atès que detalla per primer cop, la vida i la fàbrica de Salvador Fontcuberta, un imperi tèxtil que hi va centrar l'economia benicarlanda durant dècades.

5. Antologia de Joan Fuster. Per concloure, un clàssic de les nostres lletres: Joan Fuster i Ortells. El professor Vicent Terol va dur a terme una selecció dels seus assajos, dedicats expressament per a treballar l'obra del de Sueca a les aules. Un recull d'articles que conviden a que el lector o lectora reflexione i conega l'extensa bibliografia fusteriana. Com indica el nom de la col·lecció, imprescindible.