La periodista Marina Pallás ha entrevistat al també comunicador Òscar Meseguer a les pàgines del Diari de Tarragona. El motiu és la publicació del llibre "La petjada d'El Rubio, l'últim company de la Pastora", una obra a mig camí entre la investigació periodística, l'assaig personal i la memòria històrica que arranca quan Meseguer, director del setmanari L'Ebre, rep la telefonada d'un veí dels Reguers que coneix amb certesa la ubicació de les restes del guerriller Francisco Serrano, El Rubio, mort en 1954 quan ell i la Pastora van assaltar un xalet. Us deixem un fragment de la conversa.
Quan comença el procés per escriure aquest llibre?
Ha sigut tot molt casual. M’acabava de llegir el llibre Donde nadie te encuentre d’Alicia Giménez Bartlett, sobre la Pastora, i ràdio Ser Ebre va informar que el govern d’Aragó estava buscant cossos de diferents guerrillers antifranquistes enterrats fora de l’Aragó, i que un d’ells era Francisco Serrano i que creien que estava al cementiri de Tortosa. Vam publicar la notícia al Setmanari l’Ebre i al dilluns següent, un veí dels Reguers, Adrián Grau, truca a la redacció dient que sap exactament on està. No era una gran primícia, als Reguers hi havia gent que ho havia sentit a dir, que al cementiri hi havia enterrat un maqui. Vaig anar al registre civil a buscar l’acta de defunció i l’historiador Josep Sánchez Cervelló també confiava en la versió del veí.
I a partir d’aquí, comences a estirar del fil.
Conflueixen diverses coses. Jo tenia interès pel personatge i per l’Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón (AGLA) perquè els meus pares són del Maestrat, així que vaig començar a mirar bibliografia i a intentar localitzar els capítols amb més protagonisme de Serrano. El llibre té dos eixos: d’una banda hi ha tot el procés de l’exhumació des que publiquem la notícia i el diàleg de les dos administracions i la meua insistència per desencallar la situació... i de l’altra, la història del Rubio.
Quines circumstàncies van fer que el Rubio s’unís a la guerrilla?
Ell va fer la guerra al bàndol republicà i la seua família era d’esquerres, però no era una persona amb un gran compromís polític. No era molt activista. La seua filla sempre em repetia que no era comunista. Per altra banda, la seua masia familiar sí va ser refugi de miners i sindicalistes i gent de la CNT que després va formar part de la guerrilla. És cert que no era un gran militant de la causa, però sí que la masia va donar aixopluc a gent d’esquerres. El que és determinant perquè s’incorpore és pel seu germà. Com que havien lluitat al bàndol republicà cada dia havien de presentar-se davant l’autoritat. El seu germà es va amagar i aquí va començar el drama de la família. Després també es va incorporar a la guerrilla el seu pare. Llavors a ell el van pressionar i torturar. En aquestes circumstàncies és quan decideix incorporar-se a la guerrilla. Els cremen la masia i peguen pallisses a la seua mare i a la seua dona, se li moren dos fills i no pot ni enterrar-los... Tot això el converteix en un guerriller violent. Passa de víctima a botxí. És un guerriller molt dual. Va protagonitzar accions violentes per motius de revenges. D’alguna manera al llibre desromantitzo els maquis: la causa és legítima, però les circumstàncies els van obligar. Van patir molt, però van generar molt de patiment.
Podeu llegir l'entrevista sencera tot clicant ací.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada