La periodista Violeta Tena ha entrevistat Jordi Marín a les pàgines d'El Temps. Aquest professor d'Ares del Maestrat acaba de publicar el punyent assaig "Educar per al col·lapse", en el qual fa una entenedora i rigorosa descripció de les crisi a les que ens enfrontem la humanitat: el canvi climàtic, la crisi social, la crisi energètica, etc. Marín, davant d'aquest panorama, fa unes propostes dirigides a preparar les noves generacions a adaptar-se al nou temps que ha de vindre. Us deixem un fragment de l'entrevista.
A primera vista, pel títol, es podria pensar que Educar per al col·lapse (editorial Onada) és un llibre destinat a docents, però no ho és. És un llibre sobre les moltes crisis que ens envolten, sobre qüestions d'absoluta actualitat: el repte energètic, la irrupció i l'efecte de les tecnologies, la mobilitat...
Efectivament, aquest no és un llibre només per a docents. Quan parlem d'educar, no s'ha de pensar només en l'aula, sinó en tota la comunitat educativa; i la comunitat educativa som tots. A voltes, quan a la societat se li planteja qualsevol nova realitat, es passa la pilota a l'escola, perquè se'n faja càrrec. Però educar és molt més que això i implica involucrar tothom. Que ningú espere, en tot cas, un llibre de metodologia o pedagogia perquè aquest és, sobretot, un llibre per qüestionar com funciona aquesta societat i convidar a parlar-ne.
Em consta que ja fa uns quants anys que duia el llibre entre les mans i aborda un element del qual, ara mateixa, tothom n'està parlant: la crisi energètica. La invasió d'Ucraïna sembla haver-ho precipitat tot. Però, en tot cas, vostè avisa que les solucions que s'estan donant a aquesta crisi són pegats davant un món de recursos finits. L'expressió que més es repeteix, en els capítols on parla d'aquestes qüestions és: "ens estem fent trampes al solitari". Per què?
Ens estem fent trampes al solitari perquè els governs estan destinant fons a la recerca, -al CSIC o l'IPCC-, i quan els organismes trauen les seues conclusions i ens avisen que aquest model de creixement no pot durar en el temps, els mateixos organismes ignoren o maquillen les conclusions. Vivim en un món on les administracions saben que aquest model de creixement no és sostenible, però no fan res per remeiar-ho ni plantegen un canvi de model. L'ampliació del port de València, l'accés nord, l'ampliació de l'aeroport del Prat, la candidatura olímpica de Pirineus 2030... són projectes que ignoren, a consciència, els reptes mediambientals, energètics i socials que tenim davant nostre. Crec que això s'ha de denunciar públicament. I en tot cas, posa de manifest fins a quin punt la sobirania dels governs està molt diluïda pels interessos dels grans capitals.
Davant el repte energètic, s'ha fet una aposta per transitar cap a les anomenades energies renovables. S'estan fent molts esforços econòmics, però també discursius, per avançar cap a una "transició energètica". A la Generalitat Valenciana, per exemple, volen accelerar la seua instal·lació per garantir una certa sobirania energètica. I la Unió Europea i els Fons Next Generation destinen una part dels diners a fer aquesta transició. Vostè n'és escèptic, però. Per què?
Soc escèptic perquè amb l'excusa de la transició energètica evitem anar al moll de l'os, que és reduir el consum. Els poders públics ens estan dibuixant un futur de fons renovables, però les coses són molt més complicades del que ens volen fer veure. Sabem que el peak oil es va produir el 2005 i el pic del dièsel a finals de 2018. Queden reserves de petroli, però de més mala qualitat i amb uns costos d'extracció més grans.
Així doncs, en quina mesura les fonts anomenades renovables poden substituir les fonts convencionals?
No poden. No es pot electrificar tota l'energia que avui obtenim dels recursos fòssils. D'altra banda, hi ha un problema afegit: sabem que per a la producció bateries, panells solars, turbines, etcètera ens calen matèries primeres que són escasses a la Terra. Des del món de la ciència fa temps que s'adverteix d'això però tothom prefereix mirar cap a un altre costat. Aquesta transició és impossible des del punt de vista de la disponibilitat de materials.
La Unió Europea esmerça molts recursos en aquesta transició energètica, però.
A Espanya li corresponen, del programa Next Generation EU, 140.000 milions d'euros, dels quals un 37% han de destinar-se a mitigar el canvi climàtic. Per això les grans companyies energètiques, que han vist perillar la seua hegemonia, han fet un gir cap a les anomenades energies alternatives. Estem assistint a un gatopardisme climàtic: estem fomentant amb diners públics a la mateixa gent que han fet negoci amb la lògica extractivista. Es tracta de fer veure que fem alguna cosa per, en realitat, no fer res.
El Pacte Verd Europeu és l'estratègia per mantenir el business as usual, doncs?
Tot això que estem veient es basa en el concepte de la sostenibilitat i el desenvolupament sostenible. L'any 1972, l'informe Meadows del Club de Roma ja va advertir que el creixement infinit és impossible. El creixement econòmic va lligat al consum d'energia. Si tenim limitacions en l'energia, com passa ara, el creixement econòmic és inviable. Crec que s'està enganyant la població quan, per exemple, se li parla dels Objectius de Desenvolupament Sostenible. Aquest model de desenvolupament és insostenible. De nou, ens estem fent trampes al solitari. La guerra d'Ucraïna està accelerant totes les problemàtiques que ja existien. I, atenció, perquè ara s'ha situat al centre la qüestió de l'energia, però prompte els mateixos problemes es donaran en l'àmbit de l'alimentació.
Podeu llegir l'entrevista sencera tot clicant ací.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada