Apunta't al Club Lector

dilluns, 9 de gener de 2012

"Els lectors haurien de deixar de llegir best-sellers i aprofitar més el teatre". Parlem amb Orland Verdú, autor de "Diàlegs de Dalt i de Baix"

Orland Verdú (Petrer, 1982) és el darrer guanyador del Ciutat de Sagunt en modalitat de Teatre, un guardó que va rebre passat abril amb "Diàlegs de Dalt i de Baix", publicat al novembre per Onada. Filòleg per la Universitat d'Alacant, hi té una sòl·lida relació amb els escenaris, com a autor i com a director.

Per que caldria llegir Diàlegs de Dalt i de Baix?

Perquè els Diàlegs renoven el text dramàtic actual i s’allunyen de les dramatúrgies contemporànies per explorar les possibilitats del símbol i del teatre de l’inquietant sense renunciar als motllos clàssics de la tragèdia o la comèdia, passats pel meu filtre, és clar. Cada peça dels Diàlegs és un experiment dramàtic diferent. Hi ha una tragèdia, un thriller psicològic, un drama i una comèdia. En tots he intentat crear una cosa així com un teatre “metafísic” on plasme una visió de la realitat aparentment dual. Les coses mai no semblen ser el que són. Hi ha una realitat essencial que escapa a la forma, i hi ha una forma que remet a la font original, tot i l’aparent imperfecció exterior.

Per a mi, el teatre de debò no ha de ser un exercici formal. Un text dramàtic ha de suggerir l’essència del conflicte a molts nivells i bandejar l’obvietat realista per abraçar el camp simbòlic. Així, els textos (i el subtext subjacent) guanyen en profunditat. El realisme que avui dia regna als teatres assassina sistemàticament la imaginació i les possibilitats creatives. De les quatre peces recollides, només una és realista; la resta són experiments d’escriptura pensada per a la representació (que com a actor tinc molt present a l’hora d’escriure). La primera peça és un bon exemple de la inversemblança poètica: un vell Filòsof escriu un llibre enmig d’un camp de batalla infestat de caragols mentre un Soldat poruc s’aproxima apuntant-li al cap.

Quin és el nexe d'unió entre les quatre històries?

Les quatre peces funcionen independentment, com era la meua intenció des del principi per tal de facilitar la difusió de l’obra entre companyies amb possibilitats econòmiques diverses, perquè puguen muntar les peces que més els interessen. Els nexes d’unió, però, hi són. Hi ha idees, metàfores i imatges que es repeteixen i hi donen cohesió. Per exemple, les constants al·lusions a Dalt i Baix, que no indiquen només situació, sinó tota una realitat simbòlica i metafísica oberta a interpretacions. O la imatge del llop i el seu correlat filosòfic amb la tesi de Hobbes, que subratlla la voracitat de l’ésser humà, la seua cobdícia. També els matisos de la posada en escena, com ara la il·luminació de l’espai i la creació acurada d’una atmosfera inquietant i
poètica (elements de cohesió escènica). Finalment, a nivell tècnic, l’augment de la tensió, el suspens i el misteri, així com la presència constant de dos personatges (cada peça és un duo). El diàleg resultant esdevé sempre un xoc, una lluita on només cap la mort o la transformació dels personatges.

Inspirada originàriament en els Diàlegs de Plató i l’obra Orgia de Passolini, l’obra tracta una temàtica filosòfica distinta en cada peça. La guerra, la felicitat, l’amor i el destí, són els temes, les idees, soterrats a sota dels conflictes dramàtics.

A què es refereix quan assenyala que hi ha un Dalt i un Baix?

La referència a Dalt i Baix és constant a l’obra. Constitueix el substrat filosòfic, metafísic, des del qual parteix el text. El món físic que veiem (el món de Baix) és una representació d’un món a priori (el món de Dalt), i obeeix a un sentit intern, a un vincle religiós amb el Ser, o la naturalesa primordial que ens habita. Tot allò que succeeix a la vida és una mostra d’una elecció interna que es fa a priori, i que, en certa forma, obeeix a una verticalitat. A una llei o idea superior (però no en el sentit intel·lectual). Un pot parlar de Déu, d’arquetips, d’inconscient, de coincidències, de destí, o posar-li el nom que vulga, tot té a veure amb la mateixa idea (d’aquí prove la influència neoplatònica). La realitat no és atzarosa, i si ho és, necessita ser dotada de sentit. Al món de Baix (exterior), l’home ha de donar sentit a la vida que ve de Dalt (interior), com a forma de destí. Com? Hi ha una veritat íntima que vol ser escoltada a dins nostre i que la ment acalla contínuament per por a la transformació, a la dissolució de les formes.

El conflicte dramàtic –i els conflictes a la nostra vida– són la manifestació del diàleg intern i exterior entre el que és i el que no som (i som també, ja que res no pot no ser), un conflicte que implica morir i viure en un procés etern entre l’essència immanent del que és i les formes de Baix que adopta aquesta força a través de la persona. El conflicte intern, doncs, permet el diàleg entre l’home i Déu, i el seu reconeixement. La vida està per estimar el que està sent en nosaltres i tenir-ne consciència, cosa que ens diferencia dels animals. I conste que no parle de cap religió en concret, sinó de l’instint religiós de l’ésser humà.

Quin dels Diàlegs li ha aportat més? N’hi ha cap que li haja costat especialment de composar?

El que més em sorprén quan algú llegeix els Diàlegs és que les opinions sobre la peça més valorada són sempre distintes. Quin m’ha aportat més? Difícil... Diria que depén del moment personal pel qual travesse. Ara com ara, “Sobre la Guerra”, perquè parla de la guerra interna amb nosaltres mateixos, i de la guerra externa com un reflex d’aquesta mateixa lluita. La guerra en la seua forma extrema és una fugida o un intent de representació de la lluita de Dalt, de la nostra particular croada. Vivim una crucifixió en vida fins que exterminem una part de nosaltres en favor d’una altra, o acceptem el que som, la qual cosa implica sempre una mort i un renaixement.

Els Diàlegs han estat un repte molt interessant. “Sobre la Guerra” va ser el primer text que vaig escriure, i hi vaig tractar de plasmar el que havia aprés com a actor al Laboratori Escola d’Expressió Corporal Dramàtica de Barcelona, si més no tot creant una estètica molt semblant. Quant a text dramàtic, el meu preferit és “Sobre l’amor”: està inspirat en la dramatúrgia d’Strindberg i acaba amb un final potent i senzill alhora. De totes, la peça que més em va costar d’escriure fou “Sobre la Felicitat”. Vaig haver de refer-la un parell de cops per ajustar el suspens i crear un drama creïble en una societat futura governada per dones neocapitalistes. Davant d’això, la peça més agraïda d’escriure, i la més divertida, va ser “Sobre el Destí”, que vaig començar en una parada de metro (d’aquí la inspiració dels trens i l’Estimada).

Confia a veure els Diàlegs interpretats a escena? A quin actor i actriu s'imaginaria per als diversos personatges del llibre?

El somni de tot dramaturg és veure el seu text encarnat per l’actor (i observeu que dic encarnat i no interpretat; interpretació és una paraula que em crea un cert rebuig). L’ofici d’actor té una qualitat molt particular. A través del text i del personatge, l’actor té la possibilitat de revelar-se a si mateix: mostrar i reconéixer de forma directa i viva trossos d’una veritat anímica pròpia, oculta i present en tots nosaltres. L’actor ens retorna a la nostra imatge veritable, a la realitat fonamental de la nostra espècie. Per moltes màscares que portem, l’actor “il·luminat”, com en deia Grotowsky, és capaç de fer caure la careta al públic, de connectar-hi íntimament a través d’una entrega total i absoluta al que és, a la seua veritat última. I tot això a través d’un personatge.

Sense vida, la tècnica –la interpretació– és buida. (Talment com les nostres estructures polítiques, val a dir, on només queda la forma.) Així les coses, trobe imprescindible reclamar i construir un tipus de teatre nou, que retorne a l’actor el seu veritable art: l’habilitat tècnica per comunicar les imatges anímiques i estar present a l’escenari. El text n’és l’excusa (i ho diu un dramaturg!) per l’entrega de l’actor a allò col·lectiu.

D’actors escolliria els meus genials companys del Laboratori Escola d’Expressió Corporal Dramàtica de la directora Jessica Walker, amb qui hem muntat recentment una versió experimental del clàssic de Shakespeare: Hamleti, presentada a Barcelona i Bilbao. I també als meus amics i col·laboradors de l’espai de recerca d’Antropologia Teatral, inspirat en les tècniques d’Eugenio Barba i Jerzi Grotowsky. Donaré un únic nom d’actriu: Palma Morena Greco, una jove intèrpret que em va sorprendre molt amb el seu espectacle Yo piedra que quiere ser agua, una mostra subtil de poesia i performance sobre l’angoixa existencial de la dona contemporània.

El gènere teatral té dificultats per deixar-se veure en el món editorial d'avui en dia. Què hi creu que pot aportar llegir teatre als lectors i lectores?

El teatre és un gènere literari més, sovint més pensat per a la lectura que per a la representació (cosa que diu molt del perfil “literat” dels dramaturgs, malauradament). Tant és el funest gir occidental cap a la literarietat del text dramàtic, que les obres solen tendir a la paraula (i no a l’acció a través de la paraula). Avui dia, la major part del teatre representat és literatura, no hi ha dubte! Fa segles que ho és! I mostra la realitat social i política del seu temps tan fidedignament com la novel·la (mireu Shakespeare, per exemple).

Personalment crec que els lectors haurien de deixar de llegir best-sellers i aprofitar més el teatre. És un gènere molt agraït de llegir. A mi m’agrada molt per la seua agilitat. Les novel·les em costen d’acabar i perd el fil amb els entrebancs laborals; el teatre (o el conte) són directes i encertats. En teatre un pot “respirar” els personatges, sentir com pensen, senten i es mouen a través de les paraules i les accions. En la novel·la, la recreació del personatge té molt de dependent del narrador. És indirecta.

Això a banda, com a recurs didàctic, els professors d’escola i institut podrien recórrer més al teatre per tal d’explicar història, filosofia o ensenyar llengua. Com a docent, sovint use textos teatrals en les classes de català. I funciona! Fins i tot amb alumnes que els costa molt la lectura! És la màgia del teatre: enganxa. Per què? Perquè a través dels personatges, el lector viu una altra vida i té la llibertat d’abandonar la seua màscara. Juga i aprén. El teatre pot ser un mètode didàctic molt atractiu perquè, a més, permet desenvolupar d’altres habilitats: socialitzar i desinhibir-se, i a la llarga crear un grup d’alumnes cohesionat i responsable.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada