Apunta't al Club Lector

dimecres, 13 d’agost de 2014

"Les paraules també són la matèria primera d’un art no tan antic com la pintura o l’escultura, tot i que molt popular: la literatura." Parlem amb Vicent Palatsí, autor de "El cas de les paraules inaudites"

Un diccionari pot ser molt més interessant del que hi sembla a primera vista… Així ho ha pensat Vicent Palatsí, qui ha tret un bon cabàs de paraules rares, estranyes, inversemblants, o com diu el mateix títol, inaudites. I a partir d'elles han sorgit un bon fum de casos, uns divertits relats curts que s'integren dins la col·lecció Taronja de Maremàgnum.

Quin és l’origen de El cas de les paraules inaudites?
A l’institut, on impartisc l’assignatura Valencià: llengua i literatura, de sempre he fet exercicis amb diccionaris. El meu preferit, i el dels alumnes, és el joc de buscar l’accepció a partir d’una definició que no siga especialment difícil. Jo vaig passant fulls del diccionari i quan en trobe una que considere adequada, els la llig perquè l’alumnat escriga a la seua llibreta la paraula definida. Un dia em vaig topetar amb mirmecòfag. Em va agradar la sonoritat del mot i el significat, i vaig decidir escriure un conte. Va ser l’inici d’aquest llibre que ara s’ha publicat.

D’on prové donar el protagonisme a vocables tan peculiars com ara crisògrafa o esquer?
Als alumnes sempre els dic que és imprescindible usar els diccionaris, que jo el consulte cada dia i això que sóc el professor. Doncs ells, que són els alumnes, també l’han d’usar. També els explique que fa temps vaig conèixer un company d’institut que se sabia totes les definicions del diccionari. Buscàvem una paraula complicada, li la llegíem i ell ens donava la definició correcta: Era un erudit!
Doncs bé, he decidit, sobretot en els títols dels contes, incloure paraules un poc estranyes per als joves, per tal de motivar-los en l’ús del diccionari. He escollit aquests vocables com hauria pogut triar-ne uns altres, com per exemple entuixegar.

Considereu que s’està perdent l’ús dels diccionaris? Som en un moment d’empobriment lingüístic?
Les llengües tenen com a finalitat principal servir per a comunicar-se amb altres congèneres que coneguen el mateix codi. Sembla que amb menys de 2.000 paraules, de les 90.000 que pot incloure un bon diccionari, pots fer-te entendre. Per tant, potser, no és necessari conéixer el significat de cutxef. Però les paraules també són la matèria primera d’un art no tan antic com la pintura o l’escultura, tot i que molt popular: la literatura. Alguns diran que les paraules són meres peces del mecanisme de la llengua, encara que a d’altres ens semblen joies belles, especials, curioses, atractives, com posem per cas tol·le-tol·le.

El llibre va adreçat al públic infantil i juvenil. Com pot promoure’s la utilitat de les obres de consulta -diccionaris, enciclopèdies- entre l’alumnat?
El llibre es completa amb una proposta didàctica que es pot consultar a la pàgina web www.onadaeducació.com on es recullen un total de 13 jocs per a practicar en gran grup (una classe), o en xicotet grup (una colla d’amics i amigues)i que serveixen per a entretenir-se una bona estona mentre es fomenta l’ús dels diccionaris.

L’obra usa diversos estils i formats, tampoc oblida l’humor… Com ha d’afrontar l’escriptor una obra dirigida al públic infantil i juvenil d’avui en dia?
Durant unes dècades a casa nostra, la literatura infantil i juvenil havia d’estar impregnada de valors, i era extremadament complicat publicar un llibre que no tinguera com a tema principal o com a rerefons algun aspecte de l’educació en valors: l’ecologia, el pacifisme, la solidaritat, la denúncia del racisme i la xenofòbia… Sóc de l’opinió que aquestes idees són irrenunciables i que han d’haver llibres juvenils que les fomenten, però tampoc passa res si unes narracions no tenen els “valors” com la seua senya d’identitat. A mi m’agrada contar històries curioses i divertides, que sobten el lector i, si és possible, que facen riure. En El cas de les paraules inaudites tenim de tot: humor, aventura, ciència ficció, suspens. Són subgèneres que poden enganxar els joves i fer que el llibre els resulte amé.

Quin és el vostre cas preferit?
És difícil quedar-se’n amb un, tot i que si no hi ha més remei que triar diria “El cas extraordinari del grup Qüè”. D’una banda perquè la paraula qüè és tan curta i té un significat tan interessant i tan diferent de la conjunció que i del pronom què. I també perquè tracta de cinc amigues provinents de cinc racons del nostre territori, del territori on es parla la nostra maltractada llengua. I la llengua me l’estime molt, per això em quedaria amb aquest conte.

Hi ha cap paraula inaudita que hi teníeu pensada però que no heu emprat en el llibre?
I tant! Tenia una llarga llista de candidates que s’han quedat al calaix, com se sol dir. Potser caldria puntualitzar i comentar que s’han quedat al diccionari per si algun jove lector o lectora vol fer-ne ús i, per què no, escriure algun cas divertit amb elles. Algunes són per exemple espelunca o maximós.
Fins i tot, s’ha quedat sense publicar una història, “L’inhabitual cas del cavaller que vivia en un edicle”, i que potser veurà la llum en una altra ocasió.

Teniu cap altre projecte a la vista?
Alguna idea em ronda pel cap. Com m’agrada escriure narracions curtes, havia pensat fer uns contes aprofitant els sentenciosos refranys valencians i a partir d’alguns d’ells inventar històries originals i simpàtiques. Ja en tinc començat un que es titularà “Més val un llapis curt que una memòria llarga”. Ara caldrà esperar que hi haja una seguida, perquè de vegades la inspiració tarda en acudir, i que s’acabe convertint en una nova publicació.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada