Una xarradeta amb... Mònica Sales, autora de "Confi(n)ada"

Fem una xarradeta amb Mònica Sales. La professora, filòloga i política jesusenca s'ha estrenat en la literatura amb el dietari "Confi(n)ada". A les primeries de la pandèmia, tancada a casa per un contagi, el confinament obligatori li va servir per trenar una sèrie de memòries, evocacions i pensaments estructurades en el dia a dia entre quatre parets, amb un horitzó d'incertesa i d'esperança.

Quin és el principal motiu que t'empeny a escriure? Pots descobrir-nos el teu procés creatiu?
"Confi(n)ada" es gesta en un moment difícil en què em consideren infectada de COVID-19 pels símptomes que tinc. Tancada entre quatre parets, i conscient que el món es bolca en la cultura, decideixo començar a escriure per fer-hi la meua aportació. Cada dia, des del 17 de març, penjo un relat a Facebook i a Twitter. El procés creatiu era senzill: despertar-me, arreglar-me, pensar un tema i fer brollar les paraules. És un dietari escrit dia a dia, mai no vaig escriure més d'un text. En vaig fer trenta-un per tancar el cicle d'un mes.

Quan et poses a escriure, sobre la taula hi ha d’haver…
Hi ha d'haver un ordinador i una mica d'ordre. La resta de coses no són rellevants. Silenci, llum i paraules.

Com seria l’acte literari ideal del teu llibre "Confi(n)ada"?
M'agradaria poder compartir "Confi(n)ada" amb molta gent, en un acte literari molt concorregut. Amb la família, els amics, els companys… i totes les persones que m'ha fet arribar que tenen el llibre. També amb totes les persones que durant els dies de confinament i d'aïllament m'escrivien cada dia quan publicava el relat. Una festa de les lletres cuidada, bonica i sentida.

Recomana’ns un llibre i el motiu pel qual hauríem de llegir-lo.
Qualsevol dels tres de Marta Rojals, per exemple. Tot i que el que més recomano dels tres és Primavera, estiu, etcètera. Em va agradar molt perquè és un llibre de vida, d'arrelament a la terra, que em va transportar a molts records personals.

Quins gèneres t'agraden? En quins moments gaudeixes de la lectura?
Normalment llegeixo sempre narrativa, tot i que la poesia hi apareix de tant en tant. La novel·la és el que més m'agrada, però darrerament he dedicat temps a llegir llibres de vivències polítiques com per exemple les escrites des de la presó, des de l'exili o des del confinament al Palau de la Generalitat.

Quin comentari dels lectors de "Confi(n)ada" t’ha generat més il·lusió.
Tots em generen molta il·lusió. Cada foto que rebo amb el llibre a les mans o cada missatge que diu 'ja el tinc' és molt emocionant. Em fan especial il·lusió els que rebo d'antics alumnes de la universitat. Saber que et tenen present i que et recorden és un regal. 

 

Quines dedicatòries acostumes a escriure quan signes?
Normalment quan signo el llibre explico per què naix i també parlo de la finestra de l'esperança, que sempre està oberta, i que jo vaig obrir un 17 de març del 2020 amb 'Obrir la finestra', el primer relat.

Què opines de les xarxes socials? Tens alguna app favorita?
Les xarxes socials m'encanten i en soc usuària, sobretot de Twitter i d'Instagram. Tinc també un Facebook molt actiu i un Tik Tok per estrenar. Si n'he d'escollir una em quedo amb Instagram: una finestra de xafarderia a través de fotos que expliquen vivències personals.

Quina és la teua paraula favorita?
Esta pregunta és difícil de contestar, però si n'hagués d'escollir una crec que seria 'il·lusió'. Tinc una frase de capçalera de l'escriptora Francesca Aliern que justificaria l'elecció. Diu a Mans de fang: 'La il·lusió és un motoret interior que treballa a destall", i certament per a mi això és així cada dia.

Amb quina personalitat històrica te n’aniries a prendre una copa?
Amb el Molt Honorable President legítim Carles Puigdemont, sense cap mena de dubte.

Sèrie a la qual estàs enganxat o pel·lícula inoblidable.
Ara mateix estic mirant 'New Amsterdam' a Netflix, però he estat molt enganxada a The Bridgerton. I molt és molt. Malgrat és curta, ara espero la segona temporada amb deler. Una pel·li inoblidable? La Bella i la Bèstia, per exemple.

El teu plat estrella és…
M'encanta la cuina i a més em relaxa molt. No crec que tinga un plat estrella perquè tinc destresa per cuinar el que calga. Per a la família potser el plat estrella és la crema de rap i gambes, o l'anguila a la cassola. I per als companys d'ajuntament, per exemple, amb qui passo moltes hores, és la meua super panacota amb coulis de maduixa.

No puc viure sense…
Evidentment no puc viure sense el meu fill Guerau, però si parlem d'una cosa material no puc viure sense el telèfon mòbil.

Una cosa inconfessable…
Te'n podria dir unes quantes, però em quedo amb la que fa més anys que faig: dormo sempre amb un coixinet menut entre els braços. M'acompanya des de menuda i viatja amb mi allà on he de fer nit.

Amb quin animal o planta et compararies?
Em compararia amb qualsevol animal noble: un cavall per exemple, de color marró com els que a mi m'agraden. I per què un cavall? Perquè malgrat ser un animal pacífic, discret i elegant de tant en tant fa alguna coça, com jo. Mon iaio en tenia quan jo era menuda i són animals que em transporten als records d'infantesa.

Com et vas sentir la primera vegada que et van publicar un escrit, un llibre, un article…?
És una emoció indescriptible. Les meues primeres paraules publicades van ser d'un article quan començava el període de recerca a la URV. Ara, el primer llibre… sempre fa il·lusió. He de dir però que, malgrat en tinc tres, "Confi(n)ada" és el primer que és literari. Els altres dos (un a tres mans) estan relacionats amb la meua recerca sobre literatura oral.

Eres friqui en…
M'agraden molt les pel·lícules de dibuixos de Disney i les puc mirar fins aprendre'm els diàlegs i les cançons. I també col·lecciono El Petit Príncep en diferents llengües del món. No sé si això és ser friqui, però avant!

Soc feliç si…
Si la meua família és feliç. Són una peça importantíssima a la meua vida i necessito l'equilibri emocional amb ells per funcionar. Si ells són feliços, sobretot el meu fill, jo també ho soc. I si a sobre a mi les coses em van bé, millor.

A quin personatge públic li regalaries el teu llibre.
He de confessar que no he regalat el llibre a ningú perquè els exemplars que jo he distribuït personalment han servit per lliurar 1200€ al Banc d'Aliments de les Terres de l'Ebre. Però potser el regalaria a la metgessa que em va acompanyar els 15 dies d'aïllament, amb la veu i amb les notícies que m'anava donant.

On aniràs quan ens deixen viatjar?
Al lloc que diga mon fill. Ell escollirà on viatgem quan la situació millore. Podria avançar-vos què dirà, però sense saber-ho segur. Hi ha moltes possibilitats que el viatge siga a Disneyland París.

Com és la teua mascareta?
Ara la meua mascareta és una FFP2 (de color negre o de color gris) que renovo constantment, però la primera que vaig tindre va ser rosa i amb estrelles de color blanc. Me la va cosir ma tia Enriqueta, amb l'amor de sempre. I la que vaig utilitzar per retornar a la faena va ser una de negra dissenyada i cosida a Jesús, el meu poble, per Aila disseny.

"'Confi(n)ada' és un horitzó de vida i de llibertat". Parlem amb l'autora, Mònica Sales

La primera novetat literària d'enguany és Confi(n)ada, el dietari de la quarantena que va haver de fer la professora i política ebrenca Mònica Sales farà prop d'un any per haver-se encomanat de la Covid. El temps de pausa obligada li va servir per reflexionar al voltant de la vida, les emocions, els neguits i les esperances, que acabarien plasmades en aquest divertit i tendre diari. Parlem amb l'autora.

Què us va impulsar a escriure Confi(n)ada? D’on sorgeix la idea?
Confi(n)ada brolla en un moment difícil en què per telèfon em comuniquen que em consideren infectada de COVID-19. En aquell moment de màxima solitud tenia la necessitat de buscar acompanyament i l'escriptura va ser una vàlvula de sortida. A més, les xarxes es van inundar de cultura i jo també vaig voler-hi contribuir amb un relat per dia. Acabat el cicle de trenta-un textos escrits i compartits valoro poder-los publicar en forma de dietari amb una finalitat solidària i Onada Edicions ho fa possible.

Què vau sentir quan us van diagnosticar la Covid, ara farà gairebé un any? Com va ser la reacció del vostre entorn?
El diagnòstic telefònic va ser difícil. Tot i que ja estava aïllada per precaució, en el moment en què em consideren infectada em comuniquen també que s'amplia el termini de solitud fins als 14 dies. Tot s'allarga, de sobte, i la notícia és difícil d'encaixar. El meu entorn, però, ja s'havia separat de mi el dia que vaig tenir febre alta perquè em vaig tancar entre quatre parets i el moment del diagnòstic s'encaixa millor. El més difícil va ser comunicar l'allargament, sobretot al meu fill que descomptava dies amb il·lusió.

Retornant al llibre, per què vau escollir el format de dietari?
El format dietari em permetia compartir el text a Facebook i a Twitter cada dia. Despertar-me, esmorzar, obrir l'ordinador i desenvolupar una idea era el repte de cada nova jornada, la finestra d'esperança que em permetia connectar amb la gent a través de les xarxes socials i el moment en què podia fer la meua aportació cultural al món. Uns cantaven, uns ballaven, uns tocaven instruments i jo... escrivia amb il·lusió.

Segons avança Confi(n)ada, sembla que l’element sanitari -que us obliga al confinament- perd força en la narrativa en benefici de la memòria i l’evocació de persones i de moments especials. Vau ser conscient d’aquesta tendència a mesura que escrivíeu el llibre?
En part sí i en part no. Confi(n)ada no tenia cap objectiu concret més enllà de l'acompanyament emocional i de la necessitat de buidar-me a través de les paraules. Cert és, però, que a mesura que passen els dies i que va acabant el meu aïllament estricte començo a escriure vivències i emocions personals. La solitud ofereix temps: temps per pensar, temps per recordar, temps per emocionar, temps per plorar... i Confi(n)ada ja és això.

Fins i tot, considereu que al darrere de Confi(n)ada hi ha un crit a viure, a ser feliç i gaudir de les persones que ens rodegen?
Sí, clarament. Confi(n)ada és un horitzó de vida i de llibertat. És un descomptar dies per abraçar, per besar, per olorar. Sempre vaig escriure tenint en compte aquesta finestra d'esperança, que s'obre el primer dia amb 'Obrir la finestra'.

Quin paper juga la família en el dietari?
La família juga en el dietari el mateix paper que juga en el meu dia a dia. És el tot. És els braços que m'acullen cada dia i que m'esperonen per tirar endavant, malgrat les incerteses. No entenc la vida sense la família, amb el meu fill Guerau al centre de tot.

A causa de la quarantena, Confi(n)ada veu el món des d’una casa al poble de Jesús? Creieu que l’entorn de les Terres de l’Ebre singularitza el llibre o, pel contrari, hi ha vocació d’universalitat?
Crec que els textos tenen vocació universal de vivències i experiències que es contextualitzen en una terra que estimo perquè m'ha vist nàixer, créixer i desenvolupar el projecte de vida. Per a mi, el meu poble, Jesús, és molt important perquè també és culpable de ser qui soc i de ser com soc. És cert que l'entorn singularitza, i no només quan parlo de la cara de la reina, per exemple. L'entorn és el context, però això no fa que no hi haja universalitat.

L’obra té un estil de redacció àgil i dinàmic, on de seguida s’aprecia el recurs a la repetició de paraules i expressions, la marcació de les síl·labes, el destacat amb versaletes… Per què vau optar per aquestes figures literàries?
Perquè amb aquestes figures podia apropar-me a l'oralitat. A aprofundir en la lectura de paraules quan les escric en majúscula, en negreta, de manera sil·làbica... És una necessitat de destacar fragments o paraules, una necessitat de jugar amb les paraules i de fer-les més intenses, més properes, més emotives, més incisives... Soc filòloga de formació i em vaig permetre la llicència d'utilitzar la tipografia per a finalitats concretes. Soc especialista en literatura oral i em va venir de gust apropar els textos a aquesta manera de relatar amb repeticions, amb matisos, amb afecte.

Confi(n)ada va aplegar a les llibreries a mitjans de gener. Com valoreu la rebuda per part dels lectors i de les lectores?
La valoració que en faig és molt positiva. M'emociona quan m'envien fotos de Confi(n)ada, quan em pregunten on es pot comprar, quan em demanen que signe exemplars... He tingut alguns retorns bonics, de valoració, i això sempre il·lusiona. A més, els 100 exemplars que Onada Edicions em va lliurar han servit per fer realitat aquesta finalitat solidària i com que ja els he venut tots ja he donat 1200€ al Banc dels Aliments de les Terres de l'Ebre. Un matí de 25 de febrer preciós i molt emotiu: Confi(n)ada va nàixer en un moment difícil i ara en forma d'aliments entra a cases de famílies que també tenen dificultats. 

Quan la situació ho faça possible, teniu previst celebrar presentacions literàries?
Sí! Tantes com siga possible. Tinc amics i coneguts arreu del país i m'encantarà fer presentacions per compartir aquests trenta-un relats de vida i d'esperança. Ara, la primera presentació serà a Jesús, sense cap mena de dubte!

Després de Confi(n)ada, hi ha nous projectes literaris a l’horitzó?
No puc dir que no perquè m'agrada molt escriure. Els papers, les lletres, les paraules, els llibres... formen part de la meua vida, del meu dia a dia. Però escriure vol temps i ara el temps el dedico a construir textos per a altres finalitats, sobretot polítiques per la meua condició de regidora i diputada. Nous projectes? Tant de bo!

Novetat: "Confi(n)ada" de Mònica Sales de la Cruz

 

La vida entre quatre parets fa córrer lent el rellotge. Lent. Molt lent. I la vida a l’inici d’una desconeguda pandèmia mundial s’atura de cop un 17 de març en rebre una telefonada que diu “considerada infectada de covid-19”. Un enfilall de textos, fins a 31 per tancar un cicle d’un mes, comencen a brollar de manera diària per compartir des de l’aïllament forçat sentiments, cabòries, records, emocions…

Confi(n)ada és un crit d’esperança en un moment difícil ple de temors i dubtes i una cerca de companyia en un període de màxima solitud. És una barreja de confinament i confiança que s’aglutina en aquest títol que juga amb les paraules, com hi juguen tots els textos que formen part d’aquesta obra. Cada dia un títol suggeridor que és eix del contingut que s’hi explica, que dona pistes del viatge interior i exterior que l’autora fa entre les línies que configuren tots els relats, amb la tipografia com a eina per precisar, per matisar, per llegir.

Mònica Sales de la Cruz (Jesús, 1983) és doctora en Filologia Catalana amb menció europea (2012), màster en Estudis Superiors de Llengua, Literatura i Cultura Catalanes (2008) i llicenciada en Filologia Catalana (2007). Des del 2007 treballa al Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili (URV). Imparteix assignatures de llengua i literatura catalanes al Campus Terres de l’Ebre de Tortosa.

La seua recerca ha girat sempre al voltant de l’etnopoètica i el folklore narratiu. Apassionada de la seua terra i de la seua cultura, li agrada treballar al servei de la gent i, actualment, combina la tasca professional i familiar (és mare d’un xiquet de gairebé 8 anys) amb la política. És portaveu de govern i regidora d’Educació i Cultura al seu poble i diputada al Parlament de Catalunya amb Junts per Catalunya.