‘Famílies
tradicionals de Benicarló’ hauria de ser un referent de consulta i aprenentatge
per als benicarlandos”
foto: Javier Roda
“Amb les
famílies tradicionals viatgen passatges de la història del nostre poble que, en
mostrar-nos com eren els avantpassats, ens conviden a renovar la satisfacció de
ser d’on som”
alícia
coscollano
El segon volum
de ‘Famílies tradicionals de Benicarló, o el llibre dels renoms, és evocador.
Tant com el primer. I carregat de nostàlgia, curiositats i de l’arquitectura
fonamental amb la qual es construïen abans els col·lectius. Un teixit incipient
adobat per les fortes relacions familiars, llavors tan necessàries per a la
subsistència. Tots els que hem ficat els peus dins d’un reguer coneixerem i
entendrem l’essència d’aquest llibre i els seus punts de realisme quasi màgic.
També podrem assaborir la tasca duta a terme, sovint d’arqueologia familiar,
que ens permet gaudir de genealogies en un treball que ha estat significatiu.
L’han realitzat dos benicarlandos, Jaume Rolíndez i Pedro Manchón. Dos
“caduferos”, com li agrada denominar a Jaume els del nostre poble. Un treball
de recopilació que explica, també, la història de la localitat. A les primeres
pàgines del segon volum editat per Onada, uns versos de l’enyorat Garcia Grau,
extrets de “Constants vitals”, ens situen i ja fan una advertència: el llibre
ens obri en canal. Ens recorda el batec únic i el pols d’un mateix cor i ens
transporta a un temps de terrats amb llençols blancs assecant-se al vent de
garbí.
Obrint les
primers pàgines del segon volum, ens trobem amb una matriarca. Quasi una estirp
de dones benicarlandes, fortes i amb caràcter.
Efectivament, les Àguedes. Com en el primer lliurament
presentem els renoms ordenats alfabèticament, i s’ha donat el cas que, just
l’any que ha faltat una icona de la societat benicarlanda com era Encarnación
Ferrer, ‘Sion’, el seu renom familiar enceta el segon volum. Estem contents
d’obrir aquest nou llibre així. Paga molt la pena conèixer unes pinzellades de
la seua història familiar. Com la d’Artola, la de Cabello, Milotxa, Neri,
Catxiporro, Manila... Quaranta, en total, per a guardar-los i no amagar-los
dintre del caduf.
Les famílies
traslladen històries plenes d’esforç, de constància i d’unes voluntats de ferro
per tirar endavant els projectes. És una característica comuna vinculada als
temps?
Ha estat un goig permanent el fet d’assaborir les
narracions, les històries, les anècdotes, que hem sentit de totes les persones
implicades en aquest projecte. I poder traslladar així a la societat la gènesi
d’alguns dels renoms que han passejat pel nostre territori urbà, terrestre i
marítim. I és clar que també ens emocionava el fet d’entendre la constància i
l’esforç d’aquells homes i d’aquelles dones que feien ús d’arrugues infinites i
colors sempre de dol. Ara bé, no creiem que la constància i el treball siguen
una característica d’aquell temps ni d’aquelles persones, sinó que és una
qualitat innata en la majoria dels éssers humans.
Per al caràcter
benicarlando, aquest llibre pot ser una injecció d’autoestima?
Si resulta ser això serà una gran notícia. Per a
nosaltres, sens dubte, sí que ho és. Després de parlar amb els protagonistes,
escriure les coses que ens conten i llegir el resultat de tot el procés, no ens
quedem solament amb el fet que som benicarlandos, sinó que, a més, ens sentim
orgullosos de ser-ho. Els benicarlandos, els nostres veïns, les famílies que
entrevistem i nosaltres mateixos, no ens deslliurem de les característiques que
conformen el teixit social pel qual ens movem i ens identifica. Cadascú
reconeixerà defectes i virtuts a l’hora d’establir el patró que defineix el
cadufero, però estem segurs que les segones contraresten sobradament els
primers. Som un gran poble.
Hi ha històries
familiars i de sagues, però també històries d’espais com el molí Artola, Casa
Sion, entre d’altres.
I tant que sí. El dos volums estan curulls d’història
viva, tot i que ja falten els protagonistes principals. I, a més, hi ha espais
físics i fets dramàtics alhora, cançons en boca de les persones entrevistades,
viatges en diversos mitjans de transport. I emoció, torbament, aventura i
esforç, sempre esforç i esforç...
Inevitablement,
ens trobem amb històries de la guerra civil, però també amb personatges
sorprenents, com Batiste Artola, trompetista de la banda White Black Jazz.
Quan ens enfrontem al repte d’entrevistar, acceptem amb
entusiasme l’alt percentatge de probabilitats de trobar-nos amb persones i fets
que són interessants de saber i molt atractius de contar. Per això, als
potencials reclams del nostre projecte, sempre procurem transmetre’ls un
missatge que no venem per què sí: totes les històries de família amaguen
esdeveniments i anècdotes fascinants de conèixer. Estem convençuts d’això, i
després de noranta entrevistes seguim amb la idea intacta.
Aquest treball
de cercar genealogies conté una vessant detectivesca, sorgeix d’un esperit de
conservació, o ambdues coses?
Doncs sí, potser podem dir que hem fet de detectius. Això
sí, cercant investigacions de bon pes i declarant la intencionalitat de
posar-les en coneixement de la societat mitjançant la publicació en un llibre.
I també és cert que ho hem conformat amb la intenció d’aportar a la memòria
col·lectiva de Benicarló un breu resum de la vida de les famílies que ens han
regalat la seua història familiar per bastir aquest projecte que considerem
força suggestiu i important. Hem fet ús del pas calmós i constant que
practicaven els nostres avantpassats, els quals sabien, i sabem també
nosaltres, que les presses no són el millor remei per enllestir la faena amb
rapidesa i ben feta.
Actualment
vivim en un món hiperconnectat, podem parlar en uns segons amb qualsevol indret
del planeta. Respecte a les relacions familiars, però, com valoreu l’evolució
que han viscut? Quina comparativa en feu?
Se sap i corroborem que vivim en un món hiperconnectat.
Nosaltres dos ens hem reunit de manera virtual al llarg de tot un any. I a
banda i banda del planeta hem pogut sentir-nos prop per fer possible aquest
segon lliurament de la col·lecció. Estem, per tant, molt agraïts dels avanços
tecnològics. No obstant això, seria de jutjat de guàrdia renunciar al plaer
d’una bona conversa, compartint una cervesa i unes olives, per estar enganxats
a una pantalla. Això respon un poc a la pregunta. Abans, com avui amb les noves
tecnologies, les relacions familiars depenen per damunt de tot dels seus
integrants, dels seus valors.
Si cal banyar-se, no dubtem a afirmar que si els vincles
afectius entre famílies i veïns abans eren més sòlids, segurament era perquè es
basaven més en el tracte directe. Les persones eixien al carrer per cercar
afectes, ajudar i trobar auxilis. Avui s’aconsegueixen també coses importants,
però hi ha massa amics virtuals que engruixen les xarxes socials.
Diuen que
Benicarló sempre va mantindre una relació històrica amb Barcelona, molts
benicarlandos van marxar a la gran ciutat a treballar. Moltes de les nostres
famílies. Ho heu pogut constatar a partir de les entrevistes realitzades?
És cert. Benicarló va ser un lloc d’eixida de joves i no
tan joves per anar a guanyar-se la vida. I sí, les ciutats catalanes,
especialment Barcelona, així com les terres de conreu de Catalunya,
especialment les de Tarragona, van ser dels llocs de migració de benicarlandos
i benicarlandes. I sí, en molts de casos aprenien els diferents sistemes de
cultiu. I en vindre a Benicarló de vacances mostraven els diversos productes i
sistemes de producció que practicaven a Catalunya. Per citar-ne algun, tenim el
cas d’uns fesols anomenats mongetes, una varietat força saborosa i famosa que
es va adaptar d’allò més bé a la nostra terra. I a més, el fesol de garrofa i
una classe de tomaqueres especials que produïen la coneguda tomaca catalana.
Però no solament anaven a Catalunya, també es desplaçaven a conrear i segar a
les terres d’Aragó i de Castella... Calia guanyar-se la vida i eixir on
estimaven que hi hauria millor recapte econòmic. I a França, a Alemanya i a
l’Argentina, creuant l’oceà amb els marejos corresponents...
A la
introducció indiqueu que hi ha persones que s’apropen per a contar-vos
històries familiars i els orígens dels seus renoms. Quants penseu que encara
falten per recopilar la majoria d’ells?
Sabem que hi ha solatge per fer una enciclopèdia sencera.
Per arribar a tindre una majoria caldria anar als cinc-cents renoms i encara
així en mancarien la meitat. Hi ha molts factors que impedeixen tocar-los tots,
però anem fent i seguirem fins que diguem prou. Amanir la llista i ja està és
relativament fàcil, però nosaltres hem defensat que el renom és l’excusa, l’origen
atractiu per tirar del fill per arribar al moll de l’os que sempre és la
història de vida que amaga el renom, les famílies, les persones.
Què destacaríeu
del treball que heu desenvolupar en aquest segon volum?
L’estima que les persones entrevistades tenen pels
avantpassats. Ens han cobert de la tendresa, del record, com hem dit abans, que
tenen dels pares, dels avis, dels besavis... Uns avantpassats que gastaven roba
de poc profit, vestien espardenyes d’espart i en ocasions caminaven descalços
per no gastar-les. Sí, no hi ha dubte, cal manifestar l’amor que ens han
transmès per aquella gent que gasta des de fa anys cendres venturoses dins les
làpides dels nínxols i columbaris del cementeri. Entenem que fem una obra que
pessiga l’esperit i el desperta amb la finalitat d’estimar. Un treball en el
qual reflectim solament les paraules de les famílies entrevistades. El mèrit,
si és que n’hi ha, no és nostre perquè pertany a les famílies benicarlandes, a
les famílies caduferes que han lluitat, han patit i han estimat en vida tot el
que calia.
Què aporten els
llibres dels renoms a la societat benicarlanda?
Per als benicarlandos hauria de ser un referent de
consulta i aprenentatge. I ho diem així, sense cap ànim pretensiós, perquè
seguim amb convenciment amb la idea primera que ens va motivar a travessar
aquesta llarga cruïlla: no parlem nosaltres, parla la gent que entrevistem. I
de les persones que ens conten coses i de les qui les van protagonitzar, poden
estar segurs els possibles lectors que hi ha molt per aprendre. Amb les
famílies tradicionals viatgen passatges de la història del nostre poble que, en
mostrar-nos com eren els avantpassats, ens conviden a renovar la satisfacció de
ser d’on som. I si pot ser, per ser com som.
