Josep Maria Franquet i "Ramon l'immortal", al Més 324 de TV3

L'escriptor i professor tortosí Josep Maria Franquet acaba de publicar la novel·la "Ramon l'immortal", una història humanista i d'amor al coneixement protagonitzada pel Ramon Berenguer, un jove poeta reflexiu i introspectiu que fuig a la muntanya per tal d'assolir la immortalitat. Amb motiu d'aquesta novetat literària, Franquet ha estat entrevistat al programa Més 324 que dirigeix Xavier Graset a Televisió de Catalunya.

"Jordi Marín: 'Contra el col·lapse, no hi ha cap més opció que decréixer, i aquest verb és un tabú'". Esperança Camps entrevista a Vilaweb a l'autor de "Educar per al col·lapse"

La periodista Esperança Camps ha publicat a Vilaweb una extensa entrevista a Jordi Marín, professor i autor de l'assaig "Educar per al col·lapse", en el qual el maestratenc desenvolupa la situació de crisis superposades a les quals s'enfronta la societat actual: la climàtica, l'energètica, la digital, la social o l'alimentària, i proposa actuacions a prendre des de l'àmbit de l'educació en un sentit ample: a les aules, però també a les llars. Us deixem un fragment de la conversa.

Educar per al col·lapse. Reflexions des de l’aula (Onada Edicions, 2022) és un llibre del professor de secundària Jordi Marín i Monfort. Diu l’autor que és un llibre optimista, tot i el títol i que bona part de les pàgines les ompli descrivint les crisis que han forjat la tempesta perfecta per on transitem. De la tempesta al col·lapse hi ha un espai molt curt i estret que és, segons Marín, el que s’ha d’aprofitar per a capgirar tot allò que es puga, per a repensar el futur. Per a decréixer, que diu que és el verb tabú i, sobretot, per a demanar perdó a les generacions més joves. Perdó per haver crescut d’una manera tan descontrolada i haver originat un excés de recursos insostenible.

A banda “decreixement”, el mot que més pronuncia Marín durant aquesta entrevista és “inviable”. La vam fer telèfon dilluns, el dia que començava l’onada de fred. A Cinctorres, als Ports, encara no havia començat a nevar i a la redacció de VilaWeb a València se n’anà la llum una estona. Una pregunta que Jordi Marín fa als seus alumnes és: “Què passarà si un dia se’n va la llum i ja no torna?”

A la conversa que hem tingut abans de començar l’entrevista hem parlat de l’oratge, del canvi en el règim de pluges, de la manca de fred… Encara hi ha gent que diu que això és normal i que sempre ha passat?

Encara hi ha negacionisme climàtic. Però cada vegada menys. A Mesura que passa el temps, les evidències són més flagrants.

La portada del vostre llibre té en lletres ben grosses el verb “educar”. A les aules, la gent jove ja és més conscient que els majors? 

A vegades perdem de vista que l’alumnat que ara fa segon de batxillerat va nàixer l’any 2005. Quan ells van nàixer, ja hi havia tot el peix venut quant a canvi climàtic. La seua memòria de fa deu o dotze anys ja és el que tenim ara. I ells et diuen: “Sempre ha fet calor.” O quan fa una mica de fred a l’hivern, els sembla que fa moltíssim de fred, i això no hauria de ser normal. Però quan els dónes una mica de perspectiva s’adonen que això no va bé i estan oberts al debat. Potser és a la nostra generació que ens costa una mica més.

S’explica bé, a les escoles, l’emergència climàtica? 

[Riu.] És complicat i no puc parlar per tothom. Crec que falta una mica de consciència. Sí que es parla del canvi climàtic, però això no s’acompanya d’una acció coherent. Per exemple, celebrem el Dia de la Terra, el Dia del Clima, totes aquestes coses de fer bonic, però, per exemple, quan s’ha de programar el viatge de final de curs no hi ha un criteri climàtic a l’hora de decidir on anem. Si s’ha d’agafar un avió per a viatjar a Itàlia, l’agafem. Tampoc no ens plantegem de reduir la nostra empremta ecològica a l’hora de fe el viatge. O, per exemple, no abaixem un grau la calefacció del centre.

Aquest llibre, Educar per al col·lapse, és la descripció de tot de crisis que, juntes, ens duen al col·lapse. Sense remei. 

A mi m’interessa el verb “educar”, per això apareix en tipografia més grossa. Però a l’hora d’argumentar eixe col·lapse em vaig trobar obligat a descriure’n mínimament els motius. I això és la superposició d’una colla de crisis que ocorren de manera simultània i que es retroalimenten. Són els símptomes de la fallida d’un sistema econòmic que és devorador de recursos i que ens ha dut on ens ha dut. Devorador de recursos i generador de residus. I una part d’aquests residus, en forma de CO₂ o de gasos d’efecte hivernacle són els que originen el canvi climàtic Tot això ens duu a una situació de col·lapse. Estem consumint tot de recursos energètics i materials que el planeta no és capaç de subministrar eternament. I, encara que en fos capaç, hauríem de gestionar-ne els residus.

Podeu llegir l'entrevista sencera tot clicant ací.

"Un eloqüent, esperançat i valent cant a la identitat i a la vida." "Lluny de qualsevol altre lloc" a la revista Emporion.

El crític literari Adrià Arboix ha ressenyat a la revista digital Emporion la narrativa de Fèlix Edo "Lluny de qualsevol altre lloc". Us en deixem un fragment de l'article.

Fèlix Edo Tena (Vilafranca, Alt Maestrat, 1981) és escriptor i professor de literatura en un institut públic. Col·labora habitualment a les revistes Serra d’Or, Debats, Núvol i la Llança.

L’escriptor dedica la seva darrera novel·la Lluny de qualsevol altre lloc als seus fills amb una dedicatòria on textualment hi llegim: “perquè encara tingueu l’oportunitat de conèixer literalment, un altre món”.

El protagonista que es diu Joan, és un professor que ha tallat amb els seus vincles familiars i decideix abandonar-ho tot i tornar sol, al vell mas de la família, aïllat i llunyà, i des de fa molts anys tancat enmig de les muntanyes. Fa el viatge a peu des de la ciutat i com un explorador va explicant tot el que veu i experimenta al seu pas en aquest itinerari.

La narració, amb una prosa tensa i segura, comença, doncs, en el món urbà post-industrial contemporani i fa una clara reivindicació de certs valors perduts en el temps i és una clara reflexió, tal com ho diu l’escriptor Martí Domínguez, “de la rapacitat humana, de l’allau de vulgaritat i cobdícia que caracteritzen aquests temps, de com tot (o quasi tot) es prostitueix sota l’única regla que mana, la de la llei de l’oferta i la demanda”.

Ambientada als voltants de Castelló de la Plana, i referenciant indrets com el poblet de Vilafranca, el llom del Penyagolosa, o el riu Montlleó, s’hi descriu un univers pervers on la desfeta i la cobdícia suren en la ciutat, absorbida per la trama omnívora de l’especulació constructiva i com el món rural se l’està matant per totes bandes. L’horta s’hi dibuixa arrabassada, els vells horts asfaltats amb urbanitzacions vulgars i horribles, amb grans polígons industrials i grans superfícies comercials. I també hi creixen com bolets les cases unifamiliars, totes amb un jardinet ridícul, amb una palmera tropical i gespa artificial. Perquè “Ara este país s’ha convertit en un negoci. Tots volen vendre’s la terra, construir-hi i fer-se rics”. Els diners sempre han marcat el rumb del món, però potser mai com ara, diu Domínguez. I la verdura que consumeix la gran ciutat arriba paradoxalment de centenars o milers de quilòmetres a conseqüència de la globalització.

L’autor retrata, de manera agra i directa, pobles com el nucli antic de Vilafranca que resta com un eixam de cases buides pel progressiu despoblament dels habitatges del centre i del nucli antic. Amb un paisatge abandonat amb restes de corrals, de molins, de cases de pastor i de masos sencers que ningú més no ocupa i on moltes bestioles van a extingir-se per culpa de la falta d’aigua i per l’efecte devastador dels pesticides.

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.

La Veu dels Llibres ressenya "Exhumació", la nova novel·la de Salvador Vendrell

El crític Guillem Cortés ha dedicat una ressenya a la nova novel·la de Salvador Vendrell, publicada a La Veu dels Llibres. "Exhumació", una seqüela de "Quan truquen de matinada", recupera el personatge de Pere Centelles, un escèptic periodista que es viu implicat en una trama que conté memòria històrica, secrets familiars i avançament d'eleccions a les Corts Valencianes. Podeu llegir un fragment a continuació.

Traure un cadàver de la sepultura per a examinar-lo i precisar-ne la causa de la mort. Això és el que fan els forenses per manament judicial o els escriptors, per trobar una porta d’entrada inquietant als tabús de la seua societat.

A Exhumació el protagonista topa amb un cadàver mig soterrat, al corral de la casa pairal de les seues ties-àvies. Podríem estar davant d’un thriller convencional si no fora perquè, a la primera escena, hem vist com uns milicians treien de casa i mataven un home a l’inici de la guerra civil. De manera que, sotto fondo, al text batega l’altra accepció, metafòrica, d’exhumar: traure de l’oblit: examinar les capes de silenci, fer-lo parlar, i provar d’entendre per què els veïns es mataven els uns als altres. D’això en podríem dir novel·la (de memòria) històrica. Però, entreteixit, hi ha el retrat del joc polític del país en plena contesa electoral, un relat periodístic, una tercera dimensió de literatura de no ficció.

Aquests són els elements discursius que singularitzen la proposta de Salvador Vendrell. L’altre és la veu del narrador i protagonista Pere Centelles. Historiador de formació i reporter a un diari de València, està en crisi laboral-vital pel descrèdit de la política i la premsa, i viu desenganyat. La narració, en primera persona, contagia el text d’un estil periodístic, de vegades amb girs propis del llenguatge argumentatiu, molt dinàmic i incisiu. En tot ell traspua la personalitat de Pere, instal·lat en la ironia i la desafecció, en l’humor agut i agre del menfotisme. La seua és una veu segura i vital, del qui sap perquè ha viscut, i insegura, del qui desconfia i descreu. Per això, sobretot, pregunta.

El món de Pere es mou. A la feina, el principal orientador de les nostres vides, la crisi del 2008 i la digitalització han desvirtuat l’ofici. Intenta refugiar-se en l’amor, els amics i la família, però res és d’una peça. Té una relació profundament compromesa amb Júlia, però clandestina, com la lluita antifranquista en què es conegueren, perquè és una dona casada. Rafa i Maria, amics comuns de Pere, són un matrimoni consolidat que es trenca: la infidelitat ha obert un conflicte que afecta els fonaments de la relació i ell es troba al mig. A la família, a Sueca, a la casa del poble de les ties-àvies, el refugi de la innocència de la infantesa, on torna de tant en tant per trobar pau, apareix un mort i, amb ell es desenterra la por i la culpa silenciades durant la postguerra.

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.