"Posar-se a viure en valencià, sempre, en qualsevol circumstància." Parlem amb els autors de "Igualtat lingüística. Capgirar el desús i la subordinació"

Igualtat lingüística. Capgirar el desús i la subordinació és una proposta alhora ambiciosa i realista per a superar les desigualtats clamoroses en drets i espais d’ús lingüístics al País Valencià. Després de la presentació del seu llibre, aprofundim sobre aquest tema amb els autors Alfons Esteve i Gómez i Francesc Esteve i Gómez, lingüistes del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València. 

De cara a les futures lectores i lectors, podríeu fer-nos cinc cèntims del vostre llibre Igualtat lingüística?

És una proposta alhora ambiciosa i realista per a capgirar les desigualtats clamoroses en drets i espais d’ús lingüístics al País Valencià.

Proposa anar més enllà dels dos enfocaments principals amb què s’ha abordat la situació de la llengua: d’una banda, les reflexions teòriques, amb aportacions interessants, però amb poques concrecions pràctiques i programàtiques, i de l’altra, un programa polític difús, centrat en l’ensenyament i en la “promoció” i el voluntarisme com a mètodes. Constata, així mateix, el fracàs de la Llei d’ús i ensenyament del valencià, que ha permés greus retrocessos en el coneixement i l’ús i que s’ha revelat inútil per a arribar a una mínima normalitat, fins i tot en l’únic àmbit que la llei regula, l’educatiu.

Enfront d’això, proposem un model basat en la igualtat lingüística com a concepte clau: en el mètode i en els objectius que cal assolir en un termini curt i mitjà, amb equiparació en ús i drets efectius, seguint el camí de dues lleis rellevants, la de política lingüística de Catalunya i la d’igualtat de persones LGTBI recentment aprovada per les Corts Valencianes.

A quin públic va dirigida la vostra obra? Per què hauríem de llegir Igualtat lingüística?

És un llibre adreçat a tothom, que fuig de teoritzacions i que aborda molt directament aspectes pràctics i quotidians com els usos de la llengua i els drets que tenim. Per tant, no cal que el lector siga una persona especialitzada, sinó simplement algú que viu dia a dia en una societat, com el País Valencià, amb dues llengües formalment oficials, però on l’una té molts avantatges socials i legals sobre l’altra.

D’altra banda, el llibre té també uns altres destinataris molt clars: aquelles persones que estan o estaran en llocs claus de les administracions (Generalitat, diputacions, ajuntaments), partits polítics, sindicats, associacions cíviques i culturals, etc. i això tant des del punt de vista més polític com també des del més tècnic.

Perquè el llibre conté, com diem, un nou model, el que basem en la igualtat lingüística i per això proposem substituir l’actual Llei d’ús i ensenyament del valencià i aprovar una nova llei d’igualtat lingüística, llei que ha de servir, com diem en el subtítol, per a capgirar el desús i la subordinació. Alhora també hi fem la proposta d’un model de reglament municipal d’igualtat lingüística, adreçat als ajuntaments com a complement normatiu en l’àmbit més proper al ciutadà, que són els municipis.

Dintre del Nou Model que plantegeu al capítol quatre, creiem que és d'interès per al públic del carrer aquest apropament entre les capacitats pràctiques dels coneixements de les llengües, en aquest cas del valencià, i l'acreditació d'aquestes. En aquesta línia, com visualitzeu un canvi positiu en el futur pròxim?

En el domini d’una llengua l’important no és que s’ensenye, sinó que s’aprenga. No és que passes un curs o tingues un títol, sinó que la domines i l’uses. Si en la teua botiga o negoci llogues algú amb la condició que sàpiga parlar anglés o francés, l’important no és el titolet que diu que té. És si parla o no amb una competència igual o pròxima a la d’un natiu. Però això no ho apliquem a l’ensenyament ni a l’administració.

En el model actual estem tan abocats a demanar l’ensenyament i prou que sembla que amb això ja ho hem cobert tot. I nosaltres, que treballem en un servei de la Universitat de València per on passen milers de persones amb acreditacions, sabem que no són poques les que tenen el nivell C1 (l’antic nivell mitjà) que ni tan sols són capaces de parlar fluidament en valencià.

De fet, fins i tot en els àmbits com l’ensenyament, l’únic on és obligatori acreditar el coneixement de valencià, tot el sistema està orientat a fer-ne un pur requisit administratiu: un paperet oficial que es presenta per complir un tràmit burocràtic. La competència real no es mesura en cap fase. I si no hi ha competència, difícilment es traduirà en ús. De fet, tot el procés de les oposicions està dissenyat perquè es faça només en castellà: les acadèmies preparen només en castellà, els temaris són en castellà i els tribunals no valoren la competència real en les dues llengües oficials. Tot es fa en castellà i després es presenta el certificat de valencià i arreglat.

Algú pot dir: el coneixement ja s’ha demostrat amb el títol. Primer, ja sabem què demostren en molts casos els títols de llengua en aquest país siguen d’anglès o de català. Segon, tots els candidats presentats a una oposició també han aprovat un grau universitari. Cosa que no vol dir que tots siguen igualment competents en les matèries del grau en qüestió. I les oposicions han de mesurar la competència real: siga en didàctica, siga en llengua, siga el que siga. No el pes en grams dels títols presentats. I això que hem dit per a l’ensenyament, on el coneixement de valencià és obligatori, és igual o pitjor en la resta d’administracions públiques, en què el valencià no passa de ser un mèrit.

Si volem un canvi real, hem de passar del requisit lingüístic o siga, un pur tràmit burocràtic a la competència lingüística: unes habilitats que es demostren amb la pràctica real, que és l’única manera que es traduirà en ús. I això no sols faria que el nostre sistema educatiu o la nostra administració millorés amb les noves incorporacions de personal efectivament competent. A partir d’ací, els estudiants serien els primers interessats a ser competents i no sols a tenir un títol i a exigir aquesta competència del sistema educatiu, de les acadèmies de preparació, dels temaris que es preparen. I seria la millor demostració que dominar realment el valencià, com més millor, és determinant per al seu futur.

I això val també per a qualsevol matèria: les que no sols s’han de saber sinó que sobretot s’han d’aplicar. I això és el que proposem: en totes les oposicions, promocions i concursos la prova de coneixement de valencià no s’ha de resoldre amb un títol sinó amb un exercici pràctic de les tasques pròpies de la plaça fet en valencià.

Quan traslladem el contingut del llibre al dia a dia dels valencians i valencianes, quin seria una proposta de "primer pas" que la gent puga materialitzar en la seua comunitat i entorn més immediat?

El primer i més transformador a escala personal és portar la igualtat lingüística a la nostra vida quotidiana: posar-se a viure en valencià, sempre, en qualsevol circumstància, igual que ho fan els castellanoparlants no sols a les zones castellanoparlants, sinó molt sovint també fins i tot en pobles i ciutats mitjanes valencianoparlants. Ser conscients que tenim dret a viure al nostre país en la nostra llengua. Per a fer-ho, no cal cap actitud combativa ni reivindicativa: simplement, és la nostra llengua i és el nostre país. I saber que, usant-la, expressem normalitat i coherència amb nosaltres mateixos. Igual que allò que reclamen les dones amb el feminisme, volem ser tractats com a iguals i ser reconeguts en els nostres drets.

I si en algun cas algú per aquest motiu no ens tracta bé o ens exigeix que canviem de llengua, cal que sapiguem que tenim drets i que cal que els exercim. Així, per un costat, guanyarem en assertivitat personal i en autoestima. I, per un altre, contribuirem a fer normal i necessària la llengua, que així adquirirà el rang de llengua neutra i pública.

Ara, això no ens impedeix veure que en les qüestions més públiques i socials hi ha d’haver un suport legal ple i una acció de govern decidida, que no sols faça legal usar el valencià en l’ensenyament, en el sistema de salut, en totes les administracions, en els mitjans de comunicació i en els comerços i serveis, sinó que el faça normal i igual en la facilitat d’ús efectiva al que ara només té el castellà. I això és el que abordem en el llibre i que tractem de fer amb la llei: en contra del presumpte liberalisme lingüístic que és fictici, perquè les regles actuals, legals i socials, posen totes les facilitats al monolingüisme castellà i moltes traves al català, la proposta d’igualtat lingüística fixa actuacions públiques decidides i transformadores per a superar les desigualtats reals per a garantir-nos una vida normal en la nostra llengua en tots els àmbits: des del municipal (amb un reglament d’igualtat lingüística) als mitjans de comunicació (amb la recepció del tots els mitjans en català). Però també, cosa nova, en el món del comerç i els serveis, amb la garantia que almenys ens hauran d’atendre sense fer-nos canviar de llengua.

Quin és el paper, doncs, de les escoles i els mitjans de comunicació en aquesta societat, pel camí de la globalització, que encara vol preservar la cultura i revertir la situació de minorització de la nostra llengua?

Com hem dit, tots dos àmbits són absolutament determinants. L’escola és el primer lloc de socialització dels més joves i de transmissió de molts valors que la societat considera importants, començant per la llengua o les llengües. Per això resulta fonamental que des dels primers ensenyaments el valencià estiga present com a llengua vehicular. Això no és cap originalitat nostra. És simplement el que diuen tots els estudis, sense excepció, que s’han fet sobre aquesta matèria: l’única manera d’aconseguir un domini equitatiu de les dues llengües oficials és fer de la llengua minoritzada la llengua habitual de l’ensenyament. Cosa que, com també s’ha demostrat fefaentment, no repercuteix de manera negativa en el coneixement ni la qualitat del castellà.

A més, cal posar fi a l’exempció del valencià en els territoris castellanoparlants, que recordem-ho havia de ser provisional i que, després de 35 anys de la Llei d’ús, s’ha convertit en una exempció automàtica i general per a tots. Per què si als territoris de predomini lingüístic valencià s’ensenya el i en castellà, els de predomini lingüístic castellà no fan el mateix en justa igualtat i correspondència? Per què no s’aplica a cap altra assignatura i sí que s’aplica al valencià, llengua oficial? Què vol dir, doncs, que el valencià siga oficial i no s’ensenye en el currículum escolar?

I els mitjans de comunicació són, sense cap mena de dubte, un dels instruments públics més potents per a enfortir i generalitzar una llengua. Tenen tanta importància com l’ensenyament per a difondre-la i cobreixen àmbits on no arriba aquest: la diversió, els esports, la ficció, els ídols, els models d’actuació reals per a la vida adulta. Són una finestra al món i també una realitat alternativa i atractiva. I aporten una visió del país que pot ser subordinada a un altre centre o pot ser autocentrada en nosaltres mateixos. Això ho sabien bé els anteriors governs del PP, tant al País Valencià com a l’Estat, i per aquesta raó van fer desaparéixer l’únic mitjà que teníem, ni que fos parcialment, com era la Radiotelevisió Valenciana. I per això van tallar les emissions de TV3 i Catalunya Ràdio.

En aquest sentit, ara és molt positiu que s’haja posat en marxa À Punt i que la programació siga de manera majoritària en valencià. Però també és absolutament necessari, per a una societat i una llengua com la nostra, la recepció de la totalitat dels mitjans de comunicació públics també els privats de la nostra comunitat lingüística, és a dir, tots els mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, això és, TV3 i Catalunya Ràdio, com també els de les Illes Balears, IB3, tant de ràdio com de televisió. La proposta de llei conté tot un capítol on s’estableix la cooperació amb la resta de la comunitat lingüística i la recepció dels mitjans de comunicació en català, alhora que hi projectem els valencians.

Fem un reconeixement a la feina que s'ha fet i es continua fent a les Universitats de la Comunitat Valenciana per a arribar a la desitjada igualtat lingüística. Quina és la xarxa actual de col·laboració entre les universitats de la Comunitat Valenciana? Quines millores trobeu que es podrien dur a terme?

La col·laboració entre les universitats públiques valencianes ve de molt lluny, de final dels anys vuitanta del segle passat. En aquells moments es van coordinar moltes accions destinades a la promoció del valencià en tots els àmbits universitaris: la docència, la investigació i l’administració. Aquesta col·laboració s’ha mantingut al llarg d’aquests temps de manera constant i estable.

Un fet molt important i que nosaltres citem en el llibre, va ser l’elaboració de l’estudi Els usos lingüístics a les universitats públiques valencianes, dirigit pels professors Artur Aparici i Rafael Castelló i publicat per l’Acadèmia Valenciana de la llengua. Aquest és un estudi molt complet que feia una radiografia molt acurada dels diferents usos lingüístics tant del professorat com del personal d’administració i serveis i dels estudiants de les cinc universitats públiques valencianes. Precisament en aquest estudi és on, per primera vegada, es defineix el concepte d’igualtat lingüística i on s’estableixen les pautes que cal seguir si es vol avançar en l’ús del valencià fins a assolir aquesta igualtat lingüística, molt especialment en el principal àmbit universitari: la docència.

La col·laboració, però, no s’ha centrat només entre les universitats públiques. Precisament per la potència de les universitats públiques també en matèria de llengua, el conveni es va ampliar i el 2015 s’hi van incorporar les dues principals universitats privades valencianes: la Universitat Catòlica de València i la Universitat Cardenal Herrera. I es va crear la CIEACOVA (Comissió Interuniversitària d’Estandardització d’Acreditacions de Coneixements de Valencià), que és l’entitat acreditadora de coneixements de valencià en el marc de les universitats, de manera similar a la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià.

I, a més, cal destacar que la cooperació entre universitats no se circumscriu al territori valencià. Des de 1994 existeix la Xarxa Vives d’Universitats, una plataforma que aplega universitats públiques i privades de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Catalunya del Nord, Andorra i Sardenya, amb un total de 22 universitats. La Xarxa Vives disposa d’un pla de política lingüística que recull els criteris generals de política lingüística i que conté polítiques d’ús, de formació i de qualitat en matèria de llengua.

Les millores respecte de les universitats haurien de venir de normatives de la Generalitat Valenciana que fixen increments d’uns mínims obligatoris de docència en valencià anuals, un model similar al que està aplicant la Universitat de València en l’actualitat amb excel·lents resultats. L’experiència ens demostra que és absolutament necessari establir un reglament dels usos lingüístics en la docència universitària com també en l’exigència de la competència lingüística per a les places dels professors i investigadors i per al personal d’administració i serveis.

Quin és el vostre següent pas en la lluita de la igualtat lingüística després de la publicació d'aquest llibre?

Creiem que el moll de l’os és aprovar i aplicar una llei d’igualtat lingüística i per això hem llançat una proposta ja redactada i explicada. Es tracta d’una proposta assumible, si es manté la situació i la correlació de forces actuals al País Valencià. Però també tècnicament viable. I assegurem que és viable perquè es basa precisament en dues lleis en vigor: la Llei de política lingüística de Catalunya (de 1998) i la Llei d’igualtat de les persones LGTBI de la Generalitat Valenciana de fa només uns mesos (novembre de 2018).

Per tant, el primer que volem fer és demostrar que, si els nostres representants tenen un compromís real amb la llengua i no volen deixar-la morir, ja no ens valen ni retòriques d’amor i la “promoció” amb una campanyeta de “Parlem valencià”. Ni ens valen tampoc receptes caduques que s’han revelat inútils, com la Llei d’ús i ensenyament i tots els programes basats en el “voluntarisme” i en la llei de l’oferta i la demanda en un mercat trucat i monopolitzat pel castellà. Les dades parlen clar: amb aquest model estem condemnats a perdre. En els darrers anys hem perdut centenars de milers de parlants, amb reculades d’ús alarmants.

Calen canvis profunds i transformacions que s’han d’aplicar sense més retard i amb un mínim de valentia. Per això llancem una proposta concreta, amb un articulat avalat per lleis anteriors. I ho fonamentem amb arguments i dades. I si algú té una alternativa millor, que la propose i que la raone i les confrontarem.

En la legislatura vinent s’hauria d’agafar la paella pel mànec començant per l’aprovació i l’aplicació de la llei. L’actual model ja hem vist que no pot donar més de si: ens porta ja a la marginalitat i, en poc de temps, a la desaparició. Només amb una acció decidida per la igualtat lingüística podrem capgirar el desús i la subordinació de la nostra llengua i de la nostra cultura com a poble. I convertir-nos en un país normal, segur i autocentrat en ell mateix. I, com ens ha demostrat la Universitat de València o el Pacte del Botànic amb la llei de les persones LGTBI, ho podem fer. Doncs, au! Que qui no s’embarca, la mar no passa.