dijous, 26 d’agost de 2021

"Un lloc sobre l'erm". La professora Tere Izquierdo ressenya "Lluny de qualsevol altre lloc"

Aquest text arreplega la intervenció de la professora Tere Izquierdo a la presentació de la novel·la de Fèlix Edo "Lluny de qualsevol altre lloc" a Vallibona, a l'agost de 2021. 


L'escriptor, nat a Vilafranca l'any 1981, va estudiar Humanitats a la UJI. És professor i escriu articles de literatura (autors russos, americans), música i cinema a revistes com Serra d’Or, Debats i Quadern de les idees, les arts i les lletres. També a portals de cultura com Núvol o La Llança. Va vindre a Vallibona fa quatre anys, a presentar la seua primera novel·la del 2016 "El guardià de les trufes", on retrata la vida dels masovers de l’Alt Maestrat i els Ports durant la postguerra. Fèlix és fill de masovers, això també és ben present en la novel·la que avui es presenta.

En tota gran novel·la, en tota gran tragèdia grega, hi trobem un heroi, (en aquesta, Joan) que és capaç de rebel·lar-se contra el destí i viure la vida en la seua plenitud, a pesar dels obstacles que troba pel camí. Joan, que té la vida professional solucionada a la universitat, que té estabilitat econòmica, que viu a Castelló… trenca amb tot. Este camí de catarsi, de purificació, iniciàtic, és el que conta la novel·la… Hi llegim una llarga passejada dels del món urbà fins al rural. Joan ho deixa tot per a viure del que pot.   

L’índex del llibre plasma el viatge físic de Joan: La ciutat. Un lloc sobre l’asfalt. Un lloc sobre l’erm. El mas. Molts llocs o topònims fan referència a Castelló: tarongers al costat de formigó, edificis inacabats no integrats en el paisatge, refineries petroquímiques, ressonàncies industrials, el món pesquer castellonenc, els noms de les naus: la Sant Pere, la Verge de la Candelera, la Ricoro, la Isabel…,  l’avinguda del Mar, la carretera del Caminàs, el camí Fondo, el parc Ribalta, l’institut Ribalta, carrer de Saragossa, plaça Tetuan, plaça de Santa Clara, Mercat Central, l’avinguda de València, el camí de la Donació, l’avinguda dels germans Bou… Les alqueries que s’han mantingut davant l’allau de construccions noves. Hi ha contraposicions entre el passat i el present: referències al port vell aixecat al voltant del far, el fet d’asfaltar les antigues sendes de terra que conduïen als horts amb un quitrà de mala qualitat… o imatges literàriament belles i exemplificadores de contrast com la d’una parella asseguda en un sofà tallat i desballestat que estava recolzat en un cotxe sense rodes mentre que uns delicats nenúfars blancs i uns narcisos grocs creixien al marge del vehicle.

Trobem descripcions minucioses com la de l’alqueria abandonada, que ha conegut l’ensulsiada a través del temps. Un got de llanda i una botella resten al pas del temps, juntament amb xeringues, plats de plàstic, excrements secs de gossos… Adjectivacions precises com la d’una grisor profètica d’asfalt, ignotes bombolles immobiliàries…El medi ambient està present: carrasques cremades pels incendis i per la tala indiscriminada, els pesticides han extingit les caderneres i les raboses han estat aniquilades del paisatge. No a Vallibona!

Un lloc sobre l’erm: el periple iniciàtic de Joan, i físicament d’ascensió cap a les muntanyes: deixa Castelló darrere, Borriol, la Pobla Tornesa, la Vall d’Alba, la vista del Penyagolosa, el bar La Pelejana, l’antic pas de rabera que arriba a Atzeneta i d’allí puja a Vistabella i al Penyagolosa, la gasolinera de Sant Pau, Benassal, camps d’ametlers, avellaners, parets de pedra seca… l’Escola del Canto, riu Montlleó, molí hidràulic (molí del Pas o molí de la Cova?), el molí Colau “només hi havia erm, herba tan alta com un xiquet i pins joves creixent sense mesura.” Quan entra al mas, descriu la natura morta que reflectix un món en ruïnes. El prigó entre Vilafranca i Benassal, en realitat un muntó de pedres amb una llosa calcària al capdamunt. Nucli antic de Vilafranca, dels del Maset fina  la plaça d’en Balasc: cases buides, carrers deserts, enfront de cases de turisme rural, barris obrers en un poble amb passat industrial ara en total decadència.

La catarsi, la transformació completa quan diu que després de netejar la casa durant dos dies sencers: “Tot ell s’havia obert cap enfora, es podia dir que se li havia girat la pell, s’havia convertit en paisatge (…). Ell és el tossal del Picaio i el Pla de Mossorro, el mas abandonat i la pista erosionada per les tronades salvatges d’estiu.” Hi ha una identificació entre l'ésser humà i el paisatge.

Els personatges i els temes: el desnonament (Ramon i Rosa, matrimoni entranyable gran que viu a l’alqueria), la immigració (Mamadou, de Gàmbia, que aspira a una vida millor enfront de Joan), la història (Rubén, vell perruquer gai i anarquista, la Pastora) i l'homenatge als avantpassats (mirant fotografies amb la iaia Rosalia, xafant sendes que els seus ancestres havien obert per fer alguns bancals més...).

Llegint "Lluny de qualsevol altre lloc" m’ha vingut al cap la idea base de l’obra de l’escriptor de Mont-roig, del Matarranya, Carles Andreu Sancho, a "La mort del pareimare", a propòsit de l’imperatiu retorn de la llengua materna, idea que recull de la filòsofa d’origen jueu Hanna Arendt: “Què queda: Només queda la llengua materna.” O l'escriptor Theodor Kallifatides: “La meva mare i la meva llengua són la meva pàtria”. 

Tere Izquierdo
Vallibona, 12 d’agost de 2021

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada