Els activistes culturals de Cazarabet han publicat al seu web una entrevista amb el professor i escriptor Jordi Marín, qui acaba de publicar l'assaig "Educar per al col·lapse". En aquest llibre, el maestratenc descriu un escenari de coincidència de múltiples crisis (l'econòmica, l'ecològica, la social, l'energètica, etc.) que portaran a un nou tipus de societat, diferent a la que fins ara s'ha sustentat en els combustibles fòssils. Enfront d'aquest panorama, Marín proposa adaptar-nos, especialment les noves generacions. Us deixem un fragment de l'entrevista.
Jordi, ens pots explicar què et va fer escriure aquest llibre que ens explica com s'educa tenint en compte el col·lapse?
La motivació per a escriure el llibre naix a l’aula i com a conseqüència d’una pregunta que ens fem constantment els mestres: com serà la societat d’ací a uns anys? Ens fem eixa pregunta perquè és a partir de la seua resposta que podem dissenyar la nostra tasca docent per a, així, donar al nostre alumnat les millors eines per a afrontar eixe futur. Quan me la vaig fer per darrera vegada, abans de posar-me a escriure, em vaig adonar que el futur estava anant en una direcció molt diferent de la que ens estaven venent en aquell moment. Des de llavors, principis de 2021, hem acumulat moltes proves i evidències que el món s’està adreçant, malauradament, a un col·lapse civilitzatori.
S’ha de tenir en compte que ara fa uns anys -més o menys quan tu degueres cursar primer de BUP- s'educava i ens parlaven de la salut del planeta, de l'efecte hivernacle, de la capa d'ozó… encara parlàvem de prevenció i tenies la sensació de que estàvem a temps de molt.
Sí, és cert que aquells anys, a principis dels noranta del segle passat, la consciència ecològica es va anar estenent a les aules. Es parlava de salvar el planeta en termes ecològics, de contaminació sobretot, però jo no recordo que em parlaren dels efectes sobre el clima. Es va treballar molt la qüestió ecològica, que està molt bé, però va ser una llàstima que no es tractara l’altra part perquè era un moment crucial. Llavors els negacionistes del canvi climàtic tenien molt de pes i es van perdre unes dècades precioses per revertir o almenys aturar els efectes del canvi climàtic. D’altra banda, el neoliberalisme començava la seua expansió i, per tant, qualsevol discurs en contra del creixement era automàticament esborrat de l’escena mediàtica.
Què ha passat per a estar parlant en uns trenta anys de com afrontar el col·lapse?
El que ha passat és que hem estat moltes dècades agranant la casa i amagant la pols baix de l’estoreta i aquesta ja no dona per a més. Ja no ho podem amagar. Les evidències són tantes i en tants camps que no podem seguir dissimulant o buscant excuses de mal pagador. L’època de l’energia barata s’ha acabat. L’era de la disponibilitat de recursos materials, com si aquestos foren inesgotables, s’ha acabat. S’ha fet evident el que ja fa 50 anys anunciava el Club de Roma amb el conegut informe Meadows: el creixement infinit de l’economia és impossible en un planeta finit.
Com a estudiant, i després com a docent, com veus aquest viatge per la història de la cura que deuríem de tindre pel planeta?
Veig que hi ha hagut una evolució perquè com a estudiant, fa 30 anys, la qüestió de tenir cura del medi ambient es veia com una frivolitat d’uns quants malgrat que els experts ja avisaven del que està succeint ara. Actualment, però, el discurs ja no ve exclusivament dels sectors ecologistes o de la comunitat científica sinó que s’hi han afegit els poder econòmics que veuen com la seua hegemonia està en perill. La mala notícia és, però, que les mesures que s’estan prenent segueixen apostant per un creixement econòmic. No han entès res.
Perquè sí, moltes trobades mundials, molts congressos… però sovint les millors respostes, les més coherents es troben a peu de carrer, a l'aula…
Quan explico què vol dir créixer, indefinidament, un 2,5% anual als meus alumnes i la dependència que té aquest creixement de la disponibilitat il·limitada d’energia barata (fòssil) i recursos minerals, no tarden més de 30 minuts en veure que això és impossible. Després d’un breu debat arriben a l’única conclusió possible: hem de decréixer. Arriben a la mateixa conclusió que han arribat els 100 ciutadans, triats aleatòriament, que han participat a l’Assemblea pel Clima recentment.
L’IPCC ho diu obertament, però els estats membres de les cimeres internacionals del clima (les COP) ho segueixen negant i ocultant.
Com s'explica el col·lapse dins l'aula?
El primer que faig és treure del cap la idea que serà una cosa d’avui per demà. El col·lapse no té data, es tracta d’un procés irreversible de degradació d’un sistema que manté una societat. Això dona lloc a un altre sistema i, per tant, la qüestió és, en primer lloc, que hem de reconèixer el procés de degradació en què ens trobem i, en segon lloc, començar a pensar com ens adaptem i en com construïm el nou sistema.
Educar per al col·lapse, com educar per a fer front a molts problemes socials i demés, depèn més que res de l'empatia i la sensibilitat versus responsabilitat dels docents?
Ens arriben uns temps on la comunitat, el grup, serà vital. Hem de fer-nos a la idea que ens necessitarem molt els uns als altres (com en altres moments de la història) i, per tant, habilitats com l’empatia i la cooperació necessitaran tones de sensibilitat, resiliència i, lògicament, responsabilitat. Ara bé, aquesta responsabilitat ha de ser compartida per tota la societat, perquè és tota la societat la que educa.
Perquè els temaris fan prou cas d'aquestes situacions que cerquen tant a l'ésser humà, en aquest cas, en convivència amb la natura?
No sempre. De fet la nova llei d’educació es basa en els objectius de desenvolupament sostenible (ODS) i aquests segueixen promovent el creixement econòmic. Resulta increïble que amb la que ens està caient, una llei educativa acabada d’estrenar seguisca parlant de creixement econòmic. Es tracta d’una llei feta a mida per a les polítiques neoliberals, justament les que estan accelerant el col·lapse.
Podeu llegir la conversa sencera tot clicant ací.
