dijous, 29 de desembre del 2016

"Fuster és el representant de Montaigne en la meua pròpia llengua". Joan Garí, entrevistat a 3x4.info

Aquest any 2016 a punt de finir ens ha deixat la primera edició del Premi de Narrativa Memorialística, una de les quatre modalitats dels Ciutat de Benicarló. "L'única passió noble", un assaig de Joan Garí sobre la qüestió dels valencians i el seu país, ha estat l'obra que ha encetat el palmarès. I precisament un benicarlando, el crític Josep Manuel San Abdón, ha entrevistat Garí en una conversa publicada a 3x4.info.

La gènesi de "L'única passió noble" la trobem l'any 2008, quan l'autor borrianenc viatja a la regió occitana del Périgord per visitar la torre de Michel de Montaigne, considerat el fundador de l'assaig. En aquell moment, la propietària de l'immoble era la vinatera Cécile Mähler-Besse, qui dóna peu al subtítol del llibre. Però si la interlocutora era real, la conversa que estructura el volum és fictícia, però "això em donava peu a parlar de moltes coses diferents, seguint la tradició assagística que va inaugurar precisament Montaigne i que molts al País Valencià vam descobrir a través d’escriptors com Joan Fuster", exposa Garí.

A partir d'ací, l'entrevista gira al voltant de l'intel·lectual de Sueca i el seu llegat, que reivindica Joan Garí: "continua fascinant-me la seua capacitat per imaginar-se tot un país on només hi havia tres províncies inconnexes i una mentalitat profundament sucursalista. Per això dic al llibre que el País Valencià és un assaig i fins i tot el projecte dels Països Catalans –que és un anhel bàsicament valencià– em resulta engrescador perquè es basa en una comunitat lingüística i cultural, com la francofonia". La identitat dels valencians, el conflicte social, cultural i lingüístic viscut des de la Transició i la situació de la llengua són alguns dels temes sobre els que reflexiona "L'única passió noble"

La noció de “País Valencià” (un territori cohesionat, interconnectat, amb una població conscient de ser alguna cosa més que un grup de gent que viuen quasi tots a prop de la platja) és en si un assaig. Hi ha països que són novel·les o drames. A nosaltres ens ha tocat ser un assaig, per això el nostre major escriptor contemporani ha sigut un assagista i no un novel·lista. Estem encara a mig coure…

Podeu llegir l'entrevista sencera tot clicant ací.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada