Amb Xavier Vendrell
“La més poderosa de
les sublevacions personals llibertàries és l’afany per saber, la fam de nous
aprenentatges, l’exercici del lliure pensament”
alícia coscollano
Joan Borja ha escrit
un llibre sobre la vida. Sobre l’alquímia de la vida. Conversa amb Xavier
Vendrell, Premi Internacional de Divulgació Científica Ciutat de Benicarló,
ens permet entreveure cap on es mouen els camins de la investigació científica
en àmbits concrets i específics, i en una àrea que Vendrell domina amb la
perícia dels escollits. La passió per la vida, però, sorgeix al llarg de la
conversa que manté Borja amb Xavier Vendrell. Una llarga entrevista a través de
la qual ens exposa d’una manera accessible tot allò vinculat als reptes
genètics o als compromisos ètics. Un magma de conceptes que fonamenten l’obra.
Editat per Onada Edicions, aquest llarg intercanvi entre Borja i Vendrell ens
acompanya entre meandres de laboratori i ens ajuda a aprofundir els profans en
la matèria. La incursió en el llibre també ens permet observar les
interioritats de les aules de fa unes dècades i convertir-nos en espectadors de
l’evolució acadèmica. El món de la investigació genètica xafa de peus a terra
amb un to distès. El resultat —i l’encant del
llibre— resideix,
precisament, en el fet que ofereix una atractiva lectura que ens apropa a la
complexitat d’aquest món i l’obri de bat a bat als ulls fascinats del lector.
Joan,
ets mestre en l’especialitat de Ciències, però llicenciat en Filosofia i
Lletres. Es tracta d’una petita sublevació personal llibertària? O també ets un
apassionat de la paraula? Perquè ets filòleg, també…
Sí, ja ho veus: sóc
un tastaolletes…
Però per damunt de tot sóc —efectivament— un apassionat, un enamorat
de la paraula. I de la vida. M’agrada dir que l’ànima de les persones és feta
de paraules. Amb les paraules sentim, pensem, ens emocionem. Vivim. Aprenem i
aprehenem el món. I també el coneixement científic. Mai no he entès per què la
filologia i la comunicació, per una banda, i les ciències experimentals, per
l’altra, es conceben com si foren compartiments estancs: hi ha territoris
enormes, fascinants, en què la filologia i la ciència es poden donen la mà! I
de més a més, totes les branques del saber tenen en comú això que en el llibre
apareix etiquetat com «la pornografia del coneixement». Per a mi, un dels
plaers més importants de la vida és satisfer curiositats; investigar, explorar,
aprendre. No importa si és en l’àmbit de la fraseologia, de l’etnopoètica, de
la física, de l’amor, de la música, de l’art, de la genètica. Ben mirat, la més
poderosa de les sublevacions personals llibertàries és aquesta, no? L’afany per
saber, la fam de nous aprenentatges, l’exercici del lliure pensament.
El
fet de plantejar una conversa en lloc d’una altra fórmula dóna molta agilitat a
la narració. Era quelcom premeditat?
Sí. Absolutament. Fet
i fet, era l’única cosa decidida premeditadament: fins i tot abans de conèixer
Xavier Vendrell. Feia més de vint anys que em rodava pel cap la idea de
perpetrar un llibre de converses amb un científic, de manera que el registre
conversacional —l’aparença
distesa d’una conversa de cafè— servira com a estratègia per a tractar
amablement uns determinats continguts científics especialitzats, amb
l’al·licient afegit de les peripècies humanes i vitals del mateix investigador
protagonista. Però clar: com que encara no se m’havia aparegut el Xavier
Vendrell en la meua vida, el llibre no passava de ser un propòsit incert i
boirós. Això sí: va ser conèixer Xavier i començar a flipar amb les coses que
explicava que havia fet —i
estava fent—
al laboratori. Mai no agrairé prou a l’amic comú Víctor Labrado l’oportunitat
d’haver-lo conegut. Perquè conversant amb Xavier el llibre va eixir sol: amb la
mateixa facilitat que un mocador de seda llisca per l’interior de la vareta
d’un mag!
El títol fa referència a l’alquímia, un
concepte que podria fregar allò quasi màgic, malgrat el contingut científic del
llibre. Es pretenia jugar amb l’atractiu de dues concepcions?
No exactament… La paraula alquímia
prova de suggerir, en el títol, un joc de sentits. Alquímia vol dir química;
amb l’article àrab al- davant. I parlar de la química de la vida apunta
a la biologia molecular: als processos bioquímics i al fascinant món de la
genètica i la reproducció humana, etc. Però hi ha també el sentit simbòlic que
tu suggereixes: el que es desprèn d’una paraula tan poètica com alquímia,
que evoca la recerca de la pedra filosofal, la transformació de les
substàncies, l’ambició del coneixement, l’esperit de la ciència; la confusa i
inaprehensible mescla de sentiments, sensacions, prodigis, esperances, dèries i
quimeres que és la vida.
Lliurament del Premi a l'obra de Divulgació Científica
Al
llibre es remarca la importància de trobar un mestre que sàpiga traslladar la
fascinació per una assignatura. De la sort de trobar aquell mestre que et
marque.
Sí! En certa manera,
el llibre és un veritable homenatge als mestres que hem tingut: als mestres de
Xavier i als meus. Però també, i en general, a tots els mestres. Els mestres
ens fan ser les persones que som. I quan un mestre sap inocular a un alumne el
cuquet de la curiositat i el pensament crític… li haurien de fer un
monument! Nosaltres, com que no teníem pressupost per a tant, ens hem
acontentat a fer-ne un llibre. [Riu.]
El
contingut de matèries que s’estudien actualment a les universitats amb prou
feines sosté la comparació amb èpoques passades. Existeix una devaluació del
sistema educatiu?
Aquest és certament
un debat de moda: si el sistema educatiu s’ha devaluat o no, si hi ha una crisi
de les humanitats o no, si els estudiants d’ara són més ignorants que els de fa
trenta anys…
No discutiré amb ningú que els universitaris actuals no tenen mancances
formatives seriosíssimes, absolutament alarmants. Però deixe el pessimisme
recalcitrant per als altres. Ben mirat, mai com ara no hem tingut, en ciència,
més raons per a l’optimisme i la il·lusió! El món que ara vivim no té
absolutament res a veure amb el món de fa trenta anys. I no té massa sentit,
per tant, entossudir-se a plantejar comparances respecte d’èpoques anteriors.
És cert que Xavier Vendrell i jo fem un exercici comparatiu, en la conversa; i
que tal exercici permet evidenciar dèficits sensibles del sistema universitari
actual en alguns aspectes molt concrets de les ciències de la vida. Tanmateix,
qualsevol balanç de conjunt que hi vulguem fer conclourà que mai com ara la
humanitat no ha disposat de tant de coneixement; ni de tantes persones amb
formació superior; ni de tantes expectatives de progrés científic i tecnològic.
La
conversa que mantens amb Vendrell sembla molt apassionada. Et va transmetre com
es pot sentir un científic quan aconsegueix passar per totes les pautes
necessàries per establir una llei: hipòtesi, tesi, teoria i llei?
No és que semble
apassionada: és que ho és! Xavier Vendrell és un crac. No solament és una
referència científica mundial en genètica reproductiva humana; té, a més, el do
inefable de la comunicació. Com tots els grans erudits que he conegut en la
vida —en
qualsevol branca del saber—, Xavier és la humilitat feta persona, però
sap contagiar l’enamorament per les coses que fa i investiga cada volta que
algú s’hi interessa amb viva i sincera curiositat. Amb la música del
coneixement i l’experiència esdevé un encantador de serps. La veritat és que he
xalat com una criatura conversant amb ell. I que el plaer d’escoltar-lo ha
estat tan ple i poderós —tan
fascinant!—
que si n’he sabut traslladar una mínima part al llibre segur que encara arriba
al lector. Xe! Que quede clar, eh? En la mesura que els lectors trobaran que Sobre
l’alquímia de la vida és un llibre amè, palpitant, vibrant,
divertit, sorprenent i estimulant, han de saber que el mèrit, en exclusiva, és
de Xavier.
Un instant de l' acte del lliurament de Premis Lieraris Ciutat de Benicarló
A Sobre
l’alquímia de la vida també s’assenyala que el mètode consta d’una
estructura que pot arribar a ofegar.
Sí. El mètode pot
arribar a ofegar. Però —això
també es diu en el llibre— l’alternativa al mètode és el caos. La
ciència, la veritable ciència, es construeix sobre la base d’una actitud
metòdica. Sense mètode no hi ha pensament científic. I sense pensament
científic, els homes i les dones —és una manera de dir— encara viuríem a les
cavernes. És cert que en la vida necessitem un mínim de desordre. Qui, de tant
en tant, no es deixa guiar per un instint irracional? Qui no ha comès mai un
acte absurd? Qui no ha fet mai una picardia? Qui no ha sentit mai l’impuls de
vulnerar les regles en el joc de la vida, i rompre’n les rutines? Ai! Pobre qui
no! Fóra tan poc humà…
Jo no me’n fiaria, d’algú amb actituds indefectiblement metòdiques, en tot i
sempre. Esdevindria un psicòpata! Tots necessitem, en majors o menors dosis, un
pessic de màgia, ficció, surrealisme, inconsciència, superstició, evasió i
desordre. Però per a això ja tenim —què sé jo?— l’art, la literatura, la
història de les religions, la música, el cinema, els xous d’impacte, el
fanatisme futboler, els bars de copes, la psicoanàlisi de Freud, les
discoteques, el salt de pont… Tanmateix, la ciència no: la ciència es
fonamenta en el mètode. En l’estudi, l’observació i el raonament metòdicament
organitzats.
Al
llarg de l’entrevista amb Vendrell s’exposen els dilemes que deriven de la
investigació, com ara la manipulació embrionària. On es pot situar la línia
roja?
En l’aventura del
coneixement no hi ha línies roges. Vull dir: mai a un científic, podent saber
coses noves, no se li podrà exigir que no vaja més enllà. És consubstancial a
l’esperit de la ciència voler explorar nous horitzons. I un autèntic científic,
si pot aconseguir nous coneixements, no s’estarà de fer-ho. Una altra cosa són
els límits ètics que hàgem d’establir en l’ús d’aquests nous coneixements i els
recursos tecnològics que puguen portar aparellats. Ací la cosa ja és més
delicada, perquè en bioètica hi ha principis com el de beneficència o el
de no-maleficència que apunten a «fer el bé» o «no fer el mal», etc.
Però és clar i evident que això del bé i del mal depèn del paradigma moral des
d’on es jutgen els fets. En les societats democràtiques desenvolupades, els
límits —les
«línies roges»—
s’estableixen en les lleis. I les lleis les aproven els polítics. I els
polítics són elegits pel poble. Per això, entenc que l’única manera de
gestionar «línies roges» amb garanties passa per la democratització del
coneixement: per exemple, que tots, sense ser-ne experts, tinguem una mínima
idea de les coses que es fan —o es podrien fer— als laboratoris de
genètica reproductiva humana com el que dirigeix Xavier Vendrell. I aquesta és,
precisament, una de les finalitats del llibre. Si jo et pregunte: «Creus que és
bo engendrar un ésser humà amb DNA de dues mares i un pare?», potser arrufaries
el nas. Si, en canvi, et plantege: «Creus que, podent garantir tècnicament a
una mare un fill sa, se la pot obligar a tenir-lo malalt i inviable per a la
vida, o a no tenir-ne?», segurament faràs una altra cara. Quan escoltes Xavier
Vendrell parlant de —per
exemple— les
tècniques de transferència pronuclear, entens que les dues preguntes poden
estar referint-se a la mateixa cosa. I que, per a contestar amb coherència —per a situar-hi les «línies
roges» amb criteris de trellat i garantia—, cal tenir una mínima idea sobre la
qüestió. Me la jugue que
moltes persones potser canviarien d’opinió abans i
després de llegir el llibre!
Presentació de l'obra a Altea
Com
mira el món un científic?Amb curiositat.
Aquesta és la clau: amb curiositat. Amb l’impuls indomable —i insaciable— de la curiositat…
Al
llarg de l’entrevista s’afirma que la gran revolució tecnològica del segle ha
estat la biologia molecular, però, en canvi, a Espanya la genètica no està
reconeguda com a especialitat.
És cert. Xavier
Vendrell explica que els graus de Genètica que s’imparteixen continuen depenent
de les facultats de Biociències, i no de les de Medicina. Altrament dit: la
Genètica no existeix com a especialitat mèdica, clínica, facultativa. No hi ha
una especialitat de Genètica en el nostre sistema de salut com hi ha —per
exemple— Al·lergologia, Immunologia, Hematologia i Hemoteràpia, Anatomia
Patològica, Obstetrícia i Ginecologia, Microbiologia i Parasitologia, etcètera.
Parlar
de clonació —tot
i les proves que s’han dut a terme— encara pot semblar futurista. Aquest llibre
ajuda a desentranyar els misteris de la investigació? De la vida,
finalment?
Hi ha coses que
semblen futuristes, però que són absolutament quotidianes als laboratoris de
genètica. Per exemple: la seqüenciació i l’estudi del genoma de les persones.
Amb una mostra de sang, als laboratoris de Xavier Vendrell, ací al Parc
Tecnològic de Paterna, poden fer-te un estudi complet del genoma, en
quaranta-vuit hores i —com qui diu— per quatre xavos… I en cas de risc de transmissió
de malalties hereditàries, poden igualment estudiar genèticament els embrions
quan només tenen vuit cèl·lules: d’aquesta manera, es pot dur a terme una
selecció embrionària preimplantacional que garantisca la concepció de fills
sans. Sembla ciència-ficció, però es fa cada dia, de forma rutinària.
Quant a la clonació,
Xavier explica que no s’ha desenvolupat més perquè té molt poc interès. Es
tracta d’una tècnica poc eficaç, que requereix molts oòcits i compromet la
qualitat de vida dels éssers que s’hi conceben. La famosa ovella Dolly, per
exemple, va envellir i morir prematurament. És molt interessant saber-ne el
perquè… La
genètica reproductiva té ara mateix reptes molt més interessants que la
clonació: l’edició genètica, per exemple. És una camp apassionant. I un dels
científics de referència a escala internacional és Juan Carlos Izpisua, del
Salk Institute for Biological Studies: un investigador que de jove va estudiar
en l’Institut de Batxillerat d’Altea, i que després va fer Farmàcia en la Universitat
de València. A mi em sembla extraordinari, això!
De
la conversa amb Vendrell s’extrau el matís de les universitats com a centres de
coneixement que haurien de predominar sobre la seua concepció com a espais de
formació professional.
Sí, bé… Aquest és un punt en què
al principi discutim una mica, Xavier i jo. Però de seguida trobem un espai de
consens: la recerca, la fixació i la divulgació del coneixement són
perfectament compatibles amb la formació professional. I en la universitat jo
diria —encara més— que són vessants complementàries, indestriables, que
conformem un tot. Tot tipus de coneixement crític pot tenir una utilitat a
l’hora de formar professionals qualificats; i, recíprocament, la demanda d’una
formació professional pot ser útil a l’hora d’orientar els tipus de
coneixements crítics més eficients en relació amb la demanda social i laboral.
Des
del teu punt de vista, què es pot perdre pel camí, en el cas d’estar enfocades
a formar professionals per a ser integrats professionalment?
Vegem… En açò, com en tot, entenc
que «entre el molt i el gens hi ha d’haver una mesura». Les universitats no
poden ser meres fàbriques de treballadors adotzenats, però tampoc no poden
desatendre la responsabilitat de formar professionals qualificats per a les necessitats
del mercat en una societat del coneixement. Vaja: ningú no entendria que les
nostres universitats no formaren —posem per cas— bons metges, o bons mestres, o
bons advocats, o bons arquitectes, o bons enginyers… Tanmateix, s’ha d’entendre
igualment que les universitats no solament són espais de docència i formació;
són també centres d’investigació; de conquesta, fixació i difusió de nous
coneixements i nou recursos tecnològics. Més encara: jo diria que han de ser,
per damunt de tot, centres de promoció del pensament crític; de creativitat,
d’impuls social, d’innovació, d’agitació, de consciència. I ho són! Considere
que el prestigi i la capacitat d’incidència social de les universitats —la seua
capacitat com a motor de progrés (humanístic i econòmic)— és inqüestionable en
societats raonablement civilitzades com la nostra. Un enfocament exclusivament
professionalitzant de les universitats comportaria, en teoria, el risc de
perdre pel camí tot això. Però la veritat és que no hi sóc gens ni mica alarmista,
per aquest cantó. Crec moltíssim en la universitat com a agent de
millora social. I defenc a capa i espasa les bones qualitats de les
universitats públiques…
Creus
que al món científic li cal molta més divulgació? Practicar més pedagogia en
l’àmbit social?
Absolutament! Una
societat com la nostra, en què tot el món sap qui és Belén Esteban, Kiko
Matamoros o Paquirrín, i on, en canvi, passen inadvertides personalitats
sensacionals com la de Xavier Vendrell… Xe, no ho sé! Ens ho hauríem de fer mirar,
això, no trobes? Les coses que ara mateix estan passant a segons quins
laboratoris, seminaris, despatxos i departaments universitaris són senzillament
espectaculars. I entre tots —científics, docents, periodistes, filòlegs,
comunicadors— hauríem de millorar les estratègies per a generalitzar-ne i
democratitzar-ne els coneixements. Ens hi va la qualitat de vida —si no la
vida, directament.
Quin
grau d’analfabetisme científic creus que tenim, en general?
Depèn com t’ho
vulgues mirar. Molt major del que podríem tenir, segur. Però en qualsevol
temptativa de balanç cal atendre també la part positiva: mai la humanitat ha
estat tan alfabetitzada científicament com ara. Mai! Com aquell qui diu, fa
quatre dies que la immensa majoria de la població era analfabeta. No analfabeta
científica, no: analfabeta de no saber ni llegir ni escriure! I ara els meus
fills de sis i onze anys parlen amb mi de mitocondris, bacteris, antibiòtics,
asteroides, plaques tectòniques o viatges espacials amb absoluta naturalitat.
Els de la meua generació, a la seua edat, vivíem un món en què els barbers
encara exercien la medicina, les dones que avortaven espontàniament se’n
sentien culpables, les televisions parlaven convençudament d’ovnis
extraterrestres i casos paranormals, tots els periòdics tenien una secció
d’horòscops i els curanderos se’n feien un fart d’atendre pacients que
suposadament es curaven amb imposicions de mans, oracions i aigua miraculosa.
L’alfabetització (la generalització de l’escola) i la revolució tecnològica (de
la ràdio a la televisió; de la màquina d’escriure a l’ordinador, el mòbil i
l’iPAD; de la Gran Enciclopèdia Salvat a Internet, Google i Viquipèdia)
ens porta, més ràpid o més tard, a l’alfabetització científica.
Presentació de l'obra a Altea
Hi
ha qui afirma que existeix una certa prepotència en el món de la ciència i la
tecnologia.
Trobes? No ho sé… Supose que hi deu haver de
tot. Gent impresentable te’n trobes pertot arreu. I als departaments de les
universitats, dels hospitals i dels centres de recerca, també. Però
l’experiència que he tingut amb la gent que de veritat em fa inferir que les
persones, com més erudites i sàvies són, més generoses, humils i afables es
mostren. Passa segurament que el coneixement, la ciència i la tecnologia són
una font de poder. I totes les formes del poder poden conduir, d’una manera o
una altra, a la prepotència. Però la ciència no n’és responsable. Sempre m’ha
agradat imaginar-la com una vela blanca, a la nostra disposició per a governar
el vent de la vida. Que ens porte a l’abisme o a les platges felices d’Ítaca no
serà culpa seua, sinó de la nostra perícia al timó.
En
què ha canviat la teua visió del món després del llibre?
Uf! En milanta coses… En el coneixement del codi
secret —i prodigiós— de la vida, que és el que milions i milions de bases
nitrogenades escriuen dins de cadascuna de les nostres cèl·lules. No ho sé… O sí! Mira: tenir una
noció aproximada de les coses que se’n saben, de genètica, i intuir, ni que
siga per damunt, quines aplicacions poden tenir per a la vida de les persones
em fa sentir una mica més reconciliat amb la condició humana. Poses un
telediari, farcit de guerres, crims, atemptats, genocidis i aberracions
polítiques, i dius: «Però açò que ve a ser, Senyor!» Tens la sensació que
encara vivim a la selva i que la condició humana no té esmena. En canvi, passes
una vesprada conversant amb Xavier Vendrell, prens consciència dels avanços
espectaculars del coneixement en un àmbit com la genètica, i et felicites
solidàriament —sents un punt d’orgull i tot!— de formar part d’això que en
diuen la civilitat. Saps? Al marge del Premi i del que vulgues, crec que, per a
mi, la part més important d’aquest llibre és en el luxe incommensurable d’haver
conegut personalment Xavier, i d’haver-ne obtingut el benefici de l’amistat.
Com
vas rebre la notificació que el llibre havia estat escollit Premi Internacional
de Divulgació Científica?
Va ser molt divertit!
Tot just havíem acabat d’eixir de viatge familiar. I quan vam parar a dinar en
una àrea de servei de l’autopista va sonar el mòbil. Era un número desconegut.
Però el vaig agafar. I era el regidor de Cultura, que em comunicava la
resolució. Jo no sé per què, però pensava que el jurat es reunia a l’octubre. I
vaig començar a discutir-li, al mateix regidor, que no: que es devia haver
equivocat, que el premi es resolia a l’octubre…
I ell que no, que la confusió era meua: que la primera setmana de novembre es
faria la gala, però amb els llibres ja editats i tot. I jo que no. I ell que
sí. I jo que allò no podia ser. I ell que sí: que de fet era… Fins que em vaig adonar
que m’estava comportant com un idiota. Vaig caure del burro i, per fi, li vaig
agrair efusivament la notícia. I li vaig demanar que traslladara al jurat
l’agraïment per les consideracions i etcètera. Quan vaig penjar el telèfon, la
dona i els fills em va preguntar que què passava. Els vaig aclarir: «Que sembla
que he guanyat el I Premi de Divulgació Científica Ciutat de Benicarló.» I els
xiquets em van dir: «I fins i tot això ho has de discutir, papi?» [Riu.]
Certament, tinc un geni discutidor. Però sempre amb afecte, afabilitat i
esportivitat, eh? Només per allò de posar-ho tot a prova, amb la consciència
que de la discussió naix la llum, etc.
Què
creus que pot aportar aquesta conversa amb Xavier Vendrell?
Que què pot aportar?
D’entrada, vull pensar que podrà aportar als lectors entreteniment, emoció,
amenitat, curiositat, coneixences, rialles, sentiments, dubtes, inquietuds,
reflexions…
Tinc confiança que el llibre enclou tot això i més! No tinc vergonya de dir-ho
perquè —hi vull insistir una volta més— tots els mèrits s’han d’atribuir al Dr.
Vendrell. Fet i fet, en certa manera la conversa també és un reconeixement a
Xavier Vendrell: a tots els Xaviers Vendrells del món. La quota de
civilitat de què disposem —parem a pensar-ho— no s’ha construït a força de
guerres i revolucions; no a còpia de batalles, disputes, matances, armes,
himnes, banderes i duels. És mèrit dels qui han sabut projectar intensament les
seues més vives curiositats pels camins de la imaginació, el pensament,
l’estudi, el mètode, la mesura i la raó. Per dir-ho clar i sense embuts: els
científics, els Xaviers Vendrells més o menys públics o anònims
—juntament amb els intel·lectuals i els creadors de tota mena—, són, ara i
sempre, els veritables herois que fan progressar i créixer el món.
Personalment,
què destacaries de l’experiència?
El plaer d’aprendre.
I, ja et dic, la coneixença del Xavier. Pots reproduir ací, si vols, la
dedicatòria del llibre: «a Xavier Vendrell, naturalment: per la generositat de
tantes savieses compartides; per les proeses fascinants del seu laboratori; pel
luxe incommensurable d’haver-me reconciliat amb l’esperit de la ciència; i
—òbviament— pel benefici de l’amistat». Apunta això, sí, com a experiència
destacada: «El plaer d’aprendre, conversant amb Xavier Vendrell, noves certeses
i nous misteris…
Sobre l’alquímia de la vida.» Fa bonic. Em farà quedar bé. I és la pura i nua
veritat!
Amb motiu de la diada del 9 d'Octubre, el digital de cultura Culturplaza ha publicat una selecció de cinc títols literaris d'autors i autores valencianes recents, en el que a més es reivindica el valencià com a llengua capaç de produir obres de qualitat. Entre els volums seleccionats per Eduard Aguilar, autor de l'article, hi ha "Sobre l'alquímia de la vida", de Joan Borja i Sanz.
