‘Sobreviurem’ esdevé un llibre de poemes d’alt voltatge emocional amb consignes de resistència
“Sóc una engruna que algú es menja i ni tan sols li faig tenir una mala digestió"
alícia coscollano
Clara Gil comparteix amb nosaltres un cant ple de llibertat al seu últim poemari ‘Sobreviurem’, editat per Onada edicions. Un recull de pensaments mitjançant els quals fa front a la por, i fa seu un crit de valentia contra la violència de gènere. Clara va néixer a Vila-real, i va començar a escriure els seus primers contes en 7 o 8 anys. Els acompanyava d’il·lustracions, i algun poema esporàdic. Tot i que durant l’adolescència va deixar d’escriure però, un cop superada, en els anys com a universitària, va reprendre l’escriptura potser, com comenta, “ per traure fora tot el que havia acumulat en eixos anys de silenci”. Clara, que actualment treballa com a professora de llengua i literatura prefereix escoltar a parlar, però amb ‘Sobreviurem’ impulsa poemes d’alt voltatge emocional, consignes de resistència, dirigits especialment a adolescent. Clara construeix poesies de resistència que esdevenen un exercici d’empoderament. Alguns es converteixen en veritables poemes visuals. El poemari conté propostes didàctiques per a tractar amb els alumnes en els centres educatius i instituts. A més, l'autora ha guanyat alguns premis que han estat publicats a: Poesia Jove, El jardí de les paraules, Maig o 10 anys de contes.
El títol del llibre és ‘Sobreviurem’, però també podria ser com canviar la mirada de lloc, d'un espai dramàtic cap a un més irònic, inclús sarcàstic, per tal de gestionar una situació que fa mal?
Sí, qualsevol títol que fes al·lusió al fet d’atrevir-se, de reinventar-se, de decidir… seria bo. De vegades, com bé dius, la ironia o les preguntes retòriques serveixen per fer evidents situacions inacceptables. És, per exemple, el cas dels versos que diuen “sóc una engruna que algú es menja i ni tan sols li faig tenir una mala digestió”.
‘Sobreviurem’ empra el plural. Es recolza també en diferents mesures de lletres i colors per a destacar contingut. Era una manera gràfica d'aproximar-se al lector?
Efectivament. Tot i que en principi els vaig escriure per a mi, sense cap voluntat literària, simplement com un mitjà de desfogament personal, una vegada passats en net em naixia destacar certes paraules que considerava essencials i necessàries per fer arribar de manera directa el missatge i és per això que utilitze els subratllats, les majúscules, els colors...
Quin paper juguen les il·lustracions?
Determinats poemes, en llegir-los, em suggerien unes imatges concretes: la balança, el pany, les engrunes del pa o la meua imatge del silenci (tal i com feien els entrevistats al programa “Silenci” del Canal 33. En principi, vaig pensar en proposar a alguna il.il·lustradora que en fes ella els dibuixos, però passat un temps se’m va ocórrer fer-los jo mateixa. Per què no intentar-ho? Ho vaig provar i el resultat és el que trobem al llibre. Ha quedat prou bé, veritat?
(riu)
En el teu cas, ha estat terapèutica l'escriptura dels poemes, o pensaments, que inclou el llibre?
I tant! Com he comentat abans els vaig escriure per a mi, per la necessitat de treure de dins certs sentiments, per a animar-me a mi mateixa… Els tenia a la tauleta de nit, escrits a mà, i me’ls rellegia cada dia perquè em resultava útil tindre juntes una sèrie d’instruccions o de consells que m’ajudarien a assumir certes coses que haurien de ser bàsiques en la convivència entre persones, en general, i en les relacions afectives, en particular.
Els teus poemes sorgeixen de la ràbia, de la impotència davant les xifres que mostre la violència de gènere.
Sí, va ser el fet d’escoltar cada dia a les notícies les mil i una agressions que pateixen dones i xiquets d’arreu del món el que em va despertar la necessitat de dur a terme aquesta publicació o, si més no, d’intentar-ho.
Estes circumstàncies de terror no entenen d'edats, ni de condició social. A més, de vegades generen un tipus molt perillós de dependència emocional. Com arribar al segment de gent més jove? La poesia és una bona eina?
En aquest cas pense que sí. La possibilitat d’expressar d’una manera directa i contundent, sense embuts (però sense perdre de vista l’optimisme) allò que poden sentir moltes joves, ho considere un avantatge. De vegades massa paraules sobre un tema tan delicat podrien cansar, avorrir o atabalar eixos adolescents poc disposats a escoltar les experiències dels més majors.
De vegades els poemes son fragments, retalls, de converses amb tu mateixa, però que poden encaixar molt bé en situacions similars.
Sí, de fet abans d’emprendre aquest projecte en ocasions pensava que era una llàstima que companyes, amigues o alumnes que, pel que m’explicaven o sentia comentar, es trobaven en situacions un poc delicades no pogueren llegir-los ja que realment, de vegades, m’entraven ganes de dir: “Té, llegeix-te aquestes ratlles; potser t’ajuden…”.
Cal comprar una balança, per saber mesurar les coses, les circumstàncies?
Com he dit abans crec que certes coses bàsiques de vegades s’han de repetir tantes vegades com calga. Com diu al poemari “de vegades per tindre-ho clar ho hem d’escriure amb lletra GRAN” i, de vegades, tot i que, vist des de fora, és evident què hauria de pesar més, necessitem una balança que ens ho faça palés.
La vida és per passar despert... en tots els àmbits, no sols en l’emocional.
Sí, està molt bé tenir somnis i il·lusions però pense que hem d’anar amb compte de no triar un camí equivocat i dedicar totes les nostres forces i energies a un objectiu erroni. La sensació de pèrdua de temps que et provoca quan te n’adones és molt difícil de pair i això és extensible a qualsevol àmbit de la nostra vida.
A banda de poesia, també escrius relats curts. És en el trajecte curt on et sent més còmoda?
Sí, perquè jo, normalment, partisc d’una idea que em ve al cap, d’una sensació, d’un sentiment que necessite desenvolupar i, una vegada expressat, ja no necessite dir res més, tot el que puga afegir, per a mi, és prescindible.
Que no és, precisament, el més fàcil. Diuen que el relat curt requereix un art especial.
No sé si tant com un art especial però la veritat és que a mi el que em resulta difícil és allargar un relat. He escrit algunes narracions que es podrien considerar microcontes, amb una llargada de poques línies. Com comentava abans, una vegada ja has dit el que volies dir, per què allargar-ho?
Que t'aporta el teu treball com a professora de llengua i literatura?
A banda dels coneixements propis de la matèria, m’ensenya molt el contacte diari amb adolescents (i preadolescents): les seues inquietuds, els seus problemes de relació amb pares, professors i companys, els sentiments d’incomprensió… Com ja sabem passen per una edat molt complexa que jo, tot i que ja sóc adulta (riu) encara tinc molt present.
Quins referents literaris podries citar?
Sempre m’ha agradat molt llegir novel·listes i contistes catalans: Mercè Rodoreda, Víctor Català, Pere Calders, Quim Monzó, Isabel-Clara Simó… i tants d’altres. I com a poetes de referència em quede amb Miquel Martí i Pol, Màrius Torres i Vicent Andrés Estellés.
I… algunes peces musicals?
Que difícil! No sé per on començar ni sabria per on acabar! Per fer-ho amb un cert ordre cronològic puc dir que m’encanten peces clàssiques, com el Rèquiem de Fauré o el Gloria de Vivaldi (que cante ben fort a casa quan estic sola), m’agraden, com a qualsevol mortal, multitud de grups i cantants anglòfons de tots els temps i, dins l’àmbit de la nostra geografia, he de dir que he crescut sentint Lluís Llach en totes les etapes de la meua vida, els grups de rock en català dels 90 en la joventut i, actualment, seguisc grups com Els amics de les arts, Anna Roig i L’ombre de ton chien i cantautors com Pau Alabajos o la recentment descoberta Maria Coma. Ah! I en la nova fase com a mare no puc oblidar Dani Miquel, les cançons dels llibres de Marcel el Marcià o la fantàstica Dàmaris Gelabert, de qui ens hem fet seguidors incondicionals tots els membres de la família! En fi, com veieu em resultaria més fàcil dir què no m’agrada!
