dissabte, 9 d’agost del 2014

Salvador Vendrell, autor de "Quan truquen de matinada", entrevistat per la Librería de Cazarabet

Salvador Vendrell.JPGLa Libreria de Cazarabet, de Mas de las Matas (Aragó), ha publicat una entrevista a Salvador Vendrell, amb motiu del nou llibre "Quan truquen de matinada", la qual reproduïm a continuació.

Per què o què et va fer decidir a fer una novel·la que és una mena de reconeixement a la Memòria Històrica?
Tot començà fa un bon grapat d’anys en casa Joan Fuster on han començat tantes coses en aquest país. Matilde Gras, la viuda d’un dirigent anarquista de Sueca, després de sofrir la derrota i la repressió se n’havia hagut d’anar a Catalunya per guanyar-se la vida. Tots volien oblidar el passat, però Matilde no l’havia volgut oblidar. Havia viscut perquè la història del seu marit no s’extingira: “Vaig a escriure el que tant anhele, ja que no em deixa dormir —encara que passen els anys sempre tinc present el vostre avi Camil—… Sóc humil i no en sé de literatura i, a més, la mà em tremola. He complit 68 anys…” Un dia mirant la televisió, va veure una entrevista amb Joan Fuster i va sentir a dir que era del seu poble. Des d’aleshores, va començar a admirar l’escriptor de Sueca i els va dir a les seues filles que volia que li portaren les memòries, perquè ell sabria què fer amb elles. Joan Fuster va pensar en mi per fer una introducció i unes notes a peu de pàgina al llibre Camilo Albert. Memòries de la viuda d’un sindicalista suecà de Matilde Gras, que es van publicar en Quaderns de Sueca II i que edità l’Ajuntament de la ciutat l’any 1981. Vaig fer un treball d’investigació per contextualitzar les coses que contava aquella dona, sobretot, d’arxiu i hemeroteca. Allò es va publicar en el seu temps.
Ara, després de tant de temps, quan està qüestionant-se o, si més no, considerant-se insuficient tot el muntatge que es va crear en la transició i, quan ja estan també desclassificats els documents als quals no vaig poder accedir en aquella època, m’he decidit a novel·lar tota aquesta història. I intente novel·lar a través d’un personatge actual que conta el treball que va fer durant la transició en les memòries de la vídua d’un anarquista i això m’ha permès viure tres moments històrics que són els tres plànols temporals que s’alternen en la novel·la: el moment en què tot era possible durant la República i que acabà com acabà, la il·lusió i el pragmatisme de la transició democràtica i la crisi actual on els de sempre intenten desmantellar totes les conquestes socials. Tot vist des de la perspectiva i evolució d’un personatge que creix i que no s’oblida de contar les vivències més íntimes: els amors i desamors i que viu l’amistat com a refugi i solució.

Com t’has documentat per tal de construir aquesta història?
L’avantatge que he tingut és que la investigació, la documentació la tenia feta des que vaig fer el treball en les memòries. Hi ha molt de treball d’arxius i d’hemeroteca. Vull deixar clar, però, que es novel·len tant les coses més interessants que conta Matilde Gras, com les que no conta. Com ara, la insurrecció de Sollana, que és un episodi que no apareix en les Memòries…; i que, per poder-lo narrar, he fet servir com a úniques fonts les dels diaris de l’època i també el treball d’Enric Pedro: Història oral d’una insurrecció. Sollana 1932, publicat a Quaderns de Sueca VII, juny de 1995. De les vivències de Camil Albert, el protagonista de les Memòries de Matilde, en el port d’Alacant, l’any 1939, tampoc no n’he pogut trobar cap notícia; l’avantatge de la ficció, però, m’ha permés de contar-les amb molt de detall i situar-les, intentant ser versemblant, en aquell moment històric, del qual sí que m’he documentat. Ara, he pogut accedir al Procediment sumaríssim d’urgència que li van fer a Camil Albert després de ser detingut al port d’Alacant i retornat a Sueca. El més important dels papers és la seua declaració, la sentència i un recull molt complet dels articles que va publicar en la revista Poble Lliure. La investigació m’ha permés situar l’acció en tres moments històrics diferents i molt transcendents per al nostre país; en part, també en són protagonistes. La novel·la, però, més que els fets històrics que hi apareixen, intenta contar com els viu un personatge de ficció, el seu narrador protagonista.

El llibre narra també les vivències d’un periodista a la València actual, tot i que el mateix alè es respira per arreu on vas, en crisi i en decaïment de tots el “booms” i les grans traques que es van muntar i, que , d’alguna manera, encara es munten…Com és viure, avui i ara, en aquestes terres?
Això és també el que intente contar en la novel·la un periodista madur que va viure amb molta il·lusió la transició i com veu que han anant frustrant-se totes les esperances. Avui viu en una València en crisi, on han caigut totes les torres enlairades i tot el fum que s’ha venut. El protagonista, sobreviu expectant, resistint i participant en totes les lluites mentre contempla que van caient totes les conquestes socials. En aquestes terres cal viure lluitant perquè si no ho perdrem tot. Ara tornen a ser temps de resistència i d’esperança en un canvi que es veu possible. Espere que no fallem, perquè si no es fan les coses bé tornarem a tenir la dreta per a molts anys més.

És un home, el protagonista, que té assumit que pertany al bàndol dels perdedors, però personatges com en Pere mai van trobar un tros per a sentir-se com a l’altre bàndol, el dels guanyadors?
Pere pertany a una generació que són els néts d’aquells jornalers anarquistes que es trencaren la cara per construir un món millor. Pertany la primera generació de la classe obrera que va accedir a la Universitat en els últims moments del franquisme i no van tenir més remei que jugar-se-la contra la dictadura. Ara, molt escèptics, perquè les coses no són com les somiaven, ho viuen d’una altra manera. Resisteixen amb un cert escepticisme, però no poden canviar de bàndol perquè saben d’ on venen. Per respecte a la història i per cultura. Per això és molt important no oblidar: hem de saber d’on venim.

Per a les gents d’esquerres, Salvador, el temps passa més de pressa?
Per a la gent d’esquerres és molt dur perquè hem perdut moltes guerres i batalles. La més preocupant és la ideològica. S’han perdut molts dels valors que tenien els nostres avis. La cultura dels diners i del consum és molt difícil de combatre. Avui és molt complicat fer durar una vaga, perquè estem tots atrapats per les hipoteques i per un fum de rebuts que hem de pagar. Abans, com que ningú no tenia res, no hi havia res a perdre. Només es tractava de menjar. Ara tot és molt més complicat. Això vol dir, d’altra banda, que, malgrat les derrotes, hem avançat: vivim millor. Ara, però, estem en un moment que ho podem tornar a perdre tot. Cal estar alerta.

Però, no creus que l’orgull per lluitar per les causes justes l’haurien de lliurar de cert sofriment? S’ha de lluitar per rescatar de l’oblit, tots els dies, els protagonistes d’històries com aquestes?
La consciència de fer el que cal et pot lliurar del sofriment. Si no haguera hagut homes que donaren la cara front a la injustícia encara seríem esclaus. Per això es tan important la memòria històrica. Rescatar la vida d’aquests homes per a les noves generacions és fonamental perquè no es perda la consciència que cal lluitar contra la injustícia.
La història és molt important per saber qui som: d’on venim, què fem ací i on volem anar. El passat és fonamental per a comprendre el present per a canviar-lo. Per intentar anar construint un món més just per a tots.

Hi ha molts dubtes de tot allò que va callar la transició… per això és tant important la Memòria Històrica?
Durant la transició no volien saber res del que havia passat durant la guerra, ni de la repressió de la postguerra. S’inventaren això de la “reconciliació nacional” i no volien saber res d’històries com aquesta. I no podia ser. Quan tanques la porta a la realitat aquesta t’entrarà per la finestra. No es pot ignorar tot el que ha passat. Cal que se sàpia. Les noves generacions ho han de saber. I més encara en moments com el que vivim en què es veuen totes les contradiccions que durant la transició no es van fer bé. No es poden negar els fets.

Sota la denominació de “reconciliació nacional” a quants i a què s’ha portat a engany?
A molta gent. S’ha volgut ignorar la història, però la història no es pot amagar. La història no es pot inventar. Els fets estan i sempre hi ha gent que investiga, que vol saber. I, sobretot, hi ha gent que reclama justícia. Cal explicar al món què va passar en aquest país. Ara, tot és més actual, perquè tot el que es va fer en la transició que no es va fer bé mostra les seues contradiccions. Cal reivindicar, cada vegada més, la democràcia.

El llibre arranca amb una tros d’història tan dramàtica com particular i que té molt d’identitat amb allò que va ser la repressió franquista … Què es pots dir d’aquells dies de repressió (conforme a les tasques de documentació)?
Ara ja podem accedir a la documentació on podem comprovar com va ser d’injusta la repressió. Va ser una guerra. Un colp d’estat contra un govern legítim que era la República. Va haver-hi molta repressió i no ho poden negar. Els vencedors, els colpistes, van actuar de la manera que es conta en el llibre. Respecte la repressió els fets que conte són reals.

En aquest llibre es treballa, i molt, la derrota amb el fet d’haver d’assumir-la: i en tres trams temporals i històrics diferents…, tot i que els vencedors són, sempre, els mateixos… Com un escriptor pot arribar a “dibuixar” durant tanta estona tanta derrota, tanta desfeta, tanta tragèdia...?
La lluita és sempre la mateixa, però la de la guerra, per les conseqüències va ser molt més dramàtica perquè molta gent va haver de donar la vida. El que va passar després de la guerra va ser molt dur. No em puc imaginar viure uns moments com els del port d’Alacant o, després, en els camps de concentració i en les presons. La repressió va ser brutal. Després, en la transició, va ser una altra cosa. A canvi de l’oblit es van legalitzar els partits polítics i vam aconseguir una certa democràcia, però, al meu entendre, vam renunciar a massa coses i els mateixos de sempre van eixir sense assumir cap responsabilitat... Cal investigar i cal explicar al món tot el que ha passat en aquest país. Ara estem en un altre moment conflictiu. Ara volen que els mateixos de sempre paguem els plats trencats de la crisi. Ja estem pagant-los. Cada vegada hi ha més distància dels que tenen i els que no tenen res. La crisi estan sofrint-la els mateixos de sempre: les classes populars. Els vencedors i els vençuts són els mateixos de sempre. Encara que ho vulguen amagar, hi ha lluita de classes. I els mateixos de sempre no volen perdre cap privilegi encara que molta gent haja de sofrir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada