Com un Teseu literari. Així pinta a Manel Alonso l'escriptor, periodista i crític Francesc Viadel en un article al seu bloc. El d'Algemesí recòrre al mite clàssic del Minotaure per posar sobre la taula el paper literari de l'autor de "Els somriures de la pena" o "Si em parles del desig", entre d'altres obres.
Precisament, Viadel es fixa en la primera d'aquestes obres esmentades, uns "bocins de realitat amarga". Els contes agredolços situats a Pouet (reflexe d'un Puçol qualificat del mateix laberint del Minotaure a l'article) mostren la vessant amarga -però també màgica- d'un passat dia a dia.
Com un heroic proletari dels mots, sembla no conèixer cap altre camí que el del seu ofici. El seu món, la seva lletra, és lletra verídica. El laberint el nodreix, li dóna tot allò que necessita, li escup històries. Alonso resta immòbil, dempeus, a la porta de casa i, destrament, les captura una a una, i les reclou a les seves gàbies de paper.
Precisament, Viadel es fixa en la primera d'aquestes obres esmentades, uns "bocins de realitat amarga". Els contes agredolços situats a Pouet (reflexe d'un Puçol qualificat del mateix laberint del Minotaure a l'article) mostren la vessant amarga -però també màgica- d'un passat dia a dia.Com un heroic proletari dels mots, sembla no conèixer cap altre camí que el del seu ofici. El seu món, la seva lletra, és lletra verídica. El laberint el nodreix, li dóna tot allò que necessita, li escup històries. Alonso resta immòbil, dempeus, a la porta de casa i, destrament, les captura una a una, i les reclou a les seves gàbies de paper.
L'article sencer de Francesc Viadel es pot llegir tot clicant ací.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada