MAS, Josep À. El morfema ideològic. Ed. Onada. Benicarló, 2008.
La política lingüística és, com sabem, una classe de política. I l’axioma és tan exacte quan ens referim a l’organització territorial de la diversitat sociolingüística com quan ho fem, posem per cas, a la varietat lingüística que fem servir als mitjans de comunicació. L’ús lingüístic, si volem dir-ho així, no és “innocent”. Darrere de cada tria hi ha certament una “mentalitat” i, sovint, una “ideologia”: una manera d’entendre els codis i els seus missatges i, consegüentment, el món que s’hi expressa. El variacionisme dialectal --sovint un híbrid acastellanat-- que s’imposa en determinats continguts audiovisuals i fins i tot en textos de caràcter “oficial” deixa entreveure la voluntat de mantindre la llengua fora dels dominis industrials i virtuals que exigeix la comunicació ara per ara. En llengua, com en tants aspectes de la vida, la política més prudent és habilitar un lloc per a cada cosa i, paral•lelament, posar cada cosa en el seu lloc. Tan “incorrecte” ens sembla, per exemple, que es faça servir en un wéstern el model lingüístic d’Ausiàs March i Joanot Martorell com que s’explique la invasió d’Iraq com si es tractara d’una nit del foc.
Tot això, que semblen evidències contrastades per l’evidència, costa encara de concebre a segons qui. Doncs bé: aquestes cabòries i maldecaps són la matèria d’un llibre excel•lent que acaba de traure a la llum el professor Josep À. Mas amb el suggeridor títol El morfema ideològic. Una anàlisi crítica dels models de llengua valencians, publicat per les meritòries Onada Edicions de Benicarló. Efectivament, els models lingüístics diuen tant d’ells mateixos com les opinions que s’hi formulen, posem per cas. Són, al cap i a la fi, el vehicle de la comunicació per excel•lència: el mitjà del missatge, amb totes les relacions que imposa aquest binomi fantàstic. Però, en la llengua com en la vida, els arbres sovint no deixen veure el bosc. Per desgràcia, a València, l’ús de qualsevol innocent paraula pot ser utilitzada per a estigmatitzar un amable contribuent a les tenebres de l’anatema. Un modest “aleshores” o un inofensiu “petita i mitjana empresa” dit davant de segons quin inquisidor pot condemnar l’usuari al més lleig dels estigmes: catalanista; és a dir, foraster. La correlació entre usos lingüístics i ideologies estudiada pel professor Mas és, finalment, més i més important perquè la polèmica lingüística se sol fer servir com a cortina de fum d’alguna mena d’interessos inconfessables que es pretenen enfosquir. Alguns, de fet, ens assenyalen insistentment l’arbre, precisament, perquè no veiem el bosc. Això sense comptar que la querella lingüística indígena és sovint el refugi d’analfabets que, de l’embolic, en trauen bon profit. L’absència de coneixements demostrada per alguns (ir)responsables dels models lingüístics públics no pot amagar-se tampoc sota el criteri, tan sofert, de l’estil personal. De fet, com va escriure ja fa alguns anys Pere Calders, “alguns anomenen estil les seues deficiències”.
