Apunta't al Club Lector

dimecres, 26 d’octubre de 2011

"Les ironies de la memòria". Agustí Peiró ressenya Els somriures de la pena

Quan resten poques setmanes per complir un any des del seu llançament, la novel·la de Manel Alonso continua alçant crítiques, ressenyes i comentaris. El darrer prové d'Agustí Peiró, qui ha parlat de "Els somriures de la pena" a la revista Caràcters, editada per la Universitat de València.

Sota el títol de "Les ironies de la memòria", Peiró hi destaca la motivació i la capacitat de l'autor puçolenc per captar les vivències, de tall proper a l'autobiografia, que hi va viure durant la seua infància i adolescència, i els personatges que l'envoltaven, tot rescatant-los de l'oblit. Per al crític, oblit i memòria són elements bàsics en la literatura alonsiana.

La memòria ha estat sempre una de les preocupacions d’Alonso a l’hora de concebre la seua obra, tant en prosa com en vers. La memòria no sols d’un temps viscut, sinó de totes aquelles persones amb qui compartim els actes quotidians, d’altra banda sempre movent-nos dins d’una espiral xucladora del temps que ens arrabassa els instants de felicitat a què aspirem com a éssers humans. Es tracta d’una voràgine on correm el perill d’oblidar-ho tot, també les persones que ens acompanyen, perquè tot sembla desaparéixer darrere nostre i a la nostra vora com si només fórem, també nosaltres, ombres fugisseres.

"Els somriures de la pena" està articulat a mode de contes, relats relacionats amb un fil conductor, que ens situa en un poble (Pouet) en les dècades dels seixanta i setanta, uns anys foscos, segons Agustí Peiró. L'autor de "Tot està permés" apunta llavors a una frase definitòria de l'obra, pronunciada pel seu narrador: «on van a parar els nostres records, les nostres coses quan ens morim?», una qüestió que també recollia Alberto Díaz Rueda en la seua ressenya sobre el llibre.

I quan diu «coses» al·ludix no als objectes que també ens envolten –i que de vegades ens tapen– al llarg de la vida, sinó a aquella matèria tan fina i subtil de què estan fetes totes les vides autèntiques: els somnis, les il·lusions, els amors, les esperances… En resum, una vida per dins, una vida plena.

La ressenya completa d'Agustí Peiró es pot llegir tot clicant ací.

Imatge:http://alonsocatala.blogspot.com/2011/04/els-somriures-de-la-pena-massamagrell.html

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada